divendres, 20 de setembre de 2013

Tears on my pillow




Sóc una persona que riu molt. De veritat. Quan estic contenta, o nerviosa, o em sento feliç, ó entretinguda, o estic agradablement sorpresa. Però també ploro. Quan estic trista, o nostàlgica, o quan m´emociono, o quan sento impotència... Evidentment no em passo tot el dia plorant i és molt possible que molta gent del meu entorn que  em coneix fa anys no m´hagi vist plorar mai, però trobo que plorar és tan normal com riure i no entenc perquè no esta ben vist.

No parlo d´un plor victimista  o manipulador. No parlo d´anar plorant pels racons, muntant números dramàtics per allà on passis.  Parlo d’expressar emocions, perquè totes les emocions, positives o negatives, haurien de ser degudament expressades si volem mantenir un equilibri emocional - emocions expressades, emocions superades -.

Aleshores, si això és així, per què quan plores, precisament les persones que més t’estimen intenten aturar-te? Per què, a la que et surten les llàgrimes, el teu entorn intenta per tots els mitjans frenar el teu plor?. No ploris. No cal que et posis així. No et vull veure així. Plorant no arreglaràs res... Esta clar que intenten animar-nos, però no seria millor que et deixessin desfogar-te?. A més, considero que amb aquest tipus de frase deixa de plora  l’efecte que aconseguim és el contrari: en lloc d´animar-te, et sents incomprès, frustrat i lluny de l´anhelat equilibri emocional. Perquè plorar és beneficiós per a la salut: al plorar alliberem adrenalina, hormona segregada en situacions d’estrès i noradrenalina, hormona que actua com a neurotransmissor, que contraresta l´efecte de l’adrenalina. I la combinació d’aquestes dues hormones produeix una sensació a l’organisme de desfogament i tranquil·litat, el cos es relaxa i en nombroses ocasions la persona s´adorm després d´un episodi de plors –o com a mínim passa a un estadi de calma tranquil·la -. Per aquest motiu, plorar i deixar anar les emocions negatives que ens sobrepassen en determinats moments de la nostra vida, ens ajuda a obtenir el benestar posterior i ens ensenya com gestionar-nos emocionalment.

No cal dir que evidentment, els extrems no són bons i si ens passem tot el dia rient o tot el dia plorant, o reprimint el riure o el plor, és senyal que alguna cosa no està funcionant bé al nostre interior. Però en resum, plorar és tan innat a l´home com riure: són dos formes d’expressió de sentiments necessaris per a que les persones gestionem correctament el nostre estat d`ànim. Al plorar o al riure, alliberem emocions a l´hora que comuniquem a aquells que ens envolten quin és el nostre estat anímic.

Per tant, reivindico el dret a plorar i a moquejar: si plorar et fa sentir millor, endavant... I a tu que m´estimes, et demano que no et preocupis més del compte si em veus plorar –el plor no és el problema-. Deixa que em desfogui i abraça´m fort mentre ho faig.... I prometo que jo faré el mateix si un dia el que plora ets tu.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada