La finestra blava, Azure Window o Tieqa Zerqa en maltès, era un espectacular arc natural ubicat a la petita illa de Gozo (Malta) que es va crear fa milers d, anys al col.lapsar dues coves.
Aquesta finestra de pedra creava un meravellós espectacle visual al fusionar el blau del mar amb el blau del cel, oferint un paisatge seductor d´infinit blau. Si us fixeu, he dit "era" i "creava" perquè resulta que la famosa finestra ja no hi és: el passat 8 de març l´arc es va trencar i es va enfonsar en les aigües del mar Mediterrani que tan se l´havia estimat, dotant-lo d´una bellesa inigualable.
Jo em vaig banyar sota aquest arc ceruli fa uns anys, a l´estiu del 2010 i és un d, aquells records que se´t queden gravats a la retina, perquè em va agradar tot d, aquelles vacances: l´illa de Malta, amb el seu esperit tan mediterrani i la seva capital fortificada, La Valletta, el temps, els sopars arran de mar, els riures i els balls del Max, el vaixell que ens va dur fins a l,illa de Gozo, la finestra blava, la temperatura de l,aigua, la pell bruna, l´illa de Comino i la seva blue lagoon... Ja aleshores els guies ens van dir que el meravellós portal s´estava desintegrant per l´erosió i que probablement en 40 o 50 anys l´arc desapareixeria i quedarien només dos pilars en peu. Em va semblar un sacrilegi que desaparegués quelcom que duia milers d´anys a la terra, però no hi vaig tornar a pensar fins que vaig saber que la finestra de pedra havia caigut destruïda pel vent i el fort onatge. Engolit pel mar molt abans del que havien previst, l´arc va arrossegar un dels dos pilars, de manera que només en queda un en peu. En saber-ho em vaig sentir trista. Molt trista.
Perquè en uns segons va desaparèixer quelcom que havia trigat milers d´anys a formar-se, i això demostra un cop més el efímer de l´existència, la poca empremta que deixem del nostre pas pel món. Un arc colossal que duia milers d´anys entre nosaltres, que s´havia anat modelant i erosionant segle a segle, es va enfonsar a les aigües del mediterrani en uns segons. I ja està. Ha deixat de ser i forma part del passat. I dintre d´un temps, ningú es recordarà d´aquell meravelló arc natural.
I el mateix, però encara en menys poc temps, passa amb nosaltres.
Tots els nostres somnis d´infant, de joventut i de maduresa. Totes les nostres lluites, els nostres desenganys, els neguits, les alegries i els èxits. Les nostres emocions i les nostres primeres vegades. El que ens feia riure i el que ens feia plorar. Tot el que vam aprendre i el que vam haver de desaprendre. Les persones que estimem i les que mai ens van estimar. Les nits d´estiu, les vacances, les abraçades dels fills i els petons d´amor. Tot, tot, tot, desapareixerà algun dia, en un segon, tan bon punt els nostres ulls es tanquin per sempre. I ja està. Deixarem de ser i formarem part del passat. I passat un temps, gairebé ningú es recordarà de nosaltres, tret d´uns pocs que potser ens recordaran fins que a ells també se´ls tanquin els ulls. I aleshores res. Es tancarà el cercle.
Fi. Oblit. Buit. Infinit. Eternitat.
Ningú es recordarà que un dia van trepitjar fort la terra, ni que als estius ens banyàvem riallers al mar, aliens a la fugacitat de la nostra existència, quan encara creiem que podíem ser immortals.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada