No mirem segons què!

Estic flipant!!!. Imaginat que vius a Alcobendas, què és una població de Madrid  que té 100.000 habitants. Imagina’t que per desgràcia t’han atracat amb violència o que tens un comerç i t’han robat uns quants dinerets que et va costar molt guanyar o que has tingut un accident i estàs pendent d´una resolució. Presentes una denúncia i et dediques a esperar. I a esperar. I a seguir esperant… perquè resulta que a Alcobendes està la “residència judicial” de la cadena Telecinco i de la majoria de productores de televisió que treballen amb ells!. I què hi té a veure?, pensaràs…

Doncs que moltes baralles que comencen al plató d’aquests programes acaben al jutjat. Això fa que la gran majoria de querelles relacionades amb, per exemple els de Sálvame o els de Enemigos íntimos, es presenten en aquest jutjat d´Alcobendes i pel seu tribunal de primera instància desfilen dia si, dia també, un gran nombre de personatges famosos buscant “justícia” o demanant-la –en el cas de Sálvame, tots els seus col·laboradors, inclòs el presentador han passat en un moment o un altre per aquest jutjat-. De manera que aquest tribunal que tramita tota mena de processos civils i penals, acaba jutjant també qui va mentir sobre la separació de Fernando Alonso, qui va atemptar contra l´honor de Carmen Lomana o qui va calumniar al marit de la Rosa Benito.

Sembla conya, però el volum de feina que generen es tan gran, que han col·lapsat aquest tribunal i fins i tot una magistrada ha abandonat el seu càrrec al·legant que ella i els seus 8 companys de feina no poden fer front ni a un sol cas televisiu més i denunciant que aquests tipus de querelles els absorvia el temps de tal manera que no podien atendre molts altres casos “normals”. Jutges al servei de la telebasura: la majoria d´aquests casos – denúncies per injuries, calumnies, vulneració a l´honor o a la intimitat- es resolen relativament ràpid, via penal, però amb un cost mig de 1300 euros amb càrrec a l’administració de justícia, segons uns estudi elaborat per un grup de magistrats. Així, el fet que un tertulià menteixi sobre la presumpta infidelitat d´un personatge famós i aquest decideix presentar una demanda, posa en marxa tota la maquinària judicial: jutges, fiscals, funcionaris, advocats i procuradors. I això implica una gran inversió de temps i diners.

Impressionant que la fosca influència de la telebasura arribi a aquests nivells. Imparable perquè Espanya està al capdavant del consum i fabricació d’aquest format televisiu -i dic Espanya perquè a TV3 no hi ha aquest tipus de programació-. Molta gent viu enganxada a la pantalla: al 2010 el consum promig televisiu va ser de 234 minuts per persona i dia, i no cal que us assenyali quin són els programes que tenen més audiència. Preocupant perquè la telebasura no sols envaeix la graella televisiva, sino que afecta al nivell cultural d´un país que dit sigui de pas, minva per moments, afecta al nivell educatiu perquè transmet models de conducta erronis –quins valors transmetem a les generacions de menys edat o quants joves tenen com a objectiu “fer-se famosos”-,  i fins i tot, ja ho veieu,  afecta als sistema judicial.

Surrealista.

 



Rumore, rumore, rumore

Va arribar la tardor, vaig menjar-me tots els macarons, va passar el meu aniversari i vaig sobreviure, vaig quedar-me sense connexió a Internet, vaig anar a caçar bolets i estant sota l´influx del TAE (trastorn afectiu estacional) em trobo un dia amb la notícia que ha mort Morgan Freeman, gran actor nord-americà de 75 anys, que crec que  tothom coneix.

Primer em vaig quedar molt parada, em sabia greu. Després vaig pensar que no havia escoltat cap comentari a la feina - i això que a la oficina hi ha uns quants personatges d´aquells que ho saben tot, sempre i al moment- i després vaig descobrir que es tractava d´un fals rumor que havia corregut per la red  durant uns quants dies. Pel que es veu,  milers de persones, en assabentar-se de la seva "mort", van col.lapsar la pàgina facebook de l´actor deixant missatges de condolences i de suport a la família, fins que la pàgina web de E! Entertaniment va enviar un comunicat confirmant que l´actor era viu i que tot havia estat  un rumor. Destacava també que no era la primera vegada que l´actor era víctima d´aquest tipus de rumors i que a molts altres artistes reconeguts també els havien fet aquesta broma. I jo em pregunto, quina gràcia hi ha a fer córrer la notícia falsa que algú ha mort???

Exquisits MACARONS que pots menjar a Barcelona

"La vida es como una caja de bombones, nunca sabes lo que te va a tocar". Ho deia Forrest Gump, expectatiu i somrient, mentre mastegava un bombó. Crec que hi ha poques pelis que siguin tan optimistes com aquesta. I com que avui m´he llevat amb unes ganes immenses de ser positiva i de menjar-me els millors bombons de la capsa, he decidit fer-ho literalment. Aixi que m´he anat a voltar per Barcelona a buscar els meus macarons.

Fins avui només els havia tastat una vegada, d´una suggeridora capseta de cartró d´un local de París. Semblava un estoig de joieria ple de pedres precioses, tots tan ben col.locadets, que me´n vaig enamorar!. I des d´aleshores vaig anar investigant on els venien a Barcelona i vaig trobar una quants llocs, els Macarons d´Enric Rosich a la seva botiga del C.C. Las Arenas o a la del Boulevard Rosa de Passeig de Gràcia, 55 o Hofmann al C/Flassaders, 44 del Born o els macarons de Bubó, que pots comprar a un dels seus quatre locals... i vaig anotar-ho a la llista de coses a fer el dia que tingui temps lliure.

I avui al despertar he sabut que hi aniria. Perquè aquests dolços et poden agradar o no, però no em digueu que no són desitjables i moníssims?.

Els macarons són uns pastissets tradicionals francesos fets de clara d´ou, ametlles mòlta, sucre glas i sucre. La massa exterior és molt semblant al merengue i el farcit interior, cremós, pot ser de sabors diferents segons l`època de l´any: fruites, mantegues, melmelades, xocolata. Hi ha un tipus de macarons que són frescos, que s´ha de menjar freds i que aguanten un parell de dies. I els "normals" que aguanten uns tres mesos.  

La seva primera aparició va ser a l´Edat Mitja a Venècia i d´allà, aquests pastissets cruixents per fora i cremosos per dintre, els "maccherone", van viatjar fins a França, on es van convertir en "macarons". Aviat van ser molt populars i es van anar coneixen als països veïns. Maria Antonieta els va convertir en un pastís real al introduir-lo a la cort de França al segle XVIII. A l´any 1880, es va crear al barri parisenc de Beleville la recepta dels macarons tal i com els coneixem a l´actualitat: el macaro Gerbert, més dolç i més aromatitzat. A continuació es va donar a conèixer al públic gràcies a dos establiments: el saló de té Pons del Barri Latino de París (que ja no existeix) i a la famosa casa Ladurée, que encara hi és i que a mitjans del segle XX va començar a fer els macarons de diferents colors - brillants o pastel- per diferenciar-los en funció del seu gust. Ara cada pastisser té les seves especialitats i els seus propis colors i gustos: de xocolata-marrons, blancs o beiges, de coco-blancs, de gerds-fúcsia, de café-beige, de llimona-grocs, de festucs-verd, de caramel, d´avellanes... Com a curiositat dir-vos que cada any es convoca un concurs al millor macaron de Paris (el premi és pel més refinat) o que els japonesos es "pirren" pels macarons i han inventat la seva pròpia variant, el makoron.

Així  que si sou d´aquells que sempre volen menjar els millors bombons de la caixa, la propera vegada que aneu a París no us oblideu de tornar a casa amb una capseta de macarons exclusius de Ladurée (els he tastat personalment i són exquisits, tan o més que la seva presentació) o de Pierre Fermé a dins la maleta...

MOLTES FELICITATS, MOLTES FELICITATS...

M´agrada fer anys, m´agrada que la gent es recordi de mi, m´agrada que em facin regals... però no m´agrada celebrar el meu aniversari!!!!. Bé, cal especificar millor: si m´agrada bufar les espelmes o que em felicitin, però en petit comité -un esmorzar al llit, un sopar, un pastís petit amb una espelma xula, una amiga que et sorprèn, un viatget sorpresa-. El que m´angoixa és una gran celebració on jo sigui la protagonista perquè potser no sé que dir, potser no em recordo de tots els convidats -vull dir que no puc estar per ells-, potser no tinc el dia o no sé posar prou cara de sorpresa quan em fan un regal o expressar prou alegria quan descobreixo algun convidat sorpresa que no esperava. M´agrada una gran celebració per l´aniversari dels demés, però en el meu suposo que no aconsegueixo relaxar-me, es aquella sensació de sentir-te obligada a ser feliç i passar-ho molt bé a la revetlla de cap d´any.

Per això mateix, tampoc no m´agradaria ser la núvia al casament. M´agradaria no ser mai el mort en l´enterrament, però em temo que això algun dia serà inevitable...I de fet, relacionat amb això, he descobert una raó de pes que justifica la meva reticència a celebrar el meu aniversari por todo lo alto: Segons un equip d´investigadors de la Universitat de Zuric -per fi una universitat propera- les possibilitats de morir a l´aniversari del nostre naixement augmenten. Així, segons aquest estudi publicat en el diari Annals of Epidemiology, les probabilitats de morir el dia del nostre aniversari s´incrementen un 14% respecte a qualsevol altre data de l´any i a mida que ens fem més grans, aquest percentatge augmenta (és del 18 % partir dels 60 anys). L´anàlisi, realitzat en 2,4 milions de morts en un període de 40 anys, afirma que en el dia de l´aniversari augmenta l´estadística de defuncions per atacs de cor, caigudes, suïcidis, accidents, càncers... Xungo, no? 

Pel que es veu hi ha diverses explicacions d´aquest fenomen com ara: excés de menjar i beguda durant la celebració, estrès per fer-se gran o per reunir-se a celebrar el cumple amb una família horriblement desavinguda, el fet de fer balanç de la nostra vida i que ens sembli molt negatiu o per un efecte psicològic, contrari a l´efecte placebo (persones malaltes o molt grans que es posen com a meta "sobreviure" fins el dia del seu aniversari. Sembla que la ment venç al cos, però finalment, quan s´ha aconseguit l´objectiu, la ment abandona la batalla)

En fi, atenent aquestes raons, totes aquelles persones que es deleixen per tenir una graaaaan festa d´aniversari s´ho haurien de prendre amb una mica de calma... Però no us preocupeu, perquè al marge del que digui l´estadística, el que esta claríssim es que quan un fa el que vol, ja sigui festa gran, festa petita, cap festa, 1000 festes... és quan realment es sent bé. I sentir-se bé allarga la vida SEGUR!!!

Decideixo no decidir res

De vegades la vida és així. De vegades no tens els control, ni saps com recuperar-lo, així que decideixes no decidir (bé, això també ho esta fent el Rajoy, així que segurament no deu ser una elecció gaire intel·ligent). El que fas es deixar-te dur i no saps si el que et tocarà serà bo o dolent, així que provisionalment vius en una muntanya russa –lo de provisional és important, perque viure en una muntanya russa no és massa bo, però si com a mínim tens clar que és una situació provisional, la cosa no es tan terrible-. Això si. De vegades puges i de vegades baixes.

.

Pujant

Pujant

Pujant

...

Caient

Caient
Caient

I aleshores la opció més coherent és aïllar-te una mica per tal de no arrossegar a ningú al teu costat, perquè aquest camí de la no decisió, és un camí que s´hauria de fer sol. I si el fas ràpid encara millor (segons les prediccions maies no ens queda gaire temps).

Però quan ho he comentat en veu alta, he trobat que hi ha gent que creu que decidir no decidir no és possible. Que és una contradicció. I aleshores m´he topat amb un debat infinit sobre la lògica. Per què si afirmes que has decidit no decidir, en el fons estas dient que has pres una decisió. És com dir que deixaràs que sigui el temps qui decideixi per tu. Per tant, has decidit alguna cosa i per tant, l´enunciat no té lògica.

Perquè ens entenguem, una altra afirmació sense lògica seria afirmar: "Jo sempre dic mentides". Si sempre dius mentides aleshores ara també n´estaries dient una i per tant, en realitat, sempre dius la veritat?.

Buf. Complicadíssim això de la lògica!. Justament ara que voldria tenir la ment en blanc. Buidar-la... Però resulta que les persones no som discs durs que es poden formatejar, reparar i reiniciar. Nosaltres necessitem temps. I espai. Espai individual (per sort ni el millor hacker del món pot entrar al nostre cap si no volem). Així que mentre em dedico a no decidir, mentre ocupo a soles el meu espai, penso fer una altra cosa que se´m dóna molt bé: distreure la ment, canviar de tema... Por cierto, ¿creeis que este año se volverán a llevar las botas de media caña con punta alargada y tacón fino? ¿creeis que Mary Paz podría considerarse un referente de moda??... jajaja. Mònica, m´encantes!

Veure imatges de les persones que estimes alleugera el dolor

Dissabte a la nit. Tinc un sopar. A última hora decideixo planxar una camisa. Mentre ho faig recordo dues coses: que mai he après a planxar bé i que una vegada vaig tenir un novio mooolt alt i que, jugant a ser la perfecta mestressa de casa, vaig decidir planxar una de les seves camises gegants perquè ell veies lo enrollada que podia ser. Va ser la primera i la darrera vegada que se´m va ocórrer una idea tan absurda: vaig trigar ben bé mitja hora a planxar aquell tros de roba que semblava un llençol i quan vaig acabar, suant i desesperada, les mànigues continuaven arrugades. Així que procuro fugir sempre que puc d´aquesta tasca tan desagraïda, però dissabte a la nit em vaig animar (bé, no sabia que posar-me i feia tard - que raro!-). Em va semblar que havia millorat el meu estil o bé que la planxa treia tan vapor que la cosa anava ràpida… gairebé diria que estava orgullosa de mi… I de sobte em vaig fotre una cremada que vaig flipar!

La primera reacció: cagar-me en tot. La segona: estrènyer la cremada amb l´altre mà. I la tercera: mullar-me el braç sota l´aixeta mentre decidia si posar-me pasta de dents –però anava justa de temps- o àloe vera –però vaig recordar que se m´havia mort la planta temps enrere-. I al final, veient que res m´alleujava aquell dolor punyetero, vaig vestir-me a tota pressa jurant que no tornaria a comprar res més que necessites planxa. 

Aleshores no sabia que la millor solució hagués estat mirar la foto d´un ésser estimat... Vosaltres ho sabíeu?... Diuen que esta científicament demostrat que mirar la imatge del teu enamorat/ada alleugera el dolor!

Segons Sean Mackey, de la Universitat de Stanford dels EEUU (ho sé... sempre són estudis d´universitats llunyanes), l´amor és un eficaç analgèsic. Ho va constatat després d´estudiar a l´any 2010 el cervell d´estudiants enamorats mitjançant un escàner de ressonància magnètica funcional, mentre els sotmetien al dolor. Aleshores va veure que després de la prova, el grau d´alivi del dolor quan veien la foto del seus estimats era semblant a la morfina i conclou afirmant que l´amor redueix la sensació de dolor per mitjà del nucli accumbens (centre de recompensa del cervell)

Si fem cas d´aquest estudi, la tècnica es podria emprar en infinitats de casos. Per exemple, quan estas a punt de parir, amb unes contraccions horroroses que no saps on comencen ni on acaben, i creus que no sobreviuràs a aquell dolor insuportable, res d´epidurals, ni de respiracions controlades, ni d´estrènyer els punys fins que els dits se´t posen blancs. Res d´això!. Agafes i molt tranquil.lament, et treus de la butxaca del camisó la foto del pare de la criatura, la mires una estoneta i llestos. Arreglat! Dolor controlat. Jaja. Us imagineu que faríem la majoria de dones si en un moment així el personal mèdic ens oferís la foto del nostre estimat per fer suportable el dolor???

Per això, tot i que sóc una fan declarada de les investigacions curioses, penso que aquest estudi és, com a mínim, qüestionable... o només és pot aplicar en cas de dolors lleugers ... o potser mai no he estat tan enamorada com els estudiants de Stanford!!!

Emoticones SI o emoticones NO ?

Ho sento. No m´agraden. Fins i tot diria que em fan ràbia. Com els pares Noel que pengen als balcons al Nadal... no suporto les emoticones!!!

Els senzills, tipus smiley alegre i trist encara... però la resta?. Detesto rebre un missatge farcit d´aplaudiments, cares de sorpresa, de decepció, ulls ploraners, cors, llavis que xiulen i dibuixets varis, sobretot si es tracta d´un entorn laboral. I a més, no hi ha prou amb enviar-ne una? Cal enviar 10 emoticones de cop???? És per mandra o per manca de vocabulari?. Segurament es tracta d´un problema personal, potser les emoticones em despisten, no les se interpretar prou bé o em fan sospitar que la gent les utilitza per ser borde -i després intenten suavitzar la seva falta de tacte posant un smiley sonrient al final del missatge, quan ja te l´han fotut-.

A més a més, el tema és més complicat del que sembla, perquè no totes les emoticones són smileys malgrat que sovint es facin servir aquestes dues paraules com a sinónims. 

El smiley és fruit d´una campanya de MK empresarial intern amb la qual es pretenia crear bon rollo entre els treballadors. Somriures que alegressin la jornada i fomentessin un bon ambient laboral, tipus allò de Have a nice day, que penso que encara fa més ràbia: "La previsión de producto para el mes de abril no era la correcta. Cómo la calculaste? Me la puedes volver a pasar antes de mediodía?. Que tengas un buen día!"... No em digueu que rebre aquest tipus de correus interns quan són les onze del matí i estas a tope no sona a recochineo puro y duro??. La imatge del smiley seria aquella cara somrient, de color groc, dos punts negres que fan d´ulls i mig cercle que fa de somriure, adoptat per la cultura de música dance acid house de finals dels 80 i que té la seva versió trista.