La teoria de la interseccionalitat. Per què l´eslògan "All Lives Matter" és racista? Per què seria il.l'ogic celebrar el Dia de l´Home?l

La interseccionalitat és una teoria que sosté que l'experiència d'opressió  o l’experiència de privilegi, es configura a partir de la interrelació entre diverses categories socials (eixos), com el gènere, l'ètnia, la classe social, l'orientació sexual, l'edat, la religió, etc.

El concepte interseccionalitat va sorgir dins del feminisme negre nord-americà a finals del segle XX, per entendre, des d’una perspectiva feminista i antiracista, la realitat de les dones negres, que patien una situació de discriminació: el punt clau era mostrar que aquests dos eixos (color de la pell i gènere), per separat, no podien explicar la situació de desigualtat d'aquestes dones, sinó que calia unir aquests dos eixos, per veure com aquests s’interrelacionaven, i donaven lloc a un tipus d’opressió concreta -tenint en compte que el fet d’incorporar la perspectiva antiracista, no restava importància a l’eix de gènere, sinó que ajudava a entendre’l millor, perquè permetia entendre les interrelacions entre colonialisme i patriarcat-. Així, en aplicar la teoria de la interseccionalitat, es va poder incorporar la mirada antiracista i postcolonial dins els feminismes, per analitzar i visibilitzar les desigualtats específiques que pateixen les dones migrades. 

La interseccionalitat contempla tant l’opressió com el privilegi, situant totes les persones en tots els eixos de desigualtat -tots tenim un gènere, una edat, un origen, un color de pell, etc, que ens afecten d'una manera o una altra a la nostra experiència-, per poder evidenciar les múltiples relacions que hi ha entre les diferents dimensions de les estructures de poder. Sense oblidar que tots nosaltres podem experimentar diferents posicions simultàniament i, alhora, que molts eixos de desigualtat venen donats, però d'altres poden anar canviant al llarg del temps (modificant la nostra posició dins dels eixos de desigualtat): 

• Per exemple, puc patir discriminació com a home negre, però alhora puc exercir opressió com a home cap a una dona. O puc ser una dona i sofrir discriminació per raó de gènere, però, alhora, puc exercir opressió com a dona blanca. 

• Hi ha eixos que venen donats -ser dona, ser blanca, haver nascut a Europa, etc-, i hi ha eixos que poden anar canviant: estar a l'atur o estar treballant; ser jove o ser adult; estar en edat reproductiva o no estar-ho; ser migrant o ser nacional; ser pobre o ser ric; estar casat o estar separat; tenir estudis o no tenir-ne... El fet que alguns eixos puguin anar canviant amb el pas del temps, provoca que nosaltres podem passar del privilegi a la discriminació/opressió, o a l'inreves, al llarg de la vida, ja sigui de manera gradual (per exemple, a mesura que envellim, deixem de tenir el privilegi de ser fèrtils, deixem de ser joves, deixem de tenir un cos normatiu, etc) o de sobte (hi ha una guerra i emigro a un altre país, on seré considerat un immigrant). Per tant, la nostra situació dins els eixos de desigualtat s'anirà definint segons els eixos que ens venen donats i segons els eixos generats per les nostres experiències.

El Black Lives Matter es va crear específicament per representar la lluita en contra del racisme que patien els negres a mans de les institucions racistes dirigides pels blancs. Angela Davis, referent del moviment d'alliberació afroamericà i de la lluita per canviar el sistema judicial estatunidenc, apunta que, amb l’eslògan All Lives Matter -moviment que va aparèixer com a resposta al Black Lives Matter i que, a priori, podria semblar més inclusiu-, s'intenta diluir dins una gran “majoria” -totes les persones del món-, els eixos específics que afecten a una “minoria” -les persones negres-, i, per tant, és un concepte que, d'una banda, nega la xenofòbia, i, d'una altra, reflecteix una visió de rebuig i ignorància cap al racisme. Com si aquest no existís. Com si les persones negres no haguessin viscut durant segles l'opressió de les persones blanques, pel sol fet de ser negres. O com si les persones negres no poguessin reivindicar els seus drets com a col·lectiu, enfront de la discriminació i la desigualtat específica que pateixen, i s'haguessin de fusionar dins del concepte universal de “totes les vides”, perdent així l'essència de la seva lluita i les seves reivindicacions.

L'All Lives Matter, com a moviment/eslògan que abastaria totes les persones del món, estaria negant el problema, específic i estructural, que pateix la comunitat negra, tot igualant la situació de negres i blancs; a més, implicaria que la vida de totes les persones corre el mateix perill davant la violència policial, quan està demostrat que no és així, perquè als EUA, i a altres llocs del món, tens un percentatge molt més alt de patir violència policial i morir a mans de les forces de seguretat, si ets negre -o indígena, o llatí-. Per tant, no és que totes les vides no importin igual, sinó que, actualment, les vides de les persones negres corren més perill davant la violència policial, i això és el que denunciava el Black Lives Matter.

De la mateixa manera, us aviso, cauen en aquest parany totes aquelles persones que, quan arriba el dia de la Dona, es queixen en veu alta dient que els homes no tenen un dia dedicats a ells i que això si és discriminació; o aquelles persones que, quan arriba el Dia Internacional de l'Orgull LGBTIQ+, es queixen que els heterosexuals no tenen un dia dedicats a ells. Que sapigueu que, històricament, els "homes", com a col.lectiu, no han patit cap discriminació ni han sofert opressió pel fet de ser homes -encara més, resulta que ser "home" et situa, directament, a l'eix dels privilegis-, mentre que les dones si han patit opressió, i en continuen patint, pel fet de ser dones; que sapigueu que els "heterosexuals" del món, com a col.lectiu, no han patit cap discriminació ni han sofert opressió, pel fet de la seva orientació sexual -encara més, resulta que ser heterosexual et situa directament a l'eix dels privilegiats-, mentre que les persones LGBTIQ+ han sofert i continuen sofrint opressió i discriminació pel fet de ser-ho i, fins i tot, a molts llocs del món, ser LGBTIQ+ es considera il.legal i hi ha persones d'aquest col.lectiu que han hagut de fugir dels seus països per por, amenaces o agressions.

 

Penseu també que, quan el col.lectiu de dones de tot el món -o sigui, la meitat de la població del planeta- reclama igualtat, no pretén que els homes renunciïn als seus drets, sinó que el que pretén és que els homes renunciïn als seus privilegis, perquè tenir privilegis per damunt d'altres persones, no és quelcom innat en l'ésser humà, sinó que és una construcció social i ideològica -el patriarcat és un sistema social basat en la jerarquització, en el poder i en la dominació dels homes sobre les dones, però, evidentment, no és una qüestió essencial a la naturalessa de l'ésser humà-.

  

De manera que abans de queixar-te absurdament, pensa bé el que diràs. Perquè a la cúspide de les persones que gaudeixen de més privilegis, trobaríem: els homes, masculins, blancs, joves, heterosexuals, europeus, de classe alta, amb estudis, no migrants, que pertanyen a una religió majoritària, que són persones CIS, que estan sans, que són físicament normatius i atractius.... 

El llegat de Händel: talent, creativitat i intuïció

Per qüestions que ara no venen a tomb, recentment vaig estar llegint sobre Händel i en vaig descobrir moltes coses interessants. En primer lloc, per situar-vos, i per si us esteneu esprement el cap intentant recordar qui era Händel, us diré que és el compositor de l’oratori “El Messies”, que té com a peça principal “l’Al·leluia”, que tots heu escoltat, si o si, ressonant com un tro, ja sigui marcant l’arribada de Nadal o al teatre, a cerimònies, en anuncis o en pel·lícules, com ara “Viridiana” (1961) de Luis Buñuel; i també és qui, l’any 1727, creà quatre himnes per a la coronació de Jorge II, i entre ells, la cançó "Zadok, the priest", que des d’aleshores s’ha utilitzat a totes les coronacions del Regne Unit -així, a priori, potser no us sona gaire, però, i si us dic que l'himne de la UEFAChampions League s´ha inspirat en aquesta peça barroca?

Bé doncs ara que estem situats, comencem. Durant els segles XV-XVI, a Europa es va desenvolupar el Renaixement, un moviment artístic i cultural que marcarà el pas de l'edat mitjana a l'edat moderna, i que es va caracteritzar per una recuperació de l'antiguitat clàssica i un ressorgiment de l’interès pel coneixement, la cultura i l’art. Van ser el mateixos artistes i literats d’aquests segles els que es van adjudicar el terme de renaixentistes, amb la voluntat d'allunyar-se de la metafísica dogmàtica de la societat medieval i atorgar el protagonisme a l’humanisme. Però, posteriorment, els pensadors de la segona meitat del S. XVIII, van adoptar pejorativament el terme “barroc”, al·legant que en el període que ens ocupa, l’art era quelcom grotesc, excessiu i extravagant. Actualment, però, els revisionistes del barroc han retornat a aquest estil el valor que es mereix, la paraula “barroc” ha perdut el seu significat denigrant i es considera l’art Barroc com un estil continuador del Renaixement, que es contraposa a l’estil sobri del Renaixement clàssic i que ens parla d’una època (1600 a 1750), dotada d’una vitalitat extraordinària i, alhora, plena de contrastos i contradiccions. Podríem dir doncs, que el Barroc serà un estil integrador de totes les arts, que cercarà, per damunt de tot, persuadir al públic en totes les expressions artístiques, per mitjà de l’apel·lació als sentits; la riquesa sensual; i la creació de tensió fins a conduir l’espectador a un clímax dramàtic. En aquesta època a més, tindran lloc grans innovacions tecnològiques que dotaran els instruments de més recursos, que seran aprofitats pels compositors per fer evolucionar la creativitat i la concepció de la música instrumental (que s’independitzarà de la música vocal). La màxima esplendor del Barroc musical es produirà de la mà de les produccions de Vivaldi, Bach i Händel. Però nosaltres ens enfocarem en Händel.

A grans trets, Georg Friedrich Händel (1685-1759), va ser un compositor britànic nascut a Alemanya, geni de la música occidental i universal. El seu llegat, síntesi dels estils musicals alemany, italià, francès i anglès de la primera meitat del S. XVIII, inclou 43 òperes i 26 oratoris. Però com es va convertir Händel en un dels compositors més influents del seu temps? Händel era un home extravertit, amant de la teatralitat, de la vida mundana, del menjar i del beure; i posseïdor d'un gran esperit comercial, que va saber adaptar la seva obra als gustos del seu temps i va incorporar al seu art les diferents tendències musicals de l’època, aprenent a compaginar diferents estils del Barroc segons l’ocasió. Una mostra de la seva excepcionalitat radica en el fet que és el primer compositor que dirigeix la seva música al públic en general, cercant satisfer els seus gustos, en comptes de cercar l’aprovació de la noblesa i dels mecenes, com era habitual. Això significa que es va convertir en un empresari, que sempre va treballar per a ell mateix, per a les seves companyies o pels teatres que va dirigir, alternant etapes de grans èxits amb etapes de penúries econòmiques -malgrat alguns fracasos comercials, Händel va ser, en general, un compositor exitós, reconegut i admirat pels seus contemporanis, tot i que també va mantenir certes rivalitats amb altres propietaris de teatre-. Händel mai va formar part de cap orde religiós com Vivaldi, ni va treballar només al servei de la noblesa, com Bach-, de manera que va aconseguir viure per i per a la música.

Retrat de Händel (c. 1736), per Thomas Hudson (Extret de la WEB de la Secretaria de Cultura d’Argentina)

Format musicalment a Alemanya, un cop obtingué el domini de tots els gèneres musicals, marxà a Itàlia per treballar com a mestre de capella al servei del príncep de Hannover, qui, el 1714 es convertiria en el rei Jorge I de la Gran Bretanya. Händel va acompanyar el rei Jorge I a Anglaterra i va esdevenir el mestre no oficial de la música Real. Händel va viure a Londres, immers en els ambients cortesans i burgesos, durant gairebé cinquanta anys (obtenint la nacionalitat britànica el 1727), i és en aquesta ciutat on obté un ampli reconeixement social i aconsegueix el seu prestigi com a compositor, seduint el públic anglès que, ben aviat, l’encimbellarà com a músic nacional. Durant uns anys, Händel es dedicà prolíficament a compondre òperes italianes, entre elles, “Rinaldo” (1710), “Ottone” (1723) i “Giulio Cesare” (1724), que destacaven per les seves textures orquestrals complexes, per la representació de personatges emocionalment profunds i pel seu virtuosisme vocal. Però quan el públic va anar perdent l’interès per les seves òperes, evidenciant la crisi de l’òpera italiana, Händel es centrà en la creació d’un oratori anglès -la seva gran aportació a l'oratori serà el tractament del cor, que esdevindrà l’autèntic protagonista dels esdeveniments-.

Però, què fa que Händel sigui tan excepcional? Per destacar la genialitat händeliana, agafarem com exemple tres versions de la seva música: la sarabanda de l'òpera “Almira”, que ens brinda una melodia melangiosa i emotiva que captiva l’audiència des de la primera nota; l'ària "Lascia la spina, cogli la rosa", que pertany a l'oratori “Il triomfo del Tempo e del Disinganno” -obra d'insòlita modernitat-, és una melodia serena, plena d'expressivitat, que commou l’oient i el convida a contemplar la bellesa en el seu estat més pur; i l'ària "Lascia ch'io pianga” de l'òpera “Rinaldo”, que remou l’ànima de tothom que l’escolta a causa de la seva melodia dolça i melangiosa. Doncs bé, les dues àries comparteixen la mateixa música, però tenen un text diferent; i la melodia original d’ambdues, s’extreu d'una sarabanda de l'òpera "Almira" la primera òpera de Händel estrenada el 1705 a Hamburg. Això significa que dos anys després d’Almira, el compositor reutilitzà part de la música de la sarabanda per a l'ària “Lascia la spina, cogli la rosa” (1707), peça escrita durant el seu període italià, que forma part del seu primer oratori i on Händel intenta demostrar el caràcter efímer dels plaers mundans. Més tard, el 1711, reutilitza novament aquesta música i li posa una nova lletra per l’ària “Lascia ch’io pianga”, que forma part de l’òpera “Rinaldo” -primera òpera de Händel destinada al públic anglès-. El fet de tenir la mateixa melodia i esquema, però diferent text, és una tècnica de composició musical basada en el reciclatge musical, anomenada contrafactum, que s’utilitzà habitualment al Barroc perquè permetia als compositors compondre un gran nombre d'obres en molt poc temps -com heu pogut comprovar, Händel tenia experiència en aquesta tècnica-.

I ara, fixem-nos en “Rinaldo”. És una òpera de tres actes -estructura habitual en les òperes de Händel-, escrita en poques setmanes, que narra l'amor entre el guerrer cristià Rinaldo i Almirena, basant-se en el poema èpic “La Jerusalem Alliberada” de Torquato Tasso. En la seva estrena, comptà amb la interpretació de dos famosos castrati de l'època, fet que contribuí al seu gran èxit. I aquí faig un incís: qui són els castratis?

Per explicar l’origen i el paper dels castrati durant el Barroc, ens remuntem als anys que el conreu de l'òpera arribà a la cort de Nàpols, on treballava Alessandro Scarlatti (1660-1725) com a director musical. Autor prolífic, Scarlatti va contribuir a la consolidació de l'òpera seria, amb l'establiment de l'ària da capo i la moda del bel canto, un estil operístic que atorgava una especial importància a l'elegància de la línia melòdica. El belcantisme afavoria el lluïment dels cantants, que aprofitaven les cadències de les àries per a demostrar de manera lliure el seu virtuosisme vocal. Els papers femenins els cantaven els castrati, homes que havien estat castrats de petits amb la intenció que, quan arribessin a la pubertat, poguessin conservar la tessitura aguda de la veu amb la potència d'un cos desenvolupat. Aquesta pràctica aberrant, consistent a desposseir els nens dels seus atributs masculins, ja apareix documentada l'any 1565 a la Capella Sixtina: com que l'Església prohibia l'entrada de la dona als cors i als escenaris teatrals, els castrati s'encarregaven d'interpretar les veus agudes. Durant el Barroc, els castrati van esdevenir veritables divos, precursors de les rockstars i els ídols mediàtics actuals, i allà on actuaven, despertaven la passió de tota mena de públic, com un fenomen fan del Barroc.

Bé, reprenent el fil, us diré que amb el temps, “Rinaldo” esdevindrà una obra de concert molt popular i al llarg del segle XX, les seves reinterpretacions seran constants. Així, per exemple, l'ària “Lascia ch'io pianga” s’inclourà en la pel·lícula “Farinelli il castrato” (1994) de Gérard Corbiau, aconseguint commoure i emocionar a l'audiència actual -no us perdeu aquesta pel·lícula, que us transportarà directament al Barroc i us permetrà escoltar unes àries precioses. Penseu que per recrear la veu del castrati protagonista, Farinelli, es van barrejar digitalment les veus de la soprano polonesa Ewa Malas-Godlewska i del contratenor nord-americà Derek Lee Ragin-.

Fotograma extret de la pel.lícula ““Farinelli, il castrato” (1991) de Gérard Corbiau

El fet que una sarabanda serveixi com a base per a dues àries posteriors (cadascuna amb un missatge líric diferent de gran qualitat musical); el fet que Händel dominés a la perfecció els diferents estils musicals i readaptés algunes de les seves obres per atendre les tendències del moment; el fet que intentés treballar només per a ell mateix com a empresari musical/teatral; així com el fet que estrenés “Rinaldo” amb la col·laboració de dos castratis famosos, no us fa pensar que el compositor era, com a mínim, una persona extraordinàriament creativa, versàtil i innovadora? El cert és que Händel va tenir el talent, la intuïció i l'agudesa necessària per a donar al públic el que aquest requeria i per això va aconseguir crear un tipus de música captivadora i atemporal, que ha acabat arrelant a la cultura popular europea.

A banda de la seva feina com a compositor d'èxit i empresari musical, Händel, que morí sense fills, era un home generós, un veritable filantrop, que va crear un fons destinat als músics en declivi i a les seves famílies; va oferir concerts de caràcter benèfic;  i va recaptar i donar importants sumes de diners a l'hospital d'infants abandonats de Londres (el Foundling Hospital). En el seu testament, Händel es va recordar de moltes persones (familiars, amics, gent que treballava al seu servei, músics, etc), i també va incloure la institució Foundling Hospital de Londres, a qui va llegar la partitura del famós oratori "El Messies".

A principis d’abril de 1759, en acabar una representació de "El Messies”, Händel, malalt i cec, caigué desmaiat i ja no es va tornar a aixecar. Al cap d’uns dies, el 14 d’abril, va morir al seu domicili londinenc. Amb Händel, i amb Bach, acabarà el Barroc i començarà una nova etapa per a la música.