dijous, 26 de juliol de 2012

Coherència


Les persones canvien, a curt i a llarg termini, a mida que passa el temps. És una realitat i a més és un instint (o t’adaptes o no sobrevius). I encara més, els canvis són part de l´evolució i evolució molts cops significa millorar. Però on esta la delgada línea roja? Vull dir, fins a quin punt es normal canviar de manera de pensar, de fer o d’opinar, fruit d´una evolució natural i fins a quin punt travessem la línia, i el nostres canvis són pura frivolitat, allò de canvio d´opinió segons el vent que bufa avui,  canvio de manera de fer perquè sóc un depredador social que vull quedar bé amb tothom, o canvio de pensament amb facilitat perquè en el fons, mai no he tingut valors, ni criteri propi i la veritat es que ni jo mateix sé qui sóc ?

Ja ho deia l´anunci. El ser humano es extraordinario. I tant. Som éssers molt complexos amb un cervell misteriós que té milions de terminacions nervioses que s´estimulen al rebre inputs de l´exterior, de manera que les nostres reaccions, el nostre pensament es va transformant a mida que anem vivint. Això fa que les persones siguem contradictoris per naturalesa, no? Vull dir segons el que vagi succeint, actuem d´una manera o d’una altra, ens anem adaptant a l´entorn. Esta clar doncs que l´entorn ens modifica, les experiències ens fan canviar, l´amor, les traïcions, l´amistat o l´enveja ens afecten, de manera que podem arribar a fer alguna cosa que pensaven que mai no faríem. O podem arribar a pensar una cosa que semblava que mai tindria cabuda al nostre cap. O podem estar un lloc on havien jurat que mai no hi seriem.

I per si ja no és prou complicat anar adaptant-se a l´entorn a mida que passa la vida intentant respectar els nostres valors essencials, resulta que vas, canvies, i et sents fatal. La teva veueta interior, com els dimoniets vermells dels dibuixos animats, no para de dir-te a cau d´orella, que l´estas cagant, que ets un "chaquetero" i et sents culpable per haver canviat, per ja no ser la persona que havies estat i per no saber com justificar qui ets ara. Imagineu (no cal imaginar gaire) una dona que se suposa d´esquerres que no surt de casa sinó porta al damunt l´ultim disseny de Jesús del Pozo. O un senyor ecologista, biodegradable i greument preocupat per la capa d´ozó que té pasta i decideix tenir dos llocs de residència: un a Formentera perquè és molt hippie i queda bé i l´altre a Barcelona, perquè és la ciutat on té la feina, així que viu  bitllet d´avió amunt bitllet d´avió avall, i això no és gaire sostenible... Lleig, no?


Doncs així de "en fals" em sento jo quan, amb la que esta caient, vaig boja per comprar-me unes sabates de color vermell. O quan em deprimeixo perquè no sóc prou prima, quan se que hi ha molta gent que no sap que podrà sopar avui. O quan m´emprenyo perquè no tinc prou temps per mi, o per no fer res, quan sé que hi ha persones meravelloses que passen quatre hores seguides fent un tractament de quimioteràpia, creuant els dits perquè tot els vagi bé. Em sento en fals, molt en fals... I aleshores només em consola pensar que potser tanta contradicció és només una manera de sobreviure. Buf.



Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada