divendres, 28 de setembre de 2012

Decideixo no decidir res



De vegades la vida és així. De vegades no tens els control, ni saps com recuperar-lo, així que decideixes no decidir (bé, això també ho esta fent el Rajoy, així que segurament no deu ser una elecció gaire intel·ligent). El que fas es deixar-te dur i no saps si el que et tocarà serà bo o dolent, així que provisionalment vius en una muntanya russa –lo de provisional és important, perque viure en una muntanya russa no és massa bo, però si com a mínim tens clar que és una situació provisional, la cosa no es tan terrible-. Això si. De vegades puges i de vegades baixes.
.

Pujant
Pujant
Pujant
...
Caient
Caient
Caient




I aleshores la opció més coherent és aïllar-te una mica per tal de no arrossegar a ningú al teu costat, perquè aquest camí de la no decisió, és un camí que s´hauria de fer sol. I si el fas ràpid encara millor (segons les prediccions maies no ens queda gaire temps).

Però quan ho he comentat en veu alta, he trobat que hi ha gent que creu que decidir no decidir no és possible. Que és una contradicció. I aleshores m´he topat amb un debat infinit sobre la lògica. Per què si afirmes que has decidit no decidir, en el fons estas dient que has pres una decisió. És com dir que deixaràs que sigui el temps qui decideixi per tu. Per tant, has decidit alguna cosa i per tant, l´enunciat no té lògica.

Perquè ens entenguem, una altra afirmació sense lògica seria afirmar: "Jo sempre dic mentides". Si sempre dius mentides aleshores ara també n´estaries dient una i per tant, en realitat, sempre dius la veritat?.

Buf. Complicadíssim això de la lògica!. Justament ara que voldria tenir la ment en blanc. Buidar-la... Però resulta que les persones no som discs durs que es poden formatejar, reparar i reiniciar. Nosaltres necessitem temps. I espai. Espai individual (per sort ni el millor hacker del món pot entrar al nostre cap si no volem). Així que mentre em dedico a no decidir, mentre ocupo a soles el meu espai, penso fer una altra cosa que se´m dóna molt bé: distreure la ment, canviar de tema... Por cierto, ¿creeis que este año se volverán a llevar las botas de media caña con punta alargada y tacón fino? ¿creeis que Mary Paz podría considerarse un referente de moda??... jajaja. Mònica, m´encantes!

3 comentaris :

  1. Tu si que me encantas! Aunque suene a tópico, que suerte tengo de haberte conocido, de poder hablar contigo del Ibex 35 o de las últimas tendencias, de intuir que tienes tantas cosas que decir y aunque parezca que no callas nunca, tantas se quedan en el tintero.... Y que pocas personas saben de verdad todo lo que bulle en esa cabecita. Vendrán tiempos mejores, espero estar ahí para verlo, o sino nos vamos a puerto rico!!!!! Mua

    ResponElimina
  2. Des de dissabte, crec que he llegit aquest article com quatre vegades. Sabia que tenies raó però no em volia veure reflectida. Fins que aquest matí, el llegeixo de nou i penso que efectivament, hi ha procesos que és millor viure sol, esquivant el tema tant com sigui possible, i concentrar-te amb altres coses per tal de que tot això passi paral.lel.lament. No sé si això és ben bé una muntanya russa o una riu que baixa a tota velocitat... la qüestió és que tot passi el més ràpid possible però mentrestant, no queda una altra que continuar vivint i disfrutant de tantes altres coses que la vida ens ofereix: un comentari amb gràcia dels meus fills, unes braves a mitja tarda, una escapada en cotxe mentre la música sona ben fort, una excursió a Montserrat o un matí de platja mentre el sol et pica amb força a la cara. Cal continuar sempre en peu. Firmat: una que també vol desconnectar!

    ResponElimina
  3. Si... de vegades ens envolta la incertesa... de vegades les coses no depenen només de nosaltres... així que ens queda la opció d´esperar i intentar que l´espera sigui el més agradable possible, evitant donar voltes al mateix tema una i altra vegada, trobant petites coses que ens alegrin els moments... Per sort crec que tot són cicles i tard o d´hora tot donarà un gir!!!!

    ResponElimina