FOTOS NO, PLEASE

Soparet amb les teves amigues a un restaurant vora el mar, després d´unes setmanes de negociacions intenses per tal d´acordar quin dia, quina hora i a quin lloc us venia bé quedar a totes. Quan una podia, les altres no. Quan una tornava de viatge, una altra se n´anava. Però al final ho heu aconseguit i heu arribat a les postres i esteu decidint on aneu a fer una copa. Estàs tan contenta que t´aixeques de la taula, càmera digital en mà i li demanes al cambrer que si us plau us faci una foto. La teva acció provoca un enrenou immediat al teu voltant... A la taula tot son moviments per arreglar-se el cabells i re-ubicar-se de manera que us puguin enquadrar a totes juntes i sortiu estupendes a la foto. El  cambrer tira la foto. Click.  I la primera queixa. Una de les teves amigues diu: “Pots fer una parell de fotos més? Es per si surt moguda...”. I el cambrer, pacient i acostumat a aquests rituals, fa unes quantes fotos més i et torna la càmera. Tothom vol veure  com han quedat les fotos!. I comença la roda de queixes i reclamacions.

"No les penjaràs al fcbk no? Jo estic fatal. ... Ah, doncs aquesta m´agrada... Clar, t´agrada perquè tu surts molt bé, però mira jo quina cara de pàmfila... i jo que, aquesta borra-la que estic horrible... no, no l´esborris que a mi m´agrada... clar, perquè tu no tens els ulls tancats..."

I per més voltes que li doneu no us posareu d´acord. Perquè gairebé a ningú li agrada com surt a les fotos -queden excloses les models, les actrius i les guapes oficials-. Però per què no ens agrada la nostra pròpia imatge?. 

Pel que diuen els psicòlegs, la cosa té a veure amb el nostre narcisisme: En una societat com la nostra, sotmesa a la imatge i esclavitzada per la perfecció física,  l´única manera de sobreviure és creant-nos una fantasia idealitzada de nosaltres mateixos. I ens arribem a creure que som més guapos del que en realitat som. D´aqui la frustració que ens provoca veure´ns en una foto i enfrontar-nos a la realitat. Perquè tots tenim més o menys papada, tots fem gestos poc favorables en alguns moments concrets, tots tenim una edat, tots tenim uns trets més o menys imperfectes... Per això moltes vegades preferim la falta de naturalitat i sortir forçats, que no pas aparèixer a la foto amb la boca tan oberta que se´ns veu la campaneta. Definitivament preferim la tensió d´un gest mil vegades aprés que l´espontaneïtat. 

Si la cosa queda aquí, podríem dir que no és greu. Però hauríem de procurar no convertir-nos en esclaus d´un ideal físic impossible, perquè el rebuig vers la nostra imatge real, implica fragilitat emocional i ansietat per quedar bé i oferir una imatge atractiva en tot moment -si, allò de voler agradar sempre-. En lloc d´això, hauríem d´estar orgullosos de ser únics, hauríem d´anhelar ser irrepetibles i entendre la bellesa en termes d´harmonia, pau i equilibri interior.

Així que a partir d´ara prou de queixes...

... Malgrat que no us he comentat que encara quedaria una altra opció. Tu et relaxes i et fas les fotos que faci falta. Després vas a internet i et poses en mans dels professionals: resulta que hi ha webs especialitzades en retocar fotos perquè quedis perfecte. Tu envies la foto i et fan un pressupost. El mínim són uns 15 euros i a partir d´aqui, l´import va pujant a mida que augmentis els nombre de correccions a aplicar. Específicament poden retocar les imatges i fer-les: anti edat -reducció d´arrugues i pell llisa i rosada-, anti acne -pell perfecte i sense grans-, anti cel·lulitis -quan et veus a la foto ja retocada et treus, literalment, un pes de sobre- i anti ulls vermells.

Però penso que si ensenyar les fotos on surts lletja et fa tall, imagina´t ensenyar una foto on surts perfecte, quan resulta que no ho ets. Més tall encara!. Perquè si algú veu una imatge on surts sense cap arruga ni línia d´expressió, amb la pell perfecta, rosada i sense imperfeccions, els ulls més brillants, les dents més blanques, més prima, sense gens ni mica de cel.lulitis i després et veu a tu en persona, segur que compara una amb l´altra i pensa que la foto deu ser antiga i que t´has espatllat molt amb el pas del anys o pitjor encara, pensa que ets tan frívola i insegura que has passat la teva foto directament pel photoshop perquè no t´acceptes tal com ets.

Conclusió: Seré forta. Mai més faré cara de foto, ni amagaré panxa tan bon punt vegi un objectiu enfocat cap a mi - shissstt... ho he dit amb els dits creuats!-.