Anuncis i pelis que generen massa expectatives

 

Estava de vacances i passejava relaxadament per la plaça del Rossio a Lisboa. Feia un dia espectacular, calorós però agradable, estava molt morena i no parava de riure i mirar-ho tot. Era feliç. 

De sobte, em trobo un noi cafè amb llet (vull dir que no era ni negre ni blanc era mulat), guapíssim i amb un somriure d´orella a orella, plantat al meu davant. Jo em quedo sorpresa i ell comença a parlar-me en un castellà bastant apanyat. Em diu que porta estona mirant-me i que sóc la noia més bonica que ha vist mai. Que no paro de riure i que no ha pogut resistir-se acostar-se a mi per parlar-me. Buf. Jo que no m´ho puc creure. A mi això no em passa fa molt temps!. I a sobre el miro de dalt abaix i el meu taxador intern em diu que és tracta d´un home 9 (jajaja, l´home 10 no existeix). Els meus amics segueixen passejant i abans de tombar per un cantonada em reclamen i jo els dic que vagin tirant que de seguida vaig. El mulat guapo em pregunta si estic de vacances i que on m´estic. Li dic que sóc de Barcelona i que estic passant un dies a Lisboa, amb uns amics, a un hotel que queda molt a prop. Ell em diu que és portuguès però no de Lisboa (em diu el poble però ni el coneixia en aquell moment, ni el recordo ara). Em suaven les mans. Aleshores em diu que és músic i que s´estará a Lisboa uns dies perquè hi té varies actuacions que perquè no el vaig a veure tocar. Li responc que no conec Lisboa (buf, que tonta) i ell treu una targeta d´un local i em diu que allà actuarà aquell vespre. Que hi vagi sola o que hi vagi amb els amics. Responc la tonteria més gran que se m´acut, tipus, no sé si els meus amics voldran anar, no sé si sabrem trobar el local.. i ell em diu que quedem a les set a la mateixa Plaça del Rossio i que anem junts cap al local. Que si us plau hi vagi que em volt tornar a veure, que vol parlar més amb mi. La seva veu es preciosa. La seva seguretat espatarrant. El seu físic m´agrada molt. Fins i tot m´agrada com va vestit. Però no se m’ocorre res brillant a dir i li dic que val, que a les set ens veiem. Em demana el nom i quan li dic el repeteix com si l´estigués interioritzant. Com si el meu nom fós molt important. Per acomidar-se m´apreta el braç, m´acarona suau però amb força, xocant amb totes les meves polseres. Em mira als ulls i diu que fins al vespre i marxa. Trigo una mica a reaccionar i quan ho faig, em giro i el segueixo amb la mirada a veure cap on va. La meva part desconfiada em diu que ara es reunirà amb uns amics que l’aplaudiran per haver-me entrat amb tanta facilitat. Però no. Va sol i segueix caminant sol carrer avall fins que el perdo de vista.

Començo a buscar els meus amics i quan els trobo els ho explico. Hi ha qui diu que he d´anar a la cita jo sola, hi ha qui diu que hi anem tots i hi ha qui diu que no hi vagi. Jo callo, trec importància al tema i decideixo pensar-m’ho en silenci. ¿Per què no hi hauria d´anar?. El tiu és guapo, simpàtic, té ganxo, s´ha apropat amb molt respecte i a sobre, el fet que sigui músic de jazz em fa somiar en no sé quines històries. Començo a pensar quina roba em posaré mentre els amics triant un restaurant per dinar. No tinc gens de gana...

I a mida que van anar passant les hores vaig començar a pensar malament. Què s´havia pensat aquest, que jo era una groupie o què?. I si que estava segur de les seves possibilitats, no?. O potser m´havia vist una pressa “fàcil”?. I si anava a la cita i era un pesat, o un boig,o un assassí en sèrie... O si resulta que hi anava, m´agradava i ell passava de mi perquè era es dedicava a convocar totes les noies que trobava pel carrer per assegurar-se un públic entregat?...   

Punt.

No hi vaig anar. 
No hi vaig anar perquè malauradament la realitat no és un anunci de cervesa Damm ni una peli de la Júlia Roberts: jo no em vaig presentar a les set però ell no em va buscar desesperadament per tota la ciutat, ni el destí va fer que ens tornéssim a veure casualment, ni ell va agafar un taxi per anar a l´aeroport a evitar que jo agafès l´avió de tornada, ni va tornar l´any següent al mateix lloc i a la mateixa hora per veure si em trobava.... No senyor. No va passar res d´això.

I per això em cago en totes les pelis impossibles de chico conoce a chica. Em cago en els anuncis de l´estiu on tot és bon rollo extrem. Em cago en  les novel.les ensucrades i en Lo que el viento se llevó (que durant molts anys va ser la meva peli preferida)... les odio per generar unes HIPER expectatives tan fantàstiques que després la vida real ens sembla sosament ligth.

I que consti que al maig vaig estar a Mallorca a un poble preciós a la vora del mar on casualment s´estava rodant l´anunci estiuenc de la cervessa Damm... i em van entrar unes ganes bojes de demanar-los que si us plau em deixessin sortir, ni que fós ballant en mig de tota la gent!!!