Síndrome de Wendy

L'altre nit en un sopar parlaven d'aquella amiga que de cop i volta ha desaparegut literalment de les nostres vides perquè ha estat abduïda per la seva relació de parella.

Reconec que això de deixar els amics, coneguts, familiars i companys d'estudis una mica de banda és un error típic de l'adolescència, quan tens el primer amor i perds el món de vista, però ara no em refereixo a aquests casos -que normalment sempre es corregeixen amb l'edat i l'experiència-. Ara em refereixo a les persones adultes, a les amigues que desapareixen. A les que només saben parlar de la seva nova parella. A les que mai tenen temps per a res perquè es dediquen exclusivament a vetllar pel seu nou amor d'una manera malaltissa.

Com de malaltissa? Doncs manifestant una necessitat absoluta de satisfer a la nova parella, que a més a més, quina casualitat, resulta ser un desastre. D'ençà que el va conèixer, la teva amiga es dedica únicament a resoldre els problemes d'ell, oblidant-se fins i tot dels seus propis problemes -i mira que en té uns quants-. I la resta d'amics us ho mireu amb ulls incrèduls perquè no podeu entendre tanta devoció, i menys encara quan es veu d'una hora lluny que el noi en qüestió és el típic Peter Pan que no vol créixer.

Què creieu que està passant? Doncs que la teva amiga s'ha convertit en la Wendy particular del seu nou amor.

I es que la síndrome de Wendy és una conducta que va ser registrada pel psicòleg Dan Kiley al 1983. Kiley afirmava que hi ha individus que no volen crèixer ni assumir les responsabilitats que comporta ser adult - la síndrome de Peter Pan, terme acceptat a la psicologia popular-, i que és molt habitual que busquin la seva pròpia Wendy, perque faci tot allò que ells no fan i perquè assumeixi totes les responsabilitats que ells eviten a tota costa. Qui pateix la síndrome de Wendy -pot ser home o dona, però per raons culturals és més freqüent que sigui dona i per això d'ara en endavant identificaré la Wendy com a dona- difícilment té el control de la seva vida i aleshores, s'enfoca en controlar la vida d'una altra persona. Sovint, l'origen de la síndrome la trobem en el passat familiar de qui el pateix, on aquesta persona es va sentir exclosa, abandonada i desprotegida, de manera que ja adulta, compensa la manca de direcció i protecció assumint el rol de mare en les seves relacions. Les Wendys del món són dependents, tenen una por terrible al rebuig, a no sentir-se estimades, a l'abandonament i per això persegueixen exageradament agradar a la seva parella. Aquesta gran necessitat d'aprovació les mou a convertir-se en imprescindibles - la Wendy té una part clarament manipuladora-. Estan sempre disponibles per al seu Peter Pan, el volen complaure en tots els seus desitjos i s'esforcen perquè res ni ningú no el faci molestar. Val a dir que aquesta síndrome està enfocada a les relacions de parella, però també hi ha nombrosos casos en els quals les Wendys s'obsessionen a complaure els fills - però d´això en parlem un altre dia-. 

El cas és que ja no pots comptar amb la teva amiga i el més curiós de tot es que reflexionant una mica te n'adones que sempre ha estat més o menys així, que a l'obsessió per complaure una parella, li ha succeït l'obsessió per fer-li la vida fàcil a la parella següent. I el pitjor és que ella no ho percep així, ella creu que estima molt, i per tant, qualsevol comentari que li facis al respecte és inútil perquè cau sobre paper mullat. Perquè com a tot, l'única manera de deixar de ser la Wendy implica prendre consciència del problema i tenir ganes de solucionar-ho. Com? Entenent que l'amor no és un deure ni un sacrifici. Deixant de sentir-te responsable dels demés. Abandonant el sentiment de culpa quan no pots resoldre els problemes dels altres. Dedica´t a tu. Cultiva el teu hort. Quan t´agradis tu, ja no hauràs de patir per si li agrades a ell.