divendres, 10 d’octubre de 2014

Quedar-se o marxar? De totes totes, marxar!

Un dels pitjors errors que solem cometre els éssers humans és voler viure coses amb algú que en realitat no té cap interès especial a viure res amb nosaltres. És un dels errors més comuns i també un dels errors més frustrants perquè no hi ha res més devastador que donar-te a algú, oferir-li la teva companyia, o el teu amor, o voler compartir amb ella el teu temps, els teus pensaments i que et rebutgi -bé sigui perquè s´ha cansat de tu, perquè no li sembles prou interessant o bé perquè hi ha altres persones, fins i tot ell mateix, que l´interessen molt més-.

Arribats a aquest punt, quan ja sabem que no ens volen, podríem entomar el rebuig amb elegància i simplement desaparèixer. Però gairebé mai ho fem. El que fem és quedar-nos al costat de qui no ens valora, pensant que el farem canviar d´opinió, pensant que no trigarà a descobrir el que valem, que s´adonarà que ens vol. I es aquí, i només aquí, quan estaràs cavant la teva pròpia tomba.

Perquè a partir d´aquest moment, només tindràs patiment i desengany. I la teva autoestima caurà en picat a mesura que et miris als ulls de l´altre i comprovis que la seva mirada no et diu res perquè ja no et veu, perquè no t´aprecia, no et valora ni et té en compte. I segurament, sense ser-ne conscient, actuaràs a la desesperada  i deixaràs de ser tu. 

I et convertiràs en víctima i botxí al mateix temps: perquè manipularàs el que faci falta per retenir aquesta persona al teu costat i al mateix temps començaràs a devaluar-te a tu mateixa. I creuràs que no vals, que no ets prou i et preguntaràs una vegada i una altra, per què o per què a tu.  I potser acabes creient que no ets prou prima, o que tens una feina de merda -o que no en tens-, o que no ets prou atrevida o que no vesteixes prou bé o no saps cuinar o que ets lletja. O que ets avorrit. O massa baixet. O massa vell. O poc llest, poc atractiu. O que no guanyes prou diners. Tant se val. El cas és que dubtaràs de tu, deixaràs d´estimar-te i ja mai seràs feliç.

Hi haurà qui et dirà que val la pena lluitar, que si estimes de veritat, val la pena quedar-se al costat d´algú que no et vol i a poc a poc anar "guanyant terreny". Anar aconseguint que s´acostumi a tu, que et tol.leri. Robant-li minuts amb l´esperança que els seus ulls et mirin i et vegin.

Però no és el meu estil ni seria el meu consell, perquè acabaràs amb l´ànima feta miques i necessitaràs anys de teràpia per refer-te d´aquesta història -els danys col.laterals d´aquestes "victòries pírriques" són massa alts-. El que jo et recomano és que deixis anar aquesta persona. Que recullis les teves pròpies runes i marxis per la porta amb el cap ben alt. Allunya´t.


Perquè ara no ho veus. Ara et semblarà més dolorós separar-te d´ell que quedar-te, però resulta que si marxes, amb la distància i la perspectiva del temps, tancaràs les ferides i recuperaràs la confiança en tu i podràs tornar a començar de zero, més forta, més valenta i més sàvia. Però si et quedes, la ferida sempre estarà oberta i seràs una ombra que s´arrossega, amargada, mesquina, humiliada; esperant les seves engrunes, analitzant cadascun dels seus gestos, conformant-te, esperant senyals, vivint a través d´ell i oblidant, cada dia una mica més, qui eres tu, què volies i què somiaves.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada