dimarts, 12 d’agost de 2014

Els meus morts


Avui tinc pensaments ennuvolats i tristos, segurament condicionats per la mort de l´actor Robin William. De vegades sentim a parlar de desenes, centenar, milers de morts i ni tan sols pestanyegem, perquè malauradament no parem atenció ni posem rostre als morts; però la mort d´algú conegut -o d´algú a qui estem acostumats a veure- sempre ens colpeja, recordant-nos que un dia, irremeiablement, tots haurem de deixar aquest món per no tornar mai més.

La meva primera mort va ser la del meu avi Max quan jo tenia 8 anys. En tinc un record trist però poc nítid perquè jo encara era molt petita i no ho entenia massa bé, tot i que les llàgrimes als ulls de la mare i de les seves germanes em van fer veure que el que estava passant era greu i no tenia solució. Recordo estar-me a casa dels meus cosins i com estàvem tots raros, com estranys. Recordo després, durant anys, quan viatjava al cotxe dels meus pares i asseguda al seient mirava els núvols passar com en una pel.lícula rere el vidre de la finestra: quan el sol s´amagava al darrere dels núvols desprenent raigs de llum daurada, jo pensava que el meu avi vivia allà -perquè amagat rere els núvols estava el Regne dels Cels-. I m´imaginava, innocent, que ell ens estava mirant des d´allà dalt.

Anys més tard, va venir la segona mort: va morir de leucèmia una companya de classe que acabava de fer els quinze anys. Des de "pàrvuls" havien anat a l´escola plegades i aquest cop, si que ho vaig entendre: vaig saber que algun dia tots haurien de morir i el meu interior va trontollar al conèixer la magnitud de la mort i l´absurditat de l´existència. Vaig tenir plena consciència que tots érem finits i que la mort no respectava res ni a ningú, ni tan sols el cos jove i els ulls brillants de la Judit.  L´impacte va ser tan gran que encara hi penso sovint -al llarg dels anys, quan m´han succeït coses bones i dolentes, sempre he tingut un pensament per a ella, sempre m´ha entristit pensar quantes coses no va tenir temps de conèixer, quantes coses li van deixar de passar, quantes experiències ja no viurà mai-. 

I després han anat arribant algunes morts més.

I avui recordava que Pilar Rahola va dir a una entrevista que està preparada per a tot menys per a la mort dels seus éssers estimats. I jo l´entenc. I ho comparteixo. Perquè no em puc imaginar que en faltin els meus, les persones que més m´estimo, i que no els pugui tornar a veure mai més. Quan hi penso em falta l´aire i em fa mal el pit. Jo tampoc no estic preparada i no ho podré assimilar mai. Crec que no sabria viure sense ells. 

Així que vaig a deixar-hi de pensar.
 

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada