Ahir era 4 de juliol i a la feina fèiem broma imaginant alguns dels nostres proveïdors nord-americans celebrant aquest dia tan especial i menjant un gall dindi gegant voltats de familiars, amics i coneguts. Sembla que per ells, estar sol el 4 de juliol es com per nosaltres passar sol el dia de Nadal –o això es el que transmeten al seu cinema-.
Vam imaginar un senyor d´aquests que de vegades ens ve a
visitar. Alt, fort tirant a gras, que duu dessuadora gris i gorra dels yankees new york, assegut davant de l´ordinador,
contestant-nos el darrer mail, abans de començar la seva festivitat. La seva filla, una
rossa bufona de malucs impressionants, entra al despatx del pare, li fa un petó
interessat a la galta, i li demana si el seu amic especial, que és el capità de l´ equip de futbol de l´institut pot
venir a recollir-la després del dinar i així els el pot presentar oficialment.
El pare fa que si i pensa que és una sort tenir una filla teenager tan bonica i que formi part de l´equip d´animadores
oficial de l´escola: segurament, si s´esforça una mica, acabarà convertint-se
en la capitana de les cheerleaders
l´any següent, més ara que sembla que el
seu boyfriend és el capità de
l´equip. De sobte, l´home se n´adona que arriba una oloreta molt bona des
de la cuina immensa que domina la planta baixa de la seva casa a quatre vents i mira el rellotge, tot recordant que vol agafar unes eines del garatge per ajustar la taula abans del
dinar. Passa per la cuina camí del jardí. Agafa una cervesa del refrigerador gegant de dues portes i observa que a la illa central de la cuina, la seva
dona i les seves dues cunyades ja ho tenen tot llest pel banquet. Tot és
perfecte. Tot és idíl·lic.
Però aleshores obre la porta del garatge i el que veu li
regira l’estómac. El seu cervell intenta processar la imatge que té davant dels
ulls, però no es capaç d’assimilar-ho. I no ho farà.
Creu que no ho arribarà a entendre mai. ¿Per què el seu fill esta petonejant el veí de la casa del costat?. Però si ell surt a fer footing tots els matins amb el pare d´aquest noi i semblen una família normal!. Deu
ser un error. Un fatídic malentès. Potser han fumat maria?. El fill dels veïns no pot ser un degenerat.
És un noi modèlic que estudia a Yale i només visita els seus pares a les
grans ocasions perquè sempre esta liadíssim estudiant per graduar-se amb bones notes. I el seu fill. El seu
fills només té divuit anys. Oh, my good!.
El seu fill... El seu fantàstic fill que té els millors records d´atletisme de la
lliga local, el seu fill meravellós que sempre l´ajuda a preparar les barbacoes
i que li encanten les hamburgueses gegants, els cèrcols de ceba i les llaunes
de cervesa, el seu fill... ¿pot ser que sigui gai?.
L´home desapareix d´allà abans que el descobreixin, tot i
que els nois estan tan encesos magrejant-se apassionadament que no han reparat
en ell. Entra a la casa i puja directament al seu despatx perquè ara mateix no
té ganes de parlar amb ningú. Què dimonis esta passant el món? Que
ha passat amb el somni americà?. En què
pensen les noves generacions enredant-se amb algú del mateix sexe?. No se n´adonen que és anti-natural?
Fastiguejat., l´home s’asseu al sofà que domina el seu despatx
i allarga una ma cap al revister. Agafa la primera revista que troba perque
pensa que potser la lectura el distraurà de la cruel realitat.
I aleshores veu la portada del The New Yorker.
I aleshores, com en un flash mental, ho entén tot.
Malgrat que els creadors de "Sesame Street" ho han desmentit en diverses ocasions, el rumor que Epi i Blas mantenen una relació homosexual s´ha extés arreu del món. S´han acabat convertint en una icona gai. Tant és així que fins i tot The New Yorker dedica una portada a la famosa parella de ninots de gomaescuma.
I el pobre senyor nord-americà mitjà, contrariat, repasa la portada de la revista unes quantes vegades més, tot pensant que Ernie i Bert - l´Epi i el Blas- sempre li han semblat inofensius. Potser si que parlaven xiuxiuejant i això feia una mica de ràbia, però semblaven "bones persones". Potser l´ordre natural de les coses s´ha invertit i no passa res. Potser si que ser gai no és tan dolent...
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada