dissabte, 21 de desembre del 2013

Blue Jasmine




Doncs ja està. Ja he vist la darrera pel.lícula de Woody Allen, Blue Jasmine

L´argument suposo que ja el coneixeu o l´intuïu pels tràilers que surten a la tele: la Jasmine -interpretada per la Cate Blanchett- és una dona amb molt glamour, guapa, rosa i molt rica de l´alta societat  novaiorquesa que de sobte es troba sense marit, sense casa i sense diners. I és aleshores quan decideix marxar a viure una temporada amb la seva germana Ginger que viu a San Francisco. La germana és una dona treballadora, separada i amb dos fills que esta refent la seva vida amb una nova parella. Mentrestant, la Jasmine, enganxada als antidepressius i als còctels de pastilles vàries, està travessant el pitjor moment de la seva vida malgrat els seus intents de sobreviure per seguir endavant.

I pel que fa a la meva opinió us he de dir que la pel.lícula em sembla molt bona. Però és dramàtica i et deixa un regust amargant -o potser és que jo no tenia el dia-. El cas és que hi ha molts moments que la protagonista aconsegueix que la seva angoixa i el seu patiment traspassin la pantalla, transmetent el seu malestar vital i tocant-te la fibra.

I no parlem del final. Trist. Tot i que suposo que no hi havia una altra manera d´acabar la història. Perquè de vegades, qui la fa, SI la paga.

******

Pues ya está . Ya he visto la última película de Woody Allen, Blue Jasmine.

El argumento supongo que ya lo conocéis o lo intuís por los trailers que aparecen en la tele: Jasmine -papel interpretado majestuosamente por Cate Blanchett- es una glamurosa, guapa, rubia y rica de la alta sociedad neoyorquina que de repente se encuentra sin marido, sin casa y sin dinero. Y es entonces cuando decide irse a vivir una temporada con su hermana Ginger que vive en San Francisco . La hermana es una mujer trabajadora, separada y con dos hijos que esta rehaciendo su vida con una nueva pareja. Mientrastanto, Jasmine, enganchada a los antidepresivos y los cocktails de pastillas, está atravesando el peor momento de su vida a pesar de todos sus fallidos intentos por sobrevivir y salir adelante.

Y en cuanto a mi opinión tengo que decir que la película me parece muy buena. Pero es dramática y te deja un sabor amargo -o quizás es que yo no tenía el día-. El caso es que hay muchos momentos que la protagonista logra que su angustia y su sufrimiento traspasen la pantalla, transmitiendo su malestar vital y tocándonos la fibra.

Y no hablemos del final. Triste. Aunque supongo que no había otra manera de terminar la historia. Porque a veces, quién la hace, SI la paga.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada