diumenge, 17 d’agost de 2014

17 d´agost... Anys i anys, per molts anys



"Diuen que la personalitat dels nascuts sota el signe de Lleó, cinquè signe del zodíac, manifesta conceptes tals com l´orgull, ambició, força, valentia, independència, vanitat, magnanimitat, creativitat i total seguretat en les seves capacitats. 

Són líders, saben on volen arribar i posen tot el seu esforç, energia i creativitat en aconseguir el seu objectiu. No temen els obstacles, més aviat creixen davant d'ells. En general són bons, idealistes i intel·ligents. Poden arribar a ser molt tossuts en les seves creences, però sempre des d'una fe i sinceritat absoluta. 

A un Lleó li sol agradar el luxe i el poder. Són amants de ser el centre d´atenció i es duen bé amb els altres signes de foc i amb els signes d´aire -com per exemple, Balança-. El signe Lleó està regit pel Sol i els seus colors naturals són l´or, el taronja i el vermell. Les pedres amb les que s´identifiquen són l´ambre, el diamant i el rubí. 

És el signe més dominant del zodíac"



Glups. Després de llegir tot això no ser si felicitar-te o sortir correns ha ha... Bé, en qualsevol cas, MOLTES FELICITATS!. T´estimo, gordito!

dissabte, 16 d’agost de 2014

Águeda, San Francisco... Somiant en color






Ostres, com m´agraden aquestes fotos!. Quan les vaig veure em van cridar molt l´atenció, donen bon rollo i tenen un toc oníric que et convida a somiar, no?... I no, no són fotos dels carrers de Gràcia!. Són imatges d´una ciutat portuguesa, Águeda, als sud d´Oporto, Portugal, que al mes de juliol celebren el festival Agitagueda i amb aquest motiu van decorar els carrers amb aquests magnífics paraigües de colors. 

D´alguna manera, em recorden moltíssim a un anunci de la tele, de fa uns anys, que em deixava literalment clavada al sofà, mirant-lo hipnotitzada. M´atrapava amb la seva música, el seu moviment i tot aquell festival de colors... Us el penjo -l´anunci i el Making of-:





La cançó es diu Heartbeats de José González  (del seu àlbum Veneer). Per fer aquesta gravació es van llençar 250.000 boles de plàstic reals que anaven rebotan pels pujols de San Francisco. I aqui ve la següent curiositat: no he estat mai a San Francisco, però sovint he  somiat que vaig conduint un cotxe típic americà, un trasto vell d´aquells tan llargaruts,  pels carrers de San Francisco -que ja sabeu que tenen moltes pujades i baixades-. Arribo al final d´un carrer molt llarg que acaba just a dalt de tot del pujol més alt de la ciutat, aparco i em dirigeixo cap a una de les cases del carrer. I de sobte SE que aquella és la meva casa, sóc plenament conscient que visc allà. I de sobte me n´adono que això és IMPOSSIBLE, que jo no puc viure a San Francisco. I de sobte em desperto molt inquieta. I el somni acaba sempre en aquest punt.

El cas es que quan vaig veure l´anunci de Sony Bravia per primera vegada, no sabia que s´havia rodat a San Francisco, però em va enganxar des del primer segon. Casualitat? Misteri per resoldre? En una vida anterior vivia a San Francisco? Potser a l`època del terratrèmol?... Potser ultimament tinc massa temps lliure? jajaja

**pujols= colinas

Águeda, San Francisco... Somiant en color






Ostres, com m´agraden aquestes fotos!. Quan les vaig veure em van cridar molt l´atenció, donen bon rollo i tenen un toc oníric que et convida a somiar, no?... I no, no són fotos dels carrers de Gràcia!. Són imatges d´una ciutat portuguesa, Águeda, als sud d´Oporto, Portugal, que al mes de juliol celebren el festival Agitagueda i amb aquest motiu van decorar els carrers amb aquests magnífics paraigües de colors. 

D´alguna manera, em recorden moltíssim a un anunci de la tele, de fa uns anys, que em deixava literalment clavada al sofà, mirant-lo hipnotitzada. M´atrapava amb la seva música, el seu moviment i tot aquell festival de colors... Us el penjo -l´anunci i el Making of-:





La cançó es diu Heartbeats de José González  (del seu àlbum Veneer). Per fer aquesta gravació es van llençar 250.000 boles de plàstic reals que anaven rebotan pels pujols de San Francisco. I aqui ve la següent curiositat: no he estat mai a San Francisco, però sovint he  somiat que vaig conduint un cotxe típic americà, un trasto vell d´aquells tan llargaruts,  pels carrers de San Francisco -que ja sabeu que tenen moltes pujades i baixades-. Arribo al final d´un carrer molt llarg que acaba just a dalt de tot del pujol més alt de la ciutat, aparco i em dirigeixo cap a una de les cases del carrer. I de sobte SE que aquella és la meva casa, sóc plenament conscient que visc allà. I de sobte me n´adono que això és IMPOSSIBLE, que jo no puc viure a San Francisco. I de sobte em desperto molt inquieta. I el somni acaba sempre en aquest punt.

El cas es que quan vaig veure l´anunci de Sony Bravia per primera vegada, no sabia que s´havia rodat a San Francisco, però em va enganxar des del primer segon. Casualitat? Misteri per resoldre? En una vida anterior vivia a San Francisco? Potser a l`època del terratrèmol?... Potser ultimament tinc massa temps lliure? jajaja

**pujols= colinas

dijous, 14 d’agost de 2014

El 15 d´agost i la felicitat


Doncs bé. Ja estem a la meitat d´agost i aquesta és la setmana que gairebé ningú treballa, fins i tot les empreses que no tanquen a l´estiu, aprofiten per fer unes mini vacances la setmana del 15 d´agost. Jo estic contenta -especialment per un motiu que ara no ve al cas i que ja comentaré un altra dia-, però també perquè per primera vegada després de molts anys no em toca pringar aquesta setmana: em pixo de riure només de pensar qui estarà treballant aquesta setmana a l´edifici verd de l´horror, perquè crec que els hi venia molt bé a tots que sempre fós jo qui treballés aquests dies, i ara, algú que no sóc jo, deu estar pringant, ha ha-.

Bé, i com que estic contenta, us donaré una sèrie de recomanacions, avalades científicament, per ser molt i molt feliços:
  • El primer de tot és fer exercici. Ni que sigui una miqueta. Els estudis diuen que amb 7 minuts diaris hi hauria prou. Els beneficis de fer exercici són tan efectius per augmentar la felicitat que fins i tot s´està començant a recomanar com a tractament contra la depressió.
  • Una altra cosa a tenir en compte -i que jo practico fa anys- és el dormir més: dormint ens recuperem de l´activitat diària. Dormir ens fa ser més alegres i a més a més, com menys dorms, més emfatitzes les coses negatives i menys recordes les coses positives. Ja sabeu doncs, dormiu molt!.
  • Passar més temps amb els amics i amb la família: compartir el teu temps amb la gent que estimes et fa ser més feliç. I sentir que ells et valoren i et necessiten, allarga la vida.
  • No et quedis tancat a casa: surt al carrer sovint. Que et doni l´aire. Ventila´t. 
  • Somriu, somriu, somriu: somriure sempre és la millor opció. A més a més, ens fa més atractius als ulls dels altres i resulta que al somriure generem pensaments més positius.
  • Estima i practica el sexe: parlem de sexe del bo, del que t´alegra el dia i et fa pujar l´autoestima fins als núvols. Sexe d´aquell que t´allisa la pell i et fa brillar els ulls.

dimarts, 12 d’agost de 2014

Els meus morts


Avui tinc pensaments ennuvolats i tristos, segurament condicionats per la mort de l´actor Robin William. De vegades sentim a parlar de desenes, centenar, milers de morts i ni tan sols pestanyegem, perquè malauradament no parem atenció ni posem rostre als morts; però la mort d´algú conegut -o d´algú a qui estem acostumats a veure- sempre ens colpeja, recordant-nos que un dia, irremeiablement, tots haurem de deixar aquest món per no tornar mai més.

La meva primera mort va ser la del meu avi Max quan jo tenia 8 anys. En tinc un record trist però poc nítid perquè jo encara era molt petita i no ho entenia massa bé, tot i que les llàgrimes als ulls de la mare i de les seves germanes em van fer veure que el que estava passant era greu i no tenia solució. Recordo estar-me a casa dels meus cosins i com estàvem tots raros, com estranys. Recordo després, durant anys, quan viatjava al cotxe dels meus pares i asseguda al seient mirava els núvols passar com en una pel.lícula rere el vidre de la finestra: quan el sol s´amagava al darrere dels núvols desprenent raigs de llum daurada, jo pensava que el meu avi vivia allà -perquè amagat rere els núvols estava el Regne dels Cels-. I m´imaginava, innocent, que ell ens estava mirant des d´allà dalt.

Anys més tard, va venir la segona mort: va morir de leucèmia una companya de classe que acabava de fer els quinze anys. Des de "pàrvuls" havien anat a l´escola plegades i aquest cop, si que ho vaig entendre: vaig saber que algun dia tots haurien de morir i el meu interior va trontollar al conèixer la magnitud de la mort i l´absurditat de l´existència. Vaig tenir plena consciència que tots érem finits i que la mort no respectava res ni a ningú, ni tan sols el cos jove i els ulls brillants de la Judit.  L´impacte va ser tan gran que encara hi penso sovint -al llarg dels anys, quan m´han succeït coses bones i dolentes, sempre he tingut un pensament per a ella, sempre m´ha entristit pensar quantes coses no va tenir temps de conèixer, quantes coses li van deixar de passar, quantes experiències ja no viurà mai-. 

I després han anat arribant algunes morts més.

I avui recordava que Pilar Rahola va dir a una entrevista que està preparada per a tot menys per a la mort dels seus éssers estimats. I jo l´entenc. I ho comparteixo. Perquè no em puc imaginar que en faltin els meus, les persones que més m´estimo, i que no els pugui tornar a veure mai més. Quan hi penso em falta l´aire i em fa mal el pit. Jo tampoc no estic preparada i no ho podré assimilar mai. Crec que no sabria viure sense ells. 

Així que vaig a deixar-hi de pensar.
 

divendres, 8 d’agost de 2014

Els nous Encants Vells o Fira de Bellcaire de Barcelona



Ja feia uns quants mesos que en tornar cap a casa per la Gran Via, just a l´alçada de les Glòries, veia des de l´interior del meu cotxe, només un instant, un  sostre psicodèlic de formes irregulars que apuntava pel cantó dret de l´autopista, just al costat de l´Edifici Museu Disseny Hub Barcelona, i em preguntava què hi devia haver sota aquell sostre tan original. Ignorant de mi, amb el pas dels mesos em vaig convèncer que allò, per força, havia de ser una estació de tren -una d´aquelles estacions de tren modernetes- i vaig deixar de fer-me preguntes al respecte.

Fins que l´altre dia una amiga em parla dels nous Encants Vells, inaugurats el passat 25 de setembre i de sobte relaciono la seva descripció amb el "sostre" que jo veia quan circulava per l´autopista. I resulta que així és: la gran coberta d´alumini i zinc que tant em cridava l´atenció, pertany als Encants Vells -també coneguts com La Fira de Bellcaire de la plaça de les Glòries-.

Aquest és un del mercats mes antics d'Europa -segle XIV- i un clar exemple de l´esperit comercial de Barcelona-. És un mercat ple de singularitats: celebra subhastes públiques, conjugen el nou i el vell i per això s´hi venen objectes antics, de segona mà, nous, artesanals i d´alta tecnologia. És un referent obligat pels col.leccionistes -antiguitats, intercanvi peces, llibres de vell, discos de vinil- i té una gran afluència de consumidors. També és un punt únic a Barcelona per a la venda de productes reciclats i articles d´ocasió.

Fins ara s´ubicava a l´altra banda de la plaça, però amb la deconstrucció de l´anella viària de la plaça de les Glòries, s´ha traslladat definitivament a l´antic Bosquet dels Encants, a la cruïlla de l'avinguda Meridiana amb el carrer Castillejos. El nou mercat obre quatre dies a la setmana -dilluns, dimecres, divendres i dissabtes- de nou del matí a vuit de la tarda. 

Hi ha unes quantes novetats respecte els Encants vells: el mercat està totalment cobert però mantenint la sensació de compra a l´aire lliure. Té més organització. Senyalització pròpia en els passadisos, panells informatius i punt d´informació. Uniformitat de les botigues i les parades. Té també quaranta espais destinats a fer subhastes els dilluns, dimecres i divendres de 8.00 a 9.30 hores -fins ara la subhasta s´havia fet sempre en "duros", però en aquesta nova etapa es farà només en euros-. Més seguretat -tot el recinte està controlat per vídeo vigilància i dotat amb una sala de control automatitzada i control de vigilants 24 hores al dia. S´hi celebren esdeveniments especials els diumenges. Hi ha emprovadors -abans no en tenien-. Més banys. Accesos tecnificats -ascensors i escales mecàniques- per accedir als diferents nivells del mercat. S´ha implantat el reciclatge de residus. Hi ha restaurants vanguardistes i "Street Food" emulant al mateix Candem de Londres -com m´agrada aquesta manera de menjar-. I per últim, una sala polivalent de 200 metres quadrats situada a la plaça central del mercat, que acull exposicions, presentacions, xerrades i subhastes singulars.

 
 
 


Us penjo unes quantes imatges per fer-vos dentetes i que us piqui la curiositat. Així, quan tingueu una estoneta per voltar per Barcelona, confio que us arribeu fins aquest mercat històric amb tant "encant" i tanta tradició a la nostra ciutat.


*************
 
Los nuevos Encantes Viejos o Fira de Bellcaire de Barcelona





Hacía ya varios meses que al volver a casa por la Gran Vía , justo a la altura de la plaza de las Glòries , veía desde desde el interior de mi coche, sólo un instante, un techo psicodélico gigante de formas irregulares que asomaba por el lado derecho de la autopista, justo al lado del Edificio Museu Disseny Hub Barcelona, y me preguntaba qué debía haber bajo aquel techo tan original. Ignorante de mí , con el paso de los meses me convencí de que aquello, por fuerza, tenía que ser una estación de tren -una de esas estaciones de tren modernilla- y dejé de hacerme preguntas al respecto. 
Hasta que el otro día una amiga me habló de los nuevos Encants Vells, inaugurados el pasado 25 de septiembre y de repente relacioné su descripción con el "techo" que yo veía cuando circulaba por la autopista. Y así es: la gran cubierta de aluminio y zinc que tanto me llamaba la atención, pertenece a los Encantes Viejos -también conocidos como La Feria de Bellcaire de la plaza de las Glòries. 
Este es uno de los mercados más antiguos de Europa -siglo XIV- y un claro ejemplo del espíritu comercial de Barcelona-. Es un mercado repleto de singularidades: celebra subastas públicas, conjuga lo nuevo y lo viejo y por eso allí se venden objetos antiguos, de segunda mano, nuevos, artesanales y de alta tecnología. El mercado es un referente obligado para los coleccionistas -antigüedades, intercambio piezas, libros de viejo, discos de vinilo - y tiene una gran afluencia de consumidores. Y también es un punto único en Barcelona para la venta de productos reciclados y artículos de ocasión. 
Hasta ahora se ubicaba al otro lado de la plaza, pero con la deconstrucción del anillo viario de la plaza de las Glòries, se ha trasladado definitivamente al antiguo Bosquet dels Encants, en el cruce de la avenida Meridiana con la calle Castillejos. El nuevo mercado abre cuatro días a la semana -lunes, miércoles, viernes y sábados - desde las nueve de la mañana a las ocho de la tarde.

Hay unas cuantas novedades respecto a los Encantes viejos: el mercado actual está totalmente cubierto pero manteniendo la sensación de compra al aire libre. Tiene más organización. Señalización propia en los pasillos, paneles informativos y punto de información. Uniformidad de las tiendas y las paradas. Tiene también cuarenta espacios destinados a hacer subastas los lunes , miércoles y viernes de 8.00 a 9.30 horas -hasta ahora las subastas se hacían en "duros", pero en esta nueva etapa se harán sólo en euros-. Más seguridad -todo el recinto está controlado por video vigilancia y dotado con una sala de control automatizada y control de vigilantes 24 horas al día-. Se celebran eventos especiales los domingos. Hay probadores - antes no había ninguno-. Más baños. Accesos tecnificados -ascensores y escaleras mecánicas- para acceder a los distintos niveles del mercado. Se ha implantado el reciclaje de residuos. Hay restaurantes vanguardistas y "Street Food" emulando al mismo Candem de Londres -como me gusta esta manera de comer-. Y por último, una sala polivalente de 200 metros cuadrados situada en la plaza central del mercado, que acoge exposiciones, presentaciones, charlas y subastas singulares. 

 
 

Cuelgo unas cuantas fotos para poneros los dientes largos y que os pique la curiosidad. Así, confío que en cuanto tengáis un ratito para pasear y callejear por Barcelona, lleguéis hasta este "rastro" històrico de Barcelona, cargado de "encanto" y tradición.

dijous, 7 d’agost de 2014

Viva el pelo rojo, abajo el "gingerism" !


Tengo una amiga que decía que los pelirrojos daban mala suerte y para romperla tenías que tocarte con el índice de la mano derecha un diente y con la mano izquierda la hebilla del cinturón -así, digamos, se rompía el hechizo-. Evidentemente mi amiga lo decía en broma, porque ella era medio pelirroja y tenía muchas pecas.

 

Tonterías aparte, yo nunca he creído que los pelirrojos den mala suerte -es más, durante años llevé la melena teñida de color rojizo-, y creo que las chicas pelirrojas llaman más la atención y son más atractivas, debido a la singularidad de su cabello color fuego -siempre me ha fascinado la pintura El nacimiento de Venus de Botticelli, donde Venus es pelirroja-.

 

Las personas pelirrojas conforman solamente un 2% del total de la población mundial y parece ser que el color de su cabello y su piel pecosa responde a  una adaptación al tiempo nublado de países como Escocia, Irlanda o Inglaterra. Todos los pelirrojos presentan variante en la región MC1R del cromosoma-16. Son por lo tanto una excepcionalidad.

 

dimarts, 5 d’agost de 2014

CINE, CINE, CINE... Corazón de león

Vimos esta película por casualidad -y por lo tanto no teníamos ni idea de qué iba la peli ni habíamos leído la sinopsis-. Habíamos quedamos unas cuantas amigas para tomar algo en un chiringuito de playa, pero llovió y cambiamos los planes por un cine. Quedamos en el Verdi y llegamos con el tiempo justo, así que teníamos que escoger una película rápidamente si no queríamos quedarnos sin nuestra sesión de cine. Y escogimos, al azar, Corazón de León.

Si me hubiera fijado en el cartel de la película me podría haber hecho una ligera idea sobre de qué iba esta cinta de factura argentina, pero la escogimos en taquilla, sin ver la imagen del cartel -que si que vimos luego, a la salida-.

Lo cierto es que nos reímos mucho y al mismo tiempo estuvimos dándole unas cuantas vueltas al dilema que plantea la cinta, porque la película está pensada para producir risa y reflexión a partes iguales. Risas por lo surrealista de algunas situaciones y reflexión por los prejuicios que, por desgracia, todos tenemos interiorizados y por que el temible "que pensaran los demás", que tan a menudo nos condiciona en nuestro día a día.

No os digo más, pero a mi el estilo de la peli me recordó a la francesa Intouchables, así que si os gustó esa película y os hizo reír, esta también despertará vuestra simpatía. 





diumenge, 3 d’agost de 2014

Le Mont-Saint-Michel




"El Mont Saint-Michel és una illa rocosa situada a Normandia (França)". Aquesta seria una primera definició. Però s´han oblidat de citar la màgia del lloc.  

La ubicació on està construït el poble i l´abadia és senzillament espectacular: des que vaig veure una foto, vaig saber que ho havia de veure en persona, i un cop hi vaig ser-hi, he de dir que una vegada més, la realitat va superar qualsevol imatge que havia vist prèviament, perquè Mont Saint Michel es troba sobre una illa de granit situada al bell mig d´una immensa badia banyada per fortes marees, desafiant el pas dels segles: un entorn natural de bruna, boira, alta i baixa mar, que et convida a somiar i a imaginar com era viure aquí abans. 

A les imatges de Mont Saint Michel no es pot copsar ni l´ambient, ni la llum, ni la brisa marina, és clar. Ni tampoc et poden transmetre l´emoció que sents la primera vegada que veus la silueta de l´illa retallada sobre l´horitzó -que et transporta directament als contes de fades i a l´edat Mitjana-. Ni l´encant dels seus carrerons, ni de les seves pendents de llambordes arrodonides erosionades pel pas del temps, ni de l´olor de crêpe que sura a l´ambient. El poble està protegit per unes muralles que daten dels segles XII i XV i té un gran nombre d´edificis classificats com a monuments històrics, petits museus, restaurants acollidors i petits comerços. Hi ha també jardins i miradors des d´on les vistes al mar són brutals. I al cim, l´abadia. 

Ara fa poc he vist Malèfica i em vaig recordar de Mont Saint Michel. I el mateix em va passar amb la sèrie Once Upon a time -quan sortien els castells dels diferents regnes-. Vaig visitar aquest lloc idíl.lic enamorada i suposo que això influeix, però a banda de com era jo en aquells moments, aquesta illa rocosa, unida a la terra per un sorral només quan hi ha marea baixa, i considerada Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO, té molt encant. Sobretot pel tema de les marees.

dissabte, 2 d’agost de 2014

Varsòvia es congela durant un minut

Cada 1 d´agost la ciutat de Varsòvia (Polònia) es congela durant un minut per commemorar la pèrdua de 200.000 polonesos durant l´ocupació alemanya a la Segona Guerra Mundial

El primer dia d´agost, durant un minut, la ciutat resta paralitzada com un quadre: tothom s´atura, deixa de fer allò que estava fent i honra la memòria dels seus morts guardant un minut de silenci. 

Com a mostra aquest vídeo de Youtube: