Estem al segle XXI, però parlant amb amigues me n´adono que la majoria dels problemes de parella i de les decepcions sentimentals vénen provocades per una extrema idealització de l´amor: esperem massa de l´altre. Ho volem tot. Exigim. Volem que tot sigui perfecte. Que la parella sempre estigui a l´alçada i que "no ens falli mai en res". La cultura del romanticisme ens ha fet molt de mal, perquè sovint, inconscientment, dipositem en la nostra parella unes expectatives totalment irrealitzables, fins i tot, contradictòries, i quan ens adonem que les coses no són com esperàvem, ens decebem i arriba el desengany, el tedi, l´avorriment, la tristesa, el ressentiment i la ruptura.
Està clar que la solució NO és conformar-se i punt - no penso fer apologia de la parella per tota la vida, perquè crec que si una parella fa temps que no és feliç, no té sentit continuar pel sol fet de dur junts molts anys-. Però aleshores, quina seria la solució?.
Està clar que la solució NO és conformar-se i punt - no penso fer apologia de la parella per tota la vida, perquè crec que si una parella fa temps que no és feliç, no té sentit continuar pel sol fet de dur junts molts anys-. Però aleshores, quina seria la solució?.
