No t´oblidaré mai...

Suposo que tots recordeu alguna d´aquelles promeses que vau fer un dia, ja fa molt de temps, amb veu tremolosa, "no t´oblidaré mai". I no ho deies precisament per quedar bé, perque en aquell moment era la veritat més gran de totes i t´ho creies de debò. Pensaves que a aquella persona, els seus ulls, la seva olor, el to de la seva veu... no els podries oblidar mai. Però de sobte passa el temps. De sobte van passant els anys. I un dia et lleves i te n´adones que ja no ets capaç de recordar ni la seva cara, ni el seu somriure, ni com et mirava al veure´t arribar. Ni tans sols ets capaç de recordar el seu numero de telefon ni quin dia feia els anys. I t´agafa una mena de melangia blava. I et poses trista i et sents una miqueta malament perquè creus que tens un punt frívol i no has estat capaç de mantenir mínimament la teva promesa.

Doncs bé, no et facis mala sang que el que et passa es totalment normal. I si fossis capaç de recorda-ho tot, segurament patiries una afecció poc freqüent que s´anomena hipertimesia i que consisteix a tenir una memòria autobiogràfica espectacularment superior a la mitja. A una persona amb hipertimesia l´indiques una data i et dirà quin dia de la setmana era, et descriurà tot el que li va passar a ell personalment aquell dia i recordarà fins i tot detalls trivials com ara la temperatura que feia o la roba que duia tothom que estava amb ell. Però lo habitual és anar oblidant... per què, t´imagines quin horror recordar-ho TOT?

La ciència, que des de sempre s´ha interessat per l´estudi de la memòria, ha arribat a la conclusió que oblidar i "ensucrar" el passat són accions absolutament normals i sobretot, necessàries per donar sentit a la nostra vida i protegir-nos d´aquelles experiències que ens atraparien i no ens deixarien tirar endavant.

La pèrdua de memòria ens ajuda a evolucionar, ens permet minimitzar l´impacte de les desgràcies, superar els fracassos i tornar-nos a il·lusionar amb coses noves - nous amics, nous amors, nous projectes ...- així que a mida que ens fem grans, oblidem els detalls precisos d´una cara o una data concreta, però adquirim l´hàbit de generalitzar mitjançant la reflexió, aprenem a classificar les experiències segons la seva importància. No recordem dades ni fets exactes però recordem les sensacions, els sentiments i el que allò ens va ensenyar. I així s´arriba a la saviesa.

Així que no et posis trist quan ja no siguis capaç de recordar detalls i donat permís per oblidar sense sentir-te culpable, que el cervell humà és la màquina més prodigiosa que ha existit mai i està programada per superar el passat...

 
Per cert... de què parlàvem?