Oh, Badalona! Festes de Maig´13

Forever Alone

De vegades et trobes a Internet coses una mica friquies, però que et fan riure una estona. És el cas del Forever Alone – sol per sempre- . Sabeu qui és?

Per qui no el coneixeu, us diré què es tracta d´un meme. I què és un meme? És una idea o símbol que es transmet de manera explosiva per la Xarxa. Actuen com una mena de virus, en el sentit que passen molt ràpid de persona a persona transmetent la idea que representen i d´aqui que es parli de transmissió viral.  Poden ser de temàtica seriosa o humorístics, però els més abundants són aquest darrers.

Dels memes humorístics podríem dir que són “xorrades d´Internet que molen”. Una broma que es llança a la xarxa i comença a tenir èxit i es posa de moda. Com quan es van posar de moda el vídeo de “Hitler s’assabenta que…” o el del nen que plora al seient de darrera del cotxe quan el porten al dentista o el dibuix d´un nadó en 3D que ballava i que va aparèixer a la sèrie de TV Allie Mc Beal –aquest li encanta a la Mar-.

   

Els memes viatgen ràpid per la xarxa i la majoria de vegades es difícil saber qui ni on els va originar. De vegades són senzills i de vegades són força complexes, però ja formen part de la nostra cultura cibernètica i sovint sembla que no ets ningú si no saps quina és el meme que esta de moda. Val a dir, però, que són extremadament peribles.

Doncs bé, el forever alone és un meme que es basa en una vinyeta dividida en quatre parts on l´autor expressa la soledat i el sofriment del seu personatge. Té un rostre lleig i desfigurat de tant plorar, doncs mai es desfà de la sensació d´abandonament: no té novia, ni amics, ni família i quan els té, aviat l´abandonen, de manera que sempre es troba en situacions en les que ell sobra o que es queda sol.

Tot i que pot semblar-nos trist, l’enfocament és humorístic i ha aconseguit instaurar en el llenguatge d´Internet i les xarxes socials, el ser o estar Forever Alone – sobretot en fcbk i twitter, on s´utilitza per fer broma de determinats comportaments socials-. Fins i tot, a EEUU al 2011 es va convocar un flashmob on es va citar simultàniament a una multitud d´homes que creien que havien aconseguit una cita gràcies a la web OKCupid. En realitat però, no havien aconseguit cap cita amb cap dona sinó que es tracta d´una broma multitudinària: els bromistes van poder veure la cara de les seves víctimes quan descobrien l´engany per mitjà de càmeres earthca.com (que aquell dia va quedar saturat). Aquesta trobada es va commemorar amb un cartell de Forever Alone enganxat a una cabina telefònica de la zona - s´ha de tenir un gran sentit de l´humor per entomar aquest tipus de broma pública, no creieu?-

El seu origen no està clar, però el que si sabem es que es va començar a fer popular en diferents comunitats a mitjans del 2010 -es tracta d´un momo una mica "antic"-.

Us heu trobal mai completament Alone? Penso que tots ens hi hem trobat alguna vegada - jo en recordo unes quantes jaja- i  que el millor que es pot fer en una cas així és prendre-s´ho amb humor... I a més, millor forever alone que in bad company, no?

Aggg... Em moro de vergonya!!!

Ets una persona amb sentit de l´humor, rius sovint i xerres molt. Quan estàs en un entorn familiar, amb un grup d´amics fent un vermut, o a un dinar amb companys de la feina, et sents molt còmode, segura i relaxada. Però què passa quan no “controles” l´entorn? Què passa quan per exemple et trobes a una persona coneguda a un lloc que no esperaves? 

En un primer moment fins i tot penses a amagar-te, però ja t´ha vist així que aquest opció no és viable. I allà el tens. Plantat al teu davant i tu no saps què dir. Et trobes molt incòmode dins la teva pròpia pell, no esperaves trobar aquesta persona aquí i tot i que no estàs fent res dolent, no actues amb normalitat. I quan més conscient ets de la teva incomoditat, més et cremen les galtes, més et suen les mans i mes tonteries ets capaç de dir. Per què et passa això? Per què aquesta vergonyeta incòmode?  Perquè ets TÍMIDA - tot i que hi ha gent que et coneix i no s´ho creu-. 

La timidesa és un estat anímic. Una sensació de malestar psicològic que experimenta una persona quan es veu exposada a determinades situacions socials i que es basa en un excés d´atenció als propis pensaments, sentiments i reaccions físiques. Val a dir que en major o menor grau, tots experimentem certa incertesa, ansietat i inseguretat a l´hora de conèixer gent, parlar en públic o visitar un lloc que no és el nostre espai habitual: pots ser que ens sentim fora de lloc, que ens suïn les mans, que ens tremoli lleugerament la veu, que ens ruboritzem... El normal, però, és que un cop trencat el gel, aquestes situacions socials ens semblin suportables i fins i tot, agradables -si no es així la timidesa pot derivar en un problema més greu, com ara la fòbia social-.

Però per què ens sentim així? A part de ser un tret que pot format part de la nostra personalitat, hi ha altres factors que faciliten l´aparició d´aquest malestar com ara el desig que tenim de ser positivament valorats i la por que sentim davant el rebuig social:  no sabem si resultarem prou competents, prou valuosos o prou atractius pels demés i això ens preocupa massa –una vegada més, allò de voler agradar sempre resulta nociu-. A més, amb aquesta inseguretat, estem provocant l´efecte peix que es mossega la cua:  no estem prou segurs de valdre i ens autosabotegem. Crec que no valc, transmeto imatge que no valc, la gent percep que no valc, jo noto el que pensen els demés i al final m´auto-convenço que tenia raó, i que definitivament, no valc. Així que trenca aquest cercle i surt de la roda!. Comença a ser espontani i a ser tu mateix sense aturar-te a analitzar cadascuna de les teves reaccions.

Per valorar si ets poc o molt tímid et diré que hi ha unes habilitats socials mínimes que tots hauríem de saber afrontar sense patir i sense ruboritzar-nos:

• Iniciar i mantenir converses.
• Parlar en públic
• Expressar amor, afecte o que alguna cosa ens agrada
• Demanar favors
• Rebutjar peticions
• Fer compliments
• Acceptar compliments
• Expressar en veu alta les nostres opinions personals
• Expressió justificada d´una molèstia
• Disculpar-se o admetre ignorància
• Petició de canvis a la conducta de l´altre
• Entomar crítiques  

Que tingueu certa dificultat en una o dues d´aquestes habilitats entra dins la "normalitat", però si teniu dificultats per dur a terme la majoria d´elles -jo n´he comptat unes quantes que em costen-, aleshores el problema és més greu: sou massa o bastant tímids!

Però no us amoïneu que tot és pot arreglar... La timidesa és un estat anímic i com a tal, es pot modificar, només és qüestió d´esforçar-se i treballar els punts dèbils - fins i tot hi ha cursos per millorar les nostres habilitats socials-, tot i que per superar-ho potser hi hauria prou amb deixar d´autocensurar-te, saber-te únic i acceptar que no ets infal·lible ni pots agradar a tothom.

I com a cònsol us diré que la història és plena de tímids famosos que vam triomfar als seus respectius camps: Borges, Hitchcock, Agatha Christie, Marilyn Monroe, Nietzsche, Marx, Einstein ... i que els tímids són més sensibles, més observadors i es fixen en més detalls que la resta dels mortals perquè esta comprovat científicament que les persones introvertides tenen una major activitat cerebral, analitzen la informació més profundament, reflexionen més temps abans de prendre una decisió i són més creatius. I encara més. La majoria d´homes troben molt sexy que una dona es ruboritzi... Així dóna gust ser tímida a que si?

La "relativitat· del temps

  

Recordeu quan fa uns anys quedaves amb algú i al final no us trobàveu? Com que no hi havia mòbils, si un arribava una mica tard, no podia avisar i potser l´altre es cansava d´esperar i marxava. O bé quedaves en un lloc poc indefinit "ens veiem a l´ajuntament" i resulta que no hi havia manera de trobar-se, perquè tu esperaves asseguda a un banc i l´altre s´esperava davant del cinema i quan veies que les agulles del rellotge anaven avançant, et posaves nerviosa i decidies donar una volta per la plaça a veure si el veies i ell decidia el mateix, de manera que tots dos donàveu voltes i no us arribàveu a trobar mai? De vegades quan ja estaves a punt de tornar cap a casa, ensopegaves amb ell o de vegades marxaves i quan arribaves a casa et deien "fulanito t´acaba de trucar" i potser el trucaves al fix i tornaveu a quedar o potser ho deixàveu estar per un altre dia... Doncs si ara això de viure sense mòbil ens sembla llunyà podeu imaginar com era la vida abans dels rellotges?. 

Per exemple, els romans no dividien el dia en 24 hores sinó que el dividien en fraccions de temps que no sempre tenien la mateixa durada. Així el dia començava amb la sortida del sol  i fins que es feia fosc comptaven 12 parts de temps numerades per ordinals - hora prima a la sortida del sol, hora segona, hora tertia, a mig matí hora sexta, migdia hora nona ...- i la nit començava amb la posta de sol i es dividia en 4 torns de guàrdia o vigília d´unes 3 hores cadascuna, fins que tornava a sortir el sol.

Com que les nits i els dies tenen diferent duració segons l`època de l´any, les hores d´un dia no duraven igual a les hores del dia següent, ni la durada de les hores del dia era la mateixa que la de les hores de la nit. Amb aquestes condicions, els romans no podien donar tanta importància com nosaltres al temps i per citar-se amb algú s´havien de conformar amb unes quantes indicacions generals com ara, quedem ante meridiem (pel matí) o a quedem l´hora suprema (final de la tarda, més o menys a la posta de sol)... I encara més. Sembla que quan parlaven d´un moment, es referien a una porció de temps d´una duració aproximada d´un minut i mig -però segurament cadascú tenia la seva pròpia manera de calcular els minuts-. Així que quedar amb algú i trobar-lo esdevenia una quimera gairebé impossible: havies de molt ser pacient i creuar els dits si quedaves per anar a veure un espectacle al circ... Imagineu la pila de malentesos que deurien haver!. 

Tot i que si ho penseu bé, també devia haver-hi un munt d´avantatges. Com ara no esta localitzat mai i que ningú et demanes explicacions. I si te les demanaven, podies contestar sense concretar massa i ningú et podia retreure que no estiguessis dient la veritat. Pels adolescents, l´hora màxima d´arribada a casa per la nit devia ser molt flexible i més encara segons l´època de l´any (igual podies arribar a les 3 que a les sis de la matinada). Els de RRHH es devien tornar bojos, perquè tothom entraria a treballar ante meridiem, però mai seria una hora exacta. Escaquejar-se devia ser fàcil i donar llargues a les persones amb les que no volies quedar, també. Els típics amics impuntuals del quart d´hora -als que sempre se´ls ha d´esperar entre 10 i 15 minuts- en temps dels romans no es considerarien impuntuals i si havies de fer gestions a un mostrador i el funcionari romà et deia "esperi un moment" sabies que l´espera duraria com a mínim un minut i mig.

El que està clar doncs, és que el temps és un concepte amb moltes particularitats. Per exemple, és molt comú sentir a dir que el temps flueix... Però a través de què? I a quina velocitat ho fa? Plató deia que el temps era una il.lusió, i jo no sé si tenia raó, però esta clar que el temps és relatiu. I també que depén de l´espai i del moviment, cosa que es pot demostrar imaginant una escala mecànica: si et mous a la velocitat de la llum -res no es mou més ràpid que la llum- pots estar al principi i al final de l´escala al mateix temps, sense importar si et mous d´un esglaó a l´altre o si et quedes aturat. També és possible celebrar la nit de cap d´Any un munt de vegades: només cal que viatgis amb avió la nit del 31 de desembre en direcció contrària a la franja horària i ja tornes a ser a l´any passat!. En fi, tot plegat força confuns i més si tenim en compte que la comptabilització del temps també depèn de com decidim mesurar-lo col.lectivament i dels nostres calculs personals -de vegades un minut se´t fa etern i d´altres amb 24 hores no en tens prou-. Per cert, un moment, ara vinc!

Por al compromís: psicosis ?

Val. Perfecte. Coneixes un noi. T´agrada i tu a ell. Comenceu a quedar. Per fer un café, per sopar, per anar al cine… Us passeu les hores xerrant, rient o abraçats. Un dia us trobeu uns amics seus i te´ls presenta. Un altre dia et diu que et vol presentar el seu germà. Un dissabte el convides a la festa d’aniversari de la teva germana. Cada dia passeu més nits l´un a casa de l’altre. I un dia et proposa que potser hauríeu de fer un pensament, que potser podríeu viure junts… I de sobte, la banda sonora romàntica que havies escoltat dins el teu cap des de que el vas conèixer, es transforma en la música terrorífica i inquietant de Psicosis. El teu estómac s’encongeix. Sents que alguna cosa ha canviat. Estàs confosa. I comences a pensar que potser aquest noi tampoc no es tan meravellós. I comences a buscar-li tots els defectes del món –els que té i el que no té -. I comences a creure que per estar amb ell et perdràs moltes coses, que tu encara has de tenir moltes experiències, que en realitat no necessites una parella estable, que no vols renunciar a la teva llibertat i que total, totes les històries tenen un principi i un final, i que tots els principis són bonics i tots els finals són terribles i que no saps si vols tornar-ho a passar malament i... tens un problema greu i és diu POR!.

En principi, la por no és un sentiment negatiu perquè és un mecanisme de defensa que crea la nostra ment quan percebem una situació de risc. El problema apareix quan resulta que la situació de “risc” és en realitat un estímul positiu, com ara plantejar-te un projecte de futur amb algú que t´agrada. En aquest cas, estaríem parlant d’una por irracional i aquesta mena de por té sempre com a base la inseguretat.

Per què apareix? Fins ara t´havies protegit dins d´una bombolla, gran i rodona, on et trobaves la mar de bé. Però amb la proposta d´aquest noi, la bombolla i el teu apreciat espai perillen i penses que això desestabilitzarà la teva seguretat. Tens por a la intimitat. Tens por que et coneguin de debò. Tens por a decebre o a que et decebin. I la primera solució que et ve al cap és evitar allò que t´esta provocant malestar així que comences a posar-li pegues a tot, en un intent de justificar la teva indecisió. I mira que aquest noi t´agrada!. Però com que et sents fràgil i amenaçada, t’allunyes, quan en realitat l´amenaça a la teva estabilitat no ve de fora, ve de dins. L´amenaça ets tu. I fugint continuaràs arrosegant el problema...

Bé, i què has de fer per no fugir més?. En primer lloc adonar-te’n que tens un problema i que el tens tu – assumeix les teves limitacions emocionals-. En segon lloc, la por es venç encarant-la, així que res de fugir amb la cua entre les cames. Deixa de repetir patrons: si t’interessa aquest home, queda’t i lluita contra les teves inseguretats. Parla amb la teva ment, fes-li veure que segueixes tenint el control, que no passa res, que tot estarà bé... En tercer lloc, autoestima – a aquestes alçades de la vida, no se si us heu adonat que aquest és l´ingredient clau per a tenir una existència feliç-. I en darrer lloc, parla-hi, confia´t, comunica´t, expressa´t...

Pensa que a banda de la personalitat que té cadascú i de les experiències que ha viscut - que han anat modificant la seva manera d´estimar-,  la majoria de persones que tenen por al compromís han rebut una sobreprotecció afectiva quan eren nens o bé han tingut una educació molt permissiva o massa rígida: sempre hi havia un adult que els marcava el camí i no els deixava desenvolupar les seves pròpies eines per valer-se per si mateix. D´adults és converteixen en uns grans conqueridors emocionals. Són encantadors, seductors... són persones que atrauen perquè tenen una gran carència afectiva però quan es veuen dintre d´una relació, es paralitzen. Experimenten molta por quan perceben que poden perdre el control, quan s’ensumen canvis o veuen perillar la seva “zona de seguretat”. Sovint, per evitar  aquesta por a la intimitat, s´enganxen a una relació tòxica sense futur, dins la qual es senten molt desgraciades i al mateix temps, i contradictòriament, segures. De vegades van encadenant una relació tòxica rera l´altra, tot maleint en veu alta la seva mala sort i acumulant més fracassos i més por al compromís a mida que passa el temps, perquè les experiències viscudes modelen el nostre estil afectiu. I per si tot això no és suficient, val a dir que actualment vivim una època on s´exalta el desig i les ganes d´estar enamorat però en canvi, es contempla el compromís afectiu  com una comdemna a cadena perpetua de la que tothom vol escapar.

En fi, sigui com sigui, si vols et pots curar i deixar de fugir. I crec que val la pena arriscar-se, no?. Tot el que sigui per estar bé o per estar millor, sigui benvingut... així que prou d´excusses, de sabotejar-te a tu mateix, de culpar els demés i de maleir el teu destí. Soluciona-ho. Enfronta les teves pors! 

(Dedicat a una amiga petitona)

Sant Jordi 2013!!!

El dia de Sant Jordi és la festa de festes a tota Catalunya i si teniu ocasió, el millor que podeu fer és  agafar-vos el dia de festa i voltar pel carrer. A mi m´agrada fer-ho per Barcelona perquè l´ambient és molt especial: els carrers són plens de colors i de gent relaxada que passeja amunt i avall. Hi ha sorolls, rialles i converses alegres de tots aquells que s´aturen a mirar llibres, triar roses i fer fotos, mentre el perfum de les flors en remull, es va escampant poc a poc pels racons de la ciutat. Tothom esta content. Com tots sabeu, aquest dia els enamorats intercavien roses i llibres, per tant és una festa que conjuga amor i cultura i això sol ja és prou especial, no?. Hi ha gent que espera aquest dia per passar-se hores mirant llibres, sense pressa, o fent cua per aconseguir la dedicatòria del seu escriptor preferit. Hi ha qui passeja somiant quantes roses rebrà o qui decideix autoregalar-se un llibre i una rosa i es passa hores remenant a les paradetes que inunden la ciutat.

Recorrent els carrers te n´adones que cada any els floristes són més creatius i s´esforcen per sorprendre´ns amb  noves varietats de roses. Hi ha de tots els colors i de totes les mides que us pogueu imaginar, tot  i que us he de dir que jo em quedo amb la clàsica, una rosa vermella acompanyada d´una espiga groguenca  de blat. I és que aquesta rosa de sempre és triplement simbòlica:  una sola flor per demostrar l´exclusivitat de l´amor – bé, si us regalen dos o més roses tampoc no penseu malament, eh?-, de color vermell perquè simbolitza la passió i una espiga de blat que representa la fecunditat.

I posats a triar, encara m´agrada més si em regalen un llibre – si em vols fer contenta, regala´m llibres-. Penseu que el dia de Sant Jordi és una festivitat molt celebrada pels escriptors,  els lectors i els llibreters, doncs en aquesta diada es concentra entre el 8% i el 10% de les vendes de llibres anual –que en xifres ve a ser 1.5 milions d´exemplars venuts. I que, malgrat de que manera diferent, la festa del llibre no es celebra només a Catalunya, sino que és celebra arreu del món - des del 1995 la UNESCO va declarar el dia 23 d´abril com el Día mundial dels llibres-.

En fi. Espero que el sol solet d´ahir us toqués a tots una miqueta i que ho celebréssiu com cal, a soles o acompanyats. 

 

 

NO ES LO MISMO SER QUE ESTAR...

  

(…) por ejemplo

una mujer es buena

cuando entona desafinadamente los salmos

y cada dos años cambia el refrigerador

y envía mensualmente su perro al analista

y sólo enfrenta el sexo los sábados de noche

  

en cambio una mujer está buena

cuando la miras y pones los perplejos ojos en blanco

y la imaginas y la imaginas y la imaginas

y hasta crees que tomando un martini te vendrá el coraje

pero ni así …

Mario Benedetti

  

Molt ben explicat no???

Ara només falta dir que un home és bo quan es passa el dia capficat en la seva feina i en res més, quan fa un seguiment exhaustiu dels resultats de futbol setmanals, quan pinta la casa cada dos anys i quan dissabte a la nit, després de tenir sexe, és dóna mitja volta i començar a roncar placidament satisfet...

I un home esta bo, quan et fa somiar, somiar, somiar... amb els ulls oberts o tancats. Quan al seu costat saps que ets única i especial. I quan sents vertígen només d´imaginar-te compartint amb ell molts martinis, moltes birres i moltes nits sense dormir.

Ah! I em deixava de dir que passat un temps, de vegades descobreixes que hi ha homes - i dones- que ni són bons, ni estan bons.