Perdut en la immensa mar blava. Les mans al timó de la nau. Perdut en la immensa mar blava...
És la lletra d´una cançó que cantàvem de petits. Sempre em neguitejava la situació del pobre home.
L’imaginava a la deriva per l´oceà, desesperat, sense poder parlar amb
ningú ni tan sols per demanar auxili i recordant a tot hora al seu gran amor.
Era la viva imatge de la soledat -recreada també a Llamando a la tierra de M-Clan-. Perdut i incomunicat. I ara
resulta que les noves tecnologies fan que
quan menys t´ho esperis, acabis convertit en un nàufrag
com
el de la cançó, perdut en la immensitat del planeta, desolat... perquè t´has quedat sense cobertura, sense connexió a
internet i no hi ha manera de contactar amb ningú!.
No sé quin es el motiu, si es tracta de la fatídica llei de Murphy o què, però just quan no tens cobertura o s´esgota la bateria del mòbil, sorgeix una
urgència super urgent. No us ha passat mai?
A mi, fa poquet. Estava a un càmping de muntanya on no hi ha cobertura (bé, els mes
optimistes diuen que si, que només t´has d’acostar a un senyal que
prohibeix
circular a una velocitat superior als 10 km/hora, que esta al costat de
l´edifici de les dutxes i que si t´estas allà, quiet com un estaquirot,
tens cobertura). Em vaig armar de paciència, disposada a connectar amb
la resta del món si o si, i com que el senyal
està clavat a terra
a
ple sol, em vaig mullar els cabells i les cames a la dutxa i em vaig asseure a la
gespa, a 40 graus. Però malgrat seguir tots els consells dels més experts del
càmping, la realitat
es que vaig passar una estona ben llarga al costat del senyal de prohibició i només vaig
aconseguir que el mòbil es tornés boig "buscando red"
o “sin servicio”. No hi ha res pitjor que esperar que passi
una cosa que no passa mai, així que el meu nivell d´ansietat anava
augmentant a mida que anava disminuint la bateria del Iphone
En un principi només volia
saber que feien la resta d´amics que estaven de vacances,
estar una mica
informada, llegir alguns blocs que segueixo, penjar alguna cosa... però després va sorgir la necessitat de connectar urgentment amb una amiga per fer una reserva.
Sabia que ella era a casa seva, esperant les meves dades i que no podria
fer res fins que jo donés senyals de vida. Però ni telèfon, ni sms, ni
whats ni mails..
Adéu reserva.
En
un intent desesperat d´aconseguir la desitjada cobertura, anava aixecant els
braços, amb el mòbil ben amunt per captar un rastre de senyal, o donava voltes en cercle mirant la
pantalla
a veure si apareixia un ratlleta com a mínim, una ratlleta de cobertura
si us plau, però res de res. De tant en tant, apagava i encenia el telefon pensant que així tindria més possibilitats, però sempre apareixia el mateix. Sin servicio o buscando red. Frustració. La gent que passava per allà, veient-me vermella com un tomàquet, no es tallava de donar-me la seva opinió.
La cobertura depèn del vent... De quina companyia ets? (just la que
jo tinc era la pitjor
companyia de totes pel que fa a la connexió)... Han posat una antena massa petita... Si vas a l´entrada del càmping potser hi ha més cobertura... M´estava
posant de molt mal
humor.
Fins que vaig decidir que ja hi havia prou, que havia viscut la
meitat de la meva vida sense cobertura i sense connexió i
que podria sobreviure un cap de setmana més sense
elles!. Així que en un acte de valentia total vaig apagar el mòbil i
vaig deixar en mans de l´atzar tota la meva vida social i tota la meva
sed de notícies. La persona més important de la meva vida s´estava amb mi al càmping, així
que no s´enfonsaria el món si ningú no sabia res de mi en un parell de
dies.
No passaria res si no podia descarregar mails. I pel que fa a la meva
amiga que improvisés com aconseguir les meves dades, que no era la primera vegada que viatjaven juntes!
I vaig sobreviure. I estic molt orgullosa de mi perquè em vaig oblidar de seguida del meu estat unplugged
tot i que, segons un estudi de la Universitat de Maryland realitzat amb la col·laboració de dotze universitats més dels EEUU -si, sempre són les
universitats nord-americanes les que fan les investigacions rares,
què hi farem- estar desconnectat 24 hores de les tecnologies (ni telèfons, ni
Ipods, ni ràdio, ni ordinador, ni fcbk, ni twitter, ni mails, ni blogs,
ni diaris digitals) provoca una síndrome d´abstinència anomenat Transtorn de privació d´informació
que presenta símptomes molts semblants a deixar una droga o fer dieta.
Sembla ser que els participants el que més trobaven a faltar era la
música, seguit del telèfon: els estudiants d´avui en dia, poden
sobreviure sense TV i sense diaris, però no sense el seu Ipod o el seu
mòbil.
I per una vegada m´alegro de no ser tan joveneta, perquè a mi les noves tecnologies m´han agafat una miqueta gran -he dit una miqueta, no massa, eh- i suposo que per això mateix, puc sobreviure offline sense patir abstinència... Això si, la propera vegada que tingui previst estar desconnectada avisaré a tothom amb la suficient antelació per si volen dir-me quelcom moooolt important que tinguin ocasió de dir-m´ho en viu i en directe.
