dissabte, 29 d’octubre del 2016

Soledad no escogida



" La ausencia paulatina de tu interés por mi
la falta progresiva de tus buenos días,
la elección egoísta de tu lejanía,
fueron los que determinaron que no hiciera falta viajar a Macondo;
bastaba besar tus labios para sentir...
Cien años de soledad "

diumenge, 22 de maig del 2016

Quedem com amics?



Tinc mil escrits a mitges. Escrits que no acabo, que no penjo i que espero recuperar un dia d,aquest. Però aquest setmana un article dels que llegeixo saltant d´una web a una altra, m,ha cridat l,atenció i el volia comentar.

Reconec que mentre el llegia, se m,anava dibuixant un somriure als llavis. Un somriure una mica maliciós, d,aquells que signifiquen "Ho veus? Ho sabia!...". Perquè jo sóc d,aquelles persones que considera que un cop s´ha acabat una relació, no té cap sentit, mantenir l,amistat amb el teu/teva ex. I perquè opino això?. Doncs bé, pura lògica. Si ho heu deixat és perquè la relació no va funcionar. I segurament, abans d,arribar a la ruptura, va haver moments dolorosos ens els quals us vau ignorar, us vau faltar al respecte, us vau anul.lar, us vau mentir, us vau enganyar, us vau decepcionar, us vau trair, menystenir... Si tot això va succeir quan us estimàveu, que pots esperar ara que ja no us estimeu? Amistat? Respecte?. Vinga home!. 

Consti que no mantenir una relació d,amistat amb una ex parella NO significa tenir-hi una relació d,odi, només faltaria. Cal esforçar-se a mantenir  un tracte cordial amb les ex parelles, més encara si hi ha fills pel mig, però ja està. No cal anar més enllà. No cal forçar res ni intentar mantenir uns lligams que no han estat prou forts. Cal saber deixar anar, siguis qui ha deixat o a qui han deixat. I no m,intentis convèncer que aquesta persona que tant et va fer patir o aquella altra a la que tu vas fer passar tantes males estones perquè et feia nosa, ara és, per damunt de tot, amiga teva. Vinga per favor! Que jo t´he eixugat les llàgrimes quan ploraves pels racons... 

I si, com en tot, hi ha casos concrets que són l´excepció que confirma la norma. És possible que una parella que ha acabat la seva relació sense mal rotllos i de comú acord, precisament perquè feia temps que funcionaven com amics més que com a parella sentimental, puguin continuar tenint una bonica amistat.  O  que una ex parella es retrobi passat el temps, quan les ferides ja són tancades i cadascun ha refet la seva vida, i recuperin l,amistat. Fins i tot, podria haver-hi parelles que s,han continuat estimant recíprocament, que no han pogut refer les seves vides per separat, i que algun dia tornin a estar juntes. 

Però al marge d´aquests casos excepcionals, considero que l,interès a mantenir l,amistat amb l,ex parella, és malaltís i en realitat amaga un excés de vanitat d,una de les parts -que vol seguir agradant- o bé a un amor no correspost en la que un dels dos encara està enamorat de l,altre. El desig de seguir en contacte també pot respondre a tenir dependència de l,altre. O a tenir esperances de recuperar l,ex parella. O a sentir una culpabilitat malentesa per haver provocat la ruptura. O a no voler deixar anar a l,altre perquè això significaria perdre el control que exercies sobre ell. 

I podria semblar que aquestes cabòries meves són fruit de pensaments aleatoris i sense sentit... però resulta que no. Resulta que diferents estudis recents han demostrat que mantenir la relació d,amistat amb el teu/teva ex, pot respondre a una psicopatia, a un alt nivell de narcisisme o a un fort sentiment de culpabilitat. Si. Ho heu llegit bé. Psicopatia, narcisisme, culpabilitat. Voilà!

Segons una investigació realitzada per la Universitat de Oakland, seguir en contacte amb la teva ex parella de forma “amistosa” no és gaire sa i en la majoria de casos, denota una tendència a la psicopatia d,almenys una de les parts. L,estudi publicat finalment, titulat “Mantenir l´amistat amb un/a ex: el sexe i els trets obscurs de la personalitat prediuen les motivacions per a mantenir una amistat després de la relació”, confirma que les persones enquestades per a la investigació que seguien mantenint una relació d,amistat amb alguna de les seves ex parelles, demostraven actuar sota un interès concret, per raons egoïstes o sota pressió. És a dir, la gran majoria dels enquestats continuaven “sent amics” de les seves ex parelles amb la finalitat de recuperar-la, mantenir-la en stand by, controlar que fa l,ex parella o obtenir quelcom d,ella, ja sigui sexe, poder, companyia o diners. Una altra part dels enquestats afirmava mantenir l,amistat pel fet de sentir-se culpable pel dolor ocasionat a l,altre durant la relació o durant la ruptura. I només una part molt petita afirmava que mantenia l,amistat per una qüestió sentimental sense concretar. 

Altres estudis psicològics també han demostrat que les ex parelles tenen relacions d,amistat de pitjor qualitat que els amics de sexes oposats que mai han sortit junts (més encara si la relació va finalitzar de manera traumàtica o la ruptura no va ser de mutu acord). També s,ha enregistrat que sovint les ex parelles utilitzen la seva amistat per fer-se confidències amoroses, cosa que els genera una ficticia atmosfera de complicitat. Això els pot acabar generant, d,una banda, frustracions i retrets entre ells per les comparacions amb el passat en comú, i d,altra, apropaments o encontres sexuals quan un dels dos travessa un mal moment personal -diguéssim que les ex parelles tenen més facilitat a consolar-se mútuament que no pas una parella d,amics de sexe oposat que mai han sortit junts-. 

Com veuràs, les investigacions no et deixen gaire marge per a excuses. Si continues aferrat a la teva ex parella, és molt possible que siguis un interessat, un manipulador, un egòlatra o un narcisista. O també podria ser que la teva ex parella es vulgui aprofitar de tu i t,estigui utilitzant. També és més que provable que estiguis mantenint una relació d,amistat de baixa qualitat, als braços de la qual et refugiaràs si mai t,arriben hores baixes...

En fi, si has llegit fins aquí, digues, per quin motiu creus que continues sent amic de la teva ex parella?

divendres, 10 d’octubre del 2014

Quedar-se o marxar? De totes totes, marxar!

Un dels pitjors errors que solem cometre els éssers humans és voler viure coses amb algú que en realitat no té cap interès especial a viure res amb nosaltres. És un dels errors més comuns i també un dels errors més frustrants perquè no hi ha res més devastador que donar-te a algú, oferir-li la teva companyia, o el teu amor, o voler compartir amb ella el teu temps, els teus pensaments i que et rebutgi -bé sigui perquè s´ha cansat de tu, perquè no li sembles prou interessant o bé perquè hi ha altres persones, fins i tot ell mateix, que l´interessen molt més-.

Arribats a aquest punt, quan ja sabem que no ens volen, podríem entomar el rebuig amb elegància i simplement desaparèixer. Però gairebé mai ho fem. El que fem és quedar-nos al costat de qui no ens valora, pensant que el farem canviar d´opinió, pensant que no trigarà a descobrir el que valem, que s´adonarà que ens vol. I es aquí, i només aquí, quan estaràs cavant la teva pròpia tomba.

Perquè a partir d´aquest moment, només tindràs patiment i desengany. I la teva autoestima caurà en picat a mesura que et miris als ulls de l´altre i comprovis que la seva mirada no et diu res perquè ja no et veu, perquè no t´aprecia, no et valora ni et té en compte. I segurament, sense ser-ne conscient, actuaràs a la desesperada  i deixaràs de ser tu. 

I et convertiràs en víctima i botxí al mateix temps: perquè manipularàs el que faci falta per retenir aquesta persona al teu costat i al mateix temps començaràs a devaluar-te a tu mateixa. I creuràs que no vals, que no ets prou i et preguntaràs una vegada i una altra, per què o per què a tu.  I potser acabes creient que no ets prou prima, o que tens una feina de merda -o que no en tens-, o que no ets prou atrevida o que no vesteixes prou bé o no saps cuinar o que ets lletja. O que ets avorrit. O massa baixet. O massa vell. O poc llest, poc atractiu. O que no guanyes prou diners. Tant se val. El cas és que dubtaràs de tu, deixaràs d´estimar-te i ja mai seràs feliç.

Hi haurà qui et dirà que val la pena lluitar, que si estimes de veritat, val la pena quedar-se al costat d´algú que no et vol i a poc a poc anar "guanyant terreny". Anar aconseguint que s´acostumi a tu, que et tol.leri. Robant-li minuts amb l´esperança que els seus ulls et mirin i et vegin.

Però no és el meu estil ni seria el meu consell, perquè acabaràs amb l´ànima feta miques i necessitaràs anys de teràpia per refer-te d´aquesta història -els danys col.laterals d´aquestes "victòries pírriques" són massa alts-. El que jo et recomano és que deixis anar aquesta persona. Que recullis les teves pròpies runes i marxis per la porta amb el cap ben alt. Allunya´t.


Perquè ara no ho veus. Ara et semblarà més dolorós separar-te d´ell que quedar-te, però resulta que si marxes, amb la distància i la perspectiva del temps, tancaràs les ferides i recuperaràs la confiança en tu i podràs tornar a començar de zero, més forta, més valenta i més sàvia. Però si et quedes, la ferida sempre estarà oberta i seràs una ombra que s´arrossega, amargada, mesquina, humiliada; esperant les seves engrunes, analitzant cadascun dels seus gestos, conformant-te, esperant senyals, vivint a través d´ell i oblidant, cada dia una mica més, qui eres tu, què volies i què somiaves.

dilluns, 22 de setembre del 2014

Enamoramiento, afecto, vínculo amoroso y desamor


Últimamente he vivido muy de cerca alguna rupturas de parejas cuya historia de amor había superado ya la década. Y observo que uno de las cosas que más me tocan la moral son los comentarios de algunos amigos de la ex-pareja: "hablé con ella y me dijo que le quiere pero claro, ya no está enamorada" o "él me dijo que la querrá siempre pero que ya no está enamorado".

Aggg. No lo soporto. Este tipo de afirmaciones me molestan. Chirrían en mis oídos. Porque intuyo lo que estas personas quieren decir, pero su modo de expresarse es incorrecto y confunde, porque que os quede claro, después de 10 años de convivencia, ninguna pareja está enamorada. Repito:  transcurridos unos años, las parejas se pueden querer o no, pero no están enamoradas.

Así que basta ya de hacer apología del enamoramiento. Estamos midiendo la vigencia de nuestra pareja a partir del nivel de enamoramiento cuando en realidad, el indicador correcto para hacer esta medición debería ser el amor. Basta ya de idealizar una etapa: el enamoramiento es sólo una etapa -la primera-, dentro de una historia de amor. Y si bien es cierto que es una etapa maravillosa y que, en mi opinión, la pareja que no comparte esta primera etapa será menos duradera porque no tendrá una base consistente, está demostrado que a partir de cierto momento, el enamoramiento siempre desaparece -básicamente porque nuestro organismo no podría vivir permanentemente bajo sus efectos-.