dijous, 31 de gener de 2013

Bajo el efecto Pigmalión - Sota l´efecte Pigmalió



En la mitología griega, Pigmalión, rey de Chipre, buscó durante años una mujer para casarse. Pero no acababa de decidirse porque quería que fuera perfecta así que cansado de no encontrar a nadie que encajara con su ideal de belleza, decidió dedicarse exclusivamente a crear esculturas preciosas para compensar esta frustración. Y entonces se enamoró de una de sus esculturas más bonitas: Galatea.  

No dejaba de pensar en ella día y noche, y a menudo se encontraba implorando a Afrodita -diosa griega del amor , la belleza y la sexualidad- rogando que su creación de marfil cobrara vida. Sin saberlo había superado sus propias expectativas con la creación de una escultura tan perfecta que se había enamorado locamente. Una noche, después de una celebración en honor a Afrodita, Pigmalión soñó vivamente que su amada se convertía humana. Afrodita conmovida por el sentimiento profundo del rey hacia Galatea, se compadeció de él e hizo que su deseo se hiciera realidad. Galatea, ya convertida en mujer, se enamoró perdidamente del rey y se casaron. 


Cuando hay un suceso en el que la persona consigue lo que se ha propuesto previamente debido a la creencia de que puede conseguirlo, estamos bajo el efecto Pigmalión. Una profecía autocumplida. Un mecanismo por el que un resultado se acerca a las expectativas previas porque inconscienmente se ha modificado la conducta para que así sea. Una especie de expectativa propia o ajena que incita a las personas a actuar de manera que la expectativa acaba convirtiéndose en realidad.  


Hasta aquí, supongo, todos estaremos de acuerdo en que el efecto Pigmalión sólo podría generar ventajas , pues creer en uno mismo o que los demás crean en nosotros, fomenta la autoestima y nos motiva a obtener mejores resultados. 


El problema sin embargo, es que el efecto Pigmalión puede ser positivo o puede ser negativo y este ambigüedad ha generado numerosas controversias en su aplicación. Como muestra, un experimento real: en una clase de alumnos iguales, sin diferencias intelectuales, todos plenamente capaces de realizar las mismas tareas con resultados similar -aprobar el curso- se eligió a un profesor, se le sacó del aula y se le dijo que unos alumnos en concreto tenían una capacidad más elevada que el resto y un gran futuro por delante, mientras que otros alumnos tenían una capacidad más limitada y dificultades de aprendizaje que hacían presumir que no llegarían demasiado lejos. En realidad todos estos datos eran mentira, pero resulta que al finalizar el curso se observó que aquellos alumnos de los que se esperaba un alto rendimiento lo tuvieron y aquellos de los que se esperaba un bajo rendimiento, tuvieron unas calificaciones muy mediocres. Tuvo lugar el efecto Pigmalión.

dimecres, 30 de gener de 2013

"Wish list" de pel.lícules




Doncs aquesta és la llista de pelis que vull veure ja - s´accepten recomanacions per ampliar el llistat-:
ARGO “Tensa, emocionant i sovint obscurament còmica”: Aclamada per la critica i nominada a tots els premis haguts i per haver (als Oscars, als BAFTA, als Globus d´Or, al Premi dels sindicats dels Directors de EEUU, al Premi del Sindicats d´Actors…). Dirigida i protagonitzada per Ben Affleck  i coproduïda per George Clooney. La peli és una interpretació totalment lliure de la participació de l´ex agent de la CIA Tony Méndez al  històric rescat de sis diplomàtics nord-americans durant els primer mesos de la crisi dels ostatges a Iran: com a tapadera per entrar a Iran, creen un estudi de cinema fals i notifiquen al govern la intenció de gravar una peli de ciència ficció fantàstica a l´estil de Star Wars


BESTIES DEL SUR SALVATGE  “Una perfecta pel·lícula imperfecta, plena de llacunes i d´excessos, però al mateix temps, suggestiva i commovedora": Em va picar la curiositat perquè la imatge de la cartellera et remet directament a la històrica foto de la nena vietnamita que corre fugint d´una explosió de napalm, feta pel fotògraf d´Associated Press, Huyih Cong Nick Ut,  al juny de 1972 i que sempre m´ha resultat impactant. Diuen que la peli, òpera prima de Benh Zaitlin, és insòlita, apocalíptica i fantàstica, mítica i antropològica… Narra la història d´un conjunt de persones que viuen a una zona del sud amenaçada d´inundació permanent pel desglaçament dels pols en constant lluita amb un natura cruel i despietada, i ho fa des de la mirada d´una nena de sis anys, la Hushpuppy


LOLA VERSUS “Sobre com trobar-se a una mateixa en aquesta complicada vida contemporània”: Aquesta me la va recomanar un amiga. Hi hauríem d´anar, no?. La Lola és una jove entusiasta, amb una bona feina que esta a punt de casar-se quan el seu promés l´abandona 3 setmanes abans del casament. A punt de fer 30 anys, sent que ho ha perdut tot. I després de varies humiliacions sentimentals, uns quants errors laborals i un quants despropòsits existencials provocats pel consum d´alcohol, la Lola s´adona que no sap què fer amb la seva vida i entén que s´haurà d´esforçar molt, perquè en realitat només ella pot controlar el seu destí.

I sense desplaçar-me de casa... a la que tingui una estoneta lliure veuré una altra vegada  BLADE RUNNER, la peli de pelis -tot i que ja té uns anyets doncs es va estrenar al 1982-. Esta basada en la novel.la de Philip K. Dick, ¿ Sueñan los androides con ovejas eléctricas?. Com ja sabeu, la història transcorre en una versió distòpica de la ciutat de Los Angeles (EEUU) durant el mes de novembre de 2019. Gràcies als avenços de la enginyeria genètica, una poderosa empresa va crear un robot anomenat Nexus 6, un ser d´aparença humana però superior a l´home en força i agilitat, els Replicants. Són robots insensibles, no experimenten emocions i treballen com esclaus fent feines perilloses a colònies exteriors a la Terra. Després d´una rebel.lió sagnant d´un equip de Nexus 6 a Mart, se´ls declara il.legals i unes brigades especials de la policia, els Blade Runners, reben la missió de liquidar tots aquells robots que no han acatat ordres i s´han refugiat a la Terra. Es considera que això no és una execució sinó que es tracta d´una retirada. Comença la persecució als Nexus 6, però resulta que paral.lelament, els Replicants pateixen una curiosa evolució emocional i van experimentant sentiments humans in crescendo: primer tenen desig de viure, després desig de llibertat, després ira, odi, frustració i agressivitat, després experimenten por, desig d´identitat pròpia, identificació de pertinença a un grup i companyerisme, posteriorment desig de ser estimats i desig carnal, pena, llàstima, dolor ètic i moral, pietat, amor als altres  i fins i tot certa empatia per l´enemic.






En el moment de l´estrena, l
a pel.lícula no va tenir un gran èxit als EEUU però va triomfar a la resta del món i aviat es va convertir en una peli de culte entre els cinèfils i el món acadèmic, que destaquen l´ambientació fosca aconseguida amb els  efectes especials, la originalitat del guió, la descripció detallada d´un futur en decadència... La cinta té un alt nivell de paranoia en la manifestació del poder i el control sobre l´individu. Mítica l´escena i la frase: Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu... atacar naus en flames més enllà d´Oriò. He vist raigs C brillar en l´obscuritat a prop de la porta Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes a la pluja. És hora de morir.


Ains, quines ganes d´anar corrent a casa, estirar-me al sofà amb un paquet de filipinos al costat i veure la peli sense interrupcions... Rut, recordes la primera vegada que la vam veure juntes???.


divendres, 25 de gener de 2013

¿ Marcats pel nostre nom?


De petita pensava que tenia un nom xulíssim, perquè era la única nena de l´escola que es deia així i aquesta “exclusivitat” m´agradava molt. De fet aquest pensament el té molta gent, potser massa, i per això els noms que escoltes pel carrer sovint són tan rebuscats i originals que  fins i tot sonen malament -nenes amb noms de xampú o nens amb noms d´actor de Hollywood-. I potser també per això, de tant en tant, tornen a posar-se de moda els noms “d´abans”: noms que tenien les nostres àvies o les nostres tietes, que s’havien descartat durant un temps pels nous pares perquè es consideraven  massa tradicionals, massa carrinclons i que de sobte recuperen la seva esplendor d’antany i tornes a sentir al parc que algú crida la Maria, la Lola o el Joan. Després hi ha els noms que any rere any encapçalen les llistes del més posats, com ara Marc o Laia. O noms considerats “típicament”  catalans com ara Jordi o Montserrat – a qualsevol acudit, si apareix un català és dirà Jordi i si és basc, es dirà Iñaki... no falla mai-.

Personalment penso que els noms ens agraden perquè els relacionem amb gent que duu aquest nom i que ens atrau per un o altre motiu, però també és cert que hi ha noms que d’entrada t’agraden o et desagraden, sense  que coneguis personalment ningú que es digui així. I això passa perquè inconscientment hi ha noms als que pressuposem unes característiques determinades: per exemple si et dius Max, segur que ets atractiu. Si et dius Marc, per força ets guapo. O si et dius Guillem segur que ets un trapella, si et dius Biel ets bo i si et dius Clàudia segur que ets guai. Si el teu nom és Anna hi ha moltes possibilitats que em caiguis malament. I si et dius Borja segur que portes nàutics -¿sabeu de quines sabates parlo, no?-.

Doncs bé, totes aquestes percepcions que em passen pel cap sobre els noms propis, li passen a tothom d´una manera o una altra perquè formen part del subconscient col·lectiu. Diferents estudis han demostrat que totes les persones associem el noms de pila a diferents nivells d` èxit, sort i atractiu i asseguren que aquestes percepcions poden tenir conseqüències importants a la vida real. En aquesta línia, Richard Wiseman, un psicòleg anglès que va començar la seva carrera fent d´il.lusionista, va fer un estudi amb més de 6000 persones i va arribar a la conclusió que pels britànics dir-se Elizabeth o James esta associat a l´èxit. Dir-se Lucy o Jack s’associa a ser molt afortunat i per contra, Helen o John, s´associa a persones amb mala sort. Ann i George es relaciona a persones poc agraciades i Sophie i Bryan a persones molt seductores. I el que es pitjor: segons aquest psicòleg, els treballadors amb noms associats a l´èxit o a l´atractiu físic, tenen més possibilitats d’ascendir que el demés.

I no només això. El teu nom també por influir en el teu rendiment acadèmic. Així, a la universitat de Pennsylvania, es va fer un estudi per determinar si el nom propis influïa a les expectatives de professors i altres adults sobre els resultats d´un estudiant. Van definit una escala de l´1 (no gaire reexit) al 10 (molt reexit) i van concloure qui havia noms associats a pitjors resultats acadèmics –Brandon, Justin, Travis i Codis-  i noms associats a alumnes que obtindran millors resultats acadèmics –Robert, Andrew, Samuel, Katherine i Alexandra- Però a més, filant encara més prim, els investigadors han comprovat que les nenes que es diuen Katherine solen anar a escoles privades i els que es diuen Lauren a escoles públiques.

Resumint. Si esteu esperant un fill, penseu-vos molt bé quin nom triareu per la criatura, i en qualsevol cas, trobo que seria interessant que alguna universitat catalana fes un estudi d´aquest tipus, no?. Per exemple, em dic Patricia i vull saber quines possibilitats reals tinc d´ascendir a la feina, si la gent em troba atractiva, lletja, gafe o si els profes comencen el curs amb certa predisposició per aprovar-me. 

dilluns, 21 de gener de 2013

No t´oblidaré mai...





Suposo que tots recordeu alguna d´aquelles promeses que vau fer un dia, ja fa molt de temps, amb veu tremolosa, "no t´oblidaré mai". I no ho deies precisament per quedar bé, perque en aquell moment era la veritat més gran de totes i t´ho creies de debò. Pensaves que a aquella persona, els seus ulls, la seva olor, el to de la seva veu... no els podries oblidar mai. Però de sobte passa el temps. De sobte van passant els anys. I un dia et lleves i te n´adones que ja no ets capaç de recordar ni la seva cara, ni el seu somriure, ni com et mirava al veure´t arribar. Ni tans sols ets capaç de recordar el seu numero de telefon ni quin dia feia els anys. I t´agafa una mena de melangia blava. I et poses trista i et sents una miqueta malament perquè creus que tens un punt frívol i no has estat capaç de mantenir mínimament la teva promesa.

Doncs bé, no et facis mala sang que el que et passa es totalment normal. I si fossis capaç de recorda-ho tot, segurament patiries una afecció poc freqüent que s´anomena hipertimesia i que consisteix a tenir una memòria autobiogràfica espectacularment superior a la mitja. A una persona amb hipertimesia l´indiques una data i et dirà quin dia de la setmana era, et descriurà tot el que li va passar a ell personalment aquell dia i recordarà fins i tot detalls trivials com ara la temperatura que feia o la roba que duia tothom que estava amb ell. Però lo habitual és anar oblidant... per què, t´imagines quin horror recordar-ho TOT?

La ciència, que des de sempre s´ha interessat per l´estudi de la memòria, ha arribat a la conclusió que oblidar i "ensucrar" el passat són accions absolutament normals i sobretot, necessàries per donar sentit a la nostra vida i protegir-nos d´aquelles experiències que ens atraparien i no ens deixarien tirar endavant.

La pèrdua de memòria ens ajuda a evolucionar, ens permet minimitzar l´impacte de les desgràcies, superar els fracassos i tornar-nos a il·lusionar amb coses noves - nous amics, nous amors, nous projectes ...- així que a mida que ens fem grans, oblidem els detalls precisos d´una cara o una data concreta, però adquirim l´hàbit de generalitzar mitjançant la reflexió, aprenem a classificar les experiències segons la seva importància. No recordem dades ni fets exactes però recordem les sensacions, els sentiments i el que allò ens va ensenyar. I així s´arriba a la saviesa.

Així que no et posis trist quan ja no siguis capaç de recordar detalls i donat permís per oblidar sense sentir-te culpable, que el cervell humà és la màquina més prodigiosa que ha existit mai i està programada per superar el passat...







 
Per cert... de què parlàvem?


dilluns, 14 de gener de 2013

Bocins d´hivern




Coses que he vist aquest darrers dies que m´han fet obrir els ulls... o sentir que m´agrada la vida que tinc... o riure molt... o pensar que tinc molta sort...




 






 

dijous, 10 de gener de 2013

Ment en blanc... i navegant a la deriva



No us passa que de vegades estas navegant per la xarxa i ja no saps ni què mirar?. Senzillament tens un dia d´aquells que prefereixes no pensar, així que agafes l´ordinador i d´una pàgina vas passant a una altra, cliques enllaços sense saber què estas buscant o t´estas al fcbk i te n´adones que són les tres de la matinada i ja has "investigat" a fons a tots els amics dels teus amics i la veritat, no és gaire interessant...

Doncs bé, per aquests moment d´avorriment absolut, dir-vos que existeix una web creada expressament per això: The Useless Web!!! .  Si teniu una mica de curiositat, cliqueu el botó PLEASE i veureu que cada vegada us derivaran a una nova web un miqueta més "inútil" que l´anterior, on apareixeran coses tan absurdes com un paio a qui pots estomacar, mitjançant el ratolí, amb una mena de cua de peix -o alguna cosa per l´estil-, un gos en primer primeríssim pla llepant la pantalla o una seqüència infinitiva d´imatges psicodèliques...



O potser teniu un dia un pel fluixet, nostàlgic i teniu ganes que us abracin?. Doncs aquesta seria la vostra web. The nicest place on the Internet.  Un lloc agradable per aquells maleits moments "baixos", on pots rebre abraçades de tot el món mentre escoltes una cançó bonica de fons... Ho heu de comprovar per vosaltres mateixos!. Ah, i quan recupereu la vostra alegria habitual, podrieu entrar a la web i deixar la vostra abraçada gravada per tal que serveixi de cònsol a algú altre que estigui passant un mal moment arreu del món, no?




I si resulta que amb la primera web de planes inútils no aconseguiu mantenir la ment en blanc i buïdar-la de les detestables preocupacions quotidianes, també tenim The thoughts room. Amb aquesta habitació dels pensament, mantindreu el cap ocupat: uns missatges van apareixen a la pantalla tot donant instruccions -disponibles en diversos idiomes - de com deixar anar els pensaments negatius... Tot plegat molt relaxant, de debò, per quan necessitem una mica de pau.


Així que ja sabeu, si voleu desconnectar temporalment de la realitat i sou d´aquelles persones que els costa mantenir la ment en blanc, aquestes webs us poden ajudar a aconseguir-ho!

divendres, 4 de gener de 2013

Assetjament electrònic




Se us ha passat pel cap que algú pogués entrar SENSE permís a tots els vostres comptes de correu electrònic, al facebook, al twitter, als comptes bancaris, als correus de la feina, etc, envaint la vostre privadessa i violant el vostre dret a la intimitat?

Potser pensareu que és impossible, que sembla una peli de ciència ficció, que ningú pot entrar als comptes electrònics dels demés, que per això estan les contrasenyes. Però ja us confirmo que no és necessari ser un crack de la informàtica per hackejar els comptes aliens i que només cal navegar una miqueta al Google per trobar unes quantes maneres de, per exemple,  piratejar el gmail.

Doncs bé, que algú accedeixi de manera indeguda al vostre ordinador protegit i entri al vostre correu, intervenint les vostres fotos o els vostres missatges esta durament penat per la llei. I si no que li preguntin a Christopher Chaney, l´home que es va infiltrar al correu de Scarlett Johansson i  en va extreure imatges personals. Recordeu aquelles fotos de l´actriu, ensenyant pit i cul, fetes amb el seu propi mòbil, que van circular per la xarxa? Doncs bé, aquest paio, per listillo, passarà els propers 10 anys reclòs en una presó, segons ha dictaminat una recent sentencia judicial. Deu anys!!!. I es que no només s´havia dedicat a envair l´espai privat de la Johansson, sinó que va ampliar el seus objectius i es va dedicar a espiar també a l´actriu Mila Kunis, a la cantant Christina Aguilera i a dos dones més, anònimes.

A més dels 10 anys a la garjola, aquest pirata informàtic també haurà de compensar a les seves víctimes amb 76.000 dòlars i un cop sigui alliberat, haurà de complir 3 anys de llibertat condicional supervisada. Potser us sembla una condemna exagerada però deixeu-me que us digui que el fet de sentir-te espiada en cadascuna de les teves converses privades, en cadascuna de les teves fotografies i en cadascun dels teus moviments bancaris, et fa sentir molt vulnerable. I amenaçada. I perseguida. Tant és així que la protagonista de Match Point va declarar sentir-se paranoica des del mateix moment que va saber que algú havia hackejat els seus comptes electrònics. I les dues dones anònimes que també van ser assetjades per aquest hacker, han declarat patir símptomes d’ansietat, paranoia i depressió. Poca broma!

Així que si observeu que algú us esta assetjant d’aquesta manera, poseu mitjans per registrar-ho i poder-ho denunciar perquè al boyeur electrónic  se li pot caure el pel... Només us heu de passar per una botiga d’informàtica i us assessoraran de totes les passes a seguir per poder fer una denúncia formal que sigui admesa a tràmit.

Perquè tothom té dret a decidir què, quan i a qui vol explicar i/o ensenyar coses de la seva vida. Visca el dret a la intimitat!!!

dijous, 3 de gener de 2013

Astrològicament infidels



Dimarts a la nit. Nen preciós dormint a l´habitació verda. Estic veient una peli d´argument més que discutible. Fa un dia que no fumo i em menjaria un cavall sencer - el de Troia mateix, si me´l posen al davant-. I de sobte apareix a la pantalla una bruixa-senyora-vident que em diu que si no puc esperar més a saber el destí marcat pel meu horòscop, que truqui a un telefon de pagament que em resoldran immediatament totes les meves incerteses.

Per un instant penso que seria guai si fos veritat: trucar i que et diguessin exactament què et passarà o què has de fer per evitar les coses que no vols que t´arribin a passar. I de sobte també em ve al cap un mail que va enviar una amiga meva fa uns dies - bé, un correu d´aquells que s´envien a tots els teus contactes de gmail- on em prevenia de futures infidelitats: la data de naixement és determinant per a moltes coses, tant determinant, que fins i tot, segons el signe zodiacal, les persones són més o menys lleials. 

Per si us interessa, una petita pinzellada dels diferents graus de lleialtat determinats pel signe del zodíac: 

ÀRIES
Element foc i qualitat cardinal. Com a arquetip de personalitat s'associa trobem conceptes de caràcter tals com l'impaciència, l'impulsivitat, l'espontaneïtat, l'individualisme excloent o l'agressivitat. Sol avenir-se millor amb els altres signes de foc com ara Lleó i Sagitari i amb els signes d'aire, exceptuant Balança. Forta incompatibilitat amb Cranc i Capricorn. Són infidels quan senten que la seva parella no els acompanya en els seus projectes, quan senten que tot ho han de fer sols, quan la seva parella es nega a estar amb ells en la intimitat i quan es senten arraconats o deixats de banda

TAURE
Element terra. Dins l'arquetip de personalitat hi apareixen característiques tals com la lentitud de reacció, la perseverança, l'obstinació, l'escassetat d'expressivitat comunicativa, la possessivitat, tant material com en  en les relacions humanes, i la fortalesa de voluntats. S´avé principalment amb els altres signes de terra -Verge i Capricorn- i amb els signes d'aigua, menys amb Escorpió.També manté una forta incompatibilitat amb Lleó i Aquari. No són infidels per naturalesa, però quan ho són és perquè la seva parella no els té en compte, els tracta malament, els criden, els menyspreen i la vida íntima és poca i de mala qualitat.