Texans "boyfriend" per a què el teu "outfit" sigui perfecte i, sobretot, prou "cool" per a sortir d´"afterwork"... Buf. Fins els nassos. Per què adoptem tots aquests anglicismes?. Per què sovint ens sembla que aquests mots són més xulos o més moderns que les mateixes expressions en el nostre idioma?. Jo personalment penso que alguns no els necessitem, que no ens calen tots aquestes paraules en anglès i a més a més, em faig un embolic amb alguns d´ells perquè no tothom els dóna el mateix ús.
D´una banda, sembla que algunes paraules dites en anglès ens fan sentir millor que si les diem en català, com si emprar aquestes paraules en anglès dignifiqués o dotés de més categoria i sofisticació els mots en si mateixos: per exemple, molt millor ser un/a "runner" que ser un home/dona que surt a córrer. Molt millor tenir un "affaire" que no pas posar les banyes o enganyar a la teva parella. I encara més, molt millor berenar "muffins", "cupcakes" o "cookies" que no pas magdalenes o galetes, no?.
I per una altra, sospito que està de moda crear noves paraules perquè sí. Perquè sonen bé. Per donar sensació de bon rotllo. Aquest grup de parauletes, resultants de la unió de dos mots, busquen la complicitat de l´oient/lector i fan una mica de ràbia per sucroses i empallegoses. Estic parlant de: juernes, besayuno, amigovio -sí, he posat la versió light de la paraula-, gordibuena, pagafantas -aquesta és bona-, papichulo, veroño...
Evidentment cadascú pot parlar com li doni la gana i emprar les paraules que consideri més adients per a cada ocasió, i consti que no estic en contra de l´incorporació de paraules estrangeres ni de la convergència entre diferents llengües ni, menys encara, de la creació de noves paraules que, al cap i a la fi, enriqueixen una llengua.
Però també penso que no cal forçar tant. Així que amb el vostre permís, vaig a berenar unes magdalenes farcides de melmelada i unes quantes galetes de xocolata!
