Immunitat psicològica

"Cuando seas inmune a las opiniones y los actos de los demas, dejaras de ser la victima de un sufrimiento innecesario"

 

Vull, vull, vull. Vull aconseguir-ho. Vull que l´opinió dels demés no m´afecti. Que em rellisqui.  No perdre ni un minut del meu preciós temps a pensar perquè aquest amic tan benvolgut ha dit això, perquè ma germana gran no troba bé el que jo faig, perquè aquella amiga no comparteix els meus anhels i més aviat els troba ridículs. Vull saber encaixar les crítiques constructives, fer-me´n immune. Vull trepitjar el terra amb seguretat, viure a la meva manera, respectant als demés però sense importar-me què diran, què faran, què pensaran.

Però sobretot vull lliurar-me del jutge més ferotge. Del jutge més cruel i més terrible de tots. Del jutge retrógat capaç de fer-me sentir una merda i de tirar per terra en un microsegon el més somiat dels meus somnis:  JO. Si, ho de dit bé. JO. Sovint sóc jo mateixa qui em tallo les ales. Jo mateixa m´autocensuro, em freno. Critico durament els meus errors, la meva manera de ser i sentir. Vull lliurar-me d´aquest jutge i deixar-me endur per la gran creadora de somnis que porto dins. Com abans, com quan creia que tot era possible. Com quan creia en els Reis d´Orient i en l´amistat per tota la vida... Somiar. Esperar. Creure.

 

Ja està. Decidit!. Durant durant un temps viuré per impuls. Faré cas dels presentiments. Prendré  decisions ràpides sense reflexionar abans, sense consultar ningú, ni tan sols el meu coixí, ignorant consells i opinions aliens... Ja us explicaré com em va, malgrat que la vostra opinió al respecte no m´importi en absolut :) 

La Invasió de la Vall d´Aran i la República independent de la Tramuntana

 

Tot llegint el llibre de l´Almudena Grandes Inés y la alegría, em vaig endur una grata sorpresa. Vaig començar el llibre pensant que es tractava d´una historia imaginària, que la invasió de la Vall d´Aran era una genial invenció de l´escriptora, però al veure la manera en què s´anaven desnvolupant els fets i com al text apareixien un seguit de personatges històrics, vaig adonar-me que allò semblava real i en efecte, la viquipèdia em va confirmar que la Invasió va tenir lloc de veritat  i que el llibre narra una realitat ficcionada. 

Els interessats podeu saber-ne més aquí, però resumint, a l´octubre de 1944 va haver-hi un intent, nomenat Operación Reconquista de España, que pretenia establir un govern provisional republicà presidit per Negrín a la Vall d´Aran, mitjançant l´atac d´un grup de maquis espanyols que col.laborava amb la resistència francesa a l´exili. 

Com tots sabeu, l´operació -malauradament- no va tener èxit, però a partir d´aqui,a més de constatar una vegada mes la meva ignorància histórica, és inevitable posar-se a somiar amb els ulls oberts: què hagués passat si la invasió hagués triomfat? Com seria el nostre pais, la meva família, els meus amics, si la dictadura no hagués  anat més enllà d´un lustre?

Amb tota seguretat, els meu avi no hagués estat desterrat, ni l´haguessin “citat” a Via Laietana cada vegada que el general baixet visitava Barcelona i segurament els meus pares, a més de parlar català, el sabrien escriure perfectament.  I amb tota seguretat, avui no tindriem monarquia, ni reis borbons que marxen a caçar elefants en jets privats, i potser seguiria existint la República Espanyola i fins i tot, nosaltres, podriem estar contents de viure a la Republica independent de la Tramuntana

No digas que fue un sueño...

El meu llibre preferit. L´he llegit moltes vegades. Estaria bé ser Cleopatra però sense final trist... i tenir a la meva disposició la biblioteca d´Alexandria i els trucs de bellessa de la serp del Nil, i els perfums del vell Egipte i conèixer els jeroglífics i els secrets de les piràmides i beure vi asseguda al costat de Baco quan ja tot esta perdut i cal assumir la derrota amb dignitat... 

Genial el poema de Cavafis, quan El dios abandona a Antonio:

Cuando a medianoche se escuche

pasar una invisible comparsa

con música maravillosa y grandes voces,

tu suerte que declina, tus obras fracasadas

los planes de tu vida que resultaron errados

no llores vanamente.

Como hombre preparado desde tiempo atrás,

como un valiente

di tu adiós a Alejandría, que se aleja.

No te engañes

NO DIGAS QUE FUE UN SUEÑO.

No aceptes tan vanas esperanzas.

Como hombre preparado desde tiempo atrás,

como un valiente

como corresponde a quien de tal ciudad fue digno

acércate con paso firme a la ventana,

y escucha con emoción -no con lamentos

ni ruegos débiles- como último placer,

los sones, los maravillosos instrumentos de la

comparsa misteriosa

y di tu adiós a esa Alejandría

que pierdes para siempre

On esta la casa de les finestres liles?

Oximorons i paraules d´amor

Veient la peli Tan fuerte tan cerca, hi ha un moment on el protagonista participa en una duel d´oximorons que em va fer gracia. Pels qui ara no ho recorden, oximoron és una presentació consecutiva de paraules que tenen significats que s'exclouen mútuament, com ara: mort vivent, blanca nit, tranquil.litat angoixant, monstre bonic, silenci eixordador o instant etern. És doncs uns combinació de 2 paraules que un cop combinades canvien el seu significat individual.

Com que vaig donar-li voltes durant uns dies, vaig googlejar la paraula i em vaig trobar que aquests tipus de combinacions de paraules generen una intensa activitat en l'àrea frontal esquerra del cervell. Així ho reflecteix un estudi que investigadors del Basque Center on Cognition, Brain and Language (BCBL) de Sant Sebastià publiquen a la revista 'Neuroimage'. El treball demostra científicament com les figures retòriques estimulen l'activitat cerebral. Vaig llegir que és un recurs útil pels polítics en els seus discursos i pels amants en els seus poemes: tant uns com els altres, han utilitzat des de sempre les figures retòriques per convèncer, infondre valor o seduir. El poder de les paraules hàbilment combinades es coneix des de la Grècia clàssica, però ara els científics han aconseguit mesurar empíricament la capacitat d'una figura literària per generar activitat cerebral en les persones (...)

I aqui em vaig parar a reflexionar encara més, per què qui no ha volgut seduir algú amb les paraules? Fa uns anys ho feiem en una carta escrita a un noviete que teniem lluny perquè estava fent la mili (jajaja per recordar això has de tenir certa edat), després en correu electrònics, i després en sms, WhatsApp... El cas es que jo SI m´he parat més d´un cop i més de dos, a buscar les paraules d´amor exactes, el doble sentit, el significat entre linees, el toc graciós... per tal de seduir a algú i crec que ho he aconseguit algunes vegades (jajaja això ho explico un altre dia). A partir d´ara però, penso incorporar al meu repertori de seductora els oximorons: instant etern, monstre bonic i buidor plena... A veure si aprenc a estimular l´activitat cerebral d´algunes persones que semblen zombies!