dilluns, 11 de març de 2013

Llei de Murphy



Ets dels que al supermercat trien la cua que va més lenta, a la carretera agafes el carril que més s´atura i a la disco es poses a ballar al punt més transitat de tot el local on tothom que et passa et dóna un cop o et trepitja?. 

Segurament això està directament relacionat amb la famosa Llei de Murphy, què és una llei que de forma irònica i amb un toc humorístic, explica els infortunis basant-se en "si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament". Té també una connotació pessimista, de resignació i és aplicable a tot tipus de situacions de la vida quotidiana, des del fet més banal al més transcendent. L´exemple més famós és allò de que si et cau la torrada al terra, segur que cau per la part on està la mantega -i t´ho pringa tot-. És a dir, si hi ha varies possibilitats, acaba succeint la que té més conseqüències negatives.
 

Murphy va existir de veritat. Era una enginyer de desenvolupament que va treballar durant un breu període de l´any 1949 a la Força Aèria dels EEUU, en un experiment de coets i rails. Pel que sembla, al posar en pràctica l´experiment, les coses no sortien com ell esperava i va formular el seu famós enunciant, dient que si es podia cometre un error tècnic, segur que el cometrien. O que si hi havia una manera de fer un treball i que aquest acabes en desastre, segur que algú faria el treball d´aquesta manera. 

I després el seu enunciat es va anar introduint primer al vocabulari tecnològic i després a la cultura popular, malgrat que hi ha qui opina que la llei no és certa, sinó que el que passa en realitat és que a les persones ens costa oblidar els fet més desastrosos: no és que la torrada sempre caigui per on esta la mantega, sinó que recordem amb més facilitat aquest cas i generalitzem, de manera que traiem la conclusió que la llesca sempre cau pel costat untat, sense tenir en compte les estadístiques ni el nombre real de vegades que això ha estat així.

En qualsevol cas, hi ha una variant de la llei de Murphy que a mi m´afecta de manera especial: tot, tot, tot, requereix més temps del que havia previst i per tant, quan tinc pressa es desencanen una sèrie de fets fortuïts que et fan perdre el temps que no tinc. És com una mena de complot universal que fa que tots els obstacles del món s´interposin al teu camí, perquè t´estressis fins a límits insospitats i que arribis encara molt més tard del que calia esperar. I per això, acabes a la cua dels lents o el caixer s´empassa la tarja o has de posar benzina si o si. 

Aquest "entrebancs fatídics" -que la meva mare diu que només em passen a mi- resulta que li passen a més gent. O mai us ha passat que vas just de temps, i al submergir el teu cos a l´aigua, piquen a la porta? O que ets a punt de sortir i t´arriba la trucada que tant has esperat? O que no saps arribar a un lloc, al mòbil no té bateria i ningú ha sentit a parlar d´aquest carrer? O que t´has d´aturar perque el camió de les escombraries ha decidit deixar el teu carrer més net que mai? O que al caixer no dóna diners? O que tothom sabia que hi havia vaga de metro menys tu? O que just arriba el tren i el teu fill petit et diu a crits que te caca?... I en canvi, no us heu fixat que quan vas bé de temps tot rutlla?. Que l´atzar es posa de la teva part i tot et resulta inexplicablement favorable?.

Doncs bé, per contrarestar l´efecte Murphy, he decidit posar en marxa un pla consistent a fer tot del revés. A partir d´ara, quan faci tard, faré exactament el contrari del que faria espontàniament. De manera que em relaxaré i no entraré a la dutxa fins que no hagi fet totes les trucades que tingui pendents, no pensaré per endavant quina roba em vull posar -perquè segur que no esta neta ni planxada-, m´asseure a fer un cafè tranquil.la enlloc de sortir corrent confiant que podré esmorzar més tard, encendré una cigarreta  cada cop que el tràfic s´aturi i així segur que el semàfor es posa verd, no canviaré de carril, no buscaré un camí alternatiu... 

I potser així aconsegueixo no anar estressada. I potser així enganyo la llei i tinc temps per a tot. I potser ja no arribo sempre tard. I potser sóc jo la que us mira somrient per sota el nas des de la cua ràpida, des del carril dels espavilats o des del lloc més privilegiat de la pista de ball.


 Ploff!

1 comentari :