dimecres, 20 de febrer de 2013

FOTOS NO, PLEASE




Soparet amb les teves amigues a un restaurant vora el mar, després d´unes setmanes de negociacions intenses per tal d´acordar quin dia, quina hora i a quin lloc us venia bé quedar a totes. Quan una podia, les altres no. Quan una tornava de viatge, una altra se n´anava. Però al final ho heu aconseguit i heu arribat a les postres i esteu decidint on aneu a fer una copa. Estàs tan contenta que t´aixeques de la taula, càmera digital en mà i li demanes al cambrer que si us plau us faci una foto. La teva acció provoca un enrenou immediat al teu voltant... A la taula tot son moviments per arreglar-se el cabells i re-ubicar-se de manera que us puguin enquadrar a totes juntes i sortiu estupendes a la foto. El  cambrer tira la foto. Click.  I la primera queixa. Una de les teves amigues diu: “Pots fer una parell de fotos més? Es per si surt moguda...”. I el cambrer, pacient i acostumat a aquests rituals, fa unes quantes fotos més i et torna la càmera. Tothom vol veure  com han quedat les fotos!. I comença la roda de queixes i reclamacions.

"No les penjaràs al fcbk no? Jo estic fatal. ... Ah, doncs aquesta m´agrada... Clar, t´agrada perquè tu surts molt bé, però mira jo quina cara de pàmfila... i jo que, aquesta borra-la que estic horrible... no, no l´esborris que a mi m´agrada... clar, perquè tu no tens els ulls tancats..."

I per més voltes que li doneu no us posareu d´acord. Perquè gairebé a ningú li agrada com surt a les fotos -queden excloses les models, les actrius i les guapes oficials-. Però per què no ens agrada la nostra pròpia imatge?. 

Pel que diuen els psicòlegs, la cosa té a veure amb el nostre narcisisme: En una societat com la nostra, sotmesa a la imatge i esclavitzada per la perfecció física,  l´única manera de sobreviure és creant-nos una fantasia idealitzada de nosaltres mateixos. I ens arribem a creure que som més guapos del que en realitat som. D´aqui la frustració que ens provoca veure´ns en una foto i enfrontar-nos a la realitat. Perquè tots tenim més o menys papada, tots fem gestos poc favorables en alguns moments concrets, tots tenim una edat, tots tenim uns trets més o menys imperfectes... Per això moltes vegades preferim la falta de naturalitat i sortir forçats, que no pas aparèixer a la foto amb la boca tan oberta que se´ns veu la campaneta. Definitivament preferim la tensió d´un gest mil vegades aprés que l´espontaneïtat

Si la cosa queda aquí, podríem dir que no és greu. Però hauríem de procurar no convertir-nos en esclaus d´un ideal físic impossible, perquè el rebuig vers la nostra imatge real, implica fragilitat emocional i ansietat per quedar bé i oferir una imatge atractiva en tot moment -si, allò de voler agradar sempre-. En lloc d´això, hauríem d´estar orgullosos de ser únics, hauríem d´anhelar ser irrepetibles i entendre la bellesa en termes d´harmonia, pau i equilibri interior.

Així que a partir d´ara prou de queixes...

... Malgrat que no us he comentat que encara quedaria una altra opció. Tu et relaxes i et fas les fotos que faci falta. Després vas a internet i et poses en mans dels professionals: resulta que hi ha webs especialitzades en retocar fotos perquè quedis perfecte. Tu envies la foto i et fan un pressupost. El mínim són uns 15 euros i a partir d´aqui, l´import va pujant a mida que augmentis els nombre de correccions a aplicar. Específicament poden retocar les imatges i fer-les: anti edat -reducció d´arrugues i pell llisa i rosada-, anti acne -pell perfecte i sense grans-, anti cel·lulitis -quan et veus a la foto ja retocada et treus, literalment, un pes de sobre- i anti ulls vermells.

Però penso que si ensenyar les fotos on surts lletja et fa tall, imagina´t ensenyar una foto on surts perfecte, quan resulta que no ho ets. Més tall encara!. Perquè si algú veu una imatge on surts sense cap arruga ni línia d´expressió, amb la pell perfecta, rosada i sense imperfeccions, els ulls més brillants, les dents més blanques, més prima, sense gens ni mica de cel.lulitis i després et veu a tu en persona, segur que compara una amb l´altra i pensa que la foto deu ser antiga i que t´has espatllat molt amb el pas del anys o pitjor encara, pensa que ets tan frívola i insegura que has passat la teva foto directament pel photoshop perquè no t´acceptes tal com ets.

Conclusió: Seré forta. Mai més faré cara de foto, ni amagaré panxa tan bon punt vegi un objectiu enfocat cap a mi - shissstt... ho he dit amb els dits creuats!-.

1 comentari :

  1. Com m'agraden els moments FOTO!!! Guapes o lletges, amb ulls tancats o somriures arrugats,... captar el moment és el que val la pena de veritat. I la prova és que quan mirem fotografies del passat, sempre ens fa il.lusió recordar aquell instant, més enllà de la cara de mòmia amb la que havíem quedat en aquella foto (que per sort, no vam esborrar!!)

    ResponElimina