dimarts, 17 de juliol de 2012

Horitzons que s´esvaeixen



Ho deia una de les protagonistes a La sonrisa de Mona Lisa. "L´horitzó és una línia imaginària que s´allunya a mida que t´acostes a ella". Era només un comentari casual, però a mi em va fer pensar. No digueu que no és curiós? Una línia que sempre hi és però en realitat no existeix. Quelcom que tothom veu però ningú no arribar a tocar mai. Una mica com la pastanaga que el ruc no arriba a tastar. Una mica com determinat tipus de persones que quan les coneixes t´enlluernen i et semblen properes, admirables, però a les que mai no arribes a conèixer perquè estan allunyant-se constantment -potser perquè elles mateixes saben que en les distàncies curtes  perden molt-.

Per desgràcia, trobo que massa sovint m´he creuat amb aquests tipus de persones. Per desgràcia, sovint em crec la gent que diu les coses amb molta seguretat i un somriure als llavis. M´atrauen. Tinc ganes de trepitjar les seves petjades, d´escoltar les seves paraules i de creure cegament en elles.
I per això sovint m´equivoco i persegueixo herois sense superpoders, cavallers sense honor i savis sense doctrina. I per això m´he fet un propòsit seriós malgrat que encara no sigui cap d´any: s´ha acabat. Res d´horitzons, res de pastanagues, res d´idealitzar persones que en realitat no existeixen més enllà del meu imaginari personal. 

Per què, quina mandra esgotar-se caminant sense anar enlloc, no?.

8 comentaris :

  1. Mummmm..... de tota manera, la idea de sentir-se atreta per algú insegur, per algú que no té un somriure perenne als llavis, tampoc no sé si seria la millor opció. Per tant, quina seria la millo opció?? Conéixer a algú durant uns quants anys abans de decidir si val la pena incorporar-lo a la teva vida? bé com a amic, com a company o com a parella.... Potser és tan fàcil, com que mai no acabem de conéixer del tot a les persones, ves a saber si nosaltres mateixos ens deixem conéixer...

    ResponElimina
  2. Potser qui no arriba a coneixer a algú en anys de convivencia, es que no ha fet prou esforç per coneixer a aquella persona. Per que, qui es capaç d'amagar-se durant anys sota el mateix sostre? Sempre acabes sapiguent qui es, que pensa, que fa, com es.... Que no et doni mandra caminar per coneixer a algú. Es la cosa més meravellosa que hi ha!!

    ResponElimina
  3. No sé amb qui parlo... Però les coses van o no van, les coses són o no són... El tipus de persones a qui jo em refereixo són como l´horitzó, mai arribes a elles... I aleshores penso que perseguir-les és una perdúa de temps... però és clar, cadascú pot invertir el seu temps en el que vulgui i si decideix invertir-lo a perseguir una persona que sempre s´allunya, jo no tinc res a dir!

    ResponElimina
  4. Jo encara persegueixo al meu noi, i m'encanta descobrir cada día coses noves!!. Espero no arribar a coneixe'l del tot, per que necesito la meva sorpresa diaria! Tractar de coneixer a algú no es algo que hagi de donar mandra, es algo meravellós :)

    ResponElimina
  5. En serio.. no parlem del mateix... No parlo del misteri de descobrir coses noves, matisos diferents en la teva parella o en un amic o en la teva germana... les persones canviem i es complicat coneixer algú al cent per cent i tenir ganes de compartir, això clar qué és bonic i val la pena!... però jo parlo de persones oscures, que no volen que els coneguis, que s´amaguen, que juguen...

    ResponElimina
  6. Pues si es complicado tener ganas de compartir, entonces siempre estarás caminando hacia un horizonte sin fin. Las personas cambian a lo largo de los años, y si no acompañas a ese cambio, te quedarás atrás. Los príncipes azules son perfectos los primeros meses, luego van cambiando, es algo humano, y esa es la parte más divertida. Acompañar esos cambios, descubrir cosas nuevas, no negarse a evolucionar. Porque lo que piensa y la forma de actuar de un chaval de 25 años, nunca será lo mismo que un tío de 45 años. Si te paras buscando tener siempre a ese chaval de 25 años...

    ResponElimina
  7. Agggg.... No sé porqué hablais de pareja y de convivencia... Yo hablo de personas que se esconden y que no se muestran, NUNCA, que no son claras... y esas personas peuden ser tu jefe, tu hermana, tu amigo o tu vecina de toda la vida... Y me parece perfecto que todo el mundo tenga ganas de conocer a su pareja, de descubrirla día a día... me parece perfecto y maravilloso, pero yo no estaba hablando de eso ni muchos menos de príncipes azules... Hablaba de un tipo de personas con las que me he propuesto no perder mi tiempo...

    ResponElimina
  8. Nadie puede cambiar tanto su esencia, quien se transforma de esa manera es que se empeña en que no le conozcan de verdad... Y la mayoría de veces no es agradable descubrirlo.

    ResponElimina