"Segueix amb la teva entropia habitual, si això és el que a tu et funciona"
dimarts, 12 de gener del 2016
divendres, 20 de novembre del 2015
Why?
Avui és 20 de novembre i resulta que el 20 de novembre es celebra el Dia Universal del Nen... De debò que algú pot celebrar aquest dia i no sentir vergonya? De debó que algú vetlla pels drets dels nens de tot el món?.
Fa molts dies que hi rumio, que li dono voltes, que llegeixo articles i acabo plorant. Dubto si sóc jo, que estic molt tova i no entenc res, o senzillament els éssers humans hem perdut el judici per sempre.
Ja fa un temps em vaig ensopegar, per casualitat i sense ser-ne conscient, amb un vídeo al twitter on es veia un nen palestí agonitzant perquè havia rebut un tret al mig del carrer i estava tirat a terra com si fos un animal, amb els ulls extraviats i plens de por perquè crec que sabia que s´anava a morir, mentre un soldat li cridava que es morís ja d´una puta vegada. Em vaig quedar paralitzada, incapaç d´assimilar el què havia vist. No podia tractar-se d´un muntatge, però per una altra banda, el meu cervell no podia creure que allò fos real. RES no justifica la mort d´un nen. Per respecte, per trobar-me en estat de shock, no vaig tornar a visualitzar el vídeo, vaig abaixar la pantalla del portàtil i vaig esclatar en plors. Estava sola a casa així que podia plorar tant com em donés la gana. Quan em vaig calmar, semblava que m´havien donat una pallissa.
dimarts, 3 de novembre del 2015
Obsolescència
Tothom ho sap. És vox populi. Allò de "els cotxes d´abans si que estaven fets per durar, però els d´ara no passen dels 10 anys". O "em vaig comprar un portàtil ara fa un any i ja no tira, va lentíssim, i el venedor de la botiga em diu que no val la pena arreglar-ho perquè està obsolet. Però si tot just té un any!".
Us sona aquest discurs?. No teniu la sensació que al mercat sempre hi ha un mòbil nou amb més prestacions que el vostre o un cotxe més ràpid amb més cavalls de potència?. Doncs bé, això que sentiu no és una sensació, és una realitat. I sí. Sempre hi ha un nou model que de seguida substitueix l´anterior. Aquesta "conxorxa" a escala mundial, aquest fabricar programant per endavant quina serà la vida útil del producte, decidint en quin moment quedarà obsolet completament, i quin nou model substituirà l´anterior, té un nom: obsolescència programada.
I no us penseu que l´obsolescència consisteix només a treure continuadament al mercat noves versions que substitueixen les anteriors. No, no és només això. L´obsolescència programada va més enllà i consisteix a fabricar productes EXPRESSAMENT per no durar: bateries que moren al cap de 18 mesos d’ésser estrenades, com és el cas dels iPod d’Apple, impressores que es bloquegen quan arriben a un nombre determinat d’impressions, etc. Coses gairebé noves, que semblen noves, però que ja mai funcionaran. I arreglar-les és més car que comprar-ne una de nova o bé és del tot impossible perque no hi ha peces de recanvi -penseu que d´un producte es fa una producció curta per poder passar de seguida a fabricar-ne la següent versió-.
I no us penseu que l´obsolescència consisteix només a treure continuadament al mercat noves versions que substitueixen les anteriors. No, no és només això. L´obsolescència programada va més enllà i consisteix a fabricar productes EXPRESSAMENT per no durar: bateries que moren al cap de 18 mesos d’ésser estrenades, com és el cas dels iPod d’Apple, impressores que es bloquegen quan arriben a un nombre determinat d’impressions, etc. Coses gairebé noves, que semblen noves, però que ja mai funcionaran. I arreglar-les és més car que comprar-ne una de nova o bé és del tot impossible perque no hi ha peces de recanvi -penseu que d´un producte es fa una producció curta per poder passar de seguida a fabricar-ne la següent versió-.
No us sembla una bogeria? Una estafa més del capitalisme? Una incitació al consumisme i a l´acumulació de residus, perquè si, by the face?
I avui, mentre caminava pel carrer i prenia un cafè en llet en got de cartró i remenava el sucre del fons amb una cullereta de plàstic - tot molt Fifth Avenue- m´he adonat que el concepte un sol ús ens ha calat fons. Ens fascina el concepte utilitzar i llençar. Ens està bé que les coses no durin -pel plaer de comprar-ne de noves- i comprem coses per sortir del pas, pensant que ja ho reemplaçarem més endavant. Estem d´acord que tot, tot, tot sigui obsolet. Hem normalitzat l´obsolescència. Ens sembla el més natural del món que en ple segle XXI, quan es suposa que disposem de la tecnologia més avançada en la història de la humanitat, una bombeta es fongui al cap de mil hores d´ús.
Hem traslladat l´obsolescència a la nostra vida quotidiana, de manera que ens sembla normal que l´amistat tingui data de caducitat. Ens sembla natural que els amors neixin ja amb una vida limitada -sovint quan hem de començar a esforçar-nos per fer rutllar una relació ens sembla més fàcil i més adient canviar-la per una de nova-. Acceptem que els empresaris, en lloc de motivar, reciclar i incentivar els treballadors que ja tenen en nòmina, els sembli més beneficiós canviar-los per nous treballadors, més motivats i amb un sou més baix. Els dictàmens de la moda ens empenyen a renovar l´armari cada estació i les cadenes de roba low cost en ho posen fàcil: ningú pretén que un jersei de punt li duri més d´una temporada, ens dóna igual que a la segona rentada ja li apareguin boletes, perquè l´any vinent ja estarà passat de moda i perquè ens fa il.lusió, comprar-ne un de nou i no, no tenim cap intenció d´esbrinar en quines condicions s´ha fabricat aquesta peça de roba per a a tenir un preu de venda tan irrisori-. Els mobles ens cansen perquè no volem passar-nos la vida veient la mateixa llibreria desfasada al menjador de casa. Els matalassos duren com a molt deu anys i després te n´has de comprar un de nou, fabricat amb un innovador material de nom impronunciable, que encara et durarà menys que l´anterior i et farà suar el que no està escrit...
De sobte he tingut un esglai. Em preocupa tenir aquesta mena de pensaments. Em preocupa que considerem que les coses que tenen un any ja són velles. Em preocupa voler sempre la nova versió i deixar el planeta ple de residus i objectes de segona mà que s´hauran de destruir o reciclar. Em preocupa que un dia no massa llunyà, se´ns consideri obsolets, a tu i a mi, a tota la nostra generació, perquè hi hagi noves versions millorades de nosaltres mateixos -més joves, més guapos, més preparats i més... rentables econòmicament?-.
Em preocupa.
Tot plegat fa molta por.
I avui, mentre caminava pel carrer i prenia un cafè en llet en got de cartró i remenava el sucre del fons amb una cullereta de plàstic - tot molt Fifth Avenue- m´he adonat que el concepte un sol ús ens ha calat fons. Ens fascina el concepte utilitzar i llençar. Ens està bé que les coses no durin -pel plaer de comprar-ne de noves- i comprem coses per sortir del pas, pensant que ja ho reemplaçarem més endavant. Estem d´acord que tot, tot, tot sigui obsolet. Hem normalitzat l´obsolescència. Ens sembla el més natural del món que en ple segle XXI, quan es suposa que disposem de la tecnologia més avançada en la història de la humanitat, una bombeta es fongui al cap de mil hores d´ús.
Hem traslladat l´obsolescència a la nostra vida quotidiana, de manera que ens sembla normal que l´amistat tingui data de caducitat. Ens sembla natural que els amors neixin ja amb una vida limitada -sovint quan hem de començar a esforçar-nos per fer rutllar una relació ens sembla més fàcil i més adient canviar-la per una de nova-. Acceptem que els empresaris, en lloc de motivar, reciclar i incentivar els treballadors que ja tenen en nòmina, els sembli més beneficiós canviar-los per nous treballadors, més motivats i amb un sou més baix. Els dictàmens de la moda ens empenyen a renovar l´armari cada estació i les cadenes de roba low cost en ho posen fàcil: ningú pretén que un jersei de punt li duri més d´una temporada, ens dóna igual que a la segona rentada ja li apareguin boletes, perquè l´any vinent ja estarà passat de moda i perquè ens fa il.lusió, comprar-ne un de nou i no, no tenim cap intenció d´esbrinar en quines condicions s´ha fabricat aquesta peça de roba per a a tenir un preu de venda tan irrisori-. Els mobles ens cansen perquè no volem passar-nos la vida veient la mateixa llibreria desfasada al menjador de casa. Els matalassos duren com a molt deu anys i després te n´has de comprar un de nou, fabricat amb un innovador material de nom impronunciable, que encara et durarà menys que l´anterior i et farà suar el que no està escrit...
De sobte he tingut un esglai. Em preocupa tenir aquesta mena de pensaments. Em preocupa que considerem que les coses que tenen un any ja són velles. Em preocupa voler sempre la nova versió i deixar el planeta ple de residus i objectes de segona mà que s´hauran de destruir o reciclar. Em preocupa que un dia no massa llunyà, se´ns consideri obsolets, a tu i a mi, a tota la nostra generació, perquè hi hagi noves versions millorades de nosaltres mateixos -més joves, més guapos, més preparats i més... rentables econòmicament?-.
Em preocupa.
Tot plegat fa molta por.
dilluns, 14 de setembre del 2015
14 de setembre: tornem al cole!
Ei, què tal? Com va?... Fa uns dies -unes setmanes- que no apareixia per aquí perquè he estat una mica liadeta, fent camí, però ara que la tornada a l´escola ja és un fet, m´he decidit a compartir amb vosaltres els meus propòsits per aquest nou curs que comença.
Bé, abans de tot aclariré que, malgrat que jo no començo cap curs nou, el 14 de setembre s´ha convertit en una data molt assenyalada al calendari, no només perquè els nens tornen a l´escola, sinó perquè reiniciem una rutina que s´allargarà fins al juny de l´any vinent i que només quedarà escapçada per les vacances de Nadal o les de Setmana Santa. Ens acomiadem de l´estiu, de la llum, de la platja, dels xiringuitos, de la llibertat d´horaris i diem adéu als viatges i a les nits d´estiu que ens van fer somiar. El 14 de setembre és un inici, una data que ens marca la tornada a la realitat i al recolliment provocat per la manca de llum i les baixes temperatures, i per això, a l´igual que succeeix amb l´1 de gener, moltes persones ens proposem, sigui mentalment o en una llista a l´agenda, canviar d´hàbits per tal de dur una vida més plena, més còmode o com a mínim, més semblant a la vida que cadascú voldria.
Per això, a part dels clàssics, començar un curset d´idiomes o apuntar-me al gimnàs i anar-hi com a mínim 3 dies a la setmana -prometo que aquest si que el compliré-, he afegit a la llista alguns altres propòsits que, de segur, em faran un xic més feliç. Aquí van:
dilluns, 7 de setembre del 2015
Pels carrers de Berlín
Es pot enyorar quelcom que no has viscut?. Et pot abandonar algú que mai no ha estat amb tu?. Ja mai no sabré si el Miquel em va reconèixer aquell matí als jutjats, però aquella trobada va ser el principi de la fi. O el començament de tot.
Vaig tornar a casa abatuda. Em sentia ridícula, vilipendiada. A corre cuita, vaig posar quatre peces de roba en una maleta petita i amb l´excusa d´una exclusiva d´última hora, vaig anunciar que havia d´agafar un vol. Però no vaig agafar cap avió. Vaig llogar un cotxe amb GPS i vaig començar el que seria el meu llarg periple cap Berlín. Havia passat mitja vida penedint-me de no haver fet aquell viatge al novembre del 89 així que ara el faria tota sola. Tenia por i no sabia si en seria capaç, però m´ho devia.
Vaig recórrer la ciutat amb els ulls d´abans, assaborint cada racó, cada color, cada nova descoberta. Als vespres, arribava al hostel esgotada, sense esma per res més que no fós despullar-me i ficar-me al llit. M´adormia de seguida, en una son tranquil.la i reparadora. I poc poc a poc, sense adonar-me´n, les meves pors antigues es van anar esfumant pels carrers de Berlín...
Vaig tornar a casa abatuda. Em sentia ridícula, vilipendiada. A corre cuita, vaig posar quatre peces de roba en una maleta petita i amb l´excusa d´una exclusiva d´última hora, vaig anunciar que havia d´agafar un vol. Però no vaig agafar cap avió. Vaig llogar un cotxe amb GPS i vaig començar el que seria el meu llarg periple cap Berlín. Havia passat mitja vida penedint-me de no haver fet aquell viatge al novembre del 89 així que ara el faria tota sola. Tenia por i no sabia si en seria capaç, però m´ho devia.
Vaig recórrer la ciutat amb els ulls d´abans, assaborint cada racó, cada color, cada nova descoberta. Als vespres, arribava al hostel esgotada, sense esma per res més que no fós despullar-me i ficar-me al llit. M´adormia de seguida, en una son tranquil.la i reparadora. I poc poc a poc, sense adonar-me´n, les meves pors antigues es van anar esfumant pels carrers de Berlín...
dilluns, 17 d’agost del 2015
dilluns, 3 d’agost del 2015
A las personas sensibles...
¡No te avergüences de tu sensibilidad!
Te ha traído muchas riquezas.
Eres capaz de ver lo que otros no ven,
Sentir lo que otros se avergüenzan sentir.
Eres más abierto, menos indiferente.
Te resulta más difícil hacer la vista gorda.
Tú no has cerrado tu corazón,
a pesar de todo.
Eres capaz de aceptar
las altas más intensas
y las bajas más oscuras
en tu amoroso abrazo.
(Sabes que ninguna te define.
Que todo pasa.
Que eres un cuenco cósmico.)
¡Celebra tu sensibilidad!
Te ha mantenido flexible y abierto.
Te ha permitido estar cerca del milagro.
Y la presencia consciente brilla en ti con toda intensidad.
No te compares con los demás.
No esperes que ellos te entiendan.
Sin embargo, sí puedes enseñarles:
Que está bien sentir, profundamente.
Que está bien no saber.
Que está bien jugar
en el borde más crudo de la vida.
La vida podrá parecerte "dura", a veces,
Y a menudo sientes que te puede abrumar.
Pero es aún más duro
reprimir tus abrumadores dones.
A los que son más sensibles:
¡Traigan un poco de dulzura a este cansado mundo!
JEFF FOSTER
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)