Why?

Avui és 20 de novembre i resulta que el 20 de novembre es celebra el Dia Universal del Nen... De debò que algú pot celebrar aquest dia i no sentir vergonya? De debó que algú vetlla pels drets dels nens de tot el món?.

Fa molts dies que hi rumio, que li dono voltes, que llegeixo articles i acabo plorant. Dubto si sóc jo, que estic molt tova i no entenc res, o senzillament els éssers humans hem perdut el judici per sempre.

Ja fa un temps em vaig ensopegar, per casualitat i sense ser-ne conscient, amb un vídeo al twitter on es veia un nen palestí agonitzant perquè havia rebut un tret al mig del carrer i estava tirat a terra com si fos un animal, amb els ulls extraviats i plens de por perquè crec que sabia que s´anava a morir, mentre un soldat li cridava que es morís ja d´una puta vegada. Em vaig quedar paralitzada, incapaç d´assimilar el què havia vist. No podia tractar-se d´un muntatge, però per una altra banda, el meu cervell no podia creure que allò fos real. RES no justifica la mort d´un nen. Per respecte, per trobar-me en estat de shock, no vaig tornar a visualitzar el vídeo, vaig abaixar la pantalla del portàtil i vaig esclatar en plors. Estava sola a casa així que podia plorar tant com em donés la gana. Quan em vaig calmar, semblava que m´havien donat una pallissa.

Obsolescència

Tothom ho sap. És vox populi. Allò de "els cotxes d´abans si que estaven fets per durar, però els d´ara no passen dels 10 anys". O "em vaig comprar un portàtil ara fa un any i ja no tira, va lentíssim, i el venedor de la botiga em diu que no val la pena arreglar-ho perquè està obsolet. Però si tot just té un any!".

Us sona aquest discurs?. No teniu la sensació que al mercat sempre hi ha un mòbil nou amb més prestacions que el vostre o un cotxe més ràpid amb més cavalls de potència?. Doncs bé, això que sentiu no és una sensació, és una realitat. I sí. Sempre hi ha un nou model que de seguida substitueix l´anterior. Aquesta "conxorxa" a escala mundial, aquest fabricar programant per endavant quina serà la vida útil del producte, decidint en quin moment quedarà obsolet completament, i quin nou model substituirà l´anterior, té un nom: obsolescència programada. 

I no us penseu que l´obsolescència consisteix només a treure continuadament al mercat noves versions que substitueixen les anteriors. No, no és només això. L´obsolescència programada va més enllà i consisteix a fabricar productes EXPRESSAMENT per no durar: bateries que moren al cap de 18 mesos d’ésser estrenades, com és el cas dels iPod d’Apple, impressores que es bloquegen quan arriben a un nombre determinat d’impressions, etc. Coses gairebé noves, que semblen noves, però que ja mai funcionaran. I arreglar-les és més car que comprar-ne una de nova o bé és del tot impossible perque no hi ha peces de recanvi -penseu que d´un producte es fa una producció curta per poder passar de seguida a fabricar-ne la següent versió-. 

No us sembla una bogeria? Una estafa més del capitalisme? Una incitació al consumisme i a l´acumulació de residus, perquè si, by the face?

I avui, mentre caminava pel carrer i prenia un cafè en llet en got de cartró i remenava el sucre del fons amb una cullereta de plàstic - tot molt Fifth Avenue- m´he adonat que el concepte un sol ús ens ha calat fons. Ens fascina el concepte utilitzar i llençar. Ens està bé que les coses no durin -pel plaer de comprar-ne de noves- i comprem coses per sortir del pas, pensant que ja ho reemplaçarem més endavant. Estem d´acord que tot, tot, tot sigui obsolet. Hem normalitzat l´obsolescència. Ens sembla el més natural del món que en ple segle XXI, quan es suposa que disposem de la tecnologia més avançada en la història de la humanitat, una bombeta es fongui al cap de mil hores d´ús. 

Hem traslladat l´obsolescència a la nostra vida quotidiana, de manera que ens sembla normal que l´amistat tingui data de caducitat. Ens sembla natural que els amors neixin ja amb una vida limitada -sovint quan hem de començar a esforçar-nos per fer rutllar una relació ens sembla més fàcil i més adient canviar-la per una de nova-. Acceptem que els empresaris, en lloc de motivar, reciclar i incentivar els treballadors que ja tenen en nòmina, els sembli més beneficiós canviar-los per nous treballadors, més motivats i amb un sou més baix. Els dictàmens de la moda ens empenyen a renovar l´armari cada estació i les cadenes de roba low cost en ho posen fàcil: ningú pretén que un jersei de punt li duri més d´una temporada, ens dóna igual que a la segona rentada ja li apareguin boletes, perquè l´any vinent ja estarà passat de moda i perquè ens fa il.lusió, comprar-ne un de nou i no, no tenim cap intenció d´esbrinar en quines condicions s´ha fabricat aquesta peça de roba per a a tenir un preu de venda tan irrisori-. Els mobles ens cansen perquè no volem passar-nos la vida veient la mateixa llibreria desfasada al menjador de casa. Els matalassos duren com a molt deu anys i després te n´has de comprar un de nou,  fabricat amb un innovador material de nom impronunciable, que encara et durarà menys que l´anterior i et farà suar el que no està escrit...

De sobte he tingut un esglai. Em preocupa tenir aquesta mena de pensaments. Em preocupa que considerem que les coses que tenen un any ja són velles. Em preocupa voler sempre la nova versió i deixar el planeta ple de residus i objectes de segona mà que s´hauran de destruir o reciclar. Em preocupa que un dia no massa llunyà, se´ns consideri obsolets, a tu i a mi, a tota la nostra generació, perquè hi hagi noves versions millorades de nosaltres mateixos -més joves, més guapos, més preparats i més... rentables econòmicament?-. 
Em preocupa. 
Tot plegat fa molta por. 

14 de setembre: tornem al cole!

Ei, què tal? Com va?... Fa uns dies -unes setmanes- que no apareixia per aquí perquè he estat una mica liadeta, fent camí, però ara que la tornada a l´escola ja és un fet, m´he decidit a compartir amb vosaltres els meus propòsits per aquest nou curs que comença.

Bé, abans de tot aclariré que, malgrat que jo no començo cap curs nou, el 14 de setembre s´ha convertit en una data molt assenyalada al calendari, no només perquè els nens tornen a l´escola, sinó perquè reiniciem una rutina que s´allargarà fins al juny de l´any vinent i que només quedarà escapçada per les vacances de Nadal o les de Setmana Santa. Ens acomiadem de l´estiu, de la llum, de la platja, dels xiringuitos, de la llibertat d´horaris i diem adéu als viatges i a les nits d´estiu que ens van fer somiar. El 14 de setembre és un inici, una data que ens marca la tornada a la realitat i al recolliment provocat per la manca de llum i les baixes temperatures, i per això, a l´igual que succeeix amb l´1 de gener, moltes persones ens proposem, sigui mentalment o en una llista a l´agenda, canviar d´hàbits per tal de dur una vida més plena, més còmode o com a mínim, més semblant a la vida que cadascú voldria.

Per això, a part dels clàssics, començar un curset d´idiomes o apuntar-me al gimnàs i anar-hi com a mínim 3 dies a la setmana -prometo que aquest si que el compliré-, he afegit a la llista alguns altres propòsits que, de segur, em faran un xic més feliç. Aquí van:

Pels carrers de Berlín

Es pot enyorar quelcom que no has viscut?. Et pot abandonar algú que mai no ha estat amb tu?. Ja mai no sabré si el Miquel em va reconèixer aquell matí als jutjats, però aquella trobada va ser el principi de la fi. O el començament de tot.

Vaig tornar a casa abatuda. Em sentia ridícula, vilipendiada. A corre cuita, vaig posar quatre peces de roba en una maleta petita i amb l´excusa d´una exclusiva d´última hora, vaig anunciar que havia d´agafar un vol. Però no vaig agafar cap avió. Vaig llogar un cotxe amb GPS i vaig començar el que seria el meu llarg periple cap Berlín. Havia passat mitja vida penedint-me de no haver fet aquell viatge al novembre del 89 així que ara el faria tota sola. Tenia por i no sabia si en seria capaç, però m´ho devia.

Vaig recórrer la ciutat amb els ulls d´abans, assaborint cada racó, cada color, cada nova descoberta. Als vespres, arribava al hostel esgotada, sense esma per res més que no fós despullar-me i ficar-me al llit. M´adormia de seguida, en una son tranquil.la i reparadora. I poc poc a poc, sense adonar-me´n, les meves pors antigues es van anar esfumant pels carrers de Berlín...

Un aplaudiment pels guapos que avui fan anys!

A las personas sensibles...

¡No te avergüences de tu sensibilidad!

Te ha traído muchas riquezas.

Eres capaz de ver lo que otros no ven,

Sentir lo que otros se avergüenzan sentir.

Eres más abierto, menos indiferente.

Te resulta más difícil hacer la vista gorda.

Tú no has cerrado tu corazón,

a pesar de todo.

Eres capaz de aceptar

las altas más intensas

y las bajas más oscuras

en tu amoroso abrazo.

(Sabes que ninguna te define.

Que todo pasa.

Que eres un cuenco cósmico.)

¡Celebra tu sensibilidad!

Te ha mantenido flexible y abierto.

Te ha permitido estar cerca del milagro.

Y la presencia consciente brilla en ti con toda intensidad.

No te compares con los demás.

No esperes que ellos te entiendan.

Sin embargo, sí puedes enseñarles:

Que está bien sentir, profundamente.

Que está bien no saber.

Que está bien jugar

en el borde más crudo de la vida.

La vida podrá parecerte "dura", a veces,

Y a menudo sientes que te puede abrumar.

Pero es aún más duro

reprimir tus abrumadores dones.

A los que son más sensibles:

¡Traigan un poco de dulzura a este cansado mundo!

JEFF FOSTER

 

Vida

Victòria pírrica? No, gràcies

Una victòria pírrica és aquella que s'aconsegueix no sense grans pèrdues en el propi bàndol. El nom de l'expressió prové de Pirros, que fou rei d'Epir l´any 307 aC. Aquest rei aconseguí diverses victòries a Heraclea i Asculum davant l'exèrcit romà però va patir un gran nombre de baixes en ambdós enfrontaments. Es diu que Pirros, en contemplar el resultat de l'enfrontament digué "Una altra victòria com aquesta i tornaré sol a l'Epir". És a dir: potser "oficialment" hem guanyat, però la pèrdua i el desgast que ens comporta aquesta victòria, ens fa sentir que potser no ha valgut la pena vèncer, que potser hauria estat més encertat retirar-nos a temps.

Imagina´t que aconsegueixes casar-te amb l´home a qui has perseguit obsessivament des del mateix moment que el vas conèixer al bareto de torn, malgrat que la relació va ser difícil des dels inicis. Seduir-lo primer, aconseguir-lo després i mantenir-lo amb el pas del temps, t´ha suposat una inversió de temps tan considerable, que vas oblidar-te de tots els teus amics i coneguts, de la teva família, de les teves aficions, dels teus interessos i, fins i tot, et vas oblidar de tu mateixa. Així que el dia del teu casament, al entrar a l’església te n´adones que només ell t´espera al peu de l´altar. Els bancs de fusta són buits. No hi cap dels teus antics amics, cap familiar, cap persona que estimes. I tu ets allà, radiant amb el teu vestit blanc, però dins teu una pena fosca et tenalla l´estòmac. 

La teva és una victòria amarga. T´estàs casant amb l´home que vas escollir, però la teva aposta ha estat massa alta i les pèrdues incomptables. És també una victòria solitària i decebedora perquè ni tan sols tens amb qui celebrar-la i, a més a més, no ets feliç perquè has hagut de renunciar a tu mateixa per arribar fins aquí. Estem parlant, doncs, d´una victoria pírrica.

Com a contrapunt, de vegades hi ha derrotes que sóc més dolces que la victòria. Com quan acabes una nit poc memorable, assegut a la teva porteria xerrant amb un amic. Potser la nit ha estat un fracàs, potser no ha resultat el que esperaves, però tens a prop aquest amic i abans d´anar a dormir us rieu una mica de vosaltres mateixos. Podríem dir que aquesta seria una derrota dolça, no?

Doncs bé, feia un temps que arrossegava la meva pròpia motxilla gegant de victòries pírriques –massa ocasions a les quals havia invertit molt de temps i esforços a demostrar que jo tenia raó o que les coses havien de ser com jo deia o com jo esperava o com jo volia que fossin-, però un bon dia vaig decidir que abans d´emprendre una batalla, reflexionaria amb calma.  Aprendria a valorar objectivament la legitimitat del meu parer; a sospesar si realment la "batalla" em valia la pena, i, sobretot, a decidir si volia invertir  anys i panys a desgastar-me amb persones que no tenen principis ni valors. 
I la resposta va ser no.

No vull malgastar el meu temps en un conflicte que no s´ho val.
No vull una victòria solitària i amargant.
Prefereixo arreplegar-me i allunyar-me de tot allò  que no em compensa.

I ara em sento molt plena perquè els meus bancs són plens de persones que m´acompanyen, amics, familiars i tot de gent que estimo. I estic radiant per fora i per dins, perquè per fi m´he desfet de les rèmores i ara a la motxilla només hi duc el que hi vull dur... 

Ets un mussol nocturn?

Si pertanys al grup de persones a les quals sempre els ha costat despertar-se; si per a tu matinar és un suplici i l´hora de llevar-se és traumàtica; si sempre has patit les brometes d´aquells que es lleven frescos com una rosa i no saps què fer per remeiar-ho, deixa de sentir-te com un mandrós: senzillament tens un ritme circadià diferent.

Un ritme circadià o circadiari  és un cicle d'aproximadament 24 hores que regula el nostre rellotge biològic en períodes de son i de vigília, amb els inherents processos bioquímics, fisiològics o de comportament. El més normal seria que els temps de son en un ésser humà comenci quan es fa fosc i s´apaga la llum solar, però com en tot, hi ha moltes persones que es surten de la norma, i segurament tu ets un d´ells.

Has de saber que hi ha persones amb una tendència  genètica per a anar a dormir d´hora -com a molt tard a les 11 de la nit- i despertar-se a primera hora del matí i un altre tipus de persones amb una tendència natural a anar al llit a les tantes -cap a les 2 de la matinada- i a despertar quan el sol fa estona que brilla al cel -el seu ritme natural els faria llevar-se passades les 10h del matí-. Els primers, els diürns, tenen un ritme circadià avançat i els segons, els nocturns, tenen un ritme circadià tardà i la secreció de melatonina els comença més tard que a la resta -per això els és més fàcil mantenir-se desperts fins a la matinada-.

Els diürns poden realitzar més esforç físic i mental als matins i el seu ritme de producció decau a mesura que avança la tarda. I als nocturns els succeeix a l´inrevés, la part més productiva del dia els arriba a una hora més avançada, a la nit, quan ja és fosc. Val a dir, que no hi ha millors ni pitjors, però el problema amb el qual topen els nocturns es que habitualment els horaris laborals comencen al matí i s´acaben a la tarda, just quan ells comencen a ser més productius i més creatius. I resulta que si obliguem a un nocturn a dur horaris matutins i a llevar-se d´hora durant un període de temps prolongat, es troba que li costa molt arrencar pel matí i a la llarga, acaba arrossegant una somnolència excessiva - i d´aquí els ve la seva fama de dormilegues-. Malauradament, els horaris laborals són els que són, així que els nocturns es veuen obligats a fer un sobre esforç per tal d´adaptar-se al ritme dels altres i mantenir l´eficàcia al treball - quan el seu horari laboral no coincideix amb la seva franja horària més productiva-.

Ara bé. Res d´acomplexar-se. Estudis recents assenyalen que hi ha paral.lelismes entre els hàbits de son i la personalitat, i resulta que les persones nocturnes tenen un coeficient intel.lectual per sobre de la mitja -tota la vida sentint-te a dir que eres un dormilega mandrós, i resulta que ets una mica més intel.ligent i una mica més creatiu que la mitja-. Les conclusions d´aquestes investigacions també indiquen que els nocturns són persones més adaptades als temps moderns, que ja han abandonat els costums dels nostres avantpassats de seguir el ritme de la llum solar i tenen una personalitat més complexa i evolucionada. Tot i que, per una altra banda, són més irracionals i menys fiables pel que fa a les seves reaccions i les seves conductes. I pel que fa als diürns, són persones més ordenades i amb menys tendència a desenvolupar trastorns de la personalitat com ara depressions o adiccions.

En fi. Ni blanc ni negre. Ni bons ni dolents. Cadascú és com és i cadascú té el seu propi ritme circadià. Els nocturns no s´han de sentir obligats a convertir-se en diürns, ni a l´inrevés. No és millor ser matinador que noctàmbul, ni és millor ser mussol que llevar-se quan canta el gall, senzillament un mateix s´ha de conèixer bé i mirar d´adaptar el seu dia a dia amb el seu ritme biològic tant com li sigui possible, aprofitant aquelles hores en què ets més creatiu i més productiu.

Nadie escapa al efecto halo

Nadie escapa al efecto halo. Puede que creas que a ti no te afecta, que eres una persona objetiva e imparcial, pero te aseguro que a diario actúas bajo el efecto halo.

El efecto halo consiste en realizar una generalización errónea a partir de una sola característica de un objeto o de una persona, es decir, realizamos de manera inconsciente un juicio previo, a partir del cual generalizamos el resto de características. Más o menos vendría a ser: me cruzo con una mujer guapa -cualidad positiva- e inmediatamente le atribuyo un sinfín de características favorables -inteligencia, honestidad, dulzura- aún cuando no he podido comprobar si las tiene o no. Por lo tanto, he dejado de lado mi objetividad y a partir de una primera impresión positiva, he dado por supuesto toda una serie de características positivas. O puede ocurrir al revés, efecto halo invertido o Devil effect, cuando a partir de un rasgo negativo -por ejemplo alguién que es feo-, lo evaluamos con características negativas como por ejemplo huraño, desagradable, aburrido.

El efecto halo fue descrito por primera vez en 1920 por el psicólogo E.L. Thorndike y parece ser que nos influye en todas nuestras primeras impresiones en lo referente al físico, la indumentaria, el carácter o a la profesión de una persona: si descubres que una persona es envidiosa directamente le atribuyes muchas más características negativas -que quizás tiene o quizás no-.

Pero además, el efecto halo se relaciona directamente con el nivel de atracción física que sentimos hacia otra persona. Esto se dedujo del siguiente experimento: se reunieron dos grupos de estudiantes y a cada grupo se le mostró un vídeo de un profesor dando clase, exactamente el mismo profesor, pero a un grupo se le mostró un vídeo en el que el profesor se mostraba cordial y afable, y al otro grupo se le mostró un vídeo donde se comportaba autoritario e imperativo. Posteriormente se pidió a cada grupo que describiera el aspecto físico del profesor... ¿Qué creéis que sucedió?. Pues bien, los estudiantes que vieron la faceta positiva, lo describieron como una persona simpática y atractiva, mientras que los estudiantes que visionaron la faceta negativa, lo calificaron con adjetivos físicos poco favorecedores. Pero además, se les preguntó a los estudiantes si pensaban que la actitud del profesor había influido en la evaluación de su aspecto físico y todos respondieron que no, convencidos que sus juicios habían sido totalmente objetivos.

Es evidente que a diario nos vemos afectados por el efecto halo, ya sea positiva o negativamente, al evaluar o ser evaluados por los demás, pero este enjuiciamiento adquiere especial relevancia en el entorno laboral, cuando nos enfrentamos a entrevistas de trabajo, a procesos judiciales o empezamos a cursar nuevos estudios.

El efecto halo también desempeña una papel muy importante en el marketing: como estrategia de posicionamiento, fabricando y promocionando un excepcional producto en particular con la finalidad de promover las ventas de la marca completa, contratando a una celebridad para promocionar determinados productos -aún cuando este personaje famoso no tenga experiencia en evaluar el producto ni ninguna afiliación previa con él-, etc.

A nivel personal os diré que en el momento justo que conozco a alguién, si esta persona tiene "la mala suerte" de parecerse físicamente a una persona que yo considere tóxicas o non gratas, no puedo evitar percibir en ella ciertas cualidades negativas - cuando en realidad, el parecido físico no tiene nada que ver con la personalidad de cada uno-. Del mismo modo, si alguién que acabo de conocer se parece físicamente a alguién a quién aprecio, inmediatamente le atribuyo cualidades positivas.  

En fin, aunque no seamos conscientes de la influencia del efecto halo sobre nuestros juicios, ¡nadie escapa al efecto halo!

More than this?

 

I could feel at the time
there was no way of knowing
Fallen leaves in the night,
Who can say where they're blowing
As free as the wind
and hopefully learning
Why the sea on the tide
has no way of turning
More than this - there is nothing
More than this - tell me one thing
More than this - there is nothing
It was fun for a while
there was no way of knowing
Like a dream in the night,
who can say where we're going
No care in the world
Maybe i'm learning
Why the sea on the tide
has no way of turning
More than this - there is nothing
More than this - tell me one thing
More than this - there is nothing

Anem d´excursió ?

Us agrada la natura? Us encanta agafar la motxilla, aigua i xocolatines i escampar la boira muntanya amunt? Teniu nens i els voleu engrescar en l´excursionisme?. Voleu fer noves excursions originals i no sabeu per on començar?. Farts de dir "aquest cap de setmana anem d´excursió" i després mai saber on anar?. Doncs si us trobeu en aquesta tessitura el millor que podeu fer aquesta Diada de Sant Jordi és córrer a la llibreria o paradeta més propera i comprar-vos aquest llibre fantàstic:

Perquè hi trobareu 30 excursions per Catalunya per a nens i nenes ben referenciades i documentades -totes elles publicades a Cavall Fort-.  Amb fotografies, mapes, descripcions, manual d´ús, ressenyes històriques i anècdotes vàries perquè a partir d´ara totes les vostres excursions a la muntanya resultin tot un èxit.

"Anem d´excursió" ha estat guardonat com a millor llibre publicat el 2014 en la categoria de Literatura Infantil i Juvenil dins l´àmbit cultural català però. a més a més, és un llibre perfecte per a llegir i experimentar, tot alhora.

Vinga, prepareu les motxilles !

Je Veux de ZAZ

"Donnez moi une suite au Ritz, je n´en veux pas
des bijoux des chez CHANEL, je n´en veux pas
donnez-moi une limousine, j´en ferais quoi?
offrez-moi du personnel, j´enferais quoi?
un manoir a Neufchâtel, ce n´est pas pour moi
offrez moi la Tour Eiffel, j´en ferais quoi? 

Je veux d´l´amour, d´la joie, de la bonne humeur,
ce n´est pas votre argent qui f´ra mon bonheur
moi j´veux crever la main sur le coeur,
allons ensemble découvrir ma liberté
oubliez donc tous vos clichés, bienvenue dans ma réalité (...)"

Magdalenes, són magdalenes!!!

Texans "boyfriend" per a què el teu "outfit" sigui perfecte i, sobretot, prou "cool" per a sortir d´"afterwork"... Buf. Fins els nassos. Per què adoptem tots aquests anglicismes?. Per què sovint ens sembla que aquests mots són més xulos o més moderns que les mateixes expressions en el nostre idioma?. Jo personalment penso que alguns no els necessitem, que no ens calen tots aquestes paraules en anglès i a més a més, em faig un embolic amb alguns d´ells perquè no tothom els dóna el mateix ús. 

 

D´una banda, sembla que algunes paraules dites en anglès ens fan sentir millor que si les diem en català, com si emprar aquestes paraules en anglès dignifiqués o dotés de més categoria i sofisticació els mots en si mateixos: per exemple, molt millor ser un/a "runner" que ser un home/dona que surt a córrer. Molt millor tenir un "affaire" que no pas posar les banyes o enganyar a la teva parella. I encara més, molt millor berenar "muffins", "cupcakes" o "cookies" que no pas magdalenes o galetes, no?.

 

I per una altra, sospito que està de moda crear noves paraules perquè sí. Perquè sonen bé. Per donar sensació de bon rotllo. Aquest grup de parauletes, resultants de la unió de dos mots, busquen la complicitat de l´oient/lector i fan una mica de ràbia per sucroses i empallegoses. Estic parlant de: juernes, besayuno, amigovio -sí, he posat la versió light de la paraula-, gordibuena, pagafantas -aquesta és bona-, papichulo, veroño... 

 

Evidentment cadascú pot parlar com li doni la gana i emprar les paraules que consideri més adients per a cada ocasió, i consti que no estic en contra de l´incorporació de paraules estrangeres ni de la convergència entre diferents llengües ni, menys encara, de la creació de noves paraules que, al cap i a la fi, enriqueixen una llengua. 

 

Però també penso que no cal forçar tant. Així que amb el vostre permís, vaig a berenar unes magdalenes farcides de melmelada i unes quantes galetes de xocolata!

 

Stop complaints: 24 hores sense queixar-te de res ni de ningú!

Ahir vaig quedar amb un dels meus amics més grans i quan dic gran no parlo de la seva edat,  parlo de la seva vàlua com a ésser humà. El cas és que, allò que passa que estàs assegudet al sol davant del mar i d´unes quantes birres, ens vam posar a filosofar i entre riure i riure, em va dir que sóc la dona més rondinaire del món. I sí, reconec que és cert i reconec que no és la primera persona que m´ho diu. Sóc una gran practicant de la queixa. Molt. Així que em va proposar un repte -que segur que ja el coneixeu perquè fa setmanes que corre per Internet-.

La primera part del repte consisteix a no queixar-me durant 24 hores -glups, no sé si podré-, i si ho aconsegueixo, aleshores he d´estar 21 dies sense queixar-me de res ni de ningú -glups, això si que ja és súper difícil-. Però si, amb molt d´esforç, aconseguís no lamentar-me durant tot aquest temps, deixaria de ser una rondinaire per sempre:  resulta que les persones necessitem exactament 21 dies per abandonar un hàbit. Vint-i-un dies per deixar que el nostre cos i la nostra ment s´acostumin a quelcom nou, de manera que a partir del dia 22, aquest quelcom nou es comenci a repetir de manera automàtica, i esdevingui hàbit.

Això vol dir que qualsevol cosa que et proposis, si la duus a terme durant 21 dies, esdevindrà un hàbit a partir del dia 22 -deixar de fumar, deixar de picar entre hores, deixar de fer compres online absurdes, deixar de mossegar-te les ungles, començar a practicar un esport, començar a cuinar coses sanes, parlar i pensar sempre en positiu...-.

Per si us animeu a acceptar el repte de STOP QUEIXES, us deixo aquestes indicacions:

L´exercici de les 24 hores sense queixar-te és del llibre “Coaching personal” de Pam Richardson, però aquest mateix repte, però durant 21 dies, també el planteja Will Bowen en “Un mundo sin quejas”.

No vul ser rondinaire, ni grunyona, ni quejica, però ja us avanço que aquest repte no és fàcil -malgrat que a priori ho pugui semblar-. No queixar-se de res ni de ningú és una tasca complicada. A més a més, dic jo que l´exercici podria durar només una hora, no?. O dues com a molt. O potser es podria... Val, val. Ok. Ja deixo de queixar-me!

Ya se verá...

Hace muchos, muchos años, en el lejano Oriente, se cuenta la historia de un niño que nació en una familia muy rica por lo que cuando su madre dio a luz todo el mundo empezó a decir “Que niño más afortunado”.

Entonces el Maestro Zen dijo: “Ya se verá”.

Pasó un tiempo, el niño creció y sus pudientes padres le llevaban a montar a caballo. Un día el niño se cayó del caballo y se rompió las dos piernas. Todo el mundo empezó a decir: “Que mala suerte. Que niño más desafortunado”.

Entonces alguien preguntó al Maestro Zen y el respondió: “Ya se verá”.

Al cabo de unos meses estalló una guerra. Todos los jóvenes tuvieron que ir a la batalla excepto el chico que como tenía las piernas rotas se salvó de ir a la guerra. Entonces todo el mundo empezó a decir: “Que suerte. Que niño más afortunado”.

Alguien se acercó al Maestro Zen para preguntarle. Y el Maestro Zen dijo: “Ya se verá”...

***

(Me´l va enviar una amiga i des d´aleshores que hi penso).  

Vacancetes de Pasqua

Doncs res... Marxem de vacances!

El primer i el darrer viatge

Una nit, mentre sopàvem a la fresca, m´ho va explicar. Resulta que feia anys, quan va fer el seu primer viatge de feina, el van enviar a Granada. Un cop allà, sol, va decidir que potser estaria bé donar un cop d´ull a l´Alhambra. S´hi va acostar caminant i va tenir la sort d´ensopegar amb un bon home que li va explicar que estaven a punt de tancar -fa anys, l´accés a la fortalesa vermella no es programava per Internet com es fa ara- però que hi havia prevista una visita privada per a un grup i que intentaria colar-lo. I dit i fet, aquest guarda el va deixar passar.

El sol estava caient i els darrers raigs de llum dibuixaven una atmosfera daurada, màgica, que convidava a somiar. A l´Alhambra hi regnava un silenci gairebé absolut. Eren només 11 persones afortunades i un guia d´aquells que saben explicar les coses bé i que després de parlar, restava uns minuts en silenci per donar temps als seus oients a reflexionar, tot imaginant les vides passades dels habitants del palau. Va explicar-los que arquitectònicament l´Alhambra homenatjava el quadrat perquè en aquesta figura geomètrica es representen els quatre elements, les quatre estacions, les quatre edats de la vida,  els quatre punts cardinals, que donen ordre al món, i els quatre rius del Paradís. Els va parlar del meravellós sostre de fusta ple d´estels on apareixen els 7 cels de la cultura musulmana, un a sobre de l´altre, i de les 10.000 inscripcions, la majoria poemes, en àrab clàssic que adornen la ciutat sencera. Ell escoltava embadalit.

La pedra vermella brillava enamorada de l´astre solar que estava a punt de pondre´s; l´aigua que corria per les canonades de les fonts parlava una dolça llengua seductora i sota aquella llum màgica, les flors i els arbres dels jardins feien una festa de colors. M´explicava que es va sentir en una comunió perfecta amb l´entorn: es sentia pedra, es sentia llum i es sentia immensament feliç. A estones voltava pels jardins tot sol, observant, olorant i imaginant tota mena de meravelles. I a estones retornava al grup de desconeguts escoltant les històries d´aquell fantàstic narrador. Estava força emocionat sense saber perquè i no volia marxar, però la nit va caure sobre la terra dels mortals i van abandonar el palau roig.

Va anar caminant distretament sense destí fins arribar a l´Albaicín, barri de complicats carrers estrets, basars i molta gent. Va trobar una terrassa amb lloc per asseure´s i es va prendre una cervesa fresqueta. Continuava impressionat pel que havia sentit uns minuts abans i no va sopar res. Va passejar sota la lluna fins a arribar al seu hotel, es va treure la roba i es va deixar caure despullat sobre el llit. Va aclucar els ulls i va repassar mentalment tot el que havia viscut aquell dia.

L´endemà es va llevar exultant i va córrer a trucar la mare, per explicar-li aquesta mateixa història. Al acabar li va dir: "Mare, no hi tornaré mai més a l´Alhambra". En aquest punt el vaig interrompre, perquè no entenia res. ¿Per què no hi volia tornar més si li havia agradat tant?. 

Em va respondre que havia pres aquella decisió just abans d´adormir-se aquella nit a Granada i que fins al moment havia resistit la temptació: mai no havia tornat a l´Alhambra i mai no hi tornaria. Aquella posta de sol havia estat tan perfecta que no volia que  una nova visita distorsionés el meravellós record  que s´havia gravat a la seva memòria per sempre més. Deia que volia mantenir aquella experiència intacta, protegir el record, i recuperar-lo cada vegada que així ho volgués, perfecte, magnífic, únic. Aleshores va callar.

En aquell instant de silenci vaig observar els seus ulls clars, enyorats però nets, sota les seves celles de nen bo i els seus cabells de punxa. Estava totalment subjugada per la seva història. I de sobte ho vaig saber. De sobte em vaig adonar que ell era realment especial, una d´aquelles persones que saben gaudir la vida i esprémer-la fins a l´última gota per obtenir-ne el millor dels nèctars.

Fa uns minuts m´he assabentat que complirà la seva promesa. Mai no tornarà a l´Alhambra. Mai no llegirà aquestes línies. Mai es farà vell. No hi hauran més postes de sol ni més viatges... La mort, la gran cabrona, se l´ha endut d´una manera impredictible.

Davant la mort absurda els problemes quotidians esdevenen pura futilesa... No sé què dir, no sé què escriure, el llenguatge es fa ineficaç. Intento imaginar què vas pensar en el darrer moment i se´m fa un nus a la gola. 

Però aprendrem de tu, mantindrem intacte el teu record per recuperar-lo tantes vegades com calgui. Un cinema, una nit d´estiu, una terrassa, moltes birres, uns ulls que s´il.luminen al parlar dels fills, una rialla, una escapadeta en moto, unes oïdes que t´escolten, unes mans boniques que et recolzen...

Torna a sentir-te llum, descansa en pau.  

Torna la fira Badalona Home Design 2015

La Segona edició de la fira Badalona Home Design (BHD) d´enguany es celebrarà al barri del Centre de Badalona, a l'antic edifici de Correus de la Plaça Assamblea de Catalunya, una construcció dels anys cinquanta abandonada des de fa sis anys, que s´està reformant per a l´ocasió. 

L´edició de la Badalona Home Design 2015 obrirà les portes el proper 23 d´abril, coincidint amb la Diada de Sant Jordi i amb la Fira de Sant Jordi badalonina, que s´instal.la al carrer Francesc Layret -es talla la circulació de vehicles i es converteix un tram de carrer en un bulevard ple de paradetes de llibres i roses-. La Badalona Home Design romandrà oberta 3 setmanes i mitja, concretament fins al 17 de maig, de manera que també coincidirà amb les dates centrals de les Festes de Maig de Badalona.

La fira disposarà d´una zona d´auditori on es duran a terme tota mena d´activitats com ara tallers de tècniques de decoració, conferències i taules rodones al voltant del món de la decoració, que ja van obtenir un gran èxit en l´edició anterior. L´edifici que acollirà la fira també disposarà d´un servei de bar i restauració on se serviran àpats i on, a més a més, està previst que es celebrin actuacions musicals en directe.

La fira BHD mostrarà el treball d´una trentena de professionals locals - decoradors, dissenyadors, arquitectes o interioristes-, que transformaran un espai real, l´edifici de Correus, convertint-lo en un aparador del comerç interiorista i de disseny de la ciutat, per tal de donar a conèixer les tendències del sector. El nombre de participants gairebé dobla el nombre d´expositors de l'any passat. 

Jo em moro de ganes de veure com queda reformat i decorat l´antic edifici de Correus, així que no em penso perdre la Badalona Home Design 2015. I vosaltres? No en teniu ganes?. 

(Si voleu seguir totes les novetats d´aquesta fira BHD, podeu informar-vos a la pàgina facebook dels organitzadors aquí o a la seva web)

¿Recibes salario emocional?

¿Recibes algún tipo de salario emocional?. Déjame que lo dude. Y lo dudo porque, desgraciadamente, el agradecimiento no forma parte de nuestra cultura empresarial. ¿Cuándo fue la última vez que tu superior te dió las gracias por un trabajo bien hecho y presentado a tiempo?. ¿Nunca?. Lo más probable es que la empresa en la que estas trabajando crea que tú debes estar agradecido porque ellos te proporcionan un puesto de trabajo, pero no a la inversa, y esta falta de reciprocidad, acaba provocando la fuga de talentos, el descontento de los trabajadores, poca productividad y mal clima laboral.

En mi opinión, el salario emocional es un elemento muy importante, siempre que se perciba en la medida justa, diferenciada y oportuna. Porque el agradecimiento de tus superiores genera satisfacción por el trabajo bien hecho y ganas de superarte a ti mismo. Saberte valorado te hace sentir bien, y entonces, sin que nadie te lo exija, te vuelves más productivo, a la vez que generas un buen ambiente de trabajo. Sentirte reconocido te motiva, genera confianza en ti mismo, despierta tu talento y te convierte en un activo mucho más valioso para tu empresa.

Está claro que no se puede obligar a nadie a querer a nadie, y del mismo modo, no se puede obligar a un Superior/Responsable/Etc -ponle el nombre que más te guste- a ofrecer un salario emocional a los empleados a su cargo, pero resulta que aprender a ser agradecido con tu equipo, aprender a valorar a los trabajadores, generar confianza mútua, dar un margen de autonomía, compartir inquietudes laborales y reconocer el trabajo bien hecho, te haría ser mejor líder  y lo que es aún más importante, más buena persona. 

Recuerda, si tienes un equipo a tu cargo y aprendes a "cuidar" a cada uno de sus miembros, el empresario al que prestas tus servicios también saldrá beneficiado, porque tendrá una plantilla de trabajadores más felices y más motivados. 

Así que venga, ¿por qué no te animas?. No te costaría tanto ser un "Jefe/a" agradecido/a... Y además, ¡es gratis!. 

Ni síndrome de Diógenes Digital ni síndrome de Diógenes Sentimental

La primera vez que oí hablar del síndrome de Diógenes me impresioné mucho porque era muy joven y no entendía cómo y de qué manera la soledad podía afectar a una persona mayor hasta el punto de encerrarse en su casa, aislándose del mundo, abandonando cualquier cuidado personal y dedicándose a acumular grandes cantidades de basura y desperdicios domésticos. 
A menudo, las personas que sufren este síndrome, reunen importantes cantidades de dinero en su casa o en el banco sin tener conciencia de lo que poseen y viven pensando que su situación es de extrema pobreza, lo que les induce a ahorrar aún más y guardar artículos sin ninguna utilidad. La mayoría de personas que sufren este trastorno son personas que se sienten solas, o no han superado la muerte de un cónyuge o familiar muy cercano o presentan cuadros depresivo. Por lo tanto, la soledad es el primer factor desencadenante de este síndrome que afecta mayoritariamente a personas de edad avanzada. Con frecuencia resulta difícil ayudar a quiénes sufren este trastorno porque evitan todo tipo de atención y no permiten que nadie entre en su hogar y conozca su "secreto". 

Mucho más tarde, hace un par de años, empecé a escuchar hablar del síndrome de Diógenes Digital, que se basa en la acumulación de material multimedia y cuyo factor desencadenante parece ser la infinita información que tenemos a nuestro alcance -gracias a las nuevas tecnologías-, y nuestra imposibilidad de asimilarla:  centenares o miles de correos en negrita que se acumulan en nuestro gmail y que no tenemos, ni tendremos, tiempo para leer, pero tampoco nos atrevemos a borrarlos por si acaso nos resultan necesarios más adelante - lo cual es incongruente porque desconocemos el contenido de tales mails-, descargas que nunca consultaremos, centenares de carpeta con fotos que no hemos vuelto a ver, videos que jamás visualizaremos y que se almacenan en nuestro ordenador sin orden alguno. Esta sobreexposición informativa nos conduce irremediablemente a hacer de la procrastinación parte de nuestra rutina -eso de archivar correos pensando que ya los leeremos más adelante o descargarnos pdf para consultarnos "otro día"-, de modo que siempre tenemos tareas pendientes por hacer y esto nos produce desconcierto, sensación de descontrol y estrés.

Y hace unos días, después de encontrarme con un amigo al que hace meses que no veía, descubrí el síndrome de Diógenes sentimental... 

3/14/15 Hoy se celebra el dia Pi

Casi todo el mundo tiene una idea aproximada de qué es el número pi (π): se utiliza para calcular el área de un círculo, así que es la relación entre la longitud de una circumferencia y su diámetro. Al calcular esta relación, el resultado es Pi, un curioso número irracional de infinitos decimales sin patrones de repetición, que se representa por 3,14 en su forma más sencilla. A día de hoy, el record informático de cálculo de decimales de Pi ha alcanzado los 10 billones de dígitos.

De este símbolo matemático se han dicho muchas cosas, como por ejemplo que esta cifra podría contener la esencia misma del universo entre sus decimales -por eso, en la serie de señales enviadas por la Tierra con el objecto de ser identificadas por una civilización extraterrestre, se ha utilizado Pi-. O que la Gran pirámide de Giza - la más antigua de las 7 maravillas del mundo-, fue construida en base a Pi y la proporción dorada del número áureo -según esta teoría, al dividir el perímetro de la pirámide de su base por su altura no da como resultado número equivalente a 2 Pi-. 

Sea como sea, el número Pi ha fascinado a la ciencia desde su descubrimiento y precisamente hoy, 14 de marzo, se celebra el "Día Pi", una ocurrencia del físico Larry Shaw que gracias al éxito cosechado por su iniciativa, en 2009 logró pasar por la Cámara de Representantes de EEUU para declararlo día nacional. Pero resulta que además, hoy es el día Pi más exacto del siglo: mes 3, día 14, año 15, a las 9 horas, 26 minutos, y 53 segundos. 3,141592653. Este día tan especial no se volverá a repetir hasta el marzo de 2115.

Imagino que salvo a algunos nerds, este día de Pi no os hará una ilusión especial, però aún así, el hashtag "Happy Pi Day", es desde anoche, TT mundial. ¿Curioso, no?. Así que venga, que por mi no quede...

 ¡Happy Pi day 2015!

El éxito imparable del lujo en plena crisis económica.

Hace unos días leía un artículo sobre el auge que está atravesando el sector del lujo, y francamente, confieso que me quedé de piedra. Al parecer, la firma de alta costura Valentino cerró 2014 con 102 millones de euros de beneficios -¡¡¡ 102!!!-. Sus resultados aumentaron en 2014 un 57% con respecto al 2013 y las ventas tuvieron un crecimiento del 36% respecto al mismo año. Y en cuanto a  Saint Laurent, otra de estas lujosas firmas, tuvo unas ventas en el año 2011 de 353 millones de euros y en el ejercicio 2014 estas ventas se duplicaron llegando a los 707 millones de euros en 2014. 

Y todo esto, en plena crisis económica a nivel mundial y mientras el resto de los mortales, aquellos que no podremos acceder a estas firmas de lujo en la vida -ni ganas-, intentamos sobrevivir a una de las peores crisis económicas que han azotado a nuestra sociedad. Mientras la tasa del paro alcanza cifras espeluznantes, mientras aumenta el número de ejecuciones de hipotecas y el número de desahucios, mientras aumenta de manera alarmante la pobreza infantil, mientras centenares de miles de personas son atendidas  a diario por el Banco de Alimentos, mientras un 15% de las personas que tienen trabajo es pobre de todos modos, porque percibe un salario tan bajo que no permite cubrir sus necesidades básicas... mientras todo esto sucede, resulta que el lujo está en auge!

Por todos estos motivos, y muchos más que no puedo enumerar por falta de espacio, a mi esta noticia me da grima. Mucha grima. Porque es deleznable y espantoso que una parte minoritaria de la población mundial disfrute de una vida de lujo y excesos económicos mientras que el resto de habitantes del planeta, malvive para sobrevivir. Porque los níveles de extrema desigualdad son cada vez más notorios y se estima que cerca de la mitad de la riqueza mundial está en manos del 1% de la población.