El primer i el darrer viatge

Una nit, mentre sopàvem a la fresca, m´ho va explicar. Resulta que feia anys, quan va fer el seu primer viatge de feina, el van enviar a Granada. Un cop allà, sol, va decidir que potser estaria bé donar un cop d´ull a l´Alhambra. S´hi va acostar caminant i va tenir la sort d´ensopegar amb un bon home que li va explicar que estaven a punt de tancar -fa anys, l´accés a la fortalesa vermella no es programava per Internet com es fa ara- però que hi havia prevista una visita privada per a un grup i que intentaria colar-lo. I dit i fet, aquest guarda el va deixar passar.

El sol estava caient i els darrers raigs de llum dibuixaven una atmosfera daurada, màgica, que convidava a somiar. A l´Alhambra hi regnava un silenci gairebé absolut. Eren només 11 persones afortunades i un guia d´aquells que saben explicar les coses bé i que després de parlar, restava uns minuts en silenci per donar temps als seus oients a reflexionar, tot imaginant les vides passades dels habitants del palau. Va explicar-los que arquitectònicament l´Alhambra homenatjava el quadrat perquè en aquesta figura geomètrica es representen els quatre elements, les quatre estacions, les quatre edats de la vida,  els quatre punts cardinals, que donen ordre al món, i els quatre rius del Paradís. Els va parlar del meravellós sostre de fusta ple d´estels on apareixen els 7 cels de la cultura musulmana, un a sobre de l´altre, i de les 10.000 inscripcions, la majoria poemes, en àrab clàssic que adornen la ciutat sencera. Ell escoltava embadalit.

La pedra vermella brillava enamorada de l´astre solar que estava a punt de pondre´s; l´aigua que corria per les canonades de les fonts parlava una dolça llengua seductora i sota aquella llum màgica, les flors i els arbres dels jardins feien una festa de colors. M´explicava que es va sentir en una comunió perfecta amb l´entorn: es sentia pedra, es sentia llum i es sentia immensament feliç. A estones voltava pels jardins tot sol, observant, olorant i imaginant tota mena de meravelles. I a estones retornava al grup de desconeguts escoltant les històries d´aquell fantàstic narrador. Estava força emocionat sense saber perquè i no volia marxar, però la nit va caure sobre la terra dels mortals i van abandonar el palau roig.

Va anar caminant distretament sense destí fins arribar a l´Albaicín, barri de complicats carrers estrets, basars i molta gent. Va trobar una terrassa amb lloc per asseure´s i es va prendre una cervesa fresqueta. Continuava impressionat pel que havia sentit uns minuts abans i no va sopar res. Va passejar sota la lluna fins a arribar al seu hotel, es va treure la roba i es va deixar caure despullat sobre el llit. Va aclucar els ulls i va repassar mentalment tot el que havia viscut aquell dia.

L´endemà es va llevar exultant i va córrer a trucar la mare, per explicar-li aquesta mateixa història. Al acabar li va dir: "Mare, no hi tornaré mai més a l´Alhambra". En aquest punt el vaig interrompre, perquè no entenia res. ¿Per què no hi volia tornar més si li havia agradat tant?. 

Em va respondre que havia pres aquella decisió just abans d´adormir-se aquella nit a Granada i que fins al moment havia resistit la temptació: mai no havia tornat a l´Alhambra i mai no hi tornaria. Aquella posta de sol havia estat tan perfecta que no volia que  una nova visita distorsionés el meravellós record  que s´havia gravat a la seva memòria per sempre més. Deia que volia mantenir aquella experiència intacta, protegir el record, i recuperar-lo cada vegada que així ho volgués, perfecte, magnífic, únic. Aleshores va callar.

En aquell instant de silenci vaig observar els seus ulls clars, enyorats però nets, sota les seves celles de nen bo i els seus cabells de punxa. Estava totalment subjugada per la seva història. I de sobte ho vaig saber. De sobte em vaig adonar que ell era realment especial, una d´aquelles persones que saben gaudir la vida i esprémer-la fins a l´última gota per obtenir-ne el millor dels nèctars.

Fa uns minuts m´he assabentat que complirà la seva promesa. Mai no tornarà a l´Alhambra. Mai no llegirà aquestes línies. Mai es farà vell. No hi hauran més postes de sol ni més viatges... La mort, la gran cabrona, se l´ha endut d´una manera impredictible.

Davant la mort absurda els problemes quotidians esdevenen pura futilesa... No sé què dir, no sé què escriure, el llenguatge es fa ineficaç. Intento imaginar què vas pensar en el darrer moment i se´m fa un nus a la gola. 

Però aprendrem de tu, mantindrem intacte el teu record per recuperar-lo tantes vegades com calgui. Un cinema, una nit d´estiu, una terrassa, moltes birres, uns ulls que s´il.luminen al parlar dels fills, una rialla, una escapadeta en moto, unes oïdes que t´escolten, unes mans boniques que et recolzen...

Torna a sentir-te llum, descansa en pau.