Grècia

Viatge al passat. Mediterràniament. Max.

La muntanya màgica

Imagineu-vos una muntanya preciosa. 

Té un pic ple de neu,  uns quants rierols i molts i molts arbres, de manera que l,aspecte de la muntanya varia molt amb l,anada i vinguda de las estacions, però en el fons, sempre és la mateixa. Interiorment no pateix cap transformació, per més que a l,exterior un dia és blanca per la neu, un dia és fosca i humida per la boira, un dia és verda i sorollosa, un dia és vermellosa i fa olor de terra mullada i un altre dia és acollidora, groguenca i una llum brillant travessa les copes dels arbres que s,abracen i calenta el sòl...

Perquè en realitat, no importa el fred, ni la calor, ni l,abundància o la manca d,aigua. No importa el vent, ni que els arbres siguin verds o ja no tinguin fulles: a l,interior, la muntanya sempre és ella. La seva essència no es veu afectada pels factors exteriors.

Un dia arriben uns turistes i comencen a criticar la muntanya. Que si no és gaire bonica, que si fa molt fred, que si els arbres no fan prou ombra, que té poques fonts naturals. Un altre dia arriben uns muntanyencs experimentats i parlen entre ells, tot dient que aquesta muntanya no és tan alta com la que van pujar la darrera vegada. Un dia venen uns biòlegs i diuen que aquesta muntanya no té tantes especies animals com tenen altre muntanyes similars i que les espècies de plantes que hi viuen són molt comunes. Un dia arriba un empresa fustera amb unes excavadores gegants i talen mig bosc. Un dia arriben un grup d´ecologistes totalment enamorats d,aquesta muntanya, la cuiden, la netegen i hi celebren una festa per replantar-hi arbres.

Nosaltres som la muntanya. 

De vegades ens estimaran molt, de vegades ens feriran, de vegades ens ignoraran, de vegades en cuidaran o ens admiraran i de vegades malparlaran de nosaltres. Però hem de ser ferms. No deixar que els successos externs corrompin la nostra essència ni destorbin els nostre equilibri interior. Hem de saber-nos mantenir en la nostra calma, sabent que valem, que som perfectes, que sempre ho hem estat. I que quan marxin els turistes, els excursionistes i tots aquells que d´una manera o una altra, són a la nostra vida, en el moment que ens quedem sols, podrem mirar cap endins i comprovar que seguim allà, perfectes, únics, invencibles. I sabrem que sempre podrem esta bé si ens mantenim fidels a nosaltres mateixos.

I això és el que em repeteixo quan sento que sóc una muntanya petita, quan sento que qui m´hauria de valorar em menysté, quan penso que no n´encerto ni una o quan sembla que les coses no surten com jo voldria. Em repeteixo que el temps passarà, que un dia plourà, un altre sortirà el sol, un altre bufarà el vent... però que, malgrat els canvis externs que no depenen de mi, quan em busqui, allà estaré, de peu, arrelada a la terra. Per què sóc una muntanya i sé, que a la llarga, tot passa...

Novel.lar una fotografia en blanc i negre

Avui és carnestoltes i des de primera hora del matí a casa es respira un aire de festa gran. La Francesca, la més petita de la família, no sap exactament que celebraran avui però es deixa contagiar per l,enrenou alegre que l´envolta. 

Ben aviat ella i la Teresa es troben sota el control absolut dels quatre germans grans que comencen a remenar dins una maleta que ella no havia vist mai fins aleshores i en treuen roba, complements i maquillatge per disfressar-les. La Francesca mira els seus germans grans amb admiració. Dos d´ells ja son casats i han vingut expressament a passar el dia amb la família i això fa que la trobada sigui encara més entranyable. Ha escoltat que més tard aniran tots plegats a fer un volt pel Parc Güell i faran el vermut al bar del Pitu, on el pare fa el cafè tots els dies, però abans del passeig esperen la visita del fotògraf que ve a fer fotos a les nenes i tots s´estan escarrassant en deixar-les ben guapes. 

A ella ja li va bé que els germans li provin roba, que la pentinin i que li posin flors als cabells, perquè tot i que amb els anys prioritzarà altres aspectes de la seva persona, ara mateix, amb cinc anys acabats de fer, veure´s guapa és una de les coses que més li agrada. S´ha emocionat quan la seva germana Núria l´ha maquillada amb una sofisticada barra de llavis de color vermell. S´ha sentit especialment bonica i seguint les indicacions dels germans, s´ha recollit, coqueta, les faldilles de la disfressa que imiten un quimono tradicional japonès. Per aprofitar la llum exterior, han decidit fer les fotos al pati davant l´escala que surt al carrer i allà estant, a la Francesca li ha vingut al cap el conte de la rateta presumida que escombrava l´escaleta i s´ ha imaginat que ella és la rateta protagonista i ha somrigut entremaliada. Mentre el fotògraf preparava la càmera, ha observat de reüll la seva germana Teresa que va disfressada de zíngara i li ha semblat que està guapíssima, però no tant com ella. 

Els germans grans observen l´escena orgullosos. Els que tenen parella s´abracen a ella i intercanvien mirades carregades de sentiments que només ells entenen. I és que ells mai no van poden celebrar el carnestoltes quan eren nens i per això avui és un dia molt especial. La seva infància va estar marcada per la guerra i la postguerra. Per l´absència del pare que va lluitar al bàndol legítim republicà a l´Ebre. Per l,estigma de tenir el pare a la presó. I per la gana i el fred que van passar els llargs hiverns que el pare va estar desterrat a Navarra. Per sort, aquells anys formen part del passat i ara, el retrat de les germanes petites disfressades, felices, bellíssimes, representen el futur, on tot està per fer i tot és possible.

Els indrets de la memòria

La memòria és una trampa, de vegades dolça, de vegades amarga, però malgrat ser una estafadora, tothom voldria conèixer els seus secrets.

T´imagines conèixer el funcionament dels mecanismes de la memòria? T´imagines tenir sota control els records?. 

Recordar tot allò que vols recordar. Recordar-ho exactament i en el moment que ho desitges. Recordar a voluntat un instant concret i determinat de la teva vida. Com t´estimaven, com et cuidaven, l´amor que senties, què vas dir, què vas pensar, què duies posat. O bé recordar tots els coneixements, tot el que un dia vas aprendre en relació a un tema, el que en vas llegir, el que et van ensenyar. 

O a l´inrevés. Oblidar tot allò que no desitges recordar. Oblidar el mal que un dia vas conèixer, les ofenses, les decepcions, els atacs personals, les humiliacions. I només recordar-ho si tu ho vols. 

Si coneguessim el funcionament exacte de la memòria podríem distingir sense dubtar els records reals del records inventats que la memòria, tramposa, ha creat expressament per nosaltres. Records que mai van tenir lloc o que van ocórrer d,una manera molt diferent de com els recordem, perquè la memòria, ja sigui per entremaliada, ja sigui per compassiva, els ha disfressat per nosaltres.

Si coneguessim el funcionament exacte de la memòria ningú no cauria mai en l,oblit, seríem més savis, administraríem la nostàlgia i la melangia al nostre gust, mai ningú no deixaria de saber qui és o qui va ser algun dia, què vol o que va voler i algunes malalties maleïdes no existirien. 

Si, conèixer el funcionament exacte de la memòria seria com tenir un súper poder. Millor que ser invisible, volar o llençar teranyines.