La "relativitat· del temps

  

Recordeu quan fa uns anys quedaves amb algú i al final no us trobàveu? Com que no hi havia mòbils, si un arribava una mica tard, no podia avisar i potser l´altre es cansava d´esperar i marxava. O bé quedaves en un lloc poc indefinit "ens veiem a l´ajuntament" i resulta que no hi havia manera de trobar-se, perquè tu esperaves asseguda a un banc i l´altre s´esperava davant del cinema i quan veies que les agulles del rellotge anaven avançant, et posaves nerviosa i decidies donar una volta per la plaça a veure si el veies i ell decidia el mateix, de manera que tots dos donàveu voltes i no us arribàveu a trobar mai? De vegades quan ja estaves a punt de tornar cap a casa, ensopegaves amb ell o de vegades marxaves i quan arribaves a casa et deien "fulanito t´acaba de trucar" i potser el trucaves al fix i tornaveu a quedar o potser ho deixàveu estar per un altre dia... Doncs si ara això de viure sense mòbil ens sembla llunyà podeu imaginar com era la vida abans dels rellotges?. 

Per exemple, els romans no dividien el dia en 24 hores sinó que el dividien en fraccions de temps que no sempre tenien la mateixa durada. Així el dia començava amb la sortida del sol  i fins que es feia fosc comptaven 12 parts de temps numerades per ordinals - hora prima a la sortida del sol, hora segona, hora tertia, a mig matí hora sexta, migdia hora nona ...- i la nit començava amb la posta de sol i es dividia en 4 torns de guàrdia o vigília d´unes 3 hores cadascuna, fins que tornava a sortir el sol.

Com que les nits i els dies tenen diferent duració segons l`època de l´any, les hores d´un dia no duraven igual a les hores del dia següent, ni la durada de les hores del dia era la mateixa que la de les hores de la nit. Amb aquestes condicions, els romans no podien donar tanta importància com nosaltres al temps i per citar-se amb algú s´havien de conformar amb unes quantes indicacions generals com ara, quedem ante meridiem (pel matí) o a quedem l´hora suprema (final de la tarda, més o menys a la posta de sol)... I encara més. Sembla que quan parlaven d´un moment, es referien a una porció de temps d´una duració aproximada d´un minut i mig -però segurament cadascú tenia la seva pròpia manera de calcular els minuts-. Així que quedar amb algú i trobar-lo esdevenia una quimera gairebé impossible: havies de molt ser pacient i creuar els dits si quedaves per anar a veure un espectacle al circ... Imagineu la pila de malentesos que deurien haver!. 

Tot i que si ho penseu bé, també devia haver-hi un munt d´avantatges. Com ara no esta localitzat mai i que ningú et demanes explicacions. I si te les demanaven, podies contestar sense concretar massa i ningú et podia retreure que no estiguessis dient la veritat. Pels adolescents, l´hora màxima d´arribada a casa per la nit devia ser molt flexible i més encara segons l´època de l´any (igual podies arribar a les 3 que a les sis de la matinada). Els de RRHH es devien tornar bojos, perquè tothom entraria a treballar ante meridiem, però mai seria una hora exacta. Escaquejar-se devia ser fàcil i donar llargues a les persones amb les que no volies quedar, també. Els típics amics impuntuals del quart d´hora -als que sempre se´ls ha d´esperar entre 10 i 15 minuts- en temps dels romans no es considerarien impuntuals i si havies de fer gestions a un mostrador i el funcionari romà et deia "esperi un moment" sabies que l´espera duraria com a mínim un minut i mig.

El que està clar doncs, és que el temps és un concepte amb moltes particularitats. Per exemple, és molt comú sentir a dir que el temps flueix... Però a través de què? I a quina velocitat ho fa? Plató deia que el temps era una il.lusió, i jo no sé si tenia raó, però esta clar que el temps és relatiu. I també que depén de l´espai i del moviment, cosa que es pot demostrar imaginant una escala mecànica: si et mous a la velocitat de la llum -res no es mou més ràpid que la llum- pots estar al principi i al final de l´escala al mateix temps, sense importar si et mous d´un esglaó a l´altre o si et quedes aturat. També és possible celebrar la nit de cap d´Any un munt de vegades: només cal que viatgis amb avió la nit del 31 de desembre en direcció contrària a la franja horària i ja tornes a ser a l´any passat!. En fi, tot plegat força confuns i més si tenim en compte que la comptabilització del temps també depèn de com decidim mesurar-lo col.lectivament i dels nostres calculs personals -de vegades un minut se´t fa etern i d´altres amb 24 hores no en tens prou-. Per cert, un moment, ara vinc!

Por al compromís: psicosis ?

Val. Perfecte. Coneixes un noi. T´agrada i tu a ell. Comenceu a quedar. Per fer un café, per sopar, per anar al cine… Us passeu les hores xerrant, rient o abraçats. Un dia us trobeu uns amics seus i te´ls presenta. Un altre dia et diu que et vol presentar el seu germà. Un dissabte el convides a la festa d’aniversari de la teva germana. Cada dia passeu més nits l´un a casa de l’altre. I un dia et proposa que potser hauríeu de fer un pensament, que potser podríeu viure junts… I de sobte, la banda sonora romàntica que havies escoltat dins el teu cap des de que el vas conèixer, es transforma en la música terrorífica i inquietant de Psicosis. El teu estómac s’encongeix. Sents que alguna cosa ha canviat. Estàs confosa. I comences a pensar que potser aquest noi tampoc no es tan meravellós. I comences a buscar-li tots els defectes del món –els que té i el que no té -. I comences a creure que per estar amb ell et perdràs moltes coses, que tu encara has de tenir moltes experiències, que en realitat no necessites una parella estable, que no vols renunciar a la teva llibertat i que total, totes les històries tenen un principi i un final, i que tots els principis són bonics i tots els finals són terribles i que no saps si vols tornar-ho a passar malament i... tens un problema greu i és diu POR!.

En principi, la por no és un sentiment negatiu perquè és un mecanisme de defensa que crea la nostra ment quan percebem una situació de risc. El problema apareix quan resulta que la situació de “risc” és en realitat un estímul positiu, com ara plantejar-te un projecte de futur amb algú que t´agrada. En aquest cas, estaríem parlant d’una por irracional i aquesta mena de por té sempre com a base la inseguretat.

Per què apareix? Fins ara t´havies protegit dins d´una bombolla, gran i rodona, on et trobaves la mar de bé. Però amb la proposta d´aquest noi, la bombolla i el teu apreciat espai perillen i penses que això desestabilitzarà la teva seguretat. Tens por a la intimitat. Tens por que et coneguin de debò. Tens por a decebre o a que et decebin. I la primera solució que et ve al cap és evitar allò que t´esta provocant malestar així que comences a posar-li pegues a tot, en un intent de justificar la teva indecisió. I mira que aquest noi t´agrada!. Però com que et sents fràgil i amenaçada, t’allunyes, quan en realitat l´amenaça a la teva estabilitat no ve de fora, ve de dins. L´amenaça ets tu. I fugint continuaràs arrosegant el problema...

Bé, i què has de fer per no fugir més?. En primer lloc adonar-te’n que tens un problema i que el tens tu – assumeix les teves limitacions emocionals-. En segon lloc, la por es venç encarant-la, així que res de fugir amb la cua entre les cames. Deixa de repetir patrons: si t’interessa aquest home, queda’t i lluita contra les teves inseguretats. Parla amb la teva ment, fes-li veure que segueixes tenint el control, que no passa res, que tot estarà bé... En tercer lloc, autoestima – a aquestes alçades de la vida, no se si us heu adonat que aquest és l´ingredient clau per a tenir una existència feliç-. I en darrer lloc, parla-hi, confia´t, comunica´t, expressa´t...

Pensa que a banda de la personalitat que té cadascú i de les experiències que ha viscut - que han anat modificant la seva manera d´estimar-,  la majoria de persones que tenen por al compromís han rebut una sobreprotecció afectiva quan eren nens o bé han tingut una educació molt permissiva o massa rígida: sempre hi havia un adult que els marcava el camí i no els deixava desenvolupar les seves pròpies eines per valer-se per si mateix. D´adults és converteixen en uns grans conqueridors emocionals. Són encantadors, seductors... són persones que atrauen perquè tenen una gran carència afectiva però quan es veuen dintre d´una relació, es paralitzen. Experimenten molta por quan perceben que poden perdre el control, quan s’ensumen canvis o veuen perillar la seva “zona de seguretat”. Sovint, per evitar  aquesta por a la intimitat, s´enganxen a una relació tòxica sense futur, dins la qual es senten molt desgraciades i al mateix temps, i contradictòriament, segures. De vegades van encadenant una relació tòxica rera l´altra, tot maleint en veu alta la seva mala sort i acumulant més fracassos i més por al compromís a mida que passa el temps, perquè les experiències viscudes modelen el nostre estil afectiu. I per si tot això no és suficient, val a dir que actualment vivim una època on s´exalta el desig i les ganes d´estar enamorat però en canvi, es contempla el compromís afectiu  com una comdemna a cadena perpetua de la que tothom vol escapar.

En fi, sigui com sigui, si vols et pots curar i deixar de fugir. I crec que val la pena arriscar-se, no?. Tot el que sigui per estar bé o per estar millor, sigui benvingut... així que prou d´excusses, de sabotejar-te a tu mateix, de culpar els demés i de maleir el teu destí. Soluciona-ho. Enfronta les teves pors! 

(Dedicat a una amiga petitona)

Sant Jordi 2013!!!

El dia de Sant Jordi és la festa de festes a tota Catalunya i si teniu ocasió, el millor que podeu fer és  agafar-vos el dia de festa i voltar pel carrer. A mi m´agrada fer-ho per Barcelona perquè l´ambient és molt especial: els carrers són plens de colors i de gent relaxada que passeja amunt i avall. Hi ha sorolls, rialles i converses alegres de tots aquells que s´aturen a mirar llibres, triar roses i fer fotos, mentre el perfum de les flors en remull, es va escampant poc a poc pels racons de la ciutat. Tothom esta content. Com tots sabeu, aquest dia els enamorats intercavien roses i llibres, per tant és una festa que conjuga amor i cultura i això sol ja és prou especial, no?. Hi ha gent que espera aquest dia per passar-se hores mirant llibres, sense pressa, o fent cua per aconseguir la dedicatòria del seu escriptor preferit. Hi ha qui passeja somiant quantes roses rebrà o qui decideix autoregalar-se un llibre i una rosa i es passa hores remenant a les paradetes que inunden la ciutat.

Recorrent els carrers te n´adones que cada any els floristes són més creatius i s´esforcen per sorprendre´ns amb  noves varietats de roses. Hi ha de tots els colors i de totes les mides que us pogueu imaginar, tot  i que us he de dir que jo em quedo amb la clàsica, una rosa vermella acompanyada d´una espiga groguenca  de blat. I és que aquesta rosa de sempre és triplement simbòlica:  una sola flor per demostrar l´exclusivitat de l´amor – bé, si us regalen dos o més roses tampoc no penseu malament, eh?-, de color vermell perquè simbolitza la passió i una espiga de blat que representa la fecunditat.

I posats a triar, encara m´agrada més si em regalen un llibre – si em vols fer contenta, regala´m llibres-. Penseu que el dia de Sant Jordi és una festivitat molt celebrada pels escriptors,  els lectors i els llibreters, doncs en aquesta diada es concentra entre el 8% i el 10% de les vendes de llibres anual –que en xifres ve a ser 1.5 milions d´exemplars venuts. I que, malgrat de que manera diferent, la festa del llibre no es celebra només a Catalunya, sino que és celebra arreu del món - des del 1995 la UNESCO va declarar el dia 23 d´abril com el Día mundial dels llibres-.

En fi. Espero que el sol solet d´ahir us toqués a tots una miqueta i que ho celebréssiu com cal, a soles o acompanyats. 

 

 

NO ES LO MISMO SER QUE ESTAR...

  

(…) por ejemplo

una mujer es buena

cuando entona desafinadamente los salmos

y cada dos años cambia el refrigerador

y envía mensualmente su perro al analista

y sólo enfrenta el sexo los sábados de noche

  

en cambio una mujer está buena

cuando la miras y pones los perplejos ojos en blanco

y la imaginas y la imaginas y la imaginas

y hasta crees que tomando un martini te vendrá el coraje

pero ni así …

Mario Benedetti

  

Molt ben explicat no???

Ara només falta dir que un home és bo quan es passa el dia capficat en la seva feina i en res més, quan fa un seguiment exhaustiu dels resultats de futbol setmanals, quan pinta la casa cada dos anys i quan dissabte a la nit, després de tenir sexe, és dóna mitja volta i començar a roncar placidament satisfet...

I un home esta bo, quan et fa somiar, somiar, somiar... amb els ulls oberts o tancats. Quan al seu costat saps que ets única i especial. I quan sents vertígen només d´imaginar-te compartint amb ell molts martinis, moltes birres i moltes nits sense dormir.

Ah! I em deixava de dir que passat un temps, de vegades descobreixes que hi ha homes - i dones- que ni són bons, ni estan bons. 

URBAN KNITTING - YARD BOMBING Ciutats de colors

El sentit de la vista és el sentit humà més evolucionat i ens permet conèixer i relacionar-nos amb l´entorn: a través dels ulls rebem informació sobre la llum, el color, la forma, la distància, la posició i el moviment dels objectes. I a mida que els rep, el cervell s´encarrega d´anar processant aquests senyals. Però a més de processar, el cervell també interpreta. Així per exemple, ens trobem que hi ha coses que ens "entren" pels ulls -aliments que sabem que ens agraden o no només veure el seu color o el seu aspecte-. O com ens emocionem al comtemplar la bellesa d´un paisatge natural o ens posem contents al veure un arc de Sant Martí. També esta clar que la visió d´un entorn ordenat ens transmet tranquil.litat i la visió d´un entorn caòtic ens posa nerviosos... en resum, el cervell interpreta les dades que rep a través dels ulls i les transforma en informació i en emocions.

Per això, si vius en una ciutat plena de colors, és més fàcil que et sentis feliç que no pas si vius en una ciutat fosca i gris... I per això m´encanta l´Urban Knitting!!! 



L´Urban Knitting o Yard bombing és un moviment d´art urbà, street art, consistent a decorar mobiliari urbà amb peces de colors vius teixides a ganxet o amb punt de mitja. Es folre o es decora una estàtua, una paperera, una farola, un edifici gran o un conjunt d´arbres i s’aconsegueix una paisatge urbà alegre i ple de vida, que crida l’atenció de tothom. Aquesta acció pot tenir un caràcter reivindicatiu o no, però en qualsevol cas, és una manera de donar calor i color a les ciutats, d’humanitzar els entorns freds i grisos, de fer bonic el carrer lletjot de tota la vida o de posar llum i alegria a la nostra rutina diària i al nostre anar i venir travessant la ciutat amb pressa per arribar a temps a la feina o a recollir els nens.

Pel que fa als orígens de l´Urban Knitting o el  Yard bombing sembla ser que el moviment va sorgir a Houston al 2005 quan Magda Sayeg va decidir teixir el tirador de la porta de la seva botiga de llanes amb colors roses i liles. Animada pel rebombori i la gran acollida que va tenir la seva iniciativa –que va agradar a tothom- es va dedicar a seguir teixint la ciutat. I així va començar a folrar la city grisa amb colors vius i llampants. Hi ha molts altres propulsors d´aquest art, destacant ente ells l´Olek, una artista polaca amb una obra colorida, imaginativa i prolífica.

Segurament aquesta tècnica de posar colors als carrers us recorda als grafittis, però l´Urban Knitting  és un moviment molt més respectuós amb l’entorn, doncs tot es fa cobrint amb llanes i fils diferents elements del carrer i passat un temps, es pot retirar sense haver deixat cap petjada. A més, fer mitja o fer ganxet esta de moda, perquè és un eficaç mètode anti-estrés i per què ha deixat de ser una cosa de iaies per convertir-se en una activitat col·lectiva, divertida, moderna i creativa i per tot arreu proliferen grups organitzats que es reuneixen setmanalment per teixir i xerrar tots junts.

Així, els grups Urban Knitting s´han anat escampant a diferents països i s´han establert a les ciutats pincipals. A Barcelona, clar que si, en tenim un... T´hi apuntes?

  

Ho trobo xulíssim!!!

Books, books, books!!!!

Són uns dels millors invents de la humanitat. Et permeten somiar, t´acullen, t´abriguen i et fan riure i plorar... els llibres!. Llegir serveix per ampliar-se un mateix, per tenir experiències que no tindrem, per conèixer vides de persones que mai coneixerem i visitar èpoques i moments que no són els nostres. Amb els llibres aprens. Et revelen secrets. Descobreixes que hi ha coses que t’agraden quan en realitat no les has provades mai.  Et permeten viatjar sense moure't, sense fronteres -ni lingüístiques, ni corporals, ni territorials ni temporals-. Vas on vols i tornes quan vols.  Al llegir reflexionem, reinterpretem, coneixem punts de vista diferents i obrim la ment a altres realitats...  Poques coses m´agraden més que llegir!

Us penjo algunes de les meves darreres "fugides":

L´estiu que comença de Sílvia Soler

 

La seva autora diu que és una novel.la on no passa res concret i on passa de tot. Potser és perque el que realment passa a la novel.la és la vida, els primers 50 anys de la Júlia i l´Andreu, amics des de ben petits, perquè les seves mares eren molt amigues, com germanes. La novel.la té un punt de nostàlgia, i us diré que a estones m´ha fet plorar, però també transmet bon rotllo i et fa sentir la felicitat que sovint s´amaga rere els petits moments quotidians. El vaig llegir en un sol dia i em va deixar un gust dolç... i un increïble olor de mar i olor de Badalona.

La vida imaginaria de Mara Torres

  

"La vida es una mierda. Que yo no digo siempre, digo ahora. Que yo no digo que la vida sea una mierda desde que nací, yo digo estos días, estas semanas, estos meses. Estos en los que abro la ventana por las mañanas y me da igual si el pruno que hay enfrente está florido o se ha podrido. Estos meses que no tienen color, que ni siquiera son en blanco y negro, sino que son planos. Como las hojas del calendario, como las mañanas en el curro, como las tardes en las que me tiro en este sofá y miro atentamente la pared hasta que todo está emborronado y tengo que parpadear porque se me ha nublado la vista.

Yo nunca pienso si_no_es_ahora_cuándo/ si_no_eres_tú_quién, cómo me dijiste tú aquel día. Nunca lo pienso. A mí lo que me gusta imaginar es que un día nos encontraremos en una ciudad cualquiera, una ciuda en la que no vivimos. Tendría que ser una ciudad donde no existiera ni una sola posibilidad de encontrarte, dónde no te esperara ni tú me esperaras a mi, aunque ya sé que esto último tendría más lógica porque hace bastante tiempo que tú no me esperas... ¿Joder! Ya estoy dramatizando. Paso de dramatizar. Estábamos en una ciudad dónde encontrarnos.

Tendría que hacer frío. París valdría, por ejemplo. Sí, París estaría bien"


Hi ha començaments de llibre que t´enganxen, potser per la seva simplicitat, potser perquè et sembla que han escrit coses que tu havies pensant i sentit abans. Perquè, qui no vol trobar-se amb la persona estimada a París?. Perquè tothom té una vida imaginària, aquella que voldria tenir en realitat. Una vida paral.lela on fugir quan les coses no van del tot bé per aquí. Imagina. Imagina´t tot el que vulguis...

Misión olvido de María Dueñas
 

Fugint d´una separació matrimonial dolorosa, la professora Blanca Perea marxa a fer un treball d´investigació a una universitat de Califòrnia, on coneixerà un munt de gent nova -cosa que li permetrà distreure´s de la seva crisi personal- i on es dedicarà a desenredar un nus d´intrigues i secrets al voltant del llegat d´un professor ja mort. Misión Olvido és la història de tres històries diferents, però que amb el temps, quedaren interconnectades. M´agrada molt l´escriptura impecable d´aquesta autora... té una manera d´escriure que t´atrapa i fa que te´n vagis a dormir mooolt tard, llegint, llegint...

 

El nom del vent i El temor d´un home savi de Patrick Rothfuss

 

Aquest dos llibres formen part de la trilogia "Crònica de l´assasí de reis", narració èpica que té lloc a un món fantàstic ambientat a l´Edat Mitja. El primer llibre -El nom del vent- em va fascinar i em van venir unes ganes boges de conèixer el Kotve i viure al seu món. A la segona part -El temor d´un home savi- la història em va acabar d´atrapar i en meravellava la capacitat de l´autor per crear un univers paral.lel tan fantàstic, al igual que va fer Tolkien en el Hòbbit o Ende a La història interminable. I ara ja no puc esperar. No aguanto més. Necessito llegir JA la tercera part de la trilogia... Quan surt a la venda el tercer llibre per favor??

Before I die, I want... THE POLAROID PROJECT

Perfecto. He tenido la suerte de pillar una polaroid instantánea y quiero hacer una foto... Venga. Será un retrato, vale?. Preparado?. Si?... Hagamos una cosa. Reflexiona un momento. Concretamente piensa que quieres hacer antes de morir y dímelo... Click!. Ya está!. La tengo. He captado tu expresión en el momento exacto en que declarabas en voz alta tu deseo!. Sabes qué haremos? Escribe tu deseo en la foto y yo me la guardaré. Y dentro de un tiempo, cinco, diez, quince, veinte años contactaré contigo porque me cuentes si realmente has hecho lo que tanto deseabas, si estás en camino de lograrlo o bien si has cambiado de parecer o has abandonado tu objetivo...

Before I die I want to -o lo que es lo mismo, antes de morir yo quiero- es un proyecto que comenzó hace unos años KS Rives y Nicole Kenney, dos artistas estadounidenses que se dedicaron a viajar por los EEUU y la India, polaroid en mano, disparando la cámara mientras preguntaban a retratados que querían hacer antes de morir. Una vez hecha la foto, la persona fotografiada debía escribir su deseo al margen blanco de la imagen y las fotógrafas la guardaban con el compromiso de ir contactando con ellos, vía correo electrónico, a lo largo de los años para averiguar si habían conseguido su objetivo.