dimarts, 7 de novembre de 2017

Imsomni. No puc dormir...

Heu estat mai una nit tota sencera sense poder dormir malgrat intentar-ho amb totes les teves ganes? Allò de fer voltes al llit buscant una postura més còmoda. Aixecar-se. Beure aigua. Fer un most. Tornar al llit. Llegir una mica. Intentar altre cop dormir. No aconseguir-ho. Mirar el rellotge. Angoixar-te encara més perquè demà has de treballar i estaràs feta caldo. Aclucar els ulls. Obrir-los un altre cop... Veure caure totes les hores de la matinada i veure filtrar-se el primer raig de llum del matí mentre els neguits i les inquietuds et roben la son. 

Quan era petita rai, perquè tenir malsons es resolia anant al llit dels pares i tot arreglat. La mare mig adormida obria els llençols convidant-me a dormir al mig d´ells dos, i en menys d´un minut m, asserenava, les pors es fonien amb l,escalfor del llit i arraulida entre els pares, dormia com un tronc fins l,endemà. 

Però per desgràcia, amb el pas dels anys no he estat capaç de trobar mai més un aixopluc tan miraculós, incondicional i acollidor com el que els pares em proporcionaven. Ben segur que és llei de vida, que li  acaba succeint a tothom, però en fer-me gran he estat incapaç de reproduir aquell refugi absolutament generós enlloc més. Potser els malsons d´ara tenen una altra naturalesa i ja no s´arreglen tan fàcilment, però sigui com sigui, mai he tornat a tenir la seguretat de saber-me acollida desinteressadament i sense judicis, quan de matinada quelcom m´amoïna i em lleva la son. 

I mentre sóc aquí, desvetllada i nerviosa, el record del meu jo petit travessant a les fosques el menjador de casa els pares, esperitada, amb l´ai al cor fins arribar a la seva habitació, em remet al meu fill, que ja ha començat a experimentar les seves primeres angoixes amb el tema de la mort, i em prometo a mi mateixa que seré el seu aixopluc permanent, que podrà comptar amb mi, a qualsevol hora, sense retrets ni condicions, sempre que ho necessiti. I ja posats, encreuo els dits i conjuro tots els déus i deesses de l,univers, perquè a mesura que ell faci anys no tinguin gaires nits fosques; i quan les tingui -que les tindrà-, prego perquè trobi un refugi infal.lible que li doni escalf, unes orelles disposades a escoltar-lo sense jutjar, una abraçada que el faci sentir-se segur sempre que ho necessiti. 

Perquè estem d´acord que un mateix ha de tenir recursos per aprendre a resoldre i gestionar totes les pors, totes les inquietuds i totes les foscors que li  facin perdre la son. Però les nits llargues s´escurcen, són menys feixugues, menys angoixants, si tens un refugi màgic on aixoplugar-te. 



Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada