Policia de la moral?

Als vint-i-set anys tens la teva primera filla. L´embaràs és una mica complicat, no et trobés bé, i el part deu n´hi do, però finalment quan tens la teva nena als braços trobes que tot ha pagat la pena. I comença aleshores una gran aventura, la més bella història d´amor que has viscut mai. 

Triar entre donar-li pit o biberó, les primeres dents, les primeres passes, treure-li el bolquer, aconseguir que dormi d´una tirada tota la nit, les primeres converses, escollir l,escola... La teva petita va creixent i fa molts amics a l´escola, i decideix que també vol fer patinatge artístic, i estudiar anglès a una acadèmia i anar al cau els dissabtes i fer excursions i campaments a l´estiu. I es va fent gran i comença l,institut, i li ve la regla i ja no li agrada la roba que li tries, ni la música que escoltes, i sembla que ja no us enteneu. I es vol depilar el cos sencer, deixar-se créixer la  cabellera atzabeja fins a la cintura,  posar-se una arracada al nas i pintar-se la ratlla dels ulls ben negre. I fa el seu primer petó a un noi, però no t,ho explica fins que ja ha besat uns quants nois més. I sovint a casa us baralleu i es passa hores tancada a la seva habitació. I suspèn algunes assignatures i sembla que no està contenta amb res. Ja no t´admira, de vegades li fas nosa, però després et busca - i et buscarà sempre, perquè en el fons t´estima molt i necessita que l´acompanyis en aquest viatge complicat que és fer-se adulta-. I passa el temps, i ara ja no es vol depilar, es talla els cabells amb un estil pixie llarg i ja no es vol perfilar els ulls. Li agrada llegir, li encanta el cinema, les pelis de por i escapar-se amb els amics a la muntanya. No es separa del mòbil i ho grava tot, fa vídeos i penja fotos, i les edita i sovint, quan tafaneges d´amagades el que fa,  l,enveges una mica, perquè s,està construint un món molt bell al seu voltant, més ampli, més lliure del que vas construir-te tu. I sembla que la teva nina s,asserena, que ja sap més el que vol i et torna a voler al seu costat, i et demana consell quan discuteix amb els amics o quan vol demanar un canvi d´horari al xiringuito on treballa a l´estiu. I us passeu setmanes parlant abans de decidir què vol estudiar i el primer dia que va la universitat tu et sents vella i plena, tot a l´hora, orgullosa d,ella i de tot el que està aconseguint. Des de la finestra de la teva habitació, la mires enfilar el camí cap a l´estació i l,admires, enlluernada, embadalida, perquè ja és una dona independent amb opinió pròpia i un futur immens s,estén al seu davant. 

I un dia celebreu que fa vint-i-dos anys i feu moltes fotos fent broma amb les espelmes amb forma d,ànec  i després de desparar la taula, et diu que a la nit tornarà tard, perquè té assemblea a la universitat i després anirà a sopar a casa del seu "amic", un noi molt maco que ha conegut a classe. I un capvespre qualsevol, estàs asseguda al menjador, davant d´un capítol nou de la teva sèrie preferida i et truquen. Agafes el telèfon contrariada perquè t´emprenya que et molestin just ara que tenies un moment de pau per tu. I el que escoltes a l´altra banda de l´aparell, no ho entens, però se´t congela la sang i el teu cervell es bloqueja i sents un brunzit desagradable dins les oïdes, com en una distorsió del temps i de l´espai. La veu et repeteix que la teva filla està en coma. Pels cops, perquè l´han apallissat, per haver sofert tortures i amenaces... Qui? Com? No acabes d,entendre res. Però es veu que, el que sigui que li hagin fet, li ha provocat una parada cardíaca i ara està en coma a l,hospital. No ets capaç d´entendre el significat de les paraules. La veu però, continua parlant. Es veu que a la teva nina la detinguda la policia de la moral, perquè no duia prou ben recollits els cabells. L,han dut a comissaria i allà no se sap encara que ha passat exactament, però ha sortit dins d´una ambulància. Només aconsegueixes dir: En coma? Pels cabells? La policia de la moral?. Cap d´aquestes paraules té sentit per tu. No hi ha cap mena de lògica en tot el que t,estan dient. 

Al cap de tres dies, la teva filla morirà, sense haver despertat de l´estat de coma en cap moment. No et deixaran veure l´autòpsia i mai no sabràs que va passar exactament. Però el que està clar, és que ella és morta i que ja no li queda cap futur per endavant. No pots assimilar que hagi estat assassinada per dur els cabells mal recollits. Només tenia 22 anys!. No pots concebre cap societat, en lloc de l,univers, tan miserable, tan absurda i tan injusta. No té sentit. Per tu, ni per ningú. Al teu voltant, tot es fon en negre. I malgrat que ara encara no ho saps, la revolta que sents dins teu, s,acabarà contagiant al món sencer.

T,imagines que ets tu qui rebés aquesta trucada? T,imagines que assassinen la teva filla per dur els cabells mal amagats sota un mocador? T,imagines que devia sentir la Mahsa Amini en aquella comissaria? T,imagines que sent ara la seva mare? La gent que l,estimava? Què senten les dones al saber que la seva vida pot valdre menys que un vel mal col·locat i que qualsevol d,elles podria ser la següent?

Potser, pel lloc on vivim i el moment en què hem nascut, no som capaços d,imaginar-ho. Potser ens costa entrar dins d´aquest relat perquè ens sembla que Iran és un país i una cultura que ens queda molt lluny i, per tant, el que ha passat no ens pot passar a nosaltres. Potser pensem que l,islamisme i la religió de l,Islam no han tingut ni tenen res a veure amb nosaltres, obviant que, en nom del cristianisme també s,han comès els crims més terribles i menyspreables de la història de la humanitat. Potser això de la policia de la moral iraniana - coneguda com a "Gasht-e Ershad"-, unitat de les forces de seguretat que es dedica a revisar que la població civil compleixi les normes del codi de vestimenta islàmic al carrer -unitat que també opera a d,altres països islàmics- ens remet a la policia del pensament d´Orwell i a la seva novel·la distòpica "1984" i per això, pensem que no és possible que la vida hagi esdevingut encara més terrible que la ficció. 

Però per desgràcia resulta que si, que està passant, que estan matant persones per no pensar com dicten uns quants, per dissentir quan els retallen drets fonamentals, per voler ser i per voler ser lliures. Està passant que estan assassinant les dones que lluiten contra la imposició del hijab i contra la imposició de qualsevol símbol o norma religiosa. Estan passant que estan matant, davant dels nostres ulls, el poble iranià que es manifesta contra el règim per les seves llibertats... i potser, segurament, no sabem què fer, però com a mínim, no fem veure què és un afer intern provocat per trets diferencials, culturals i religiosos que s,han de respectar. No es pot ser imparcial ni tolerants amb l,excusa que així és la seva religió, perquè s,estan violant sistemàticament drets fonamentals, especialment els de les dones: dret a la vida; dret a no ser discriminada per raó de sexe, religió, opinió, etc; dret a no ser detinguda arbitràriament ni desapareguda; dreta a la llibertat de pensament, consciència, religió, opinió i expressió; dret a no ser sotmesa a esclavitud ni servitud, etc.

Moltes creiem que cap religió, cap imposició religiosa, pot legitimar la pèrdua o l,anul·lació dels drets humans i menys encara, justificar ni una sola mort, però s,ha de ser molt valenta per atrevir-se a sortir als carrers d´Iran a defensar aquesta creença, perquè t,estàs jugant la vida. T,has de sentir molt ofegada, molt mancada de drets i molt ultratjada, per exposar el teu cos a les bales i als arrests indiscriminats. I fer-ho sense el hijab. I cremar els vels en públic perquè representen la repressió i la manca de llibertat. I tallar-se els cabells públicament en senyal de protesta i solidaritat amb les altres. I penjar vídeos denunciant la situació -les protestes contra el règim iranià ja compatibilitzen desenes de morts i més d,un miler de persones arrestades que no se sap exactament on són-. 

Ara mateix és gairebé impossible conèixer exactament quina és la situació a l,Iran, degut, d,una banda, a les restriccions que imposa el Govern als periodistes i a les xarxes i, d´una altra, a les detencions dels que s,atreveixen a difondre el que està succeint. Per això, perquè aquesta revolució no quedi silenciada, parlem-ne, fem-ne difusió, reivindiquem que totes les dones arreu del món tinguin el poder d,elecció a les seves mans, perquè només quan les dones siguin lliures es podran construir societats lliures.

Edith Dekyndt  Indigenous Shadow WIELS Contemporary Art Centre, Brussels

El Pais dels Tolerants

 

" Vet aquí que una vegada hi havia el País dels Tolerants. Es va fundar amb la intenció de convertir-lo en un lloc de convivència, pau i llibertat i de seguida, el seu renom es va estendre arreu del món. Moltes foren les persones que abandonaren el seu lloc d´origen per establir-se al nou país, expectants i il·lusionats amb el nou projecte, regit per una única regla: la tolerància infinita amb tot i amb tothom. Però ben aviat, al contrari del que havíem previst els ideòlegs fundadors del nou país -persones considerades lloables i respectuoses-, el seu territori esdevingué un infern: com sigui que en aquell país podies actuar en tot moment com et vingués de gust, sense interferències ni judicis per part dels altres, una pila de psicòpates, assassins, feixistes, fanàtics, violadors, lladres, mentiders i persones malvades en general, van decidir instal·lar-s´hi, disposats a fer la seva sense que res els aturés.

Amb els anys, d´una manera o d´una altra, tots els habitants del país van acabar patint greus conseqüències a causa de la tolerància infinita i sovint, famílies senceres, desapareixien sense que ningú sabés que els havia succeït - potser els havien segrestat?, potser els havien mort?, potser havien abandonat casa seva per voluntat pròpia cercant un lloc millor on viure sense por?-. Inesperadament, la vida i la llibertat al País dels Tolerants, van esdevenir un privilegi, només reservat a aquells que ostentaven més poder i imposaven per la força els seus criteris als altres. Finalment, després d´un enfrontament ferotge de tots els poders imperants, el país sencer va col·lapsar, desapareixent de la faç de la terra per sempre. Conte contat ja s'ha acabat ".

Qualsevol forma d´ intolerància (religiosa, ideològica, política, cultural) presenta uns elements comuns: la por neuròtica a l’alteritat, creure´s tenir el monopoli de la veritat, recerca obsessiva de la seguretat de la nostra infància -per exemple, donant només com a bones, els costums i les formes religioses apreses de petits- i el fanatisme com a mecanisme de defensa i estratègia orientada a superar la por a la diferència. La suma de tots aquests elements, ha provocat tots els conflictes de la història europea moderna: el genocidi de la conquesta d´Amèrica, guerres de religió, imperialisme, colonialisme, guerres napoleòniques, guerres mundials i l,holocaust, guerra dels Balcans, la no acollida als refugiats... En tots aquests casos, la intolerància ha tingut més pes que el valor intrínsec de l´home i la dignitat humana. Queda clar doncs, que la intolerància és un perill per a la convivència; fins i tot, és un perill per la vida mateixa -la pròpia i la dels altres-, però, això significa que la tolerància, la postura contrària a la intolerància, ha de ser el nostre objectiu?.

Doncs no. Tot i que la tolerància ha tingut un paper destacat i significatiu en el procés de consolidació de les llibertats i els drets dels homes, la tolerància amb tot i amb tothom, ha demostrat no ser la solució als conflictes humans. L´excés de tolerància, la tolerància com indiferència, et fa còmplice de la barbàrie i condueix al caos de la societat, a la renúncia de la justícia i a la violació dels drets humans: perquè la imparcialitat i la no-intervenció no sempre és justa, perquè la llibertat d,expressió no pot encabir totes les opinions - algunes opinions atempten directament contra els drets i la dignitat dels altres- i perquè, quan ho tolerem tot, estem renunciant a qualsevol principi, valor o creença. Per això, tolerància si, però amb límits: ser intolerant no és un dret dels homes i, per tant, no hem de ser tolerants amb aquells que no practiquen la tolerància cap als altres; no hem de ser tolerants amb aquells que no estiguin disposats a reconèixer els mateixos drets per ells que pels altres. 

Com es tradueix tot això a la pràctica? Doncs es tradueix per tenir un respecte íntegre -i aquí substitueixo la paraula tolerància per la paraula respecte de manera conscient, perquè la paraula tolerar no deixa de tenir certes connotacions negatives, com ara “suportar en els altres alguna cosa que desaprovem” o “deixar passar quelcom, sense consentir-ho expressament”-, amb els drets bàsics dels individus i amb la seva recerca legítima de la felicitat. Hem de respectar la dignitat dels altres i reconèixer els seus drets, des de la lògica de l’alteritat, sense sacrificar els èxits aconseguits pel que fa a la igualtat. I a escala local, practicar la tolerància zero amb tots aquells que atemptin contra els drets naturals i individuals de qualsevol persona (o grup), en cada estat de la seva existència, a qualsevol lloc del món. Recordeu que cada petita acció contra la violència i en defensa dels drets humans és un granet de sorra a favor de la pau, la llibertat i la convivència.

Calella de Palafrugell 2022

 

Què faríeu vosaltres amb l'estàtua de Colom?

Imagineu-vos, per un moment, que és a les vostres mans decidir què feu amb l'estàtua de Colom de Barcelona. Em refereixo a decidir si la feu desaparèixer del mapa com s'ha fet amb moltes altres estàtues de Colom arreu del món. Ho faríeu?.

Us poso en antecedents.

El Monument a Colom, va ser construït en homenatge al "descobridor" Cristòfol Colom -poso descobridor entre cometes perquè en realitat aquest senyor no va descobrir res, perquè Amèrica ja existia i estava feliçment habitada, des de feia milers i milers d´anys abans que Colom s'equivoqués en els seus càlculs i arribés a terres americanes-. Està ubicat a la plaça del Portal de la Pau, en el punt mitjà que uneix el Passeig de Colom i les Rambles de Barcelona. 

Tots sabem el que representa aquesta estàtua: colonialisme, imperialisme, conqueridors, genocidi, extermini cultural, esclavitud,  eurocentrisme, occidentalisme... i, en principi, estem d'acord que tot allò que significa aquesta estàtua no representa a la majoria de la societat democràtica actual i, ni de bon tros, representa els valors de la majoria dels barcelonins. 

Ara bé, l'estàtua té un punt nostàlgic per a moltes persones, que de petits, sense entrar a analitzar què representava aquella estàtua, ens meravellàvem quan ens deien, per exemple, que al dit de Colom hi havia un restaurant o pensàvem que si pujaven dalt de l'estàtua es podria veure Amèrica. També s'ha de dir, seguim amb la nostàlgia, que la columna de ferro de l'estàtua, la va fer la Foneria Comas, que estava situada al Carrer Tigre de Barcelona, just a l'edifici on anys més tard es va ubicar La Paloma; o que el monument va ser inaugurat l'1 de juny de 1888, que va obtenir el primer premi de l´Exposició Universal de Barcelona de 1888 i que es va acabant convertint en una de les icones més característiques de la ciutat. Pel que fa als elements artístics que conformen el monument, val a dir que va ser concebut per Gaietà Buïgas, però en la seva creació hi van participar diferents tallers i escultors, com ara: Josep Llimona i Antoni Vilanova que es van encarregar dels baixos relleus de la base; Rossend Nobas dels contraforts; Francesc Pastor del capitell; Pere Carbonell de l'al·legoria a Catalunya; Josep Carcassó de l'al·legoria a Aragó i els lleons heràldics; Josep Gamot, al·legoria a Castella; Rafael Atché, al.legoria del Regne de Lleó i l'escultura de Colom; Manel Fuxà de la figura del Pare Boy; Francesc Pagés de la imatge de Jaume Ferrer de Blanes; Eduard Batiste de la figura de Pedro de Margarit i Agapit Vallmitjana dels lleons de les bases. Hi ha també vuit medallons que representen diferents personatges relacionats amb Colom, com ara Isabel la Catòlica, cadascun creat per una artista diferent. Veiem, doncs, que el monument té un detallat aparell decoratiu, elements artístics elaborats per diferents autors i un programa iconogràfic de gran càrrega simbòlica. 

Per tant, sense entrar a debatre amb el que representa, Colom és un monument artístic carregat de simbolisme, que relacionem amb les grans expedicions, amb les Rambles, amb el mar i amb la ciutat de Barcelona, i el podríem deixar tal com està. Però, èticament? 

Des del punt de vista ètic, aquesta estàtua no ens representa, ens al contrari, l’estàtua simbolitza tot allò que rebutgem, així que l'hauríem de fer desaparèixer perquè és un monument/homenatge a una època i uns fets històrics que voldríem que no haguessin tingut lloc de la manera a la que van succeir i que no volem que es repeteixin. Però, i des del punt de vista artístic?. O des d'un punt de vista iconogràfic?. És acceptable destruir l,art?. Es pot separar l'art de l'artista o de la ideologia de l'artista? (tot tenint en compte que quan es va fer l'estàtua i tot el seu aparell decoratiu la mentalitat i els valors de la societat eren molt diferents dels actuals). I anant una mica més enllà, aleshores s'hauria de destruir tot l'art i tota la iconografia, per exemple, vinculada amb la religió cristiana perquè en nom de la religió s'han comès els pitjors crims de la humanitat?. O, tenint en compte quin és el paper de les dones dins les obres arts de caràcter religiós, etc, destruïm totes les obres d'art que denotin masclisme?

La iconografia ens permet entendre una obra d'art ubicant-la en un moment històric determinat: vindria a encarregar-se de recopilar dades i classificar-les per tal que puguem entendre els símbols d'una determinada època. Per tant, la iconografia d'una determinada època, ens “explica”, ens ajuda a “entendre”, però no “justifica” els valors humans, polítics i socials d'aquella època. 

Així doncs, què fem? Volem conservar l'estàtua de Colom perquè representa a la perfecció una època de la nostra història, sense entrar a jutjar si el que es va fer en aquella època ens sembla correcte des d'un punt de vista ètic o moral? O bé, des dels nostres valors actuals, jutgem negativament el què es va fer en l'època del colonialisme i per tant, no volem conservar cap obra d'art ni cap monument que representi aquella època?.

Com que aquest és un dilema plantejat ja fa uns quants fa anys, s´han anat proposant diverses solucions: hi ha sectors que pensen que s'ha de conservar el monument, però de forma crítica, per exemple, exposant al costat del monument una explicació de per què es va fer el monument i que en pensem ara dels genocidis, del colonialisme, del racisme, de l'occidentalisme, etc; altres sectors són partidaris d'obrir un debat per arribar a un consens sobre què fer amb l'estàtua; altres sectors que opinen, directament, que l'estàtua s'ha d'eliminar -com s'ha fet amb altres estàtues d'aquest estil a altres ciutats del món, per exemple, entre el juny i el setembre del 2020, 33 estàtues de Colom van ser retirades o derruïdes en el marc de les protestes del Black Lives Matter als EUA, per l'opinió que la figura històrica representa el genocidi dels pobles indígenes-; i sectors que pensen que les coses ja estan bé com estan i que no cal fer res -i suportar que cada 12 d,octubre, un petit grupet de persones es reuneixin sota l'estàtua de Colom a reivindicar el "dia de la Hispanitat"-.

Personalment, vaig arribar a la conclusió que s'hauria de fer un referèndum i que la gent decidís què vol fer amb el monument a Colom. Però aleshores, van aparèixer nous dilemes: quines persones haurien de votar? Només els empadronats a Barcelona? O els que hi treballem també?. Potser millor que votessin tots els catalans?. O  millor una comissió d'historiadors de l'art? O una comissió d'artistes reconeguts d'arreu del món?...

En fi, que la decisió no és fàcil i per això us la trasllado. Què faríeu amb el monument a Colom de Barcelona? Penseu-hi!