He quedat per parlar amb ell al barri de Gràcia. Vull saber com va arribar a viure al carrer i com hi va deixar de viure. Arribo abans i m,assec a una terrassa a esperar-lo. Rebo un missatge que arribarà cinc minuts tard. Demano un vi i, saltant-me una de les meves regles d´or, el demano negre tot i que no m´acaba de caure bé.
Fa vent i les copes dels arbres de la plaça adjacent es belluguen inquietes. No sé per què em ve al cap la Mary Poppins quan arriba volant a Londres transportada pel vent de l´est. Per associació d,idees, recordo també un vell conte africà que explica que quan el vent bufa fort està a punt de succeir quelcom. El relat deia que el vent anuncia, sempre, canvis. Sort o desventura, vida o mort. No parla d,un vent qualsevol, és clar, sinó que es tracta d,un vent sobtat que arriba allà on no l,esperen i desperta tothom qui dorm. És un vent portador d,un cant antic, carregat d’història, que transmet per tot arreu on passa. D´una manera o una altra, el vent sovint s´ha relacionat amb la màgia o amb les divinitats, de manera que afino l´oïda pel si el vent que bufa ara em vol dir quelcom. Aleshores, el veig venir de lluny.
Duu els cabells una mica llargs i el vent li mou el serrell tapant-li els ulls. Porta uns texans gastats, vambes john smith i un abric de quadres fins als genolls que li dóna un toc entre modernet i bohemi. És guapot, ni alt ni baix. Sé que té quaranta cinc anys -però n,aparenta menys-, que sap cantar, fer malabars amb foc i tocar la guitarra espanyola. I que durant un temps es va malaguanyar la vida tocant als carrers, com un joglar incomprès dels segle XXI. També sé, o més aviat intueixo, que cal tenir molta fortalesa mental i molta resiliència per viure al carrer. Quan arriba a la meva taula, em somriu amb cara, boca i ulls i s,asseu al meu davant. Amb un gest precís i après s,aparta el serrell dels ulls sense fer servir les mans, a l´hora que em mira seductor. Imagino que anys enrere, aquesta mirada el va ajudar a sobreviure els dies més dolents. Quedem que ell també demana un vi i comencem. Observo que té moltes ganes de parlar, ganes d,explicar la seva història i que algú l,escolti atent. Em demana si gravaré la conversa i li dic que no, que prendré nota d,alguns detalls però que no pateixi, que tinc bastant memòria.
No transcriuré aquí tot el que vam parlar, però a tall de resum us diré, d´una banda, que qualsevol de nosaltres podria acabar vivint al carrer per mil motius diferents, i d´una altra, que algunes de les persones que dormen al carrer, en un primer moment ho van escollir. Si, he dit que ho van escollir. Conscientment. Que podrien haver triat altres opcions o recórrer a la família, però no van voler. Perquè volien viure la vida a la seva manera, sense horaris ni lligams. Perquè volien voltar pel món, conèixer gent, perseguir un somni. No van tenir en compte però, que els carrers són perillosos i que el temps és una trampa. Que quan ets jove, no hi penses perquè et sents immortal, però els anys es cavalquen els uns als altres a un ritme vertiginós i de sobte, un dia et lleves al matí dins d'un sac de dormir brut i vell a la vora del Sena i te n´adones que et fa mal el cor, els ossos, que la vida mateixa et fa mal i que tornar allà a on voldries tornar, ja no serà tan fàcil. I el que semblava que seria una aventura de, com a molt estirar, un any, es converteix en una odissea de més de dos lustres.
Amb l´Iñaki vam estar parlant prop de cinc hores i ens vam acomiadar de matinada, just al costat del meu cotxe aparcat en zona de càrrega i descàrrega. Li vaig dir adéu amb la sensació que no el tornaria a veure més i quan vaig ser asseguda al davant del volant, vaig abaixar la finestra perquè l,aire de dins del cotxe em va semblar viciat i calent. I aleshores em vaig adonar que ja no feia vent. Gens ni mica. Vaig mirar les fulles d´un arbre proper i vaig comprovar que totes elles restaven immòbils. La cançó dels arbres també havia emmudit. Segurament el vent antic ja viatjava cap a d´altres indrets, però vaig tenir el convenciment més absolut que el seu missatge per a l´Iñaki i per a mi, parlava de vida, de sort i de segones oportunitats.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada