Textures i peuets

 

1 de gener de 2020

Comencem l´any, celebrem la vida. 

Ens banyem al mar

Raigs de sol. 

Horitzó blau. 

Pell de gallina. 

Xiscladissa pel fred. 

Riure molt i riure junts.

Costa Brava

"Oh, la nostra costa brava, sense parella al món! 

 La de Mallorca és més dura, més fantàstica, més grandiosa: és feta pels temporals que el golf atià contra l’illa fa milers d’anys;

 la Costa d’Or que es parteixen Itàlia i França és més dolça, més somiosa: una faldada de flors; 

però la nostra, des de la Tordera fins al cap de Creus, i seguint pel Port de la Selva fins a Banyuls, 

ho és tot: és brava i rienta, fantàstica i dolça, treballada pels temporals a cops d’onades com un alt relleu i brodada pels besos de la bonança, com una exquisidesa de monja pacient per a qui les hores, els dies i els anys no tenen valor de temps"

Ferran Agulló i Vidal    

Altre cop i sempre, Mallorca

Le Mont-Saint-Michel

"El Mont Saint-Michel és una illa rocosa situada a Normandia (França)". Aquesta seria una primera definició. Però s´han oblidat de citar la màgia del lloc.  

La ubicació on està construït el poble i l´abadia és senzillament espectacular: des que vaig veure una foto, vaig saber que ho havia de veure en persona, i un cop hi vaig ser-hi, he de dir que una vegada més, la realitat va superar qualsevol imatge que havia vist prèviament, perquè Mont Saint Michel es troba sobre una illa de granit situada al bell mig d´una immensa badia banyada per fortes marees, desafiant el pas dels segles: un entorn natural de bruna, boira, alta i baixa mar, que et convida a somiar i a imaginar com era viure aquí abans. 

A les imatges de Mont Saint Michel no es pot copsar ni l´ambient, ni la llum, ni la brisa marina, és clar. Ni tampoc et poden transmetre l´emoció que sents la primera vegada que veus la silueta de l´illa retallada sobre l´horitzó -que et transporta directament als contes de fades i a l´edat Mitjana-. Ni l´encant dels seus carrerons, ni de les seves pendents de llambordes arrodonides erosionades pel pas del temps, ni de l´olor de crêpe que sura a l´ambient. El poble està protegit per unes muralles que daten dels segles XII i XV i té un gran nombre d´edificis classificats com a monuments històrics, petits museus, restaurants acollidors i petits comerços. Hi ha també jardins i miradors des d´on les vistes al mar són brutals. I al cim, l´abadia. 

Ara fa poc he vist Malèfica i em vaig recordar de Mont Saint Michel. I el mateix em va passar amb la sèrie Once Upon a time -quan sortien els castells dels diferents regnes-. Vaig visitar aquest lloc idíl.lic enamorada i suposo que això influeix, però a banda de com era jo en aquells moments, aquesta illa rocosa, unida a la terra per un sorral només quan hi ha marea baixa, i considerada Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO, té molt encant. Sobretot pel tema de les marees.

AL MAR, AL MAR

Tu i jo hem sopat en bons restaurants,
tu i jo hem ballat a la llum d’un fanal,
tu i jo volàvem en un Ford Fiesta groc,
tu i jo hem cantat a la vora del foc,
tu i jo hem buscat coses similars,
tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
tu i jo dalt de la nòria,
tu i jo i la nostra història,
però tu i jo no ens hem banyat mai al mar, al mar, al mar.

Plantem les tovalloles, convido a un gelat,
juguem a pala grega, esquivant passejants.
A l’horitzó es divisen les veles
d’uns nens que fan optimist a la cala del costat.
Dormo una estona, ara que bufa la mar,
així estirada se’t veu espectacular
llarga i blanqueta a la sorra llegint
intrigues vaticanes de final inesperat.
Es abusiva tanta calor.
T’incorpores i et poses bé el banyador,
amb un peu calcules com està l’aigua
i tot esta llest per tal que entrem al mar.

Així doncs si un dia vens i passes per aquí,
i sí malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no féssim camí,
molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món,
hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d’un bar,
sona bona música i som davant del mar.

M´encanta aquesta cançó -depèn de qui la canti encara molt més, Jordi-, dóna bon rotllet, al començament té com un toc hawaià... i et fa venir unes ganes d´estiu!

Hi ha qui troba la pau d´esperit escoltant música. O tocant un instrument estimat. Qui desconnecta llegint, submergint-se en altre vides o qui es desfoga bolcant els sus pensaments, tot allò que li passa pel cap,  en un quadern en blanc. Hi ha qui només es relaxa prenent el sol totes les hores de llum i qui prefereix tancar-se a una sala de cine i veure passar imatges d´històries alienes. Hi ha qui pinta, qui canta, qui va en bicicleta o qui mira partits de futbol.  Hi ha qui li agrada sortir a córrer només amb la seva pròpia companyia, qui es mata a suar a un gimnàs, qui es tanca entre quatre parets i un forn per cuinar plats exquisits o qui passaria hores i hores ballant.  Hi ha qui gaudeix del passeig per un sender verd vorejat de flors. Qui sent un esglai davant el paisatge d´una muntanya nevada i qui s´emociona davant una ciutat de vidre plena de gratacels i oportunitats. 

Cadascú troba la pau allà on pot, i a mi, si em deixeu escollir, deixeu-me una muntanya de llibres davant del mar i una cervessa per refrescar-me. I seré feliç.

Relaciono el mar amb la placidesa i el benestar. Penso que hi tinc una connexió. Em relaxa. Em posa contenta. Em tranquil.litza. Em dóna forces.  El vull a prop. M´agrada saber que el tinc. Que potser no el veig, però ell hi és. Si alguna vegada he estat convençuda de l´existència de Déu o de qualsevol altra divinitat, ha estat davant d´un paisatge blau, un penya-segat que es baralla amb l´aigua, unes onades que llisquen suaus, un vent salat que et despentina els cabells o un mar que s´estén, brau o tibat com un llançol, davant els meus ulls.