A la merda tot

No vull dramatitzar la meva situació perquè sóc plenament conscient que hi ha molta altra gent que està pitjor. Sé també que aquesta pandèmia mundial i les mesures restrictives aplicades pels governs per fer abaixar la famosa corba afecten a tot el món, a tots nivells, però permeteu-me si us plau que em buidi una mica.

Estic angoixada pel nombre de malalts i perquè imagino els hospitals altre cop desbordats. Estic marejada de veure com l´economia s´enfonsa, com la gent es queda sense feina, sense negoci, sense esperances. Estic fastiguejada, farta, de no poder anar on vulgui, quan vulgui i amb qui vulgui. M,espanta comprovar que estem vivint com a les novel·les distòpiques que tantes voltes hem llegit i que sempre m´havien semblat un xic exagerades, per què era impossible que tot allò que explicaven pogués passar a l´hora. I ara veig que si. Que totes les coses dolentes poden succeir en un mateix lloc i a un mateix moment. Veig com dia a dia se´ns retallen les llibertats i com ja no saben què opinar, perquè estem desorientats i no ens sabem avenir. De vegades ja no sé què creure. Sovint no sé discernir si una nova mesura restrictiva és encertada o no ho és. Ja no sóc capaç d, afirmar amb total seguretat qui crec que té raó o qui crec que no la té gens. 

Però el que si sé, és que la vida abans era més bonica. Que si, que és cert, que mai hem tingut la seguretat de res, que la vida sempre ha estat incerta i que no existeix el risc zero. Però és que ara sembla que vivint arriscant contínuament al cent per cent i no és agradable. Voldria tornar al gener i encetar l´any de nou. 

Vull sortir a les nits i tornar de matinada fent tentines per no despertar els veïns. Vull anar a un concert i ballar, suar, cridar com una boja, abraçar i besar amb la boca oberta. Perquè sí. Perquè estem vius i perquè ens hi volem sentir. Vull anar al cine amb algú que acabo de conèixer i comentar-li la pel·lícula a cau d,orella sense preocupar-me per la proximitat. Vull fer un arròs davant del mar, llepar-me els dits, i felicitar el cuiner o la cuinera donant-li la mà. Vull fer cua per entrar al teatre i que em costi trobar entrades perquè està ple de gom a gom. Vull fer petons als altres quan tingui ganes i reunir-nos un munt de gent sota un sostre amic a celebrar el que sigui que vulguem celebrar. Vull que els nens juguin lliures al parc i que els adolescents que comencen l´insti comencin a tastar tots els sabors de la vida sense mascareta. Vull que els joves facin festes universitàries o que puguin marxar de casa a viure sols. Vull que els avis surtin de casa confiats i s,asseguin a fer el vermut al sol o que vagin a veure el partit de bàsquet dels seus néts. Vull caminar pel bosc a l´hora que ens vagi bé a tu i a mi. Vull nedar al mar i compartir tovallola, xiringuito i cervesa amb qui es vulgui apuntar. Vull comprar un pollastre a l´ast i venir a menjar-me´l a la teva terrassa. Vull turistes. Vull ser turista. Siiiii, he dit turista. Turistes respectuosos, viatgers, gent que, empesa per la curiositat, surti de casa seva a voltar pel món. Vull veure els llavis i les dents de l,altra gent. Vull fer plans que surtin bé.

A la merda el teletreball que es solapa amb la vida i no s´acaba mai. A la merda estar tancats a casa. A la merda les videotrucades -jo et vull tocar-. A la merda els hospitals col·lapsats perquè els diners de tots s´han dilapidat en comptes b i café para todos. A la merda la gent que jutja els altres i la policia de balcó. A la merda la por als ulls i l,aire calent retingut per la mascareta. A la merda la distància social i els negocis amb la persiana abaixada. A la merda les reunions de menys de sis i els transports públics a rebentar de gent. A la merda l´atur, els ERTE que no es cobren mai i les eternes finestretes vuelva usted mañana. A la merda el control de la població i el descontrol dels governants. A la merda les presons que retenen gent que no ha fet res. A la merda els somnis trencats. A la merda el toc de queda perquè qui havia de fer els deures no els ha fet. A la merda el canvi d´hora i els llums de Nadal il·luminant els carrers deserts. A la merda els desnonaments i els antidisturbis desfermats. A la merda el conformisme. A la merda normalitzar el que mai no serà normal. A la merda. A la merda tot.

A la merda tot

Només ho sap el vent

He quedat per parlar amb ell al barri de Gràcia. Vull saber com va arribar a viure al carrer i com hi va deixar de viure. Arribo abans i m,assec a una terrassa a esperar-lo. Rebo un missatge que arribarà cinc minuts tard. Demano un vi i, saltant-me una de les meves regles d´or, el demano negre tot i que no m´acaba de caure bé. 

Fa vent i les copes dels arbres de la plaça adjacent es belluguen inquietes. No sé per què em ve al cap la Mary Poppins quan arriba volant a Londres transportada pel vent de l´est. Per associació d,idees, recordo també un vell conte africà que explica que quan el vent bufa fort està a punt de succeir quelcom. El relat deia que el vent anuncia, sempre, canvis. Sort o desventura, vida o mort. No parla d,un vent qualsevol, és clar, sinó que es tracta d,un vent sobtat que arriba allà on no l,esperen i desperta tothom qui dorm. És un vent portador d,un cant antic, carregat d’història, que transmet per tot arreu on passa. D´una manera o una altra, el vent sovint s´ha relacionat amb la màgia o amb les divinitats, de manera que afino l´oïda pel si el vent que bufa ara em vol dir quelcom. Aleshores, el veig venir de lluny.

Duu els cabells una mica llargs i el vent li mou el serrell tapant-li els ulls. Porta uns texans gastats, vambes john smith i un abric de quadres fins als genolls que li dóna un toc entre modernet i bohemi. És guapot, ni alt ni baix. Sé que té quaranta cinc anys -però n,aparenta menys-, que sap cantar, fer malabars amb foc i tocar la guitarra espanyola. I que durant un temps es va malaguanyar la vida tocant als carrers, com un joglar incomprès dels segle XXI. També sé, o més aviat intueixo, que cal tenir molta fortalesa mental i molta resiliència per viure al carrer. Quan arriba a la meva taula, em somriu amb cara, boca i ulls i s,asseu al meu davant. Amb un gest precís i après s,aparta el serrell dels ulls sense fer servir les mans, a l´hora que em mira seductor. Imagino que anys enrere, aquesta mirada el va ajudar a sobreviure els dies més dolents. Quedem que ell també demana un vi i comencem. Observo que té moltes ganes de parlar, ganes d,explicar la seva història i que algú l,escolti atent. Em demana si gravaré la conversa i li dic que no, que prendré nota d,alguns detalls però que no pateixi, que tinc bastant memòria.

No transcriuré aquí tot el que vam parlar, però a tall de resum us diré, d´una banda, que qualsevol de nosaltres podria acabar vivint al carrer per mil motius diferents, i d´una altra, que algunes de les persones que dormen al carrer, en un primer moment ho van escollir. Si, he dit que ho van escollir. Conscientment. Que podrien haver triat altres opcions o recórrer a la família, però no van voler. Perquè volien viure la vida a la seva manera, sense horaris ni lligams. Perquè volien voltar pel món, conèixer gent, perseguir un somni. No van tenir en compte però, que els carrers són perillosos i que el temps és una trampa. Que quan ets jove, no hi penses perquè et sents immortal, però els anys es cavalquen els uns als altres a un ritme vertiginós i de sobte, un dia et lleves al matí dins d'un sac de dormir brut i vell a la vora del Sena i te n´adones que et fa mal el cor, els ossos, que la vida mateixa et fa mal i que tornar allà a on voldries tornar, ja no serà tan fàcil. I el que semblava que seria una aventura de, com a molt estirar, un any, es converteix en una odissea de més de dos lustres.

Amb l´Iñaki vam estar parlant prop de cinc hores i ens vam acomiadar de matinada, just al costat del meu cotxe aparcat en zona de càrrega i descàrrega. Li vaig dir adéu amb la sensació que no el tornaria a veure més i quan vaig ser asseguda al davant del volant, vaig abaixar la finestra perquè l,aire de dins del cotxe em va semblar viciat i calent. I aleshores em vaig adonar que ja no feia vent. Gens ni mica. Vaig mirar les fulles d´un arbre proper i vaig comprovar que totes elles restaven immòbils. La cançó dels arbres també havia emmudit. Segurament el vent antic ja viatjava cap a d´altres indrets, però vaig tenir el convenciment més absolut que el seu missatge per a l´Iñaki i per a mi, parlava de vida, de sort i de segones oportunitats.

Vent de canvis

This is the last time

Pugeu el volum i tanqueu els ulls...

Sabeu on està la casa més antiga de Barcelona?

Avui parlava amb un noi asturià i m'estava dient tot allò que li agradava més de Barcelona. Concretament em parlava de la plaça Sant Felip Neri, del barri Gòtic, i de "las callejuelas aquellas por donde está la casa más antigua de Barcelona". Jo he fet que si amb el cap, però la veritat és que em moria de ganes de preguntar-li on dimonis estava la casa més antiga de Barcelona, perquè no en tenia ni idea. 

Així que he tornat cap a casa indignada amb mi mateixa. Però, com és que no en tinc ni idea de quina és la casa més antiga de Barcelona?. Intento disculpar-me pensant que molts barcelonins tampoc no ho deuen saber, de la mateixa manera que molta gent no ha visitat mai la Sagrada Família tot i haver passat més de mil vegades pel seu costat, no?

Però aquests pensaments no em consolen. Em sento infidel amb la ciutat Comtal, perquè a Amsterdam vaig fer  unes quantes voltes pels canals a la recerca de la casa amb la façana més estreta de la ciutat. I a Praha vaig consultar totes les guies turístiques per tal de trepitjar el carrer més petit de tots. I a Stockholm no vam parar fins a trobar la casa i la plaça més antigues de la ciutat... Però pel que veig, només busco aquests llocs tan concrets quan estic de visita a una altra ciutat!

Decidida a resoldre aquesta qüestió, només arribar a casa m´he posat a googlejar com una boja per trobar la citada casa. I ja ho tinc tot esbrinadet. I resulta que he passat per allà un munt de vegades sense saber-ne la història!

La casa més antiga de Barcelona és al nº 6 del carrer Sant Domenec del Call, dit també carrer de la Carnisseria o carrer de la Sinagoga Major, que era el carrer més important del barri jueu de la ciutat, el Call, que avui en dia correspon al sector del barri Gòtic. La casa ja estava habitada al segle XII, tot i que no sempre ha estat un habitatge -durant la postguerra, per exemple, va ser un bordell-. Si passeu per allà, fixeu-vos que la façana està inclinada, a causa del terratrèmol de 1428. La casa va ser reformada a l'any 2000 per l'arquitecte Elies Torres a petició d'un particular que la volia per a residència habitual.

 

A què tu també hi has passat sovint pel davant?

Wake me up when autumn ends

Doncs si. Feia molt de temps que no escrivia per aquí, perquè he estat escrivint a altres llocs. Ha passat l,estiu, estrany i rarot, i hem arribat a setembre. Els nens han tornat a l,escola emmascarats, entaforant tota la il.lusió i tota la incertesa dins les motxilles, al costat de  l,estoig i l,entrepà, i nosaltres, els més grandets, encetem una cop més, la suposada normalitat, aquesta vegada disfressada de tardor.

L,equinocci comença exactament demà 22 de setembre a les 15.31 hores:  ja fa dies que el sol es pon abans i que de sobte, la pell salada, els vestits de tirants i les promeses de les nits d,estiu, ens han quedat llunyans. Diuen els astrònoms que la tardor d,enguany tindrà dos eclipsis, un prenumbràtic de lluna i un total de sol, però a mi no em consolen ni els eclipsis ni el colors daurats que aviat vestiran el bosc. 

Sóc cíclica i la tardor no m,ha agradat mai. Trobo que ni fu ni fa. Que ni fred ni calor. Que em deprimeix. I això de què els dies s,escurcin cada dia una mica més sempre ho he interpretat com un final. L’ ocàs. Les fulles que cauen despullant els troncs, la llum que s,esvaeix lentament, la vida que s,acaba. 

La tardor sona com un balada trista, té gust de pèrdua i fa olor de resignació. Per això et demano, si us plau, wake me up when autumn ends.

Contra la triangulació, adéu i contacte zero!

De forma natural, des de que va néixer la meva germana petita, he format part d'un triangle. Érem i som tres germanes i la triangulació, en el nostre cas, es va donar de manera espontània. Era una manera de funcionar: vindria a ser una dinàmica familiar, un tira i afluixa d'unió-divisió, d'aliances infantils que es fan i es desfan. Allò de que ara sóc amiga de la germana gran i ignorem a la petita, o s'alien la petita i la gran i no li parlem a la mitjana i així, totes les combinacions possibles, creant bàndols imaginaris i "marginant" ara a una, ara a l'altra.

Però això eren comportaments inconscients i infantils que es van acabar el dia que ens vam fer grans i les personalitats i els valors van quedar més definits. El problema és que més endavant, vaig conèixer les triangulacions promogudes per veritables professionals de la manipulació, a altres àmbits. A l'insti, a la universitat, al món laboral, en grups d'amics i, maleït siga, en les relacions sentimentals.

Dins la parella, la triangulació del psicòpata o la triangulació del narcisista són estratègies que persegueixen controlar a una persona, manipular-la per fer-la patir, per fer trontollar la seva seguretat, per devaluar-la, per destruir-la... en definitiva, per tenir poder sobre aquesta persona. Funciona d'una manera molt senzilla: el manipulador decideix introduir una tercera persona -que pot ser imaginària o no- a la relació, amb la finalitat de confondre la seva parella, fer-la dubtar de si mateixa i ferir-la.

Pot fer-ho de forma subtil. Un dia introdueix un nom. Un altre dia elogia aquesta persona. I més endavant, no saps ni com ni perquè, aquesta persona és una presència habitual en la vostra relació i tu ho acabes acceptant malgrat que això et faci sentir malament, perquè ja no saps si tens motius per estar emprenyada o, si com diu la teva parella, ets dramàtica i exagerada. També pot fer-ho de forma directa. Per exemple, tontejant descaradament amb una amiga teva i negant que això està passant quan li demanes explicacions. És encantador amb ella, detallista, molt afectuós, mentre a tu t'arracona. Quan, molt calmadament, li fas veure el que està passant i com t'estàs sentint, el narcisista t'acusa de neuròtica, controladora i gelosa i tu, sempre tan empàtica i tan bona gent, per  tal d'evitar el conflicte i demostrar que no ets neuròtica, ni controladora ni gelosa, deixes de queixar-te i la triangulació es va normalitzant sense remei. També podria ser, que la teva parella fos infidel, però no content amb ser-ho, et vagi subministrant petites píndoles d'informació sobre la persona amb la que t'està sent infidel, perquè ell no vol, de cap manera, que tu visquis en la inòpia, ell vol que tu et posis gelosa, que et sentis insegura i que pateixis. I després hi ha la versió més tòpica de totes: l, aparició -real o no- d'un ex o una ex per fer trontollar la confiança en tu mateix/a. Aquesta és una de les versions més utilitzades perquè els antics amors donem molt de joc als manipuladors, que coneixen les inseguretats de les seves víctimes i dominen perfectament l'ús de les mitges veritats.

En qualsevol cas, en totes les versions, el narcisista pretén desestabilitzar-te, fer-te patir i, ens els seus somnis més humits, aconseguir que creguis que la tercera persona és la teva enemiga i entris en una mena de competició malaltissa i imaginària, on l'objecte de desig resulta que és ell.

Doncs bé, més d'una i més de dues vegades m'he vist involucrada en un d'aquests triangles, però per sort, sempre ho he detectat a temps i he tallat la situació de soca arrel, evitant caure al parany de creure que la tercera persona era la meva enemiga. Perquè l'enemic real és qui intenta triangular-te, qui intenta fer-te mal i menystenir-te. No et cansis seguint-li el joc, perquè cap “victòria" pírrica compensa el fet de d'haver baixat al fang. Així que no, no participo en jocs psicològics, perquè no em dona la gana.

Els jocs de poder, les mentides, la manipulació i la falta d'empatia no em representen. Em fastiguegen. Em maregen. M'esgoten. Per això, a la que m'ensumo una mínima intenció de manipular-me, m'agafa una mena de fàstic antic i salvatge i surto corrent, cames ajudeu-me. Perquè la persona narcisista no canviarà mai i repetirà els mateixos patrons una i altra vegada en un bucle  infinit. Si la víctima no ets tu, en triarà una altra: la gent amb aquesta psicopatia s'alimenta dels neguits dels altres. Els envegen l,alegria de viure, la bondat, l'empatia, perquè ells són éssers buits i insatisfets, que necessiten xuclar la llum dels altres per brillar.

Així que, quan et trobis que t'han implicat en una triangulació, tinguis el paper de tinguis dins d'aquesta perversa manipulació, fuig, perquè la persona que t'està fent això és una narcisista i mai canviarà: fes cas de la teva intuïció i no acceptis allò que et fereix, perquè si ho acceptes una vegada, ho hauràs d'acceptar sempre. 

Estima't.

No perpetuïs conformitats.

Descarta els manipuladors. 

Bloqueja'ls. 

Contacte zero.

Renaixement

No ho puc evitar. Sóc com una flor. L,arribada de la primavera em fa reviure i em fa sentir bella. Eclosiono. Jo mateixa me n,adono que sóc una persona completament diferent a la que era fa unes setmanes. És una mena de transformació involuntària, però a l,hora desitjada, i no puc estar més contenta de ser així. Agraeixo la manera com em transforma la llum. La manera en què les temperatures més altes eleven la meva alegria. La manera com a la primavera em posseeix una mena d,energia embriagadora que em fa desitjar que passin coses noves i sortir del capoll hivernal a provocar que aquestes coses noves passin.

Així que ja ho sabeu, si em veieu passar, saludeu, que estic pletòrica i ara que arriba la fase 1, ens podem prendre una cervesa al sol i riure,ns del maleït hivern que hem deixat enrere.

El conte de l´univers paral.lel

Aquests dies, sense sorolls ni abraçades, no puc deixar de mirar cap dins i la condensació de mi mateixa és omnipresent. Viure i ja està. Deixar passar els dies. M,estic acostumant a reflexionar, imaginar i recordar, durant hores i hores. El meu cap fa salts en el temps contínuament, ara cap el futur incert ara cap el passat desdibuixat i de vegades m,assalten dubtes sobre què és real i que no ho és. Potser perquè la memòria és subjectiva i el cervell està programat per oblidar alguns records i fabricar-ne de falsos, si cal. També hi ha però, records amagats amb precisió que retornen quan no els esperes i t,agafen tan desprevinguda, que els obres la porta i els deixes passar, sense reticències. I és que com va dir Montserrat Roig, si hi ha un acte d,amor, aquest és la memòria. No oblidar  algú o quelcom, és una mica seguir estimant.

El punt àlgid de la festa era el ball de la nit. Hi havia un dj que punxava música a una pista improvisada a l,explanada del davant de la masia. Allà sota la llum de la lluna plena, els convidats ballaven extasiats de bellesa, riures i immortalitat.

Jo havia anat amb un noviet d, aquells que per no res t,ignoren i et deixen de dirigir la paraula i ballava sola quan vas aparèixer i et vas plantar al meu davant per dir-me que era, amb diferència, la noia mes bonica de la festa. Reconec que aquesta tècnica per lligar era poc original, però em va semblar que ho deies de debò i l,estomac se,m va contraure de nervis dels bons, com quan reps la notícia que has tret un excel·lent en un examen difícil. Volia dir quelcom però no n,era capaç. Era molt insegura. Vaig somriure i vaig callar, però el teu nom se,m va instal·lar al vel de la boca. Tu, que no podies endevinar res del que jo pensava, em vas tornar el somriure i vas girar cua sense dir res més, suposo que decepcionat pel meu silenci.

Em vaig enretirar del ball i em vaig estirar a prop de la pista, sobre un llit inclinat de gespa molsuda, cap per amunt, amb les mans entrelligades sota el clatell, contemplant la lluna plena i rodona i aquella nit d, estiu meravellosa. Esperava que em busquessis. Si em tornaves a dir res, estava decidida a confessar-te que m,agradaves des del dia que no vas venir a esquiar perquè preferies esmorzar uns ous ferrats mentre llegies al sol d,hivern i, la imatge de tu llegint el diari per sota el teu serrell, em va perseguir tenaçment per totes les pistes cobertes de neu. Però no vas tornar. La nit va passar. La festa va acabar. I algú em va dir que t, havia vist abraçat a una noia de cabells vermells. Vaig suposar que ella devia ser la segona mes guapa de la festa.

Vaig continuar amb la meva vida de sempre. Coincidíem, molt de tant en tant, fins que un dia ens vam deixar de trobar.

Però jo, que crec en la relativitat del temps, en els senyals de l,univers i en que la realitat no existeix, sé que en un univers paral.lel, les coses van anar diferents aquella nit. I quan em vas dir que era, amb diferència, la noia mes bonica de la festa, jo et vaig confessar que a mi em semblaves, amb diferència, el noi més interessant. Tant, que el dia que em vas recomanar Una mujer dificil del John Irving, vaig córrer com una boja a comprar la novel·la per llegir-la d,una tirada i poder-la comentar amb tu quan et tornés a veure. En aquell altre univers, tots dos rèiem i xerràvem aturats al bell mig de la pista de ball. Feia molta calor i jo em notava la pell humida sota els cabells arrissats i quan em parlaves a cau d, orella un calfred em recorria el cos i se,m posava la pell de gallina. De sobte, vam restar callats un instant, expectants, mirant-nos als ulls, i aleshores, com si ho haguessin acordat en silenci, ens vam fer un petó dels llargs, d,aquells que multipliquen el desig i et transporten directament a la quarta dimensió.

En aquella altra versió de la realitat, em vas agafar de la mà i jo et vaig seguir, allunyant-nos de la gent i d,aquella peculiar música dels noranta. Vam estar junts tota la nit. I la següent. I l,altra. I moltes nits d,estius que van venir. De manera que em vaig estalviar tot un reguitzell de noviets rancis i estirats, d, aquells que et deixen de parlar quan s, enfaden per no res o et devaluen quan no actues exactament com ells voldrien.

En aquella univers paral·lel la meva vida ha estat diferent. Allà vaig aprendre a diferenciar el que no em convenia molt més aviat. Vaig deixar d,anar a esquiar quan no em venia de gust i vaig ballar només amb qui em donava la gana ballar.

En aquell univers paral·lel no estem confinats, la gent encara passeja pel carrer sense por agafats del bracet i esmorzen ous ferrats els diumenges al matí asseguts a la terrassa. I tu encara em recomanes llibres per llegir i jo encara els llegeixo ràpid pel plaer de comentar-los amb tu després. 

M´estic tornant morena

Durant els confinaments passen coses estranyes. Després de tres dècades d,ocultació, la morena que porto dins prem fort per sortir a l,exterior. M´ho han xivat les arrels dels meus cabells. I ara dubto si deixar-la sortir del tot o improvisar unes metxes casolanes per continuar amagant-la sota els rínxols daurats. El cas és però, que començo a estimar de debò aquesta morena primigènia de conviccions indestructibles. Em sembla molt maca, molt interessant, molt llesta. He començat a trobar-me-la sovint per casa. Li agrada cantar en veu alta i ballar donant saltets. És riallera, burleta, somiadora. Diu el que pensa, sense filtres. No té por perquè encara no l,ha decebut ningú ni ha conegut la part fosca del gènere humà.

Ella m,ha fet acceptar sense judici el patró del meu comportament aquests dies: dos dies bé, un de por i llàgrimes gruixudes -la manca de nicotina hi té molt a veure-, un de ni fú ni fa, un de remontada -de ho podrem tot i tot passarà-, un de mare meva què creativa sóc i què divertides les meves ocurrències, un de nostàlgia blava i estades mortes al balcó esperant nosequè. I tornem-hi. Dos dies bé, un de por i llàgrimes gruixudes... 

La morena em fa mirar endins. Dins de casa. Dins del llit. Dins de la pell. I també enfora. Cap amunt, més enllà, a l, endemà. 

Quan em desinflo i abaixo el cap davant del que està passant i del que sembla que passarà, ella em mira descarada des del mirall amb els seus ulls d,algues colonitzadores, i em recorda que sempre ha estat amb mi i sempre ho estarà. I aquesta energia seva, decidida, genuïna, em reconforta. Em reconec en aquests ulls clars i aquests cabells foscos. Confinada però resilient. Espolsant-me els neguits. Descartant allò i aquells que res no aporten. Pacient. Esperant que passi la tempesta per banyar-nos juntes al mar.

Parèntesi

Dies de condensació d,un mateix. Cap endins. Cap al fons. Hores que s,estiren com un xiclet i estones solitàries que es dilaten fins a envair-ho tot. Enyor de la vida normal. Llàgrimes salades. Silenci. Aïllament. Desinfecció. 

Dies psicodèlics, surrealistes, irreals. Dies de parèntesi. D,una vida inesperada que mai no havíem imaginat. Somnis estranys a les nits, despertars sense despertador, princesa mandrosa entre els llençols. Ja mai no tinc pressa, però a mida que avança, el dia es torna fosc. Xifres esfereïdores que ens recorden la nostra petitesa. Gent com tu i com jo, que es mort sense poder dir adéu. Escriure cartes a persones desconegudes per pal·liar la seva solitud, pensant quin tipus de paraules pal·liarien la meva. 

Diuen que res no canvia mai si res no canvia mai. Però penso que ara si, que ara canviarà tot.

I tu, de qui ets?

Tres dies confinada completament sola -la resta de dies no estava sola-. He deixat de fumar -són pocs dies però està guai-. He descobert que sola sóc molt més creativa. I que es poden fer quatre quilòmetres caminant amunt i avall pel passadís. M,he posat una màrfega el menjador i he practicat un pseudo lloga inventat. M,he retrobat amb la música. He creat noves llistes al Spotify. He escoltat cançons de sempre i n,he afegit d´altres que m,heu anat recomanant. He cantat fort, encara que no canti bé, i he ballat rock, que trobo que ho faig força bé. He seguit les notícies. He escrit tots els pensaments, el que diria en veu alta i els que no. He parlat amb gent, he escrit missatges, he fet vermuts on-line i he begut vi blanc. Us he enyorat. A tots. Us he pensat. A uns quants. He preparat una crema de carbassó amb formatge de cabra i a l,últim moment, quan anava a batre els ingredients ja cuinats, he descobert que vaig perdre el puto minipimer al darrer trasllat. He avançat una temporada de la sèrie que estic veient i ja només em queden cinc més. M, he posat totes les cremes que tinc a casa. Totes. De manera que estic prou exfoliada, prou hidratada i sense arrugues d,expressió, per quan puguem sortir al carrer. M,he rigut sola i he plorat sola, però això sempre ho he fet, no és cap novetat. He intentat llegir, però avui no m, he pogut concentrar. He menjat xocolata negra amb ametlles. M, he anat al llit tard. No m,adormia. M,he recordat de la Rosa del Petit Príncep.  La Rosa és una flor orgullosa i melodramàtica que viu a l,asteroide B612 i que sempre s,està queixant. El Petit Príncep però, aprèn a estimar-la com és i descobreix perquè ella és diferent de totes les altres roses que habiten l´univers: perquè ell n´ha tingut cura, perquè l,ha distingit amb el seu amor, perquè és amb ella, i no amb totes les altres roses, amb la que ha creat un vincle especial.

I aleshores m´he adonat que som de qui pensem just abans de dormir. Pertanyem a aquells que distingim d,entre tots els altres. 

La noia de la finestra

Una tarda d´estiu, passejant pel casc antic de la ciutat-palau de Split, em va cridar l,atenció una noia rosa que llegia un llibre asseguda a la finestra d,un tercer pis, aliena totalment al xivarri dels turistes del carrer. Tenia l,esquena recolzada a un dels marcs de la finestra i les cames despullades mig estirades sobre la lleixa. La finestra apuntava a una reixa plena de flors de coloraines. Em vaig quedar uns minuts observant-la en silenci, hipnotitzada, envejant-li el seu recolliment serè. Desprenia una pau dolça i relaxada. Vivia en un lloc privilegiat -travessar les portes de les muralles de Split és viatjar disset segles enrere- però ella s,estava a la finestra, jove i bonica, amb els ulls atrapats a les pàgines del llibre que llegia. Podria haver quedat amb els seus amics jovenívols o amb el seu amant de pell bronzejada. Podria haver sortir a menjar una gelat de mandarina o anar a banyar-se al mar, però  no, entre totes les opcions possibles, havia escollit llegir a la finestra i jo n,era testimoni per pura casualitat.

Probablement mai la tornaré a veure i si la veiés, tampoc no ho sabria. Però de tant en tant l´he recordat, i ara que estic confinada i he començat a fer mitja vida al balcó, la penso més sovint. He imaginat que potser hi ha algú que quan passa pel meu carrer, passejant el gos o anant a llençar les escombraries, potser mira cap amunt, al tercer pis i em veu allà, quieta, prenent el sol, esmorzant un cafè amb llet o llegint.

Hi ha però, diferències importants. No és estiu, això no és Split, jo ja no sóc tan jove i ara mateix no podria estar en cap altre lloc exterior que no fos aquest balcó, perquè als carrers hi ha un virus cabró matant la gent. Però tot i així, soc conscient que la meva situació actual també és envejable, perquè puc estar-me a casa al balcó, mentre que milers de persones no ho poden fer. Perquè no tenen balcó, perquè han d´anar a treballar, perquè estan malalts o ingressats, o perquè ja no hi són.

Si us plau, confineu les ciutats afectades pel covid-19! Si us plau, els que podeu, quedeu-vos tots a casa! 

L,única forma que ens salvem cadascú de nosaltres és que ara tots ens confinem a casa i que el sol només ens toqui la pell a través de finestres i balcons. Amb això no matarem el virus, però si aturarem el seu avanç i deixarem de col·lapsar un sistema sanitari que a hores d,ara ja està ferit de mort.

#llegiralesfinetres #joemquedoacasa #stayathome 

Introspecció obligada

Aixecar-me. Preparar esmorzar -el meu i el del nano-. Comprovar que encara dorm. Recollir, endreçar, mirar Twitter, organitzar mentalment el menú del dia. Recollir, endreçar. Contestar algun correu. Llegir notícies aquí i allà, però també obrir el llibre que m´estic llegint. No em concentro gaire. El meu fill es desperta. L,abraço fort. Li oloro la pell que encara conserva la tebior dels llençols. Esmorza, xerrem una mica, li explico coses divertides. Diu que es dutxa, amb molta calma, i que després gravarà uns TikToks i xerrarà amb els seus amics. Li dic que perfecte. Recullo els estris de l,esmorzar. Plego la roba estesa. Escric i llegeixo uns quants whatssaps. Surto al balcó i veig que plou una pluja fina i melancòlica. Intento mirar un capítol de Suits però avui aquests advocats guapus, psicòpates i narcisistes no m´entren. Escric una mica. Trio el treball de final de curs de postgrau sense gaires ganes - qui sap com estarem d,aquí a final de curs-. M,estiro al sofà i contemplo per la finestra un bocí de cel gris.

Estic rara. Estranya. Inquieta. Potser un punt trista.  Em preocupen els morts que diuen que tindrem. Em preocupa l,economia que diuen que trontollarà perillosament. Trobo a faltar a moltes persones. Enyoro unes quantes en concret. Tinc ganes de caminar vora el mar i de baixar el carrer i trobar-me per casualitat a amb algú i fer un cafè improvisat. Ganes -i això pensava que no ho diria mai- de dur el meu fill a jugar un partit de futbol a les vuit del matí a l,altra punta de Barcelona i que s,emprenyi quan els comencin a marcar gols. Ganes de comprar-me un vestit de primavera per estrenar-lo de seguida. Ganes de beure vi blanc acompanyada i riure molt... Però així i tot, em reconec afortunada.

Perquè el meu fill està amb mi i ens trobem bé. Perquè tenim un sostre, la nevera plena i connexió wi-fi!. Perquè no conec ningú que estigui ingressat. Perquè podré fer teletreball i ens quedarem a casa confinats el que faci falta. Perquè hi ha milers de professionals que vetllen per nosaltres. Perquè visc en un país petit on els dirigents aposten pel confinament i confio que puguin aplicar les mesures pertinents perquè tot acabi de la millor manera possible. Perquè confio que la gent estarem a l,alçada de les circumstàncies i seguirem les seves indicacions. 

Personalment no em crida això de sortir al balcó i fer una festa, però si crec que cadascú pot aportar el seu gra de sorra a nivell particular. De manera que m,activo i m,aixeco del sofà, perquè el mínim que puc aportar és no deixar-me vèncer pel pessimisme.

Confinament

M´agrada socialitzar, veure amics i sortir al carrer amb l´excusa més absurda, però també m´encanta estar-me sola a casa. Encendre espelmes. Llegir en silenci durant hores. Escriure pensaments. Veure alguna peli o alguns capítols d´una sèrie mentre menjo xocolata negra del Congo. Posar-me una mascareta d´oli de coco,  estirar-me al llit en boles amb els cabells encara humits i arraulir-me sota els llençols aclucant els ulls per escoltar la meva respiració i els batecs del cor, com si el llit i la vànova formessin un úter perfecte i acollidor... Però avui, al llegir al Twitter que tancaven les escoles a causa del coronavirus i rebre simultàniament un correu de la Direcció de l, empresa enviant-nos a cap a casa a fer teletreball durant unes setmanes, el confinament ha deixat de ser idíl.lic per convertir-se en una realitat, que confesso que no m´acaba de convèncer. 

Les persones imaginatives podem visualitzar les situacions més meravelloses, però també podem imaginar les situacions més terribles, i la idea del confinament, a priori, m´ha remogut de dalt a baix amb una sensació de neguit desagradable. El primer que he pensat és en els pares, que ja són grans. El segon, en el meu fill, avorrit i taciturn, sense anar a jugar futbol, que tant li agrada, ni quedar amb els seus amics. El tercer pensament ha estat per les persones que potser trigo una temporada llarga a veure-les i ja ara les enyoro. El quart, el col.lapse social planetari i l´aparició d,una societat distòpica i ciberpunk. I ja està, la por, en part real en part, espero que inventada, se m´ha instal·lat a l,estómac provocant aquell mareig tan familiar, que no saps d,on ve i no saps on va, però que és força incòmode.

No m´agrada la incertesa, tot i que amb els anys m,estic fent amiga seva, suposo que per allò que diuen que la maduresa d´una persona es mesura pel grau d,incertesa que és capaç de suportar. I suposo que si, que m´estic fent gran, perquè de sobte m´ha assaltat una nostàlgia antiga, recordant quan em sentia immortal i allargava les nits fins que sortia el sol i he pensat, que divertit hagués estat aleshores confinar-nos tu i jo plegats, sense teletreball i sense pors.

Els comentaris de la gent però m´han fet retornar a la realitat i he mogut el cap a banda i banda per espolsa-me aquesta nostàlgia tramposa, he agafat la bossa i m,he acomiadat ràpid de tothom, conscient que si no m´afanyo, potser ja no hi ha paper de vàter quan arribi al súper.

Habilitats

Tinc una habilitat que molta gent desconeix: sóc capaç d´adormir-me en el metro i despertar-me just quan arriba la meva parada. Funciona com una mena de rellotge intern. Ho he descobert recentment, ara que faig servir el transport públic amb regularitat, perquè els darrers vint anys no havia agafat el metro tret d,algunes ocasions molt puntuals.

La decisió d,anar a la feina amb metro ha estat pressa per una sèrie de circumstàncies però, sigui com sigui, n´estic molt contenta, perquè m,estalvio més d´una hora de trajecte en cotxe a través de les Rondes i camins adjacents. Així que ara arribo a la feina relaxada i molt zen i m, he adonat que la gent ho troba força estrany, com si feina i alegria no es poguessin conjugar.

Retornant als meus viatges pels túnels soterrats de la ciutat, de dilluns a divendres agafo el metro a l,estació d,inici de la línia. Pujo al tren, m, assec i en qüestió de segons, el vaivé del vagó m, acull, em bressola, i em fa adormir com s´adorm un nadó. En 3, 2, 1 desconnecto de la resta dels passatgers. No veig res, no escolto res. Com que sé que m,adormiré profundament, abans d,aclucar els ulls em poso la bossa de manera que no me la puguin estirar sense despertar-me i m,obligo a tenir la boca tancada, per allò de no bavejar. De vegades somio, de vegades no, però en qualsevol cas, quan s,acosta la meva destinació, un sisè sentit que no sabia que tenia, m,avisa que ha arribat la meva parada i em desperto just per baixar allà on toca. No falla mai. 

Els primers microsegons estic una mica desorientada, però un cop m,ubico, abandono el vagó i m,afegeixo a la filera de persones que fan cua per pujar les escales però, a diferència de la majoria, jo camino sense presses, totalment relaxada, amb els ànims alentits de qui s´acaba de llevar. Per contribuir a aquest estat plaent de somnolència, abans d´abandonar del tot l,estació, just arribar al primer passadís, m,arriba des de la llunyania la veu dolça d,un músic de carrer apostat en una de les cantonades del metro i m,hipnotitza encara més amb la seva magnífica versió de “Palabras para Julia”. La lletra se m,instal.la al cervell per acompanyar-me el que queda de matí. 

Ja a l,exterior, em poso les meves ulleres de sol de mida gran, per defugir la llum i, a la que passo pel davant del  “365”, em demano un cafè amb llet de civada per endur. 

I d´aquesta manera, ulleres de sol i cafè amb llet a la mà, arribo a la feina, somrient. I tothom comenta en veu alta que els fa gràcia el meu bon humor i jo torno a somriure, aquest cop per sota el nas, perquè desconeixen que aquesta és una de les meves altres habilitats: sóc capaç de riure de la meva pròpia ombra i, fins i tot si portés la tristesa més profunda i espesa enganxada al pit, somriuria. Perquè somric sempre. I no, no ho faig per estratègia ni per agradar als demés. Em surt sol, com passa amb totes les habilitats innates.

1 de gener de 2020

Comencem l´any, celebrem la vida. 

Ens banyem al mar

Raigs de sol. 

Horitzó blau. 

Pell de gallina. 

Xiscladissa pel fred. 

Riure molt i riure junts.