Freedom for Catalonia

Crec que avui no calen paraules...

Psicòpates quotidians

Avui parlaré dels psicòpates. Però no d´aquells que surten a la tele o al cinema, que són assassins en sèrie, hiper intel·ligents i hiper freds i duen de cap a totes les forces de seguretat. No. Aquest estereotip de psicòpata el deixo per la gran pantalla perquè segurament mai no ens toparem amb un d´ells a la vida real. Del que parlaré és dels psicòpates quotidians, els que es seuen al teu costat quan agafes el tren, el que treballa a la teva mateixa oficina o el que compra les birres al mateix super que tu... I deixeu-me que us digui que aquests si que són perillosos. 

Són perillosos perquè aparentment són “normals”. Fins i tot poden ser afables i simpàtics. O guapos –ho sé, ara mateix esteu pensant en el Dexter, però us asseguro que a la vida, les coses no són com a les pelis-. Però resulta que si et converteixes en un obstacle  pels interessos del piscòpata, t´ho pot fer passar molt malament. Perquè els psicòpates no tenen por, ni compassió, ni empatia, ni sentiment de culpa, ni escrúpols. 

La psicopatia és una alteració o trastorn de la personalitat. No es considera malaltia perquè el o la psicòpata té les capacitats cognitives i la percepció de la realitat intactes. Vull dir que sap que esta passant realment, n’és plenament conscient, el que passa que actua en benefici propi sempre i sense cap mena d´escrúpols. Cap. Evidentment no van cometen crims per allà on passen, però no dubten en mentir, enganyar, manipular i fer mal per aconseguir els seus objectius sense por ni remordiment. I si per casualitat alguna de les seves accions acaba beneficiant a algú altre, en realitat és per pur egoisme, perquè el beneficiava a ell mateix actuar així.

Que els psicòpates no senten empatia és un fet que s ha pogut comprovat científicament gràcies a l´escàner cerebral: el lòbul prefrontal del cervell és el mecanisme principal dels raonaments moral i en el cas dels psicòpates, aquest lòbul resta inactiu davant qualsevol estímul que suggereixi empatia cap a les persones. Què determina que una persona tingui una conducta psicopàtica?. Doncs l´ADN i la predisposició genètica, però també hi té un paper molt important l´entorn en que ha crescut l´individu. Ja sabeu allò que d´una bassa de fang no poden créixer roses: si la persona ha tingut una infància dura, uns progenitors que NO l’estimaven o que el maltractaven i a més a més, té predisposició genètica, desenvoluparà una conducta psicopàtica segur. 

I per si tot això no fos prou horrorós, resulta que la psicopatia és incorregible –tot i que es pot millorar lleugerament amb medicaments- però penseu que es impossible rehabilitar a algú incapaç d´empatitzar amb les seves víctimes. 

Enteneu per què són perillosos? Imagina´t per exemple que et cases amb un/a psicòpata. Mentre els vostres objectius “coincideixen” tot va com la seda i tu, fins i tot pensaràs que has tingut sort al trobar aquesta persona. Però has d´anar amb molt de compte, perquè el dia que els vostres interessos deixin de coincidir, el dia que els teus objectius ja no siguin els seus, el psicòpata no dubtarà a fer la seva, a fer-te mal si cal, sense ètica, sense moral, sense por i sense límits. Com que no sent empatia pels demés, sigui quin sigui el vincle que tingui amb ells, ni té sentiment de culpabilitat, la seva transformació serà bestial. El seu comportament et deixarà en estat de shock. No entendràs res. Et costarà de creure que et tracti tan malament, que et vulgui mal. Però pensa que la persona amb la que has compartit uns quants anys de la teva vida, en realitat no existia. I que, per desgràcia, els interessos propis del psicòpata sempre coincidiran, de manera casual, amb els interessos d´algú altre, així que és molt possible que el psicòpata mai no estigui sol, que sempre hi hagi algú que encara el consideri "normal". I que caldrà que passi un temps perque aquest algú descobreixi la naturalessa del psicòpata -quan els seus interessos deixin de ser comuns-.

Malauradament aquest tipus de psicòpates quotidians  te´ls pots trobar a qualsevol lloc. A la feina, a l´escala on vius, entre les teves amistats... Així que et recomano que activis el detector de psicòpates i quan observis el més mínim indici que una persona del teu entorn no es capaç de sentir empatia, allunya’t d´ella per sempre, perquè no t’aportarà res de bo i et pot fer molt de mal.

A Beautiful Body Project

Ni operació biquini ni hòsties. Quan has tingut un fill, o dos, o tres... i treballes, i tens parella, i amics, i família, i hobbies, ja es prou complicat sobreviure al dia a dia i arribar a tot, perquè a sobre et vinguin amb exigències estètiques i hagis d´estar perfecte per l´estiu!. 

I si. Hi estem d´acord. A tothom ens agrada estar guapos i agradar, i estaria bé perdre uns quilets, però no ens passem. No ens pressionem tant. No creus que vals mes que els quilos que pesis de més o els que aconsegueixis aprimar-te a base de no picar res entre hores, no gaudir d´una salseta boníssima sucant pa, no beure ni una sola cervesa mentre prens el sol, ni tastar un sol gelat en tot l´estiu?... Anda ja!!!!. 

I no us enganyaré, esta clar que hi ha dones que, malgrat ser mares i malgrat passar dels 35 anys, conserven el seu tipet intacte, con si mai no haguessin estat prenyades, però són una minoria. No són la norma. Perquè a la tómbola de la genètica no tots hem sortit premiats amb el premi de “seràs prima la resta de la teva vida mengis el que mengis i passi el que passi” així que res d’amargar-nos la vida per no encaixar en els cànons de bellesa actuals – que dit sigui de passada, m´agradaria saber qui va ser el graciós que se´ls va inventar-. I a més, pensa que només per existir ja som especials. Pensa que quan una persona és autèntica, agrada i atrau malgrat no tenir la talla 36. Pensa que hi ha gustos per tots els colors -jo no he estat mai un pal d´escombra i la veritat, de pretendents n´he tingut uns quants-.

Així que avui m´he trobat amb aquestes fotos –un altre projecte fotogràfic d´aquells que m´agraden, perquè de vegades una imatge val més que mil paraules- i no m´he pogut estar de fer-vos cinc cèntims. Són imatges molt boniques. I realistes. I val la pena que els feu una ullada.  

Tot va començar quan la fotògrafa nord americana Jade Beall va enviar la imatge que apareix en primer lloc a un amic –on surten ella i els seus fills- i va començar a rebre correus i fotografies d’altres dones que explicaven la seva història i com havien viscut la transformació dels seus cossos desprès de la maternitat. La Jade es va adonar ben aviat que hi havia milers de dones amb ganes de parlar de com els afectava no ser perfectes. Dones que en algun moment de la seva trajectòria vital no s´havien acceptat. Dones que havien patit pel seu físic “imperfecte” a causa de la seva autoexigència, la inseguretat, la joventut o la pressió social que marca una estètica molt determinada. Va rebre històries de dones insatisfetes amb si mateixes - que fins i tot s´havien arribat a odiar- per ser massa grasses, per no recuperar el seu cos d´abans d´estar embarassades, per tenir un mugrons poc bonics, per tenir una panxa flàccida i arrugada, per tenir acne, per ser esquelètiques, o acomplexades per uns progenitors massa exigents o per uns companys d´escola que es burlaven d´elles, o per tenir un cos maltractat per una malaltia...  

I així va ser com va néixer el projecte “A Beautiful Body”: la Jade va pensar que faria un recull, una mostra de dones que s'uneixen per explicar les seves històries i celebrar, mostrar i acceptar els seus cossos en constant canvi, perquè les futures generacions de dones puguin viure lliures d´aquest patiment absurd. El primer element del projecte, que és publicarà el gener del 2014, serà un llibre de 100 fotografies en blanc i negre, de dones reals que presenten la seva història i el seu viatge personal quan la maternitat va transformar el seu cos i les seves vides. Tot i que l´autora espera que a aquest primer llibre li segueixin d´altres, per crear un sèrie de volums de dones boniques que s´enfronten a la decadència del seu cos per l’envelliment, o pel càncer, o per un trastorn alimentari…

Amb aquest projecte, l´autora persegueix què redefinim què és bonic. Perquè esta a les nostres mans canviar els canons estètics i deixar de ser esclaus d´una imatge impossible que s´allunya, i molt, de la realitat. Podem decidir què és bonic. Podem decidir que els nostres cossos "imperfectes", nosaltres mateixos, la nostra família, el nostre món, són bonics.

 

 

 

 

Arribes massa tard...

Desitjos per la nit més curta.

Seràs lliure quan ballis sota la pluja al so dels tambors. Quan et banys nua a la platja sota la llum d´una lluna platejada.

Seràs lliure quan no et calgui mentir. Quan no necessitis l’aprovació ni el reconeixement de ningú per sentir-te bé amb tu mateix.
 
Seràs lliure quan tinguis temps d’assaborir un cafè sense mirar el rellotge, seguir una conversa sense interrupcions, fer aquell petó càlid, lent, sense pressa.

Seràs lliure quan visquis ara i aquí.

Seràs lliure quan acceptis que de vegades no guanyes, pero si aprens. Quan aconsegueixis mirar els ulls d´algú i li diguis SI o NO de veritat, sent honest amb aquest algú i amb tu mateix.

Seràs lliure quan donis sense esperar res a canvi.

Seràs lliure quan acceptis que no ets imfalible, que tens defectes i fins i tot, t´enamoris de cadascun d´ells.

Seràs lliure quan llueixis contenta el teu vestit preferit sense importar-te que n’opinaran els demes.

Seràs lliure quan t’alegris per tots els èxits dels demès.

Seràs lliure quan diguis t’estimo sense por.

Seràs lliure quan deixis de jutjar el demés i a tu mateix. Quan contemplis el teu cos nu, i n´admiris cada plec, cada arruga i cada cicatriu.

Seràs lliure quan ploris com un nen, riguis com un nen, somiïs com un nen...

Us desitjo un ball sota la pluja, un cant embogit al so dels tambors, un bany despullats a la platja després d´una nit màgica.

Us desitjo un amor que no us posseeixi. Que mai us cremi el foc.

Us desitjo llibertat.

Feliç nit de Sant Joan!!!

Del Pangea al infinit

Del Pangea, supercontinent, als cinc continents:

Com seria el Pangea amb els països actuals:

I com que la Terra esta en un procés de canvi permanent, el moviment constant de les plaques tectòniques fa pensar als científics que tornarà a haver-hi un supercontinent, que es coneix com a Pangea Ultima - mireu on estarà Europa, congeladeta-:

I segurament, passats milions d´anys, el Pangea Ultima es tornarà a dividir en diferents continents. I així, del supercontinent a la divisió de continents i a l´inrevés, fins que s´apagui el sol... 

Us adoneu que un dia no quedarà res de nosaltres, cap rastre, cap petjada, ningú que ens recordi?. Sou conscients que en realitat només som una simple anècdota en la inmensitat de l´univers? Que la nostra existència és sols un petit suspir en el decurs de la història?

És per això, com a simple anècdota que sóc, com a simple suspir, que decideixo que res ni ningú es prou important per treure´m la son si jo no vull. És per això que vull aprofitar cada instant de la meva vida finita, com em doni la gana, sense que ningú vingui a destorbar-me. És per això, que em dono permís per lliurar-me de totes aquelles coses que potser un dia em van importar, però que ara ja només fan nosa, i m´obligo a ser feliç. 

Perquè al final tot acabarà passant... tot s´oblidarà.

Històries de vida. Happy at Hundred

Paul Auster diu que necessitem desesperadament que ens expliquin històries. Tant com el menjar. Perquè en ajuden a organitzar la realitat i il·luminen el caos de les nostres vides. Jo no sé si els motius són aquests o no, però m’encanta que m´expliquin històries: si vols retenir la meva atenció i que t´escolti embadalida, explica’m una història de vida. 

I no, no em refereixo a fer safareig o a simples rumors. No és això. A mi m´agrada escoltar històries completes. Amb principi, fi i un missatge de transfons –que extrec jo soleta-. M´agrada saber com es va resoldre la vida d´algú altre. Com va aconseguir donar-li la volta a una situació difícil, com va ser capaç de canviar la seva existència, com va gestionar una situació rocambolesca, com el destí va trucar a la seva porta de manera inesperada, com va decidir deixar-ho tot i anar a viure a un país llunyà, com va resoldre una història d´amor complicada – o varies- o com es va acabar conformant amb un realitat que no li agradava. El que sigui. Evidentment, no cal que tinguin “final feliç”, tot i que si el tenen, em quedo molt més satisfeta i aleshores somric. I em dic a mi mateixa una vegada més, allò de què “l´èsser humà és extraordinari”.

I avui m´he topat amb aquest projecte i he pensat que m’agradaria moltíssim escoltar la història de vida dels seus protagonistes, perquè Happy at Hundred és un projecte fotogràfic del Karsten Thormaehlen, iniciat al 2006, que reuneix desenes de fantàstics retrats de gent centenària. Hi ha també fotografies artístiques de les seves mans i fotografies que contrasten l´ara i l´abans.

Tots els retratats han bufat ja un pastís de cents espelmes...  Imagineu la quantitat de coses que han vist els seus ulls? La saviesa, l’experiència i la tendresa que s´amaga rere aquests avis centenaris?. Les mil històries que es dibuixen a cada solc de la seva pell?. Tot el que us podrien explicar?

Esta clar que aquest projecte és un cant a la bellesa de la vellesa. Les fotografies que  la conformen són una injecció d´optimisme i vitalitat perquè al veure-les te n´adones que fer-se gran esta bé. Que envellir és el que ens toca. Que els avis són la nostra memòria.  I que al final tot passa, tot es resolt.

Fluint. Perque les coses poden ser fàcils

 

Recordes quan s´acostava juny i amb ell les avaluacions i t´havies de preparar l´examen final d´una assignatura difícil, com per exemple mates o llatí?. La veritat es que duies un any sencer totalment desorientat amb aquella matèria i si haguessis pogut triar, mai més haguessis tornat a declinar el rosa rosae ni haguessis fet cap més càlcul amb límits. Però resulta que triar no era possible i necessitaves aprovar aquesta assignatura per presentar-te a la selectivitat. Així que estudiaves, estudiaves i estudiaves, però no entenies res.

Un dia, eres a la teva habitació donant mil voltes, remenant llibres i apunts, escoltant música, menjant filipinos, mirant per la finestra... retardant el moment de posar-te a estudiar en serio, quan de sobte vas dir "PROU". Vas agafar els apunts, et vas asseure al llit i vas començar a llegir el primer tema. I després el segon. I després el tercer. I resulta que com per art de màgia, ho vas començar a entendre tot. Ho veies claríssim. Vas començar a memoritzar tots els temes i a retenir conceptes. Res et distreia. I el que mai havies entès abans, ara ho entenies sense esforç. I quan vas mirar el rellotge havien passat més de 3 hores sense adonar-te´n i seguies allà assegut. I ja t´ho sabies tot. I estaves tan satisfet de tu!. Encara avui et preguntes com pot ser que de sobte alguna cosa fes "clic" al teu interior per fer-te veure la llum... 

Doncs si encara no has esbrinat que et va passar, t´ho diré jo. Vas entrar en estat de flux (flew) - també anomenat la zona al món de l´esport-, un estat mental operatiu de concentració màxima en el que tot sembla més fàcil i que culmina amb l´èxit. És una sensació que tots tenim en un o altre moment de la vida: l´escriptor que de sobte escriu la trama sencera del seu nou llibre quan duia setmanes senceres estancat sense rastre de les muses, els corredors de fórmula un a la darrera volta, un estudiant que clava un examen, una exposició de la feina que et surt rodona... És com una mena d´inspiració absoluta que es caracteritza per l´ausència d´esforç i la fusió de la persona amb l´entorn: l´individu esta totalment immers en l´activitat que esta executant, enfocant tota la seva energia en ella, implicadíssim. 

Les religions orientals -com ara el budisme o el taoisme- han practicat des dels seus inicis aquest estat "on tot flueix" com a característica central del seu desenvolupament espiritual i durant mil.lennis, han anat perfeccionant la disciplina per aconseguir la superació de la dualitat entre cos i ment.

Experimentar el flux només reporta beneficis: ajuda a desenvolupar la nostra espiritualitat, ens fa més efectius, millora el nostre rendiment, ens permet ampliar coneixements, és vital en tècniques d´autoajuda... però la majoria de vegades entrem en aquest estat de manera involuntària, quan, superats per unes circumstàncies adverses, la nostra ment se les enginya per superar un repte complicat. Just en aquest moment, se´ns obre la ment, ens fusionem amb l´entorn i tot comença a ser fàcil, a fluir, a resoldre´s.

Però, és possible provocar aquest estat en lloc d´esperar que aparegui sol?. Doncs si. Si practiques és possible i a continuació, uns "trucs" per fluir quan vulguis:

• La tasca a assolir ha de ser un veritable desafiament: si no es prou difícil, no et concentraràs.
• Defineix l´objectiu per endavant, com ara córrer un quilómetre més, escriure dues pàgines més, convèncer una persona més, etc.
• Elimina qualsevol tipus de distracció - ni tele, ni fcbk, ni mòbil, ni altres pensaments que no siguin la tasca que estas realitzant-.
• Controla el progrés: anota quantes flexions has fet, posa a part les pàgines que hagis escrit o els temes que t´hagis après... Veure el que ja has aconseguit et motiva a continuar.
• Gaudeix amb el que estas fent: Recorda que si hi ha patiment, no hi ha flux.

Com haureu escoltat a dir milers de vegades, el poder de la ment no coneix límits, així que si t´ho proposes, res se´t resistirà: a tot aquells que en aquest moment s´enfronten a un repte difícil, dir-vos que podeu, que les coses poden ser fàcils, que les gaudiu... i que fluiu!

El Gran Hermano 1984 - 2013

Imagino que tots heu sentit parlat de la novel.la 1984 -em refereixo a la de George Orwell, no a 1Q84 de Murakami que ret homenatge a la primera-. Si més no, segur que n´heu escoltat quelcom, ni que sigui indirectament, perquè tots sabem a què ens referim quan parlem del Gran Hermano, l´ull que tot ho veu -i no, no parlo del programa de la tele-. Bé, el cas és que aquesta novel.la política de ficció distòpica publicada al 1949, transcorre a un Londres del futur, concretament al 1984, on l´estat repressor té sotmesa la societat per mitjà d´una vigilància permanent i asfixiant, l´us obligatori d´una llengua única, la neollengua - en clara al.lusió a l´anglès- i una propaganda política al.lienant, creada per desmotivar i desmoralitzar els possibles opossitors al règim i impedir que la gent s´atreveixi a pensar per si mateixa. Aquest estat totalitati té aterrida la població mitjançant la pèrdua total de drets, el control estricte de la policia del pensament sobre les persones, les vídeo càmeres, les convocatòries obligatòries per mostrar públicament l´adhesió al règim i el control literal dels mitjans de comunicació -hi ha un ministeri que es dedica a "fabricar" notícies convenients per l´estat i a esborrar o modificar aquelles que el podrien perjudicar-. Es suposa que el dictador -o Gran Hermano-  té capacitat de saber que fa i que pensa cadascun dels ciutadans, i aplica terribles vexacions, tortures o fins i tot la pena de mort, a tot aquell que s´atreveixi a qüestionar el partit o simplement, a tot aquell que tingui qualsevol mena de pensament lliure. Des de la seva publicació al 1949, diferents analistes han assenyalat una pila de paral.lelismes entre la novel.la i algunes societats modernes.

I com en tantes altres ocasions, la realitat supera la ficció, i sembla que hem entrat de ple a una societat orwelliana, i si no, que li preguntin a  Edward Snowden, un jove informàtic de 29 anys extreballador de la CIA que recentment ha destapat que l´Agència de Seguretat dels EUA  (NSA) -o el que ve a ser el mateix, el govern nord americà- ha estat realitzant un espionatge massiu i té accès a totes les dades personals dels usuaris, estadounidencs o no, de Microsoft, Apple, Yahoo i molts d´altres. 


Fins fa poc, Snowden, treballava a una empresa de seguretat subcontratada per la NSA i si bé diu que no sempre ha estat en contra de la política del govern dels EUA, quan va comprovar, esgarrifat, la facilitat i la impunitat amb la que s´espiaven milions i milions d´emails i trucades, tot violant drets bàsics dels ciutadans, va dir-se que no volia formar part d´aquest control ilegítim i va decidir filtrar informació confidencial sobre el programa de vigilància que s´esta duent a terme als EEUU. La seva intenció es donar a conèixer a la gent del carrer aquesta destrucció sistemàtica del dret a la privacitat. T´imagines que ho saben tot de tu? Que totes les teves dades, la teva correspondència, les teves trucades, les teves despeses, la teva vida, pugui ser intervinguda i investigada?

Amb la filtració d´aquesta informació, Snowden ha renunciat a la seva existència còmode, a la seva llar a Hawai, a la seva parella i a la seva família, doncs va abandonar els EEUU el passat maig i es va refugiar a Hong Kong, des d´on va realitzar la filtració. A l´entrevista que ha concedit al mateix hotel on esta allotjat, ha reconegut que té por i que la tindrà  la resta de la seva vida, sobretot per les represàlies que pugui haver contra persones del seu entorn proper, però que havia de fer públic aquest abús de poder del govern nord-americà, per fer una crida a la societat i que s´adoni que ha de lluitar per conservar els seus drets, si no vol acabar governada per tirans controladors.

En fi, si les coses són com Snowden afirma, només em resta felicitar-lo per la fermesa dels seus principis i la seva valentia. I creuo els dits ben fort per desitjar-li que la polícia del pensament mai no aconsegueixi detenir-lo!

La vida

 

"La vida no te está esperando en ninguna parte, te está sucediendo. No se encuentra en el futuro como una meta que has de alcanzar, está aquí y ahora, en este mismo momento, en tu respirar, en la circulación de tu sangre, en el latir de tu corazón. Cualquier cosa que seas es tu vida, y si te pones a buscar significados en otra parte, te la perderás"

Osho

TOT depèn del COM... I el COM només depèn de TU!

Bé, ja el tenim aquí un estiu més. Per fer-nos confiar que aquest estiu serà la bomba i tot ens anirà de conya: l´anunci estiuenc de la cervesa Damm. Mediterràniament. I tot i que, segurament, no tot els teus amics són tan  simpàtics, riallers, guapos i prims com els que apareixen a l´anunci, qui no s´ha reunit alguna vegada amb les amistats per fer una paelleta o una costellada i s´ho ha passat pipa?.

Com cada any, la cançó esta molt ben escollida i dóna bon rotllet... Es diu "Fantastic Shine" i la canta el grup català Love of Lesbian que també protagonitza l´espot.

Sota l´eslògan "Tot depèn del com i el com depèn de tu" crec que els de Damm ens envien un missatge d´optimisme, deixant clar que esta a les nostres mans aconseguir que el proper estiu -o la vida en general- sigui especial. Ens conviden doncs a somiar una mica... i somiar sempre esta bé, no?. Així que creuem els dits i esperem que aquest estiu sigui L´ESTIU!

(Mola molt la musiqueta, els petons i els porrons de cervesa)