dijous, 22 de novembre de 2012

Síndrome de París


Feia dies que no apareixia per aquí però avui m´he trobat amb una síndrome rara que m´ha fet somriure. Es tracta de la Síndrome de París. Imagino que estareu pensant que una síndrome no pot ser divertida, però aquesta penso que ho és, o potser estic negre i el meu humor també s´ha tornat d´aquest color.

El cas es que la síndrome de París és un transtorn identificat fa més de vint anys pel psiquiatra Hiroaki Ota que apareix quan un nipó visita la ciutat de París i es troba que hi ha una gran contrast -negatiu- entre les seves expectatives a l´hora de viatjar a la capital francesa i el que es troba realment a París. El xoc cultural que pateixen quan palpen la realitat francesa en directe és tan fort que el japonès entra en una crisi nerviosa. Perquè ens entenguem: el japonès/esa de torn programa tot emocionat un viatge a París, ciutat que té idealitzada, sobretot degut al cinema i la literatura. Un cop allà, descobreix que la ciutat no és tan romàntica ni tan idíl·lica com s´havia imaginat i en canvi es troba amb una capital moderna i plena de gent que té pressa, parla o crida només en francès i que no són precisament els més simpàtics del món. El turista nipò no pot assimilar la rudesa del caràcter francès i entra en shock. Però per sort la ambaixada nipona ha pensat en ells i en el moment que comencen a tenir algun símptoma de la síndrome de París - tals com mareig, falta d´alè i al·lucinacions - poden trucar a una línia telefònica habilitada especialment per aquests casos i que funciona 24 hores tots els dies, on els informen i aconsellen sobre les passes a seguir per suportar aquesta decepció cultural, tot i que diuen que la cura definitiva passa per tornar al Japó i no trepitjar París mai més.
Es calcula que de cada milió de japonesos que visiten París, vint d´ells han de ser atesos o repatriats per patir aquesta síndrome. Definitivament els turistes japonesos són un cas!

I la dada que crida més l´atenció: si només vint de cada milió de turistes japonesos desplaçats a París pateixen aquest trastorn, ja es pot parlar de síndrome? Ho dic perquè aleshores seria fàcil descobrir i identificar noves síndromes molt similars a aquesta pel que fa als símptomes... Per exemple, una multinacional de renom amb 3000 treballadors. Si d´aquests, posem que 50 estan molt decepcionats perquè l´empresa no respon a les expectatives que s´havien generat abans d´entrar a forma part del seu planter, i els "xoca" el caràcter rude i fanfarró d´alguns dels jefazos o fins i tot tenen fóbia a anar a treballar o pateixen ansietat o al-lucinacions, podríem parlar de, per exemple, la Síndrome de Nissan**?. O podríem parlar de la Síndrome del Joan, si per exemple comences a sortir amb un noi que es diu Joan que no sols no arriba a les expectatives que t´havies generat tu soleta sinó que a més a més, et fa entrar en crisi nerviosa quan veus segons quin comportament seu i resulta que les seves 4 o 5 novietes anteriors també han patit aquest desencant?

Doncs si és així, reconec que ara per ara dec estar patint moltes síndromes rares, perquè hi ha un munt de coses i de persones que em fan sentir marejada, sense alè, decepcionada, al.lucinada...

**Imagineu que l´empresa multinacional de la que parlem hipotèticament fos Nissan

1 comentari :

  1. Mummmm..... gràcies a Deu no totes les persones ens fan sentir marejades, sense alès, o decebudes.... a la vida ens soprenen positivament moltes altres persones... Això podria també ser una síndrome, no?? En tot cas, m'he rigut molt amb aquest article. Ja feia dies que no apareixies per aquí, i et trobava a faltar. Firmat: una que també al.lucina amb molta gent!!

    ResponElimina