URBAN KNITTING - YARD BOMBING Ciutats de colors

El sentit de la vista és el sentit humà més evolucionat i ens permet conèixer i relacionar-nos amb l´entorn: a través dels ulls rebem informació sobre la llum, el color, la forma, la distància, la posició i el moviment dels objectes. I a mida que els rep, el cervell s´encarrega d´anar processant aquests senyals. Però a més de processar, el cervell també interpreta. Així per exemple, ens trobem que hi ha coses que ens "entren" pels ulls -aliments que sabem que ens agraden o no només veure el seu color o el seu aspecte-. O com ens emocionem al comtemplar la bellesa d´un paisatge natural o ens posem contents al veure un arc de Sant Martí. També esta clar que la visió d´un entorn ordenat ens transmet tranquil.litat i la visió d´un entorn caòtic ens posa nerviosos... en resum, el cervell interpreta les dades que rep a través dels ulls i les transforma en informació i en emocions.

Per això, si vius en una ciutat plena de colors, és més fàcil que et sentis feliç que no pas si vius en una ciutat fosca i gris... I per això m´encanta l´Urban Knitting!!! 



L´Urban Knitting o Yard bombing és un moviment d´art urbà, street art, consistent a decorar mobiliari urbà amb peces de colors vius teixides a ganxet o amb punt de mitja. Es folre o es decora una estàtua, una paperera, una farola, un edifici gran o un conjunt d´arbres i s’aconsegueix una paisatge urbà alegre i ple de vida, que crida l’atenció de tothom. Aquesta acció pot tenir un caràcter reivindicatiu o no, però en qualsevol cas, és una manera de donar calor i color a les ciutats, d’humanitzar els entorns freds i grisos, de fer bonic el carrer lletjot de tota la vida o de posar llum i alegria a la nostra rutina diària i al nostre anar i venir travessant la ciutat amb pressa per arribar a temps a la feina o a recollir els nens.

Pel que fa als orígens de l´Urban Knitting o el  Yard bombing sembla ser que el moviment va sorgir a Houston al 2005 quan Magda Sayeg va decidir teixir el tirador de la porta de la seva botiga de llanes amb colors roses i liles. Animada pel rebombori i la gran acollida que va tenir la seva iniciativa –que va agradar a tothom- es va dedicar a seguir teixint la ciutat. I així va començar a folrar la city grisa amb colors vius i llampants. Hi ha molts altres propulsors d´aquest art, destacant ente ells l´Olek, una artista polaca amb una obra colorida, imaginativa i prolífica.

Segurament aquesta tècnica de posar colors als carrers us recorda als grafittis, però l´Urban Knitting  és un moviment molt més respectuós amb l’entorn, doncs tot es fa cobrint amb llanes i fils diferents elements del carrer i passat un temps, es pot retirar sense haver deixat cap petjada. A més, fer mitja o fer ganxet esta de moda, perquè és un eficaç mètode anti-estrés i per què ha deixat de ser una cosa de iaies per convertir-se en una activitat col·lectiva, divertida, moderna i creativa i per tot arreu proliferen grups organitzats que es reuneixen setmanalment per teixir i xerrar tots junts.

Així, els grups Urban Knitting s´han anat escampant a diferents països i s´han establert a les ciutats pincipals. A Barcelona, clar que si, en tenim un... T´hi apuntes?

  

Ho trobo xulíssim!!!

Books, books, books!!!!

Són uns dels millors invents de la humanitat. Et permeten somiar, t´acullen, t´abriguen i et fan riure i plorar... els llibres!. Llegir serveix per ampliar-se un mateix, per tenir experiències que no tindrem, per conèixer vides de persones que mai coneixerem i visitar èpoques i moments que no són els nostres. Amb els llibres aprens. Et revelen secrets. Descobreixes que hi ha coses que t’agraden quan en realitat no les has provades mai.  Et permeten viatjar sense moure't, sense fronteres -ni lingüístiques, ni corporals, ni territorials ni temporals-. Vas on vols i tornes quan vols.  Al llegir reflexionem, reinterpretem, coneixem punts de vista diferents i obrim la ment a altres realitats...  Poques coses m´agraden més que llegir!

Us penjo algunes de les meves darreres "fugides":

L´estiu que comença de Sílvia Soler

 

La seva autora diu que és una novel.la on no passa res concret i on passa de tot. Potser és perque el que realment passa a la novel.la és la vida, els primers 50 anys de la Júlia i l´Andreu, amics des de ben petits, perquè les seves mares eren molt amigues, com germanes. La novel.la té un punt de nostàlgia, i us diré que a estones m´ha fet plorar, però també transmet bon rotllo i et fa sentir la felicitat que sovint s´amaga rere els petits moments quotidians. El vaig llegir en un sol dia i em va deixar un gust dolç... i un increïble olor de mar i olor de Badalona.

La vida imaginaria de Mara Torres

  

"La vida es una mierda. Que yo no digo siempre, digo ahora. Que yo no digo que la vida sea una mierda desde que nací, yo digo estos días, estas semanas, estos meses. Estos en los que abro la ventana por las mañanas y me da igual si el pruno que hay enfrente está florido o se ha podrido. Estos meses que no tienen color, que ni siquiera son en blanco y negro, sino que son planos. Como las hojas del calendario, como las mañanas en el curro, como las tardes en las que me tiro en este sofá y miro atentamente la pared hasta que todo está emborronado y tengo que parpadear porque se me ha nublado la vista.

Yo nunca pienso si_no_es_ahora_cuándo/ si_no_eres_tú_quién, cómo me dijiste tú aquel día. Nunca lo pienso. A mí lo que me gusta imaginar es que un día nos encontraremos en una ciudad cualquiera, una ciuda en la que no vivimos. Tendría que ser una ciudad donde no existiera ni una sola posibilidad de encontrarte, dónde no te esperara ni tú me esperaras a mi, aunque ya sé que esto último tendría más lógica porque hace bastante tiempo que tú no me esperas... ¿Joder! Ya estoy dramatizando. Paso de dramatizar. Estábamos en una ciudad dónde encontrarnos.

Tendría que hacer frío. París valdría, por ejemplo. Sí, París estaría bien"


Hi ha començaments de llibre que t´enganxen, potser per la seva simplicitat, potser perquè et sembla que han escrit coses que tu havies pensant i sentit abans. Perquè, qui no vol trobar-se amb la persona estimada a París?. Perquè tothom té una vida imaginària, aquella que voldria tenir en realitat. Una vida paral.lela on fugir quan les coses no van del tot bé per aquí. Imagina. Imagina´t tot el que vulguis...

Misión olvido de María Dueñas
 

Fugint d´una separació matrimonial dolorosa, la professora Blanca Perea marxa a fer un treball d´investigació a una universitat de Califòrnia, on coneixerà un munt de gent nova -cosa que li permetrà distreure´s de la seva crisi personal- i on es dedicarà a desenredar un nus d´intrigues i secrets al voltant del llegat d´un professor ja mort. Misión Olvido és la història de tres històries diferents, però que amb el temps, quedaren interconnectades. M´agrada molt l´escriptura impecable d´aquesta autora... té una manera d´escriure que t´atrapa i fa que te´n vagis a dormir mooolt tard, llegint, llegint...

 

El nom del vent i El temor d´un home savi de Patrick Rothfuss

 

Aquest dos llibres formen part de la trilogia "Crònica de l´assasí de reis", narració èpica que té lloc a un món fantàstic ambientat a l´Edat Mitja. El primer llibre -El nom del vent- em va fascinar i em van venir unes ganes boges de conèixer el Kotve i viure al seu món. A la segona part -El temor d´un home savi- la història em va acabar d´atrapar i en meravellava la capacitat de l´autor per crear un univers paral.lel tan fantàstic, al igual que va fer Tolkien en el Hòbbit o Ende a La història interminable. I ara ja no puc esperar. No aguanto més. Necessito llegir JA la tercera part de la trilogia... Quan surt a la venda el tercer llibre per favor??

Before I die, I want... THE POLAROID PROJECT

Perfecto. He tenido la suerte de pillar una polaroid instantánea y quiero hacer una foto... Venga. Será un retrato, vale?. Preparado?. Si?... Hagamos una cosa. Reflexiona un momento. Concretamente piensa que quieres hacer antes de morir y dímelo... Click!. Ya está!. La tengo. He captado tu expresión en el momento exacto en que declarabas en voz alta tu deseo!. Sabes qué haremos? Escribe tu deseo en la foto y yo me la guardaré. Y dentro de un tiempo, cinco, diez, quince, veinte años contactaré contigo porque me cuentes si realmente has hecho lo que tanto deseabas, si estás en camino de lograrlo o bien si has cambiado de parecer o has abandonado tu objetivo...

Before I die I want to -o lo que es lo mismo, antes de morir yo quiero- es un proyecto que comenzó hace unos años KS Rives y Nicole Kenney, dos artistas estadounidenses que se dedicaron a viajar por los EEUU y la India, polaroid en mano, disparando la cámara mientras preguntaban a retratados que querían hacer antes de morir. Una vez hecha la foto, la persona fotografiada debía escribir su deseo al margen blanco de la imagen y las fotógrafas la guardaban con el compromiso de ir contactando con ellos, vía correo electrónico, a lo largo de los años para averiguar si habían conseguido su objetivo.

Pors irracionals

 

Classe d´anglès. Fa anys que estudies aquest idioma i en gramàtica te´n surts prou bé. Et toca fer la teva presentació. Et suen les mans. Et tremola la veu. Saps exactament el que vols dir i com ho has de dir. Però en lloc de parlar amb normalitat, en lloc  de fer un discurs més o menys coherent, comences a balbotejar, augmenta el teu ritme cardíac, et balanceges sobre el mateix peu de manera mecànica i reiterada, et toques els cabells. Rius nerviosa. No hi ha manera. Mires al terra buscant la inspiració necessària. T´agradaria estar a qualsevol altre lloc lluny d´aquí i d´aquest profe de pell rosa i cabell taronja que et diu que tornis a començar. Per un segon somrius. Estas imaginant que un meteorit gegant impacta contra la terra i heu de suspendre la presentació. Tens pànic a parlar un idioma estranger i creus que ningú pateix tant com tu. Però no ets un cas únic. Fins i tot hi ha programes d’intervenció psicològica - Psicospeaking- destinats a resoldre casos com el teu i que estan obtenint resultats molts satisfactoris. 

Un altre cas... Fa anys que et vas treure el carnet de conduir. Et va costar  molt esforç, temps i diners, però ni quan vas tenir el paperet rosa a la cartera, vas respirar tranquil - en el fons sabies que mai conduiries amb normalitat -. Avui t´has proposat agafar el cotxe i anar fins a la platja. Si tothom pot, tu també! Penses en tot el que hauràs de fer pel camí:  dur el volant, calcular distàncies, mirar pels miralls retrovisors, observar la resta de conductors, incorporar-te a l´autopista, aturar-te al peatge, estacionar al passeig quan arribis a la platja... Buf!. Definitivament no saps si podràs. Et tremola el cos sencer, transpires, et fa mal el cap, tens taquicàrdies i ansietat. Quan més hi penses, pitjor. Se´t seca la gola i tens nàusees. Serà millor deixar-ho estar. Ja conduiràs un altre dia... Potser no ho saps, però tens amaxofobia, és a dir, por a conduir un vehicle. Tampoc ets únic. El 33% dels conductors ho poden arribar a patir en algun moment de la seva vida i hi ha teràpies per a la dessensibilització sistemàtica i la exposició graduada, que ajuden a superar el teu temor.

Però, ¿per què aquest pànic? ¿per què aquest terror irracional?.

Una fòbia és una por intensa i específica a objectes, criatures, animals i situacions concretes. Qui no la pateix no ho entén i creu que no hi ha per tant, però la persona que si la pateix, quan s'enfronta a aquest objecte o situació, experimenta una intensa ansietat de forma immediata. Evidentment hi ha diferents tipus de fòbies i cadascuna afecta en major o menor grau la vida quotidiana de l´individu: algunes fòbies impedeixen a qui la pateix dur una vida normal i d´altres en canvi, gairebé no tenen incidència, sobretot si l´individu té molt poc contacte amb el que li provoca la por. Però en qualsevol cas, quan tenim identificada aquesta por irracional,  el primer que se´ns ocórrer es  evitar la situació que ens provoca la fòbia per sempre més. Error. Precisament els experts recomanen fer el contrari, és a dir, per controlar el pànic, ens hi hem d’enfrontar. Així que si et fa por parlar anglès, l´ has de parlar. I si et fa por conduir, no deixis de fer-ho o no superaràs mai aquesta por.

I si algú ha pensat que els dos casos plantejats són absurds, us informo que el ventall de fòbies existents és gairebé infinit i sovint desgavellat. Com a mostra, un botó:

• Aliumfòbia: por als alls
• Alodoxafòbia: por a les opinions
• Ancrofòbia: pànic al vent
• Anuptafòbia: por a la solteria
• Araquibutirofòbia: por a que algun aliment es quedi incrustat entre les dents o s´engaxi al paladar
• Bogifòbia: pànic als follets o als monstres
• Cacofòbia: por a la lletjor
• Catoptrofòbia: por als miralls o a veure´s en ells
• Coulrofòbia: terror als pallassos
• Crometofòbia: por als diners i als valors de capital
• Emetofòbia: por a vomitar o veure a algú vomitant
• Espectrofòbia: por als fantasmes
• Gamofòbia: terror al matrimoni
• Hexakosioihexekontahexafòbia: por irracional al numero 6 o al 666
• Leucofòbia: por al color blanc
• Lutrafòbia: terror a les llúdries
• Hipopotomonstrosesquipedaliofòbia: por irracional a la pronunciació de paraules llargues, científiques o poc comunes al llenguatge col.loquial
• Penterafòbia: por patològica a la sogra.
• Socerafòbia: por patològica a ambdós sogres.
• Telepatofòbia: por a que les persones que t´envolten llegeixin els teus pensaments
• Variabofòbia: por a les variables
• Zemifòbia: pànic als talps

Algunes són increïbles, no? Tot i que si ens analitzem una mica a fons, segur que tots en patim unes quantes en un moment o altre de la vida... Jo per exemple, he desenvolupat un terror irracional a certs pallassos, a certs fantasmes i sobretot als talps, jaja

El Bulli Foundation

Li diuen l´alquimista de la cuina. Hi ha qui el considera el millor dels genis. Qui compara les seves creacions amb les simfonies de Beethoven. Qui diu que no hi ha art més directe que el que ell fa, ni més plaent, ni que impliqui més sentits: olfacte, vista, gust, tacte... 

¿Sabeu de qui estem parlant?. Doncs del barceloní Ferran Adrià, que ara es llença a una nova aventura.  El BulliFoundation. Un nou format centrat en l´exploració dels límits de la creativitat. Un centre d´investigació dissenyat per convertir-se en la nova meca mundial de la creació a l´àmbit culinari. Obrirà les seves portes al 2014 i s´ubicarà a la Cala Montjoi de Roses, on era el Bulli original, ara ampliat i remodelat sota una filosofia d´integració amb el paisatge i la sostenibilitat ecològica

Però a més de la fundació, en col.laboració amb la UB, desenvoluparan la BulliPedia, una enciclopèdia gastronòmica a la Xarxa, una eina de divulgació de tot el coneixement que generi el Bulli i "la llar digital de tot el que sabem sobre el sabor" - en paraules del propi Adrià-.

Sé que hi ha  qui opinarà que en temps de crisi, no hi ha lloc per a l´alta cuina. I segons sota quin prisma ho mirem, potser no li faltarà raó... Però si ningú s´arrisca, si ningú es dedica a innovar, a crear, a fer realitat els projectes somiats, a exportar país, a divulgar coneixements, mai no sortiríem d´aquest forat, no?

Així que espero que en aquesta aventura tingui tant èxit com en les anterior, perquè és un projecte fruit de l´esperit de superació de molta gent, de molt esforç, molts somnis i molta dedicació. Si voleu saber-ne més, cliqueu aqui i veureu el vídeo de presentació -tot i que us avanço que és una miqueta llarg-.

Val a dir que la BulliFoundation és un concepte extremadament original i ambiciós. Fins i tot diria que és tan novedós, tan modern, tan cool, tan futurista, que costa d´explicar... Però si teniu ocasió -i peles- , crec que ho hauríeu de visitar. I potser tindreu la sort de provar una deconstrucció d´arròs a la cubana, que va ser la primera desconstrucció que va crear el Ferran Adrià al 1995. Mummm. No us esta agafant gana?

Més clar que l´aigua !!!

De vegades caldria no buscar explicacions surrealistes ni justificacions absurdes. De vegades les coses són més senzilles del que pensem. No ens enganyem , no fugim d´estudi... millor accepten la "derrota" i anem a una altra cosa, no?.

El video no és nou, però me l´ha enviat una amiga i he rigut molt, perquè m´ha recordat unes quantes - moltes -converses que he mantingut amb diferents amigues al llarg del temps... tot i que he de dir que sóc bastant pràgmàtica, poc donada a buscar explicacions rocambolesques, i tinc per costum nombrar a les coses pel seu nom, malgrat que facin mal...

No us sembla que algunes de les "justificacions" de les amigues són genials?



Primavera i poesia

Doncs res. Tot es començar. Ja esta aquí la primavera, com cada any... I si ahir era el dia de la felicitat, resulta que avui és el dia mundial de la poesia!.

No sé què opinareu d´això d´establir dies a nivell mundial dedicats a una temàtica determinada, però del que estic segura es que no afecta gaire al nostre dia a dia... Tot i aixi, no em negareu que té un toc poètic establir el dia mundial de la poesia just el dia que comença la primavera, no? -trobo que aquí els de la UNESCO van estar fins-

No sóc massa de poemes, perquè bàsicament el que m´encanta és llegir novel.les, però aqui us en deixo un de Cavafis, que ja vaig penjar una vegada al blog, i que és el meu preferit - si, ho reconec, quan m´agrada una cosa, m´agrada molt-. 

Cuando a medianoche se escuche
pasar una invisible comparsa
con música maravillosa y grandes voces,
tu suerte que declina, tus obras fracasadas
los planes de tu vida que resultaron errados
no llores vanamente.
Como hombre preparado desde tiempo atrás,
como un valiente
di tu adiós a Alejandría, que se aleja.
No te engañes
No digas que fue un sueño.
No aceptes tan vanas esperanzas.
Como hombre preparado desde tiempo atrás,
como un valiente
como corresponde a quien de tal ciudad fue digno
acércate con paso firme a la ventana,
y escucha con emoción -no con lamentos
ni ruegos débiles- como último placer,
los sones, los maravillosos instrumentos de la
comparsa misteriosa
y di tu adiós a esa Alejandría
que pierdes para siempre

 

... És un adéu, és trist, però també s´intueix l´inici d´una nova etapa. I els canvis, malgrat que ens facin molta por, sovint ens acaben aportant coses noves, inesperades, meravelloses, de vegades molt millors de les que teniem fins ara. Per això, cal aprendre a dir adèu amb dignitat. Tancar portes a temps. I confiar que aviat tornarà a arribar la primavera...