Pors irracionals

 

Classe d´anglès. Fa anys que estudies aquest idioma i en gramàtica te´n surts prou bé. Et toca fer la teva presentació. Et suen les mans. Et tremola la veu. Saps exactament el que vols dir i com ho has de dir. Però en lloc de parlar amb normalitat, en lloc  de fer un discurs més o menys coherent, comences a balbotejar, augmenta el teu ritme cardíac, et balanceges sobre el mateix peu de manera mecànica i reiterada, et toques els cabells. Rius nerviosa. No hi ha manera. Mires al terra buscant la inspiració necessària. T´agradaria estar a qualsevol altre lloc lluny d´aquí i d´aquest profe de pell rosa i cabell taronja que et diu que tornis a començar. Per un segon somrius. Estas imaginant que un meteorit gegant impacta contra la terra i heu de suspendre la presentació. Tens pànic a parlar un idioma estranger i creus que ningú pateix tant com tu. Però no ets un cas únic. Fins i tot hi ha programes d’intervenció psicològica - Psicospeaking- destinats a resoldre casos com el teu i que estan obtenint resultats molts satisfactoris. 

Un altre cas... Fa anys que et vas treure el carnet de conduir. Et va costar  molt esforç, temps i diners, però ni quan vas tenir el paperet rosa a la cartera, vas respirar tranquil - en el fons sabies que mai conduiries amb normalitat -. Avui t´has proposat agafar el cotxe i anar fins a la platja. Si tothom pot, tu també! Penses en tot el que hauràs de fer pel camí:  dur el volant, calcular distàncies, mirar pels miralls retrovisors, observar la resta de conductors, incorporar-te a l´autopista, aturar-te al peatge, estacionar al passeig quan arribis a la platja... Buf!. Definitivament no saps si podràs. Et tremola el cos sencer, transpires, et fa mal el cap, tens taquicàrdies i ansietat. Quan més hi penses, pitjor. Se´t seca la gola i tens nàusees. Serà millor deixar-ho estar. Ja conduiràs un altre dia... Potser no ho saps, però tens amaxofobia, és a dir, por a conduir un vehicle. Tampoc ets únic. El 33% dels conductors ho poden arribar a patir en algun moment de la seva vida i hi ha teràpies per a la dessensibilització sistemàtica i la exposició graduada, que ajuden a superar el teu temor.

Però, ¿per què aquest pànic? ¿per què aquest terror irracional?.

Una fòbia és una por intensa i específica a objectes, criatures, animals i situacions concretes. Qui no la pateix no ho entén i creu que no hi ha per tant, però la persona que si la pateix, quan s'enfronta a aquest objecte o situació, experimenta una intensa ansietat de forma immediata. Evidentment hi ha diferents tipus de fòbies i cadascuna afecta en major o menor grau la vida quotidiana de l´individu: algunes fòbies impedeixen a qui la pateix dur una vida normal i d´altres en canvi, gairebé no tenen incidència, sobretot si l´individu té molt poc contacte amb el que li provoca la por. Però en qualsevol cas, quan tenim identificada aquesta por irracional,  el primer que se´ns ocórrer es  evitar la situació que ens provoca la fòbia per sempre més. Error. Precisament els experts recomanen fer el contrari, és a dir, per controlar el pànic, ens hi hem d’enfrontar. Així que si et fa por parlar anglès, l´ has de parlar. I si et fa por conduir, no deixis de fer-ho o no superaràs mai aquesta por.

I si algú ha pensat que els dos casos plantejats són absurds, us informo que el ventall de fòbies existents és gairebé infinit i sovint desgavellat. Com a mostra, un botó:

• Aliumfòbia: por als alls
• Alodoxafòbia: por a les opinions
• Ancrofòbia: pànic al vent
• Anuptafòbia: por a la solteria
• Araquibutirofòbia: por a que algun aliment es quedi incrustat entre les dents o s´engaxi al paladar
• Bogifòbia: pànic als follets o als monstres
• Cacofòbia: por a la lletjor
• Catoptrofòbia: por als miralls o a veure´s en ells
• Coulrofòbia: terror als pallassos
• Crometofòbia: por als diners i als valors de capital
• Emetofòbia: por a vomitar o veure a algú vomitant
• Espectrofòbia: por als fantasmes
• Gamofòbia: terror al matrimoni
• Hexakosioihexekontahexafòbia: por irracional al numero 6 o al 666
• Leucofòbia: por al color blanc
• Lutrafòbia: terror a les llúdries
• Hipopotomonstrosesquipedaliofòbia: por irracional a la pronunciació de paraules llargues, científiques o poc comunes al llenguatge col.loquial
• Penterafòbia: por patològica a la sogra.
• Socerafòbia: por patològica a ambdós sogres.
• Telepatofòbia: por a que les persones que t´envolten llegeixin els teus pensaments
• Variabofòbia: por a les variables
• Zemifòbia: pànic als talps

Algunes són increïbles, no? Tot i que si ens analitzem una mica a fons, segur que tots en patim unes quantes en un moment o altre de la vida... Jo per exemple, he desenvolupat un terror irracional a certs pallassos, a certs fantasmes i sobretot als talps, jaja

El Bulli Foundation

Li diuen l´alquimista de la cuina. Hi ha qui el considera el millor dels genis. Qui compara les seves creacions amb les simfonies de Beethoven. Qui diu que no hi ha art més directe que el que ell fa, ni més plaent, ni que impliqui més sentits: olfacte, vista, gust, tacte... 

¿Sabeu de qui estem parlant?. Doncs del barceloní Ferran Adrià, que ara es llença a una nova aventura.  El BulliFoundation. Un nou format centrat en l´exploració dels límits de la creativitat. Un centre d´investigació dissenyat per convertir-se en la nova meca mundial de la creació a l´àmbit culinari. Obrirà les seves portes al 2014 i s´ubicarà a la Cala Montjoi de Roses, on era el Bulli original, ara ampliat i remodelat sota una filosofia d´integració amb el paisatge i la sostenibilitat ecològica

Però a més de la fundació, en col.laboració amb la UB, desenvoluparan la BulliPedia, una enciclopèdia gastronòmica a la Xarxa, una eina de divulgació de tot el coneixement que generi el Bulli i "la llar digital de tot el que sabem sobre el sabor" - en paraules del propi Adrià-.

Sé que hi ha  qui opinarà que en temps de crisi, no hi ha lloc per a l´alta cuina. I segons sota quin prisma ho mirem, potser no li faltarà raó... Però si ningú s´arrisca, si ningú es dedica a innovar, a crear, a fer realitat els projectes somiats, a exportar país, a divulgar coneixements, mai no sortiríem d´aquest forat, no?

Així que espero que en aquesta aventura tingui tant èxit com en les anterior, perquè és un projecte fruit de l´esperit de superació de molta gent, de molt esforç, molts somnis i molta dedicació. Si voleu saber-ne més, cliqueu aqui i veureu el vídeo de presentació -tot i que us avanço que és una miqueta llarg-.

Val a dir que la BulliFoundation és un concepte extremadament original i ambiciós. Fins i tot diria que és tan novedós, tan modern, tan cool, tan futurista, que costa d´explicar... Però si teniu ocasió -i peles- , crec que ho hauríeu de visitar. I potser tindreu la sort de provar una deconstrucció d´arròs a la cubana, que va ser la primera desconstrucció que va crear el Ferran Adrià al 1995. Mummm. No us esta agafant gana?

Més clar que l´aigua !!!

De vegades caldria no buscar explicacions surrealistes ni justificacions absurdes. De vegades les coses són més senzilles del que pensem. No ens enganyem , no fugim d´estudi... millor accepten la "derrota" i anem a una altra cosa, no?.

El video no és nou, però me l´ha enviat una amiga i he rigut molt, perquè m´ha recordat unes quantes - moltes -converses que he mantingut amb diferents amigues al llarg del temps... tot i que he de dir que sóc bastant pràgmàtica, poc donada a buscar explicacions rocambolesques, i tinc per costum nombrar a les coses pel seu nom, malgrat que facin mal...

No us sembla que algunes de les "justificacions" de les amigues són genials?



Primavera i poesia

Doncs res. Tot es començar. Ja esta aquí la primavera, com cada any... I si ahir era el dia de la felicitat, resulta que avui és el dia mundial de la poesia!.

No sé què opinareu d´això d´establir dies a nivell mundial dedicats a una temàtica determinada, però del que estic segura es que no afecta gaire al nostre dia a dia... Tot i aixi, no em negareu que té un toc poètic establir el dia mundial de la poesia just el dia que comença la primavera, no? -trobo que aquí els de la UNESCO van estar fins-

No sóc massa de poemes, perquè bàsicament el que m´encanta és llegir novel.les, però aqui us en deixo un de Cavafis, que ja vaig penjar una vegada al blog, i que és el meu preferit - si, ho reconec, quan m´agrada una cosa, m´agrada molt-. 

Cuando a medianoche se escuche
pasar una invisible comparsa
con música maravillosa y grandes voces,
tu suerte que declina, tus obras fracasadas
los planes de tu vida que resultaron errados
no llores vanamente.
Como hombre preparado desde tiempo atrás,
como un valiente
di tu adiós a Alejandría, que se aleja.
No te engañes
No digas que fue un sueño.
No aceptes tan vanas esperanzas.
Como hombre preparado desde tiempo atrás,
como un valiente
como corresponde a quien de tal ciudad fue digno
acércate con paso firme a la ventana,
y escucha con emoción -no con lamentos
ni ruegos débiles- como último placer,
los sones, los maravillosos instrumentos de la
comparsa misteriosa
y di tu adiós a esa Alejandría
que pierdes para siempre

 

... És un adéu, és trist, però també s´intueix l´inici d´una nova etapa. I els canvis, malgrat que ens facin molta por, sovint ens acaben aportant coses noves, inesperades, meravelloses, de vegades molt millors de les que teniem fins ara. Per això, cal aprendre a dir adèu amb dignitat. Tancar portes a temps. I confiar que aviat tornarà a arribar la primavera... 

International Day of happiness

Sabeu quin dia és avui???... Doncs és el dia de la felicitat!. 

Avui per primera vegada es celebra el Dia Internacional de la Felicitat: la intenció és que el 20 de març sigui un dia per inspirar l´acció per a un món més feliç. Va ser l´Assemblea General de les Nacions Unides qui va proclamar al juny de 2012 que cada 20 de març es celebrés el dia de la felicitat, convidant a tots els Estat membres, a les organitzacions regionals, nacionals i internacionals, i en general a tota la societat civil, a celebrar aquest dia i a promoure activitats concretes, en especial a l´àmbit de l´educació.

Pel que sembla, els primers debats a la ONU sobre la felicitat es van celebrar per iniciativa de Bhutan, un país que des de principis dels anys setanta reconeix la supremacia de la felicitat nacional per damunt dels ingressos nacionals i per això va adoptar el concepte de Ìndex de Felicitat Nacional Bruta per substituir al concepte més tradicional de Producte Interior Brut.

Imagino que com tot els dies marcats a nivell internacional, hi ha qui hi estarà a favor i hi ha qui estarà en contra: els defensors pensaran per exemple que esta molt bé celebrar el Dia internacional del Treballador, el de la Dona o el de la Felicitat i els opositors, en canvi, pensaran que tant els treballadors com les dones, com la felicitat,  no han de tenir un dia en concret dedicat a ells, sinó que tots els dies de l´any han de ser seus.... Però controvèrsies a part, estarem d´acord que  tots volem ser feliços, no?. Per a tots els éssers humans, tots, sense distincions de raça, sexe, edat, ni clase social, la recerca de la felicitat és un objectiu bàsic, una aspiració primigènia, un anhel innat i inherent a la nostra naturalesa.

I tot  i que potser el dia d´avui no us agafi en el vostre millor moment, potser us interessa saber que el Centre Bolivià d´Investigació en Psicologia Positiva juntament amb Happy Newcomer Inc. han organitzar una Campanya pel Dia Internacional de la Felicitat desenvolupant un portal on tothom pot accedir i compartir esdeveniments i activitats planificades arreu del món per celebrar aquest dia HAPPY, basant-se en que les persones, quan més coses fem pels demés, més feliços som.

I com apunt final, us diré que fa temps que m´he adonat que la felicitat depèn exclusivament d´un mateix i que no podem culpar els altres del nostre malestar. Que les coses petites compten - i compten molt- perquè la felicitat total i absoluta segurament no existeix. I que per tot això, val la pena centrar-nos en les coses que si tenim, valorar les coses que si ens funcionen, i no cegar-nos amb les que no van, perque els dies passen i el temps mai no s´atura... 

No deixeu mai de buscar la felicitat!

He sortit a passejar...

AL MAR, AL MAR

Tu i jo hem sopat en bons restaurants,
tu i jo hem ballat a la llum d’un fanal,
tu i jo volàvem en un Ford Fiesta groc,
tu i jo hem cantat a la vora del foc,
tu i jo hem buscat coses similars,
tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
tu i jo dalt de la nòria,
tu i jo i la nostra història,
però tu i jo no ens hem banyat mai al mar, al mar, al mar.

Plantem les tovalloles, convido a un gelat,
juguem a pala grega, esquivant passejants.
A l’horitzó es divisen les veles
d’uns nens que fan optimist a la cala del costat.
Dormo una estona, ara que bufa la mar,
així estirada se’t veu espectacular
llarga i blanqueta a la sorra llegint
intrigues vaticanes de final inesperat.
Es abusiva tanta calor.
T’incorpores i et poses bé el banyador,
amb un peu calcules com està l’aigua
i tot esta llest per tal que entrem al mar.

Així doncs si un dia vens i passes per aquí,
i sí malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no féssim camí,
molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món,
hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d’un bar,
sona bona música i som davant del mar.

M´encanta aquesta cançó -depèn de qui la canti encara molt més, Jordi-, dóna bon rotllet, al començament té com un toc hawaià... i et fa venir unes ganes d´estiu!

Hi ha qui troba la pau d´esperit escoltant música. O tocant un instrument estimat. Qui desconnecta llegint, submergint-se en altre vides o qui es desfoga bolcant els sus pensaments, tot allò que li passa pel cap,  en un quadern en blanc. Hi ha qui només es relaxa prenent el sol totes les hores de llum i qui prefereix tancar-se a una sala de cine i veure passar imatges d´històries alienes. Hi ha qui pinta, qui canta, qui va en bicicleta o qui mira partits de futbol.  Hi ha qui li agrada sortir a córrer només amb la seva pròpia companyia, qui es mata a suar a un gimnàs, qui es tanca entre quatre parets i un forn per cuinar plats exquisits o qui passaria hores i hores ballant.  Hi ha qui gaudeix del passeig per un sender verd vorejat de flors. Qui sent un esglai davant el paisatge d´una muntanya nevada i qui s´emociona davant una ciutat de vidre plena de gratacels i oportunitats. 

Cadascú troba la pau allà on pot, i a mi, si em deixeu escollir, deixeu-me una muntanya de llibres davant del mar i una cervessa per refrescar-me. I seré feliç.

Relaciono el mar amb la placidesa i el benestar. Penso que hi tinc una connexió. Em relaxa. Em posa contenta. Em tranquil.litza. Em dóna forces.  El vull a prop. M´agrada saber que el tinc. Que potser no el veig, però ell hi és. Si alguna vegada he estat convençuda de l´existència de Déu o de qualsevol altra divinitat, ha estat davant d´un paisatge blau, un penya-segat que es baralla amb l´aigua, unes onades que llisquen suaus, un vent salat que et despentina els cabells o un mar que s´estén, brau o tibat com un llançol, davant els meus ulls.

Llei de Murphy

Ets dels que al supermercat trien la cua que va més lenta, a la carretera agafes el carril que més s´atura i a la disco es poses a ballar al punt més transitat de tot el local on tothom que et passa et dóna un cop o et trepitja?. 

Segurament això està directament relacionat amb la famosa Llei de Murphy, què és una llei que de forma irònica i amb un toc humorístic, explica els infortunis basant-se en "si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament". Té també una connotació pessimista, de resignació i és aplicable a tot tipus de situacions de la vida quotidiana, des del fet més banal al més transcendent. L´exemple més famós és allò de que si et cau la torrada al terra, segur que cau per la part on està la mantega -i t´ho pringa tot-. És a dir, si hi ha varies possibilitats, acaba succeint la que té més conseqüències negatives.
 
Murphy va existir de veritat. Era una enginyer de desenvolupament que va treballar durant un breu període de l´any 1949 a la Força Aèria dels EEUU, en un experiment de coets i rails. Pel que sembla, al posar en pràctica l´experiment, les coses no sortien com ell esperava i va formular el seu famós enunciant, dient que si es podia cometre un error tècnic, segur que el cometrien. O que si hi havia una manera de fer un treball i que aquest acabes en desastre, segur que algú faria el treball d´aquesta manera. 

I després el seu enunciat es va anar introduint primer al vocabulari tecnològic i després a la cultura popular, malgrat que hi ha qui opina que la llei no és certa, sinó que el que passa en realitat és que a les persones ens costa oblidar els fet més desastrosos: no és que la torrada sempre caigui per on esta la mantega, sinó que recordem amb més facilitat aquest cas i generalitzem, de manera que traiem la conclusió que la llesca sempre cau pel costat untat, sense tenir en compte les estadístiques ni el nombre real de vegades que això ha estat així.

En qualsevol cas, hi ha una variant de la llei de Murphy que a mi m´afecta de manera especial: tot, tot, tot, requereix més temps del que havia previst i per tant, quan tinc pressa es desencanen una sèrie de fets fortuïts que et fan perdre el temps que no tinc. És com una mena de complot universal que fa que tots els obstacles del món s´interposin al teu camí, perquè t´estressis fins a límits insospitats i que arribis encara molt més tard del que calia esperar. I per això, acabes a la cua dels lents o el caixer s´empassa la tarja o has de posar benzina si o si. 

Aquest "entrebancs fatídics" -que la meva mare diu que només em passen a mi- resulta que li passen a més gent. O mai us ha passat que vas just de temps, i al submergir el teu cos a l´aigua, piquen a la porta? O que ets a punt de sortir i t´arriba la trucada que tant has esperat? O que no saps arribar a un lloc, al mòbil no té bateria i ningú ha sentit a parlar d´aquest carrer? O que t´has d´aturar perque el camió de les escombraries ha decidit deixar el teu carrer més net que mai? O que al caixer no dóna diners? O que tothom sabia que hi havia vaga de metro menys tu? O que just arriba el tren i el teu fill petit et diu a crits que te caca?... I en canvi, no us heu fixat que quan vas bé de temps tot rutlla?. Que l´atzar es posa de la teva part i tot et resulta inexplicablement favorable?.

Doncs bé, per contrarestar l´efecte Murphy, he decidit posar en marxa un pla consistent a fer tot del revés. A partir d´ara, quan faci tard, faré exactament el contrari del que faria espontàniament. De manera que em relaxaré i no entraré a la dutxa fins que no hagi fet totes les trucades que tingui pendents, no pensaré per endavant quina roba em vull posar -perquè segur que no esta neta ni planxada-, m´asseure a fer un cafè tranquil.la enlloc de sortir corrent confiant que podré esmorzar més tard, encendré una cigarreta  cada cop que el tràfic s´aturi i així segur que el semàfor es posa verd, no canviaré de carril, no buscaré un camí alternatiu... 

I potser així aconsegueixo no anar estressada. I potser així enganyo la llei i tinc temps per a tot. I potser ja no arribo sempre tard. I potser sóc jo la que us mira somrient per sota el nas des de la cua ràpida, des del carril dels espavilats o des del lloc més privilegiat de la pista de ball.

 Ploff!

8 DE MARÇ 2013

Alguna cosa fa pudor...

"Les dones constitueixen la meitat de la població mundial. Realitzen les dues terceres parts del treball que és fa al món. Guanyen el 10% dels salaris totals. Només són propietàries d´un 1% de la propietat mundial".
(Dades informe ONU)

"Rentes sovint la roba de la teva companya? Les dones dediquen més de 5 hores al dia a les tasques de la casa. Els homes menys de 20 minuts"

(Informe conciliació vida laboral i familiar)


"La feminització de la pobresa és un fet. La manca d´oportunitats de treballs d´acord a la formació, un altre. L´assetjament i, si quep, la violència, un altre més. Tot això per a un col.lectiu que sembla tenir com a únic defecte visible el no haver tingut la previsió de néixer amb un altre sexe".

(Amelia Valcarcel, filòsofa)

"A l´atzar agraeixo tres coses: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel".

(María Merçè Marçal, poetisa catalana)

"Sóc dona. I un entranyable calor m´abriga quan el món em colpeja. És el calor de les altres dones, d´aquelles que van fer de la vida aquest racó sensible, lluitador, de pell suau i tendre cor guerrer".
(Alejandra Pizarnik, poetisa argentina)

"Com a classe, les dones mai vam sotmetre a cap altre grup; mai vam emprendre guerres de conquesta en nom de cap pàtria. Mai vàrem participar en un decisió per annexionar-nos el territori d´un país veí, no vàrem combatre per mercats estrangers en costes remotes. Aquests són els jocs dels homes, no de nosaltres. No volem ser ni opressores ni  oprimides. La revolució de les dones és la última de totes les revolucions"
Susan Brownmiller, periodista i  teòrica feminista nord-americana.

Però per sort, tots tenim una mare que ens va dur al ventre i ens va ajudar a fer-nos grans. Una germana, una amiga, una companya, una veïna que algun cop ens va assecar les llàgrimes, ens va donar algun consell o classe magistral - sobre el tema més surrealista que pogueu imaginar-, ens va donar una empenta quan restàvem aturades o amb la que hem viscut molts moments especials o ens hem partit de riure compartint una copeta de vi i unes quantes confidències...

GRÀCIES A TOTES LES DONES DE LA MEVA VIDA 



Leading Lipstick Indicator

Que diguin que en temps de crisi econòmica augmenten les vendes de pintallavis vermells no és novetat –vull dir que és una història que hem sentit a dir un munt de vegades-. El primer en formular aquesta teoria ara fa uns anys, va ser el president de la marca de cosmètics Estée Lauder, sostenint que quan es disparen les vendes dels pintallavis de color vermell, s’aproxima una crisi, doncs segons els estudis de mercat, davant la incertesa econòmica, els consumidors substitueixen els productes més cars per altres de més senzills i per tant, més econòmics. Diguéssim que quan no pots comprar-te ni una bossa ni unes botes de taló impressionant, et conformes amb un pintallavis vermell passió. 

Aquesta teoria va donar lloc al Leading Lipstick Indicator, que vindria a ser un índex del nivell de vendes del pintallavis vermell que demostra com davant la inseguretat provocada per una crisis econòmica, intentem combatre el mal temps comprant cosmètics assequibles i en especial, de color vermell. Així, més vendes indicarien una pitjor situació econòmica i a l’inrevés. Per exemple, al EUA van observar que després de l´11-S les vendes de barres de llavis de color vermell es van duplicar. Impressionant, no?. 

Doncs la cosa no acaba aquí i encara filen més prim al afirmar que la recessió econòmica també queda definida pel llarg de les faldilles que duen les dones. En aquesta línia, alguns economistes nord-americans han estudiat la relació entre el llarg de les faldilles i els diferents cicles econòmics i les seves conclusions han estat que quan l’economia es més sòlida i estem més confiats, el llarg de les faldilles s’escurça i en cas contrari, quan l´economia es debilita, les dones ja no tenen  ganes d´ensenyar pell. Ho relacionen directament amb els feliços anys vint i la moda de les mini faldilles i amb la depressió econòmica dels anys trenta i la moda de les maxi faldilles. En resum: optimisme econòmic igual a ensenyar cuixa i pessimisme econòmic igual a faldilles ben llargues.

Altres experts però, s´han apressat a desacreditar tant una teoria com l´altre, afirmant que les dades obtingudes no són fiables ni es compleixen sempre. Així, per exemple, el llarg de les faldilles no va ser capaç de predir el crash borsari de 1997 i les vendes de pintallavis van caure en picat durant el període d´activitat econòmica reduïda dels primers anys del segle XXI. 

Hi he pensat uns minuts, relacionant  aquests indicadors amb la meva experiència personal i he de dir que, la mida de la meva faldilla depèn directament del quilos que peso en un moment determinat –menys quilets, faldilles més curtes-,  de si estic de vacances o no, de lo morena que estigui  i de lo bé que em senti amb mi mateixa – com tothom, si estic super positiva trobo que tot em queda bé, si no, doncs no-. I pel que fa als pintallavis, no us enganyaré. Feia anys que no utilitzava un de color vermell però precisament aquest migdia m´he acostat al Mercadona i n´he comprat un de molt xulo, ben vermell per dintre i per fora. 



Imagino que esteu pensant que no és gaire glamurós comprar un pintallavis al super. D´acord. El cas és que només trepitjar el carrer, me l´he posat i immediatament m´he vist més mona... Però a mida que feia el camí de tornada a la feina, m´he començat a preocupar. I si resulta que s’acosten mals temps i el meu subconscient provava d’advertir-me en forma de ganes de comprar un pintallavis vermell? I si això fós així... pot ser que encara ens toqui viure una crisi pitjor que l´actual??

MIBA Barcelona !

Estas a Barcelona, plou i vols dur els nens a un lloc divertit i constructiu al mateix temps?. Acosta´t al MIBA ja!!! -amb el carnet de super l´entrada és lliure-.

El MIBA és un petit museu insòlit i divertit que va obrir les seves portes ara fa un parell d´anys –al març del 2011- al mateix centre històric de Barcelona. Creat amb la intenció de despertar la creativitat latent en cadascun de nosaltres i provocar l’acció, perquè tots aquells que el visitin sentin la necessitat de reprendre aquell projecte que un dia van deixar a mitges o posar en pràctica una idea que fa temps els ronda pel cap... El MIBA neix d´una iniciativa privada -no rep cap subvenció- amb l´objectiu de fomentar la creativitat i estimular la invenció per mitjà de la inspiració, la formació, la comunicació i la relació directe amb els protagonistes de la innovació. Es va dissenyar amb un format específic per poder ser replicat, en una 2a fase de implantació, en altres ciutats del món, sota la direcció del MIBA Bcn.

Arribats aquí, us estareu preguntant però, ¿de què és aquest museu?… Doncs us ho explico de seguida... És el Museu de les Idees i dels Invents de Barcelona. El primer espai permanent centrat en el món de la invenció i no us el podeu perdre perquè és original com pocs i especialment enfocat a despertar la curiositat dels petits. Ofereix tres espais generals: SOCIETAT IL.LIMITADA, on et trobaràs els més increïbles prototips d´inventors independents, REFLEXIONARIUM un racó per intentar veure les coses des d´una altre enfocament o pensar quina bona idea, ¿ perquè no se´m va ocorrer a mi ? i ESPAI ABSURD on veuràs els invents més divertits i poc útils, perquè ens havien dit que els invents només servien per resoldre problemes però al MIBA pensen que també poden servir per provocar-nos una riallada. 

Però a més d´aquests espais principals, el museu és ple de racons sorprenents, com ara un tobogan tubular pel que et pots llançar i baixar directament al pis inferior -el dia que hi vam anar, no estava actiu perquè s´havia "constipat"-, l´espai Futour on exposen invents de l´any 2300, un espai perquè els nens s´asseguin a "crear", uns lavabos que interactuen amb els visitants i els animen a perdre la vergonya... I un munt d´invents innovadors, útils o no, que de segur us arranquen un somriure: tassa de llet amb compartiment incorporat per galetes, un coixí que es converteix en post-it per deixar missatges, una protecció adaptable perquè mai hagis de tornar a beure directament de la llauna, palets xinesos amb "truc" de manera que podràs fardar a qualsevol restaurant de menjar oriental, emparellador de mitjons -per resoldre el gran misteri dels mitjons que desapareixen a la rentadora per no tornar mai més-, un filtrador d´aigua especial per a les ampolles de plàstic, un estri per a fer ous bullits quadrats i sorprendre als convidats, una bàscula per treure´t tots els complexes que assenyala el pes de molts famosos, un despertador que quan sona surt rodolant així que per parar-lo t´has d´aixecar del llit i perseguir-lo... (la majoria els pots comprar a la botigueta del museu)

Perquè aquest apropament al món de la invenció sigui real el MIBA ofereix la possibilitat d´exposar la teva idea/invent al museu i fins i tot, acaba de convocar el primer concurs internacional dirigit a les escoles sota el lema “Inventar és divertit” en el que els nens de 6 a 16 anys poder presentar, per mitjà de la seva escola, un projecte d´invent divertit o idea enginyosa, que faci riure a tot el món malgrat la seva dubtosa utilitat. Com a exemples els responsables del Museu han suggerit un pal d´escombra que duu un micròfon incorporat o una cadira per posar supositoris. Al jurat d’aquest concurs comptarà amb grans comunicadors com l´Andreu Buenafuente o la Júlia Otero.

Així que no hi doneu més voltes, que de segur que tots teniu o heu tingut una idea brillant que mai us vareu atrevir a posar en marxa. Per exemple, per què ningú ha inventat un clauer vibrador lluminós per trobar les claus a la bossa de seguida? Un avisador sonor que et recordi quan et toca regar les plantes? Un paracaigudes per avions? O com proposa el Max, un cotxe que no xoqui mai?