Riure. Barreak. Risa. Rire. Risata. Skratt. Laughter...

   

 

No falla. Li ensenyo aquesta foto al Max i es parteix de riure. És com una mena de ressort interior automàtic: veu la imatge i esclafa en rialles. I riu amb ganes, sense parar, super alegre. I se que la foto no és la bomba, però ara, cada cop que veig la seva reacció, a mi també em fa gràcia i riem junts. Però per què riem? Els nadons comencen a riure entorn als quatre mesos i si els assegurem el riure a mida que creixen estarem formant adults amb més capacitat de ser feliços –ni que sigui a estones-... Però el riure segueix sent un misteri. Tant que si un extraterrestre ens observés rient el que veuria objectivament seria un esser viu que panteixa profundament, alternant oclusions de la glotis i emeten un soroll similar a ha-ha-ha i no trobaria cap explicació lògica a aquesta despesa extra, i aparentment inútil, d´energia.

Segons els científics el riure és la resposta humana a determinats estímuls i funciona com una mena de mecanisme d´equilibri emocional - el somriure seria la versió suau i silenciosa del riure-.  És també una manifestació externa de felicitat o una sensació interna d’alegria. El motius que la provoquen poden ser: captar algun contingut humorístic, ser testimoni d´un fet graciós –no entrarem a discutir si veure caure algú i riure és políticament correcte o no-, viure situacions ridícules, que et facin pessigolles... Sigui com sigui, el riure ens facilita les interaccions socials i l´acceptació per part d´un grup -tot i que de vegades trobareu gent que no li agrada que els demés riguin perquè ho troben poc apropiat o que denota manca de responsabilitat o de maduresa-. Diferents teories intenten explicar el riure: uns argumenten que riure serveix per alliberar energies reprimides, els altres que és una reacció a la soledat existencial i la por a la mort i més recentment, diversos estudis assenyalen que el riure va ser un dels primers elements de comunicació dels nostres avantpassats, directament relacionada amb el llenguatge,  i que a més a més, està present a altres espècies animals, com ara els orangutans o els ximpanzés, la qual cosa fa pensar que el riure té un origen evolutiu i genètic.

Si hi ha una cosa clara, però, és que riure és bo. Però per resultar realment beneficiós, no val qualsevol riure ni qualsevol somriure tipus Mona Lisa. No senyor. Per eliminar tensions, ansietats i estrès es necessita un riure dels de veritat, una riallada espontània, de les que surten de dins. Fins i tot hi teràpies alternatives, com ara la risoteràpia, que creuen que el riure és màgic, que és una medicina natural amb propietats curatives i asseguren que si ets capaç de tenir riallades sovint, a més d´allunyar els mals rotllos, podràs reduir el colesterol, disminuir molts tipus de dolors, resoldre problemes d´imsomni, problemes d’indole sexual, baixar de pes –prometo que riuré encara més- i controlar alguns problemes respiratoris.  A les seves sessions posen en pràctica diverses tècniques com ara dansa, massatges, control respiració, jocs i expressió corporal per ajudar la gent a aprendre a riure, a relaxar-se i a modificar patrons de conducta. I qui no es sent plenament feliç després d´una sessió de rialles?.

Tenint en compte tot això, penso que dec ser molt feliç, o allibero moltes tensions o tinc molta por de morir,  perquè ric molt i molt sovint, malgrat que un  amic diu que ric molt, però no per coses gracioses, sinó que ho faig perquè estic nerviosa. I pot ser que sigui cert. Sóc tímida. O potser em fa gràcia la sensació d´estar nerviosa i no tenir el control?. En qualsevol cas, no només riem davant un contingut humorístic, si no que sovint ho fem com a defensa, per restar importància a les coses, per marcar una distància entre els fets més o menys greus i el nostre jo interior, per no dramatitzar, per prendre’ns les coses amb filosofia, quan descarreguem adrenalina –et llences per un tobogan aquàtic gegant i crides i rius- o quan celebrem que el perill ha passat o que alguna cosa ha sortit molt bé contra pronòstic.. 

I que voleu que us digui? Amb la que esta caient en aquest moment al nostre voltant, segurament l´única alternativa per evitar el pessimisme passi per riure. Riure molt i de veritat.

FOTOS NO, PLEASE

Soparet amb les teves amigues a un restaurant vora el mar, després d´unes setmanes de negociacions intenses per tal d´acordar quin dia, quina hora i a quin lloc us venia bé quedar a totes. Quan una podia, les altres no. Quan una tornava de viatge, una altra se n´anava. Però al final ho heu aconseguit i heu arribat a les postres i esteu decidint on aneu a fer una copa. Estàs tan contenta que t´aixeques de la taula, càmera digital en mà i li demanes al cambrer que si us plau us faci una foto. La teva acció provoca un enrenou immediat al teu voltant... A la taula tot son moviments per arreglar-se el cabells i re-ubicar-se de manera que us puguin enquadrar a totes juntes i sortiu estupendes a la foto. El  cambrer tira la foto. Click.  I la primera queixa. Una de les teves amigues diu: “Pots fer una parell de fotos més? Es per si surt moguda...”. I el cambrer, pacient i acostumat a aquests rituals, fa unes quantes fotos més i et torna la càmera. Tothom vol veure  com han quedat les fotos!. I comença la roda de queixes i reclamacions.

"No les penjaràs al fcbk no? Jo estic fatal. ... Ah, doncs aquesta m´agrada... Clar, t´agrada perquè tu surts molt bé, però mira jo quina cara de pàmfila... i jo que, aquesta borra-la que estic horrible... no, no l´esborris que a mi m´agrada... clar, perquè tu no tens els ulls tancats..."

I per més voltes que li doneu no us posareu d´acord. Perquè gairebé a ningú li agrada com surt a les fotos -queden excloses les models, les actrius i les guapes oficials-. Però per què no ens agrada la nostra pròpia imatge?. 

Pel que diuen els psicòlegs, la cosa té a veure amb el nostre narcisisme: En una societat com la nostra, sotmesa a la imatge i esclavitzada per la perfecció física,  l´única manera de sobreviure és creant-nos una fantasia idealitzada de nosaltres mateixos. I ens arribem a creure que som més guapos del que en realitat som. D´aqui la frustració que ens provoca veure´ns en una foto i enfrontar-nos a la realitat. Perquè tots tenim més o menys papada, tots fem gestos poc favorables en alguns moments concrets, tots tenim una edat, tots tenim uns trets més o menys imperfectes... Per això moltes vegades preferim la falta de naturalitat i sortir forçats, que no pas aparèixer a la foto amb la boca tan oberta que se´ns veu la campaneta. Definitivament preferim la tensió d´un gest mil vegades aprés que l´espontaneïtat. 

Si la cosa queda aquí, podríem dir que no és greu. Però hauríem de procurar no convertir-nos en esclaus d´un ideal físic impossible, perquè el rebuig vers la nostra imatge real, implica fragilitat emocional i ansietat per quedar bé i oferir una imatge atractiva en tot moment -si, allò de voler agradar sempre-. En lloc d´això, hauríem d´estar orgullosos de ser únics, hauríem d´anhelar ser irrepetibles i entendre la bellesa en termes d´harmonia, pau i equilibri interior.

Així que a partir d´ara prou de queixes...

... Malgrat que no us he comentat que encara quedaria una altra opció. Tu et relaxes i et fas les fotos que faci falta. Després vas a internet i et poses en mans dels professionals: resulta que hi ha webs especialitzades en retocar fotos perquè quedis perfecte. Tu envies la foto i et fan un pressupost. El mínim són uns 15 euros i a partir d´aqui, l´import va pujant a mida que augmentis els nombre de correccions a aplicar. Específicament poden retocar les imatges i fer-les: anti edat -reducció d´arrugues i pell llisa i rosada-, anti acne -pell perfecte i sense grans-, anti cel·lulitis -quan et veus a la foto ja retocada et treus, literalment, un pes de sobre- i anti ulls vermells.

Però penso que si ensenyar les fotos on surts lletja et fa tall, imagina´t ensenyar una foto on surts perfecte, quan resulta que no ho ets. Més tall encara!. Perquè si algú veu una imatge on surts sense cap arruga ni línia d´expressió, amb la pell perfecta, rosada i sense imperfeccions, els ulls més brillants, les dents més blanques, més prima, sense gens ni mica de cel.lulitis i després et veu a tu en persona, segur que compara una amb l´altra i pensa que la foto deu ser antiga i que t´has espatllat molt amb el pas del anys o pitjor encara, pensa que ets tan frívola i insegura que has passat la teva foto directament pel photoshop perquè no t´acceptes tal com ets.

Conclusió: Seré forta. Mai més faré cara de foto, ni amagaré panxa tan bon punt vegi un objectiu enfocat cap a mi - shissstt... ho he dit amb els dits creuats!-.

Vaig fracassar. Em vaig equivocar. La vaig cagar molt... I què??? by Silicon Valley

 

Hi ha un lloc al món on les errades es fan públiques i els fracassos es reflecteixen en el currículums perquè demostren la empenta, l’experiència i el recorregut d´una persona. Aquest lloc és Silicon Valley i han fet seva la idea que les persones s´equivoquen una mitjana de dues vegades abans de tenir èxit, per això el fracàs no és una vergonya sinó una demostració de la teva iniciativa. Aquest mantra s´ha anat estenen per tota la xarxa tecnològica i empresarial que resideix a la badia de San Francisco (EEUU): diu la llegenda que els grans inversors, abans de decidir a quin nou projecte tecnològic -“start up”- inverteixen el seu capital, investiguen el nombre de fracassos anteriors dels candidats. I si han tingut algun fracàs, ho consideren una dada positiva. 

L´origen de Silicon Valley el situem als anys cinquanta, quan un professor de la universitat d´Stanford va considerar que els terrenys sense utilitzar de la zona universitària serien perfectes pel desenvolupament immobiliari i va establir un programa per incentivar els estudiants a quedar-se allà, proveint-los de capital de risc. I resulta que va tenir la bona sort de convèncer a dos estudiants: William Hewlett i David Packard. I ja sabeu com segueix la història perquè Hewlett Packard esdevindria amb el pas del temps una de les primeres firmes d´alta tecnologia desvinculades de la NASA o la Marina dels Estats Units. 

Actualment a Silicon Valley s´ubiquen les principals indústries d´alta tecnologia dels EUA (Adobe System, Apple Inc., Cisco System, eBay, Hewlet Packard, Oracle Corporation, Intel, SAP, Yahoo, Symantec, Google, PayPal...), però penseu que de cada vint "start up", només un veu la llum i dinou fracassen. En fi, que a més de la tecnologia més avançada de la història de la humanitat, a més d´exportar els garatges com origen d’empreses d`èxit –com el garatge de HP que avui en dia encara es pot visitar-,  també devem a Silicon Valley el fet de saber valorar els errors anteriors i mantenir una bona relació amb el fracàs. 

Perquè en això els europeus estem a anys llum. Ens costa molt superar un fracàs i més encara que sigui de domini públic: fracassar no esta ben vist culturalment i aquest estigma social desanima als emprenedors a arriscar-se. I si totes les ments creatives tenen por d´arriscar, no apareixerà cap negoci nou que sigui prou revolucionari com per canviar el món.

Seria bo doncs, prendre nota d´aquesta filosofia de l´error, que aposta per passar a l´acció i predica que més val equivocar-se in situ, sobre prototips concrets que no pas dedicar el nostre temps finit a analitzar i vaticinar possibles errors des de la teoria. Caldria posar en pràctica les nostres idees sense témer el fracàs: allò de Fail Fast -equivoca´t el mes aviat possible- o És millor demanar perdó que demanar permís... i si ens equivoquem ja tindrem temps de pensar-hi. 

Això si, un cop instal.lats en l´error, val tot menys ocultar les errades. En aquesta línia a San Francisco celebren una conferència anual monotemàtica, Failcon, que versa única i exclusivament sobre el fracàs: els empresaris que s´han equivocat van a explicar els seus projectes fallits del punt de vista de l´error. Es tractaria doncs, d´una mena de teràpia d´emprenedors fracassats, que comparteixen experiències amb la finalitat d´aprendre dels errors empresarials propis o aliens. I en petit comitè, a les empreses han establert les reunions Post mortem, que són trobades internes per parlar de projectes fracassats, fer-ne una crítica constructiva i aprendre dels errors més sonats. 

No penseu que estaria bé extrapolar aquesta filosofia de l´error a altres nivells més personals?. D´aquesta manera, en lloc d´enfonsar-nos en el fang després d´una fracàs sentimental, d´un fracàs acadèmic o d´un fracàs laboral, el que hauríem de fer es entomar-ho amb un somriure i continuar-ho intentant, perquè amb tota seguretat, els següents intents ens aniran molt millor, no?. Crec que és una bona manera d´enfocar els errors, de no castigar-nos per aquella vegada que vas creure molt en una cosa i resulta que al final no va sortir bé...

Així doncs, fracassats del món, unim-nos!. No ens desesperem. No llancem la tovallola quan sembli que les coses no ens poden anar pitjor. Perseverem. Torne-m´ho a intentar que la propera serà la bona!

Apunts sobre el principi del buit...

Ets d´aquelles persones que mai llencen res? Tens la mania de guardar objectes inútils que ja no et fan cap servei per si mai, en el futur, et fan falta? Ets d´aquelles persones garrepes que només pensen en arreplegar diners amb la sola idea de no gastar-los  perquè penses que segurament el dia de demà els necessitaràs? Guardes roba que no et va, sabates velles, mobles, arracades desparellades, escrits que mai llegiràs, fotos que mai miraràs, utensilis de la llar que no funcionen i altres coses que no utilitzes des de fa molt temps? Es d´aquelles persones que no deixen anar un vell amor pensant que mai tornaràs a estimar tant? Ets dels que pensen que les vacances dels anys anteriors van ser molt millors? 

Doncs si tens aquests mals hàbits amb tot el que t´envolta, que creus que estas guardant dintre teu?... Guardes un munt de coses inútils, com ara baralles, rancors, resentiments, tristesa, pors, penes?... Deixa de fer-ho!

Perquè les coses noves arribin a la nostra vida, és necessari crear un espai, un buit. És vital que eliminis tot els que és inútil en tu o al teu voltant, perquè la prosperitat i les noves experiències arribin a la teva vida i tinguin un lloc on quedar-se. Perquè mentre estiguis ocupat material o emocionalment de coses velles i inútils, no hi haurà espai per a noves oportunitats.

Així que fes-te un favor i fes una neteja general. Un neteja a fons de calaixos, armaris i racons de l´ànima. Desfés-te de tot allò que ja no fas servir i pensa que el problema no són les coses que guardes, el problema radica en l´actitud de guardar: Si tot ho guardes, no gaudeixes del present i pateixes pel futur. No confies en tu ni en les teves possibilitats de créixer i millorar. Creus que les coses no t´aniran bé i envies missatges derrotistes al teu cervell: "Cervellet, sóc un desastre. Les coses noves i bones no estan fetes per mi. M´agrada esta ancorat en el passat, segur i ple, recreant-me en les coses velles i inútils"

Potser llegeixes això i penses que lo teu no es tan greu perquè de tots els punts assenyalats, tu només t´hi reflecteixes en un parell.. però deixa´m que et digui que millor estar sobre avís. Millor prevenir. Millor començar a buidar-te de tot allò que ja no t´aporta res. Millor començar a valorar el que tens ara i a creure en tot el que t´arribarà en el futur.

Millor somiar en colors que recordar en blanc i negre. 

SIEMPRE POSITIVO, NUNCA NEGATIVO

Que el cervell governa la nostra vida i la pot fer canviar de manera radical, és un fet. Però a més, la seva activat és permanent de manera que els éssers humans mantenim una conversa mental constant i parlem amb nosaltres mateixos les vint-i-quatre hores del dia, tots els dies de la nostra vida... Per desgràcia però, aquestes converses internes no sempre són positives: no us heu adonat que de vegades us arriba un pensament negatiu, i aquest n´arrossega un altre de pitjor, i després un altre, i un altre... de manera que entres en un "bucle" de negativitat sense fi?.

La nostra ment es tan poderosa que ens pot arribar a convèncer de qualsevol cosa -bona o dolenta- i pot determinar per endavant, si tindrem un bon dia o no. Per això, seria molt interessant aprendre a rectificar a temps, per sortir del cercle viciós del pessimisme tan bon punt aparegui un pensament negatiu. 

Em ve al cap un d´aquells moments, altament nocius per l´autoestima, en els que et comences a provar tota la teva roba de la temporada present, passada i futura i resulta que tot et queda malament, i entres a un roda de pensament negatiu tipus: estic grossa, vaja panxa, que blanca sóc merda, quina flaccidesa als braços per favor i aquest cabells tan apagats... de manera que t´enfonses a tu mateixa a un metre per sota del nivell del mar i ja no esperis tenir un gran dia ni de conya. O al contrari, un dia d´aquells en el que brilles amb llum pròpia, et poses un vestit nou, et mires al mirall quan estas a punt de sortir de casa i no pots evitar picar l´ullet al bombonet  que et somriu des de l´altra banda. I aleshores, ja convençuda totalment del teu encant personal, t´atreveixes amb aquell pintallavis de color raret o et col.loques un mocador al cap o et fas dues cues de nena petita, perquè avui ets preciosa, tot et queda bé i segur que et menjaràs el món sencer. 

I vés per on, que no es tracta de dues persones diferents, només hi ha una. Sempre ets tu. El que canvia és la teva ment i la manera de veure les coses. 

Però com ho fem per tenir sempre un enfocament positiu?. En primer lloc, practicant. En segon lloc, visualitzant. Perquè de la mateixa manera que la ment pot recordar i reviure fets i imatges del passat, també pot representar coses que no han passat: podem dirigir els nostres pensaments i visualitzar coses positives, utilitzant la imaginació per recrear allò que més desitgem. Fins i tot, hi ha estudis que afirmen que, pel que respecta a l´activitat cerebral, imaginar alguna cosa i experimentar-la són, en certa manera, equivalents - en el curs de pre-part li dediquen una classe sencera a aquesta teoria-. Per tant, si visualitzes fets positius, és una mica com si els visquessis, i de passada, els atraus, ajudes a que es facin realitat.

Així que ara mateix vaig a ficar-me al llit i vaig a dirigir el meu pensament només cap a coses molt positives... No cal que us digui que habitualment hi ha un munt de persones que solen aparèixer a les meves visualitzacions positives nocturnes, però avui penso concentrar-me especialment en una d´elles perquè desitjo que demà al matí tot li vagi com ella espera... I que passi ràpid!

Sempre volant

No sé.. me importa un pito que las mujeres tengan los senos como magnolias o como pasas de higo;un cutis de durazno o de papel de lija.

Le doy una importancia igual a cero, al hecho de que amanezcan con un aliento afrodisíaco o con un aliento insecticida.

Soy perfectamente capaz de soportarles una nariz que sacaría el primer premio en una exposición de zanahorias; ¡pero eso sí! -y en esto soy irreductible- no les perdono, bajo ningún pretexto, que no sepan volar.

Si no saben volar ¡pierden el tiempo las que pretendan seducirme! 

(...) 

Después de conocer una mujer etérea,

¿puede brindarnos alguna clase de atractivos una mujer terrestre? Yo, por lo menos, soy incapaz de comprender la seducción de una mujer pedestre, y por más empeño que ponga en concebirlo, no me es posible ni tan siquiera imaginar que pueda hacerse el amor más que volando.

Oliverio Girondo

 

Si. No us atrauen les persones d`ànima etèria?... Aquelles que volen, que somien amb els ulls oberts, que viuen als núvols. Aquelles que viatgen a bord del seu llit imaginant vides paral·leles o que prenent una cervesa t´arrosseguen a participar dels seus desitjos més surrealistes. Les que t´emboliquen en les seves històries rocambolesques i els seus pensaments originals, les que sempre van i venen, però el seu rastre es queda amb tu?...