De vegades me´l miro, escolto els seus raonaments, el veig reivindicant la seva personalitat, tan guapo, tan ben fet, tan perfecte, tan ell, que em sembla impossible que una vegada estigués dins la meva panxa, petit com una ameba. I reconec, malgrat els moments menys bons, malgrat les renúncies i els maldecaps, que ser mare del Max és el millor que m´ha passat a la vida fins ara.
Seré la seva mare sempre. Dóna igual que jo creixi, que em faci gran, que em faci vella. Dóna igual on visqui, a qui conegui, a qui deixi de veure o a qui estimi. Sempre seré la mare del Max. És el més fort dels lligams. Una mare que vetlla pel seu fill. Un vincle indestructible que mou el món des dels orígens. Sempre ets mare. Fins al final.
I avui fa set anys!. I està content de dur el pastís a l´escola, perquè ell mateix l´ha decorat amb lacasitos escrivint el seu nom subratllat per un somriure. I jo el miro i també estic contenta. I agraïda de cada instant que visc amb ell.
Moltes felicitats Max!
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada