Avui passejava distreta per la meva ciutat i de sobte he topat amb ella... Segueix on sempre. Em consta que sempre hi és. Sé que podria anar-la a veure qualsevol dia d´aquells que tinc temps per mi, però per un o altre motiu, mai ho faig.
Segurament perquè no hi penso. O potser és per mandra. O perquè sense saber-ho, prefereixo no retrobar-me amb el passat. Perquè de vegades la nostàlgia és com un pessic a l´estómac. O com una glopada de tristesa blava i espesa, que de seguida et passa a les venes i t´arriba al cor, inundant tot el teu cos de melangia.
El cas és però, que avui sense pensar-hi, m´he trobat amb ella. M´he quedat aturada contemplant-la des de l´altra vorera, confiant que ella no em veuria a mi. Segueix sent bonica, però no tant com abans o al menys com jo la recordo -ho sé, la memòria sovint ens traeix i magnifica els nostres records, de manera que algú que recordaves molt alt resulta que no ho és tant-. He tancat els ulls i he recordat els milions de moments que vaig compartir amb ella. Quantes emocions, quantes alegries, quantes coses hi vaig aprendre i com em va costar abandonar-la.
Recordo aquell dia perfectament. El dia que sabia que la deixava per sempre. Estava satisfeta pels anys que havien passat plegades, però sabia que havia de marxar i seguir el meu camí; tot i així, deixar-la enrere em feia por, aquella mena de por que sentim quan ens separem del que coneixem per endinsar-nos en lo desconegut. Però vaig fer el cor fort. Vaig empassar-me la saliva serrant les dents per mirar de desenredar el nus que sentia a la gola i em vaig allunyar d´ella sense mirar enrere, sortint per la porta petita, fent un esforç per retenir les llàgrimes que brillaven als meus ulls -només una d´elles va escapar-se galtes avall i de seguida la vaig esborrar amb el puny del jersei, sense que ningú la veiés-.
Sé que amb ella es van quedar molts dels meus somnis d´infant. Els tres Reis d´Orient, el Ratolí Pérez, la Caputxeta i la Blancaneus. Els gronxadors, els nens de Parxís, el tobogan gegant, les pissarres verdes i les taules de dues places. Amb ella es va quedar també la biblioteca plena de novel.les de l´Enid Blyton. I més de mil somriures. I una desena de plors. I els patins de quatres rodes i les gomes de saltar. Algunes amigues que no he tornat a veure més, i les mestres, i la missa del Gall... Tot i que he de confessar que jo em vaig endur tot el que vaig poder arreplegar: totes les lletres del món, tots els números i tots els símbols aritmètics. Els mapes, els rius i les muntanyes. La història dels nostres avantpassats. La fotosíntesi i la pol.lonització. I un grapat de principis i un grapat de valors. I molts coneixements, moltes lliçons...
Per això, avui quan m´he topat amb ella l´he observada en silenci durant uns minuts. Volia dir-li que moltes vegades l´he trobat a faltar. Volia donar-li les gràcies perquè amb ella em vaig fer gran.
Us deixo la seva imatge perquè sabeu qui és, si mai us la trobeu...
La meva ESCOLA

