dimarts, 14 de gener de 2014

#Somni ? #Regressió ? #Paranoia ???

Avui al matí, m´estic despertant. Tinc molta son.... I de sobte crec que començo a somiar que m´estic despertant i tinc molta son. I veig que hi ha un bitxo verd trepant per la paret on tinc el mirall: és una mena de saltamartí verd lluent i m´estranya distingir tan nítidament el seu color perquè resulta que estic totalment a les fosques. Aleshores m´espanto de tenir un bitxo a l´habitació i de ser capaç de veure en l´obscuritat així que surto corrent cap al passadís tancant la porta de l´ habitació al meu darrere.

Em miro els peus despullats i veig que porto el pijama amb el qual he dormit aquesta nit -regal de Reis-. Penso que tinc molta son. Tanta que no sóc capaç de distingir si realment m´he despertat perquè hi havia un insecte verd a la meva habitació o si encara estic dormint i tot plegat és un somni. Aquesta sensació de no realitat m´espanta.

Camino cap al menjador i allà veig que la llibreria blanca no hi és: sembla que l´haguessin "arrencat" directament del terra, perquè hi ha un petit forat. Hi ha gent reunida al meu voltant. No els veig la cara però sé que els conec i no em fa por que hi siguin allà. La porta de la cuina està oberta i veig que hi ha algú estirat a terra, però no em puc entretenir en esbrinar qui és, perquè en aquell instant descobreixo que he viatjat al passat. Ho sé i ho sento així. Estic al passat, però només uns anys enrere. M´ho diu la meva mare que de sobte també és allà, al menjador. La gent vol que em quedi però jo sé que he de tornar corrent a la meva habitació i despertar-me. Sento que és molt important tornar a l´habitació, al present i despertar-me ja. Abans però, crec que és la meva germana petita, qui allarga els braços cap a mi, sostenen un nadó, i aleshores li veig la cara. És el meu Max quan era bebito!. La seva carona, el seu nasset. És ell! Deu tenir només uns mesos. És exactament igual a com era el Max de petit i jo sé que és ell. I el vull agafar, i olorar-lo i fer-li petons. Necessito abraçar-lo fort perquè ja mai tornaré a tenir-lo en braços sent ell un nadó. Sento que li dec mil abraçades, però no tinc temps: dins meu sé que he de tornar JA al meu llit i despertar-me. I així ha estat.

M´he despertat al meu llit, inquieta i desorientada perquè no entenia que m´acabava de passar. Aquest somni o el que fos que fos això, m´ha trasbalsat molt. 

Demà és el cumple del Max, i potser aquest somni és un missatge del meu subconscient recordant-me que  el temps passa ràpid i el meu nen es fa gran. O potser sense saber-ho he trobat un forat a la línia espai temps i he viatjat al passat. O potser llegeixo massa novel.les.

En qualsevol cas, he escrit ràpid aquestes línies perquè no se m´oblidés res i perquè m´agradaria saber la vostra opinió sobre aquest somni tan... raret!



Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada