Tinc una amiga que és una crack en molts aspectes, molts, però ella no ho sap. O no s´ho acaba de creure. Fa poc temps ha tingut un ascens laboral important, ascens que evidentment ha aconseguit per les seves capacitats – estudis, coneixements, experiència, intel·ligència, personalitat, capacitat de liderar, etc-. I per descomptat, perquè els que estan pel seu damunt l´han considerat la persona idònia per a cobrir aquest lloc de treball. Però tot i així, tot i què als ulls dels demés ella és on és per mèrits propis, de sobte ella sent que és la sort qui l´ha dut fins aquí.
No és creu mereixedora del seu nou càrrec per inseguretat, perquè és una persona massa perfeccionista, perquè pensa que no tenir totes les respostes posa de manifest la seva ineptitud i, definitivament, perquè pateix la síndrome del impostor.
Aquesta és una síndrome que tot i que no està oficialment recollida com a enfermetat mental ha estat objecte de nombrosos estudis des de l´any 1978, estudis que demostren que 7 de cada 10 persones l,ha patit al menys un cop a la seva vida. La síndrome del impostor es produeix quan una persona competent sent que no s´està a l´alçada de les circumstàncies i creu que està ocupant un lloc pel que no està qualificat o que té uns privilegis que no es mereix, perquè és un impostor, un frau. Quan pateixes aquesta síndrome, tot i ser una persona competent, no ets capaç d, internalitzar els teus èxits, t, infravalores i tens una sensació constant de no ser prou bo ni prou capaç i això et genera un sentiment d, insatisfacció permanent que t,impedeix gaudir de cadascuna de les fites que vagis aconseguint a la teva vida.
Et costa encaixar els elogis, treballes molt més dur que la resta de companys de feina perquè creus que és la única manera de compensar que ets un frau, ho passes malament quan has de parlar en públic perquè creus que els oients et miren i pensen que ets uns impostor, ets sents incòmode fent tasques que realment fas bé, o sents que tens una parella que no et mereixes o uns fills que són feliços i bones persones només perquè l,atzar ho ha volgut. Creus que els teus èxits et venen donats per la la casualitat i actues condicionada per la por. Por a que la teva “poca vàlua”, la teva “ignorància” i els teus “minsos coneixements” quedin al descobert.
Quan et sentis així, sàpigues que el que et passa no és real. Només és una percepció errònia del teu cervell provocada pel teu propi fil de pensaments autocrítics. Pensa també que no estàs sola, que moltes persones han tingut aquesta mateixa sensació en algun moment de la seva trajectòria - Neil Armstrong després de convertir-se en el primer ésser humà a trepitjar la lluna, en trobar-se en una convenció envoltat d´artistes i científics es va sentir fora de lloc i va confessar que no entenia quin era el seu paper a la convenció afirmant que “tots ells (els altres assistents) han realitzat coses sorprenents. Jo senzillament vaig anar on em van enviar”-.
Com evitar la sensació de ser un impostor tot i ser una persona competent?
