Pels carrers de Berlín

Es pot enyorar quelcom que no has viscut?. Et pot abandonar algú que mai no ha estat amb tu?. Ja mai no sabré si el Miquel em va reconèixer aquell matí als jutjats, però aquella trobada va ser el principi de la fi. O el començament de tot.

Vaig tornar a casa abatuda. Em sentia ridícula, vilipendiada. A corre cuita, vaig posar quatre peces de roba en una maleta petita i amb l´excusa d´una exclusiva d´última hora, vaig anunciar que havia d´agafar un vol. Però no vaig agafar cap avió. Vaig llogar un cotxe amb GPS i vaig començar el que seria el meu llarg periple cap Berlín. Havia passat mitja vida penedint-me de no haver fet aquell viatge al novembre del 89 així que ara el faria tota sola. Tenia por i no sabia si en seria capaç, però m´ho devia.

Vaig recórrer la ciutat amb els ulls d´abans, assaborint cada racó, cada color, cada nova descoberta. Als vespres, arribava al hostel esgotada, sense esma per res més que no fós despullar-me i ficar-me al llit. M´adormia de seguida, en una son tranquil.la i reparadora. I poc poc a poc, sense adonar-me´n, les meves pors antigues es van anar esfumant pels carrers de Berlín...