No mirem segons què!

Estic flipant!!!. Imaginat que vius a Alcobendas, què és una població de Madrid  que té 100.000 habitants. Imagina’t que per desgràcia t’han atracat amb violència o que tens un comerç i t’han robat uns quants dinerets que et va costar molt guanyar o que has tingut un accident i estàs pendent d´una resolució. Presentes una denúncia i et dediques a esperar. I a esperar. I a seguir esperant… perquè resulta que a Alcobendes està la “residència judicial” de la cadena Telecinco i de la majoria de productores de televisió que treballen amb ells!. I què hi té a veure?, pensaràs…

Doncs que moltes baralles que comencen al plató d’aquests programes acaben al jutjat. Això fa que la gran majoria de querelles relacionades amb, per exemple els de Sálvame o els de Enemigos íntimos, es presenten en aquest jutjat d´Alcobendes i pel seu tribunal de primera instància desfilen dia si, dia també, un gran nombre de personatges famosos buscant “justícia” o demanant-la –en el cas de Sálvame, tots els seus col·laboradors, inclòs el presentador han passat en un moment o un altre per aquest jutjat-. De manera que aquest tribunal que tramita tota mena de processos civils i penals, acaba jutjant també qui va mentir sobre la separació de Fernando Alonso, qui va atemptar contra l´honor de Carmen Lomana o qui va calumniar al marit de la Rosa Benito.

Sembla conya, però el volum de feina que generen es tan gran, que han col·lapsat aquest tribunal i fins i tot una magistrada ha abandonat el seu càrrec al·legant que ella i els seus 8 companys de feina no poden fer front ni a un sol cas televisiu més i denunciant que aquests tipus de querelles els absorvia el temps de tal manera que no podien atendre molts altres casos “normals”. Jutges al servei de la telebasura: la majoria d´aquests casos – denúncies per injuries, calumnies, vulneració a l´honor o a la intimitat- es resolen relativament ràpid, via penal, però amb un cost mig de 1300 euros amb càrrec a l’administració de justícia, segons uns estudi elaborat per un grup de magistrats. Així, el fet que un tertulià menteixi sobre la presumpta infidelitat d´un personatge famós i aquest decideix presentar una demanda, posa en marxa tota la maquinària judicial: jutges, fiscals, funcionaris, advocats i procuradors. I això implica una gran inversió de temps i diners.

Impressionant que la fosca influència de la telebasura arribi a aquests nivells. Imparable perquè Espanya està al capdavant del consum i fabricació d’aquest format televisiu -i dic Espanya perquè a TV3 no hi ha aquest tipus de programació-. Molta gent viu enganxada a la pantalla: al 2010 el consum promig televisiu va ser de 234 minuts per persona i dia, i no cal que us assenyali quin són els programes que tenen més audiència. Preocupant perquè la telebasura no sols envaeix la graella televisiva, sino que afecta al nivell cultural d´un país que dit sigui de pas, minva per moments, afecta al nivell educatiu perquè transmet models de conducta erronis –quins valors transmetem a les generacions de menys edat o quants joves tenen com a objectiu “fer-se famosos”-,  i fins i tot, ja ho veieu,  afecta als sistema judicial.

Surrealista.

 



Rumore, rumore, rumore

Va arribar la tardor, vaig menjar-me tots els macarons, va passar el meu aniversari i vaig sobreviure, vaig quedar-me sense connexió a Internet, vaig anar a caçar bolets i estant sota l´influx del TAE (trastorn afectiu estacional) em trobo un dia amb la notícia que ha mort Morgan Freeman, gran actor nord-americà de 75 anys, que crec que  tothom coneix.

Primer em vaig quedar molt parada, em sabia greu. Després vaig pensar que no havia escoltat cap comentari a la feina - i això que a la oficina hi ha uns quants personatges d´aquells que ho saben tot, sempre i al moment- i després vaig descobrir que es tractava d´un fals rumor que havia corregut per la red  durant uns quants dies. Pel que es veu,  milers de persones, en assabentar-se de la seva "mort", van col.lapsar la pàgina facebook de l´actor deixant missatges de condolences i de suport a la família, fins que la pàgina web de E! Entertaniment va enviar un comunicat confirmant que l´actor era viu i que tot havia estat  un rumor. Destacava també que no era la primera vegada que l´actor era víctima d´aquest tipus de rumors i que a molts altres artistes reconeguts també els havien fet aquesta broma. I jo em pregunto, quina gràcia hi ha a fer córrer la notícia falsa que algú ha mort???

Exquisits MACARONS que pots menjar a Barcelona

"La vida es como una caja de bombones, nunca sabes lo que te va a tocar". Ho deia Forrest Gump, expectatiu i somrient, mentre mastegava un bombó. Crec que hi ha poques pelis que siguin tan optimistes com aquesta. I com que avui m´he llevat amb unes ganes immenses de ser positiva i de menjar-me els millors bombons de la capsa, he decidit fer-ho literalment. Aixi que m´he anat a voltar per Barcelona a buscar els meus macarons.

Fins avui només els havia tastat una vegada, d´una suggeridora capseta de cartró d´un local de París. Semblava un estoig de joieria ple de pedres precioses, tots tan ben col.locadets, que me´n vaig enamorar!. I des d´aleshores vaig anar investigant on els venien a Barcelona i vaig trobar una quants llocs, els Macarons d´Enric Rosich a la seva botiga del C.C. Las Arenas o a la del Boulevard Rosa de Passeig de Gràcia, 55 o Hofmann al C/Flassaders, 44 del Born o els macarons de Bubó, que pots comprar a un dels seus quatre locals... i vaig anotar-ho a la llista de coses a fer el dia que tingui temps lliure.

I avui al despertar he sabut que hi aniria. Perquè aquests dolços et poden agradar o no, però no em digueu que no són desitjables i moníssims?.

Els macarons són uns pastissets tradicionals francesos fets de clara d´ou, ametlles mòlta, sucre glas i sucre. La massa exterior és molt semblant al merengue i el farcit interior, cremós, pot ser de sabors diferents segons l`època de l´any: fruites, mantegues, melmelades, xocolata. Hi ha un tipus de macarons que són frescos, que s´ha de menjar freds i que aguanten un parell de dies. I els "normals" que aguanten uns tres mesos.  

La seva primera aparició va ser a l´Edat Mitja a Venècia i d´allà, aquests pastissets cruixents per fora i cremosos per dintre, els "maccherone", van viatjar fins a França, on es van convertir en "macarons". Aviat van ser molt populars i es van anar coneixen als països veïns. Maria Antonieta els va convertir en un pastís real al introduir-lo a la cort de França al segle XVIII. A l´any 1880, es va crear al barri parisenc de Beleville la recepta dels macarons tal i com els coneixem a l´actualitat: el macaro Gerbert, més dolç i més aromatitzat. A continuació es va donar a conèixer al públic gràcies a dos establiments: el saló de té Pons del Barri Latino de París (que ja no existeix) i a la famosa casa Ladurée, que encara hi és i que a mitjans del segle XX va començar a fer els macarons de diferents colors - brillants o pastel- per diferenciar-los en funció del seu gust. Ara cada pastisser té les seves especialitats i els seus propis colors i gustos: de xocolata-marrons, blancs o beiges, de coco-blancs, de gerds-fúcsia, de café-beige, de llimona-grocs, de festucs-verd, de caramel, d´avellanes... Com a curiositat dir-vos que cada any es convoca un concurs al millor macaron de Paris (el premi és pel més refinat) o que els japonesos es "pirren" pels macarons i han inventat la seva pròpia variant, el makoron.

Així  que si sou d´aquells que sempre volen menjar els millors bombons de la caixa, la propera vegada que aneu a París no us oblideu de tornar a casa amb una capseta de macarons exclusius de Ladurée (els he tastat personalment i són exquisits, tan o més que la seva presentació) o de Pierre Fermé a dins la maleta...

MOLTES FELICITATS, MOLTES FELICITATS...

M´agrada fer anys, m´agrada que la gent es recordi de mi, m´agrada que em facin regals... però no m´agrada celebrar el meu aniversari!!!!. Bé, cal especificar millor: si m´agrada bufar les espelmes o que em felicitin, però en petit comité -un esmorzar al llit, un sopar, un pastís petit amb una espelma xula, una amiga que et sorprèn, un viatget sorpresa-. El que m´angoixa és una gran celebració on jo sigui la protagonista perquè potser no sé que dir, potser no em recordo de tots els convidats -vull dir que no puc estar per ells-, potser no tinc el dia o no sé posar prou cara de sorpresa quan em fan un regal o expressar prou alegria quan descobreixo algun convidat sorpresa que no esperava. M´agrada una gran celebració per l´aniversari dels demés, però en el meu suposo que no aconsegueixo relaxar-me, es aquella sensació de sentir-te obligada a ser feliç i passar-ho molt bé a la revetlla de cap d´any.

Per això mateix, tampoc no m´agradaria ser la núvia al casament. M´agradaria no ser mai el mort en l´enterrament, però em temo que això algun dia serà inevitable...I de fet, relacionat amb això, he descobert una raó de pes que justifica la meva reticència a celebrar el meu aniversari por todo lo alto: Segons un equip d´investigadors de la Universitat de Zuric -per fi una universitat propera- les possibilitats de morir a l´aniversari del nostre naixement augmenten. Així, segons aquest estudi publicat en el diari Annals of Epidemiology, les probabilitats de morir el dia del nostre aniversari s´incrementen un 14% respecte a qualsevol altre data de l´any i a mida que ens fem més grans, aquest percentatge augmenta (és del 18 % partir dels 60 anys). L´anàlisi, realitzat en 2,4 milions de morts en un període de 40 anys, afirma que en el dia de l´aniversari augmenta l´estadística de defuncions per atacs de cor, caigudes, suïcidis, accidents, càncers... Xungo, no? 

Pel que es veu hi ha diverses explicacions d´aquest fenomen com ara: excés de menjar i beguda durant la celebració, estrès per fer-se gran o per reunir-se a celebrar el cumple amb una família horriblement desavinguda, el fet de fer balanç de la nostra vida i que ens sembli molt negatiu o per un efecte psicològic, contrari a l´efecte placebo (persones malaltes o molt grans que es posen com a meta "sobreviure" fins el dia del seu aniversari. Sembla que la ment venç al cos, però finalment, quan s´ha aconseguit l´objectiu, la ment abandona la batalla)

En fi, atenent aquestes raons, totes aquelles persones que es deleixen per tenir una graaaaan festa d´aniversari s´ho haurien de prendre amb una mica de calma... Però no us preocupeu, perquè al marge del que digui l´estadística, el que esta claríssim es que quan un fa el que vol, ja sigui festa gran, festa petita, cap festa, 1000 festes... és quan realment es sent bé. I sentir-se bé allarga la vida SEGUR!!!