A la merda tot

No vull dramatitzar la meva situació perquè sóc plenament conscient que hi ha molta altra gent que està pitjor. Sé també que aquesta pandèmia mundial i les mesures restrictives aplicades pels governs per fer abaixar la famosa corba afecten a tot el món, a tots nivells, però permeteu-me si us plau que em buidi una mica.

Estic angoixada pel nombre de malalts i perquè imagino els hospitals altre cop desbordats. Estic marejada de veure com l´economia s´enfonsa, com la gent es queda sense feina, sense negoci, sense esperances. Estic fastiguejada, farta, de no poder anar on vulgui, quan vulgui i amb qui vulgui. M,espanta comprovar que estem vivint com a les novel·les distòpiques que tantes voltes hem llegit i que sempre m´havien semblat un xic exagerades, per què era impossible que tot allò que explicaven pogués passar a l´hora. I ara veig que si. Que totes les coses dolentes poden succeir en un mateix lloc i a un mateix moment. Veig com dia a dia se´ns retallen les llibertats i com ja no saben què opinar, perquè estem desorientats i no ens sabem avenir. De vegades ja no sé què creure. Sovint no sé discernir si una nova mesura restrictiva és encertada o no ho és. Ja no sóc capaç d, afirmar amb total seguretat qui crec que té raó o qui crec que no la té gens. 

Però el que si sé, és que la vida abans era més bonica. Que si, que és cert, que mai hem tingut la seguretat de res, que la vida sempre ha estat incerta i que no existeix el risc zero. Però és que ara sembla que vivint arriscant contínuament al cent per cent i no és agradable. Voldria tornar al gener i encetar l´any de nou. 

Vull sortir a les nits i tornar de matinada fent tentines per no despertar els veïns. Vull anar a un concert i ballar, suar, cridar com una boja, abraçar i besar amb la boca oberta. Perquè sí. Perquè estem vius i perquè ens hi volem sentir. Vull anar al cine amb algú que acabo de conèixer i comentar-li la pel·lícula a cau d,orella sense preocupar-me per la proximitat. Vull fer un arròs davant del mar, llepar-me els dits, i felicitar el cuiner o la cuinera donant-li la mà. Vull fer cua per entrar al teatre i que em costi trobar entrades perquè està ple de gom a gom. Vull fer petons als altres quan tingui ganes i reunir-nos un munt de gent sota un sostre amic a celebrar el que sigui que vulguem celebrar. Vull que els nens juguin lliures al parc i que els adolescents que comencen l´insti comencin a tastar tots els sabors de la vida sense mascareta. Vull que els joves facin festes universitàries o que puguin marxar de casa a viure sols. Vull que els avis surtin de casa confiats i s,asseguin a fer el vermut al sol o que vagin a veure el partit de bàsquet dels seus néts. Vull caminar pel bosc a l´hora que ens vagi bé a tu i a mi. Vull nedar al mar i compartir tovallola, xiringuito i cervesa amb qui es vulgui apuntar. Vull comprar un pollastre a l´ast i venir a menjar-me´l a la teva terrassa. Vull turistes. Vull ser turista. Siiiii, he dit turista. Turistes respectuosos, viatgers, gent que, empesa per la curiositat, surti de casa seva a voltar pel món. Vull veure els llavis i les dents de l,altra gent. Vull fer plans que surtin bé.

A la merda el teletreball que es solapa amb la vida i no s´acaba mai. A la merda estar tancats a casa. A la merda les videotrucades -jo et vull tocar-. A la merda els hospitals col·lapsats perquè els diners de tots s´han dilapidat en comptes b i café para todos. A la merda la gent que jutja els altres i la policia de balcó. A la merda la por als ulls i l,aire calent retingut per la mascareta. A la merda la distància social i els negocis amb la persiana abaixada. A la merda les reunions de menys de sis i els transports públics a rebentar de gent. A la merda l´atur, els ERTE que no es cobren mai i les eternes finestretes vuelva usted mañana. A la merda el control de la població i el descontrol dels governants. A la merda les presons que retenen gent que no ha fet res. A la merda els somnis trencats. A la merda el toc de queda perquè qui havia de fer els deures no els ha fet. A la merda el canvi d´hora i els llums de Nadal il·luminant els carrers deserts. A la merda els desnonaments i els antidisturbis desfermats. A la merda el conformisme. A la merda normalitzar el que mai no serà normal. A la merda. A la merda tot.

A la merda tot

Només ho sap el vent

He quedat per parlar amb ell al barri de Gràcia. Vull saber com va arribar a viure al carrer i com hi va deixar de viure. Arribo abans i m,assec a una terrassa a esperar-lo. Rebo un missatge que arribarà cinc minuts tard. Demano un vi i, saltant-me una de les meves regles d´or, el demano negre tot i que no m´acaba de caure bé. 

Fa vent i les copes dels arbres de la plaça adjacent es belluguen inquietes. No sé per què em ve al cap la Mary Poppins quan arriba volant a Londres transportada pel vent de l´est. Per associació d,idees, recordo també un vell conte africà que explica que quan el vent bufa fort està a punt de succeir quelcom. El relat deia que el vent anuncia, sempre, canvis. Sort o desventura, vida o mort. No parla d,un vent qualsevol, és clar, sinó que es tracta d,un vent sobtat que arriba allà on no l,esperen i desperta tothom qui dorm. És un vent portador d,un cant antic, carregat d’història, que transmet per tot arreu on passa. D´una manera o una altra, el vent sovint s´ha relacionat amb la màgia o amb les divinitats, de manera que afino l´oïda pel si el vent que bufa ara em vol dir quelcom. Aleshores, el veig venir de lluny.

Duu els cabells una mica llargs i el vent li mou el serrell tapant-li els ulls. Porta uns texans gastats, vambes john smith i un abric de quadres fins als genolls que li dóna un toc entre modernet i bohemi. És guapot, ni alt ni baix. Sé que té quaranta cinc anys -però n,aparenta menys-, que sap cantar, fer malabars amb foc i tocar la guitarra espanyola. I que durant un temps es va malaguanyar la vida tocant als carrers, com un joglar incomprès dels segle XXI. També sé, o més aviat intueixo, que cal tenir molta fortalesa mental i molta resiliència per viure al carrer. Quan arriba a la meva taula, em somriu amb cara, boca i ulls i s,asseu al meu davant. Amb un gest precís i après s,aparta el serrell dels ulls sense fer servir les mans, a l´hora que em mira seductor. Imagino que anys enrere, aquesta mirada el va ajudar a sobreviure els dies més dolents. Quedem que ell també demana un vi i comencem. Observo que té moltes ganes de parlar, ganes d,explicar la seva història i que algú l,escolti atent. Em demana si gravaré la conversa i li dic que no, que prendré nota d,alguns detalls però que no pateixi, que tinc bastant memòria.

No transcriuré aquí tot el que vam parlar, però a tall de resum us diré, d´una banda, que qualsevol de nosaltres podria acabar vivint al carrer per mil motius diferents, i d´una altra, que algunes de les persones que dormen al carrer, en un primer moment ho van escollir. Si, he dit que ho van escollir. Conscientment. Que podrien haver triat altres opcions o recórrer a la família, però no van voler. Perquè volien viure la vida a la seva manera, sense horaris ni lligams. Perquè volien voltar pel món, conèixer gent, perseguir un somni. No van tenir en compte però, que els carrers són perillosos i que el temps és una trampa. Que quan ets jove, no hi penses perquè et sents immortal, però els anys es cavalquen els uns als altres a un ritme vertiginós i de sobte, un dia et lleves al matí dins d'un sac de dormir brut i vell a la vora del Sena i te n´adones que et fa mal el cor, els ossos, que la vida mateixa et fa mal i que tornar allà a on voldries tornar, ja no serà tan fàcil. I el que semblava que seria una aventura de, com a molt estirar, un any, es converteix en una odissea de més de dos lustres.

Amb l´Iñaki vam estar parlant prop de cinc hores i ens vam acomiadar de matinada, just al costat del meu cotxe aparcat en zona de càrrega i descàrrega. Li vaig dir adéu amb la sensació que no el tornaria a veure més i quan vaig ser asseguda al davant del volant, vaig abaixar la finestra perquè l,aire de dins del cotxe em va semblar viciat i calent. I aleshores em vaig adonar que ja no feia vent. Gens ni mica. Vaig mirar les fulles d´un arbre proper i vaig comprovar que totes elles restaven immòbils. La cançó dels arbres també havia emmudit. Segurament el vent antic ja viatjava cap a d´altres indrets, però vaig tenir el convenciment més absolut que el seu missatge per a l´Iñaki i per a mi, parlava de vida, de sort i de segones oportunitats.

Vent de canvis

This is the last time

Pugeu el volum i tanqueu els ulls...

Sabeu on està la casa més antiga de Barcelona?

Avui parlava amb un noi asturià i m'estava dient tot allò que li agradava més de Barcelona. Concretament em parlava de la plaça Sant Felip Neri, del barri Gòtic, i de "las callejuelas aquellas por donde está la casa más antigua de Barcelona". Jo he fet que si amb el cap, però la veritat és que em moria de ganes de preguntar-li on dimonis estava la casa més antiga de Barcelona, perquè no en tenia ni idea. 

Així que he tornat cap a casa indignada amb mi mateixa. Però, com és que no en tinc ni idea de quina és la casa més antiga de Barcelona?. Intento disculpar-me pensant que molts barcelonins tampoc no ho deuen saber, de la mateixa manera que molta gent no ha visitat mai la Sagrada Família tot i haver passat més de mil vegades pel seu costat, no?

Però aquests pensaments no em consolen. Em sento infidel amb la ciutat Comtal, perquè a Amsterdam vaig fer  unes quantes voltes pels canals a la recerca de la casa amb la façana més estreta de la ciutat. I a Praha vaig consultar totes les guies turístiques per tal de trepitjar el carrer més petit de tots. I a Stockholm no vam parar fins a trobar la casa i la plaça més antigues de la ciutat... Però pel que veig, només busco aquests llocs tan concrets quan estic de visita a una altra ciutat!

Decidida a resoldre aquesta qüestió, només arribar a casa m´he posat a googlejar com una boja per trobar la citada casa. I ja ho tinc tot esbrinadet. I resulta que he passat per allà un munt de vegades sense saber-ne la història!

La casa més antiga de Barcelona és al nº 6 del carrer Sant Domenec del Call, dit també carrer de la Carnisseria o carrer de la Sinagoga Major, que era el carrer més important del barri jueu de la ciutat, el Call, que avui en dia correspon al sector del barri Gòtic. La casa ja estava habitada al segle XII, tot i que no sempre ha estat un habitatge -durant la postguerra, per exemple, va ser un bordell-. Si passeu per allà, fixeu-vos que la façana està inclinada, a causa del terratrèmol de 1428. La casa va ser reformada a l'any 2000 per l'arquitecte Elies Torres a petició d'un particular que la volia per a residència habitual.

 

A què tu també hi has passat sovint pel davant?