Float table: no és una taula, és la taula!

Recordo que fa uns anys vaig estar buscant una taula per posar davant del sofà i no va haver-hi manera, no vaig trobar cap que ens acabés de fer el pes. I resulta que avui, sense buscar-ho, m´he trobat aquesta meravella xafardejant per Internet. Per favor, pot haver-hi una taula més quedona que aquesta?

Al primer cop d´ull no es pot apreciar, però a més de tenir un disseny força atractiu, aquesta moble és molt especial perquè es tracta d´una taula "flotant", una matriu de cubs de fusta magnetitzats que leviten amb respecte l´un de l´altre de manera que mai s´arriben a tocar. No hi ha res que els uneixi més enllà del camp magnètic i uns petits filferros: els cubs repel.lents es mantenen en equilibri per un sistema de la física clàssica referida a la tensió dels cables d´acer. La taula es diu Float Table i és idea dels enginyers i dissenyadors de Rock Paper Robot, una companyia que pretén oferir productes inèdits i originals tot barrejant disseny, mobles i enginyeria.

Cada taula s´ajusta artesanalment amb precisió per a ser estable i aparentar rigidesa, però si la prems, te n´adones de quin secret amaga.

Tot i que reconec que ha de ser poc funcional - perquè pot sostenir coses a la seva superficie però no t´hi pots recolzar ni escriure al damunt per exemple-, me n´he enamorat. Perquè la trobo xulíssima, original i hipnòtica - que aixequi la mà qui de petit no s´ha quedat embadalit al descobrir per primera vegada la màgia dels imants-. Això si, encara no he estat capaç d´esbrinar quin és el seu PVP!

Síndrome de Wendy

L'altre nit en un sopar parlaven d'aquella amiga que de cop i volta ha desaparegut literalment de les nostres vides perquè ha estat abduïda per la seva relació de parella.

Reconec que això de deixar els amics, coneguts, familiars i companys d'estudis una mica de banda és un error típic de l'adolescència, quan tens el primer amor i perds el món de vista, però ara no em refereixo a aquests casos -que normalment sempre es corregeixen amb l'edat i l'experiència-. Ara em refereixo a les persones adultes, a les amigues que desapareixen. A les que només saben parlar de la seva nova parella. A les que mai tenen temps per a res perquè es dediquen exclusivament a vetllar pel seu nou amor d'una manera malaltissa.

Com de malaltissa? Doncs manifestant una necessitat absoluta de satisfer a la nova parella, que a més a més, quina casualitat, resulta ser un desastre. D'ençà que el va conèixer, la teva amiga es dedica únicament a resoldre els problemes d'ell, oblidant-se fins i tot dels seus propis problemes -i mira que en té uns quants-. I la resta d'amics us ho mireu amb ulls incrèduls perquè no podeu entendre tanta devoció, i menys encara quan es veu d'una hora lluny que el noi en qüestió és el típic Peter Pan que no vol créixer.

Què creieu que està passant? Doncs que la teva amiga s'ha convertit en la Wendy particular del seu nou amor.

I es que la síndrome de Wendy és una conducta que va ser registrada pel psicòleg Dan Kiley al 1983. Kiley afirmava que hi ha individus que no volen crèixer ni assumir les responsabilitats que comporta ser adult - la síndrome de Peter Pan, terme acceptat a la psicologia popular-, i que és molt habitual que busquin la seva pròpia Wendy, perque faci tot allò que ells no fan i perquè assumeixi totes les responsabilitats que ells eviten a tota costa. Qui pateix la síndrome de Wendy -pot ser home o dona, però per raons culturals és més freqüent que sigui dona i per això d'ara en endavant identificaré la Wendy com a dona- difícilment té el control de la seva vida i aleshores, s'enfoca en controlar la vida d'una altra persona. Sovint, l'origen de la síndrome la trobem en el passat familiar de qui el pateix, on aquesta persona es va sentir exclosa, abandonada i desprotegida, de manera que ja adulta, compensa la manca de direcció i protecció assumint el rol de mare en les seves relacions. Les Wendys del món són dependents, tenen una por terrible al rebuig, a no sentir-se estimades, a l'abandonament i per això persegueixen exageradament agradar a la seva parella. Aquesta gran necessitat d'aprovació les mou a convertir-se en imprescindibles - la Wendy té una part clarament manipuladora-. Estan sempre disponibles per al seu Peter Pan, el volen complaure en tots els seus desitjos i s'esforcen perquè res ni ningú no el faci molestar. Val a dir que aquesta síndrome està enfocada a les relacions de parella, però també hi ha nombrosos casos en els quals les Wendys s'obsessionen a complaure els fills - però d´això en parlem un altre dia-. 

El cas és que ja no pots comptar amb la teva amiga i el més curiós de tot es que reflexionant una mica te n'adones que sempre ha estat més o menys així, que a l'obsessió per complaure una parella, li ha succeït l'obsessió per fer-li la vida fàcil a la parella següent. I el pitjor és que ella no ho percep així, ella creu que estima molt, i per tant, qualsevol comentari que li facis al respecte és inútil perquè cau sobre paper mullat. Perquè com a tot, l'única manera de deixar de ser la Wendy implica prendre consciència del problema i tenir ganes de solucionar-ho. Com? Entenent que l'amor no és un deure ni un sacrifici. Deixant de sentir-te responsable dels demés. Abandonant el sentiment de culpa quan no pots resoldre els problemes dels altres. Dedica´t a tu. Cultiva el teu hort. Quan t´agradis tu, ja no hauràs de patir per si li agrades a ell.

Coses que vull...

Carta de Sinead O´Connor a Miley Cyrus

Després que la cantant nord americana Miley Cyrus declarés a la revista Rolling Stones que el vídeo de "Nothing compares 2U" , que tots recordem, va ser font d´inspiració per al seu nou vídeo "Wrecking Ball", en el que Miley, ex nena Disney, surt despullada, llepant unes cadenes, jugant amb un martell, etc, la cantant Sinead O´Connor ha publicat una carta oberta a la Miley a la seva web sineadoconnor.com

El lloc oficial de la cantant irlandesa es va col.lapsar perquè la seva carta en obert és cruament sincera i directa: hi pots estar d´acord o no, et pot agradar Sinead O´Connor o no - una de les meves cançons preferides és i serà Nothing Compares to you-, però el cas és que veient les darreres actuacions de la joveneta Miley Cyrus, com per exemple a l´entrega del premis MTV, el text de Sinead O´Connor cobra molt sentit i et fa pensar. I molt... Pensar sobretot en la manca de valors. En perquè es continua tractant a les dones com a simples objectes sexuals. Pensar en què és el que vol veure el públic - realment volem veure un espectacle vulgar i denigrant vers la figura de la dona?-. Es suposa que aquesta mena d´exhibicions és el que volen veure tots els homes de món?. És necessària aquesta degradació de la dona per a vendre més discos?

He fet un còpia i enganxa de la traducció de la carta per a qui la vulgui llegir.

Querida Miley:

No iba a escribir esta carta, pero hoy he recibido llamadas de varios periódicos que quieren mis impresiones sobre lo que dijiste a la revista Rolling Stone, comparando tu vídeo de Wrecking Ball con el de “Nothing Compares” Así que, esto es lo que necesito decirte y lo hago con un espíritu maternal y con amor. 

Me siento sumamente preocupada por ti y de ver que quienes están a tu alrededor te han hecho pensar, o te han impulsado en tu propia visión, de que esto que estás haciendo es “cool”, de que estar desnuda y chupando unas cadenas en tus vídeos es algo sensual. Eso de hecho es una forma de oscurecer tu brillo y tu talento. Dejarte utilizar y prostituir por el negocio o por ti misma no es nada bueno.

Nada sino daño será el resultado de permitir que te exploten y eso no es, de ninguna forma, una manera de empoderarte o de empoderar a ninguna mujer o joven. Este mensaje que envías de querer ser valorada por tu sex- appeal y no por tu evidente talento, no es bueno.


Me siento feliz de saber que soy, de alguna forma, un modelo a seguir en tu vida, porque espero que gracias a eso prestes atención a lo que aquí te digo. 

Al negocio de la música le importás tú (y cualquiera de nosotros) una mierda . Te prostituirán por todo lo que vales y te harán pensar que eso es lo que tú quieres y cuando termines en una clínica de rehabilitación como consecuencia de esa prostitución ellos estarán tomando baños de sol en algún yate en Antigua, un yate que habrán comprado con el dinero que lograron por vender tu cuerpo, te sentirás -entonces- muy sola.

Ninguno de los hombres que ahora te adulan se preocupan realmente por ti, no dejes que te engañen. Muchas son las mujeres que confunden la lujuria con el amor. El que te deseen sexualmente no quiere decir que les importes una mierda. Menos aún cuando sin pensarlo das la impresión de que no te preocupás por ti misma y menos cuando te rodeas de gente que tampoco parecen preocuparse por ti. Nadie que se preocupe por ti permitirá que seas prostituida de ninguna forma… y eso te incluye a ti misma. 

Si, estoy sugiriendo que no te quieres a ti misma. Eso tiene que cambiar. Deberías ser protegida como una preciosa dama por cualquiera que trabaje para ti y por cualquiera que esté a tu lado, incluyéndote a ti misma. Este es un mundo peligroso. Nadie debe promover que su hija ande por ahí desnuda, porque eso la convierte en una presa para los animales (y menos que animales) que hay en el mundo y que son una apabullante mayoría en el mundo de la música y la industria a ella asociada. 

Valés más que tu cuerpo y tu sex-appeal. El mundo del showbusiness no ve las cosas como son. A ese mundo le gusta que las cosas sean vistas de otra forma, aún esas revistas que te desean en sus portadas… No caigas en esa ilusión… Todos ellos te desean porque están haciendo dinero a costa tuya, de tu belleza y tu juventud… Algo que no podrían hacer sino es porque tu juventud te ciega ante los demonios de ese negocio. Si tenés un corazón inocente, erss incapaz de reconocer a quienes no lo tienen. 

Te repito: tienes suficiente talento y no necesitas que el negocio de la música te convierta en una prostituta. No dejes que te conviertan en una estúpida tampoco. No pienses, ni por un momento, que a ninguno de ellos le importas. Están a tu lado porque les sirves para hacer dinero. Siempre ha sido y siempre será así. Cuanto más temprano lo entiendas, más temprano podrás retomar el control.
 
Dijiste en Rolling Stone que tu nuevo look se inspiró en el que yo tenía. Ese look lo elegí al propio, en un momento en que la empresa de discos con la que trabajaba me presionaba para que hiciera lo que estás haciendo tú. Me siento feliz de haberlo hecho, sobre todo porque ahora que tengo casi 47 años no soy un rastrojo de lo que era, algo que sí le sucedió a muchas artistas que basaron su carrera en su sexualidad. 

El poder real de las mujeres debe ser rehusar a ser explotada por tu cuerpo o sexualidad y menos aún que los hombres usen eso para hacer dinero a costa tuya. Ni quisiera tengo que preguntármelo… He estado en esta industria lo suficiente como para saber que hay hombres a tu alrededor ganando más dinero que tú misma. Tu cuerpo es para ti y para tu pareja no para que esos hombres basura de la industria lo exploten para sacarle dinero con el que después comprarán diamantes para sus amantes.


En cuanto a deshacerte de tu imagen como Hannah Montana, quien sea que te diga que desnudándote lograrás conseguir no solo no respeta tu talento sino que no te respeta como mujer ni como ser humano. Tus discos son lo suficientemente buenos como para que no necesites destrozar a Hannah Montana. Ella ya es historia, no porque te hayás desnudado sino porque eres capaz de hacer música de calidad. 

Te guste o no, nosotras las mujeres en esta industria somos modelos a seguir para muchas personas y, como tales, debemos tener mucho cuidado del mensaje que enviamos a otras mujeres. El mensaje que envías una y otra vez es que es “cool” prostituirse. Eso no es nada “cool” Miley. Las mujeres deben ser valoradas mucho más allá de su sexualidad. No somos solo objetos de deseo. Sería muy alentador que enviaras otro tipo de mensajes a tus semejantes, diciéndoles valés más que esto. Despide a cualquier hijo de puta que no haya mostrado preocupación por ti, porque lo cierto es que no les importas.”

Wind of change

Ostres, s´acosta el meu aniversari i aquest any, més que mai, sento que he de passar comptes amb mi mateixa i que els números no em surten prou bé. Fent balanç me n´adono que dec ser una mena de material sensible i biodegradable exposat a la intempèrie de la vida en constant transformació: mare meva quan canvis en tant poc temps!.

Ara em toca assimilar-los i construir una nova república independent per a mi mateixa.  I que consti que sóc de les que predica que els canvis, a la llarga, sempre són bons, perquè són oportunitats de redimir-nos i de modificar tot allò que no ens agradava. I que consti que feia molt de temps que esperava que alguna cosa nova i bona passes - i de fet me n´han passat unes quantes de noves i de molt bones al darrer any-... Però també sóc conscient que els canvis fan por, que fan mandra i que de vegades donen molt mals de cap. 

Per això avui he sortit a fer un volt. A escoltar-me a mi mateixa. A parlar-me. A dir-me que tot va bé. I aquestes són les fotos que he fet, sense pensar, durant el meu passeig. Trobeu que tenen algun significat? Pot ser que hagi tret fotos a l´atzar i resulti que  les imatges vulguin dir alguna cosa?. En qualsevol cas us diré que al ninot que apareix a la darrera imatge, el que cau de cap a l´abisme, el meu imaginari ja li ha assignat nom i cognoms jaja

 

Jo t´estimo... Jo tampoc

SWAB Barcelona 2013

Avui ja és dijous i després divendres i després el cap de setmana. I de sobte te n´adones que no tens cap pla per aquests dies i t´agradaria tenir-ne un. Vols una proposta interessant?. Apropa´t al Swab de Barcelona del 3 al 6 d´octubre!.

Swab prové de dues paraules en anglès: swap -que vol dir intercanvi- i swab - que fa referència al cotó amb el qual es recullen les mostres de laboratori-. I això és el que perseguia el seu creador:  fer de Swab una fira d´art contemporani innovadora que trenqués amb la imatge hermètica i elitista que sovint envolta el món de l´art i aconseguir que fos una fira accessible per al públic en general, un lloc d´intercanvi i sobretot, una fira de descobriments. Perquè a Swap volen que el públic descobreixi coses, no que torni a veure obres que ja ha vist a exposicions anteriors. D´aquesta manera, la fira té un valor afegit pels visitants -novetats i obres d´art a preus assequibles- però també per als galeristes i pels creadors, perquè permet que l´art de les galeries emergents i dels artistes poc coneguts tinguin l´oportunitat d´accedir al mercat.

Enguany, Swab, ubicada al pavelló italià de la Fira de Barcelona just davant la Font Màgica de Montjuïc, reuneix 500 obres de 150 artistes nascuts a partir de 1970. Si teniu ocasió, doneu-hi un cop d´ull perquè Swap és una fira a escala humana, diferent, que no us decebrà i amb ella, Barcelona torna a tenir una fira d´art contemporani, després de la desaparició de Artexpo al 2003.

SWAB BARCELONA . INTERNATIONAL CONTEMPORARY ART FAIR