21/12/12

Segueixo amb les dates màgiques, però aquesta és més peculiar encara que l´anterior, per tot el que s´ha escrit sobre ella. I es que el 21 del 12 del 2012 és una data assenyalada en els enginyosos calendaris maies fa milers d´anys -a aquestes alçades imagino que no hi ha ningú que no hagi sentir parlar de la seva profecia i de la fi del mon-. Però a més, és la data del solstici d´hivern a l´hemisferi nord, festivitat que s´ha celebrat d´una manera o una altra a totes les civilitzacions que han habitat la terra. I des del punt de vista astrològic, avui comença l´alineació galàctica de la terra, amb l´astre rei i el centre de la Vía Làctea i es manté fins aproximadament el dia 25.

Els més alarmistes diuen que es farà fosc molt aviat i que la nit serà mes llarga, diuen que és possible que molts aparells electrònics fallin o deixin de funcionar, fins i tot que es produeixi una apagada total a nivell mundial degut a una tempesta solar, diuen que un asteroide gegant impactarà contra la terra, que es desencadenarà un allau de desastres naturals que provocara l´extinció de la raça humana, que estallarà la tercera guerra mundial, que s´acabarà el món o bé -una interpretació menys catastrofista- que començara una nova era i que per tant, és temps de renovació espiritual.

Bé, en certa manera em recorda al final del segle XX que coincidia amb el final del mil.leni. Ho recordeu?. Alguns experts van afirmar que la nit del 31 de desembre de 1999 hi hauria un col·lapse, que els ordinadors, les màquines i els aparells electrònics es descontrolarien. Que hi hauria desastres naturals, catàstrofes... i la veritat, el dia 1 de gener de 2000 tot seguia exactament igual de bé o igual de malament que l´any anterior. 

A més, aquests dies he fet meva la idea que s´esta escampant per la xarxa i penso que el pitjor no seria que s´acabés el món, el pitjor seria que seguís com fins ara... però posats a escollir, de totes les versions anteriors, em quedo definitivament amb la positiva i per això, per si de cas, aquesta nit m´he proposat esperar a veure la sortida del sol. Vull ser testimoni del moment que aparegui el primer raig de llum. Vull sentir la escalforeta del sol, omplir-me d´energia nova, creure que hi haurà un canvi i que serà a millor...
Si és temps de renovació, vull renovar-me!. 
Si comença una nova era, vull dir adéu a l´anterior!. 

I per si el món s´acaba... us estimo MOLT!

La història la guanya qui l’explica...

Doncs si, de vegades sembla que serà així. Qui explica els fets, es qui guanya.

D´aquí que els que resulten  “vencedors” en una enfrontament bèl·lic corrin sempre a esborrar els fets reals i els disfressin segons la seva pròpia conveniència. Es creuen que allò que s’explica acabarà convertint-se en la veritat absoluta, pel damunt del que va passar en realitat. Aquesta tàctica queda reflectida majestuosament al llibre 1984 d´Orwell –llibre recomanable NO, lo següent- en el seu “Ministeri de la Veritat” on es dediquen a manipular o destruir tots els documents històrics de qualsevol tipus (fotografies, llibres, diaris...) per aconseguir esborrar els fets reals i que les evidències del passat, els registres, acabin coincidint amb la versió oficial de la historia –la que l’estat controlador vol mantenir com a real- .

Es diu també que el poder el té qui controla els mitjans de comunicació. I tots sabem que sovint la gent es creu el que “surt a la tele” o el que esta escrit als diaris o a Internet, o creu cegament en el rumor que corre per l´oficina. Per això hi ha qui afirma que la informació és poder, perquè de vegades escampant informació falsa s’aconsegueix desprestigiar a la persona o entitat  més admirable del món.

És, a més a més, una tàctica que ja preconitzava Maquiavel, qui afirmava que si vols ostentar el poder, has de deixar a una banda les consideracions ètiques ja que la finalitat  importa més que els mitjans per aconseguir-la. Considerava que la mentida era la conducta política menys dolenta per mantenir el poder. D´aquí que en una carta a un amic al maig de 1521, escrivís: "desde hace un tiempo a esta parte, yo no digo nunca lo que creo, ni creo nunca lo que digo, y si se me escapa alguna verdad de vez en cuando, la escondo entre tantas mentiras, que es difícil reconocerla”

Però vull dir-vos que NO sempre és així, malgrat que tots haguem conegut un Maquiavel de ben a prop!. Vull dir-vos que tingueu esperança perquè de vegades la veritat triomfa. Perquè de vegades les mentides cauen de sobte com un castell de naips. Perquè de vegades el temps és el braç executor que acaba demostrant quina era la veritat de veritats. I perquè si no és així, tenir la consciència tranquil·la no té preu i aquells que aixequen falsos testimonis, no tindran mai aquesta tranquil·litat. I si malgrat les mentides, la tenen, es que no hi toquen.

Para todo lo demás, Mastercard.

És el 12/12/12 una data màgica?

El fet és que aquest número esta envoltat de curiositats… 12 eren els apòstols, 12 són el mesos i els horòscops i 12 són els números que apareixen a l’esfera dels rellotges, perquè en 12 es basa el nostre sistema d´hores. La polis d´Atenes era governada per 12 famílies i 12 eren també les divinitats del Panteó grec i les divinitats egípcies. En 12 grups dividien els etrusc i els romans als seus Deus. En sànscrit –llengua sagrada de l´hinduisme- el sol té 12 noms i a la cosmologia nipona el Creador està assegut sobre 12 coixins. També esta relacionat amb la causa greàlica - recerca del Sant Greal-  i 12 van ser els cavallers de la Taula Rodona. Sinònim de la perfecció, 12 vegades 30 donen lloc als 360º d´una circumferència.

El costum de dividir el temps en dotze és un factor cultural heretat dels babilonis, que  van crear el zodíac i els càlcul del temps, malgrat que no existeix cap raó objectiva per dividir les hores de llum i les hores d’obscuritat en 12. Penseu que un sistema de càlcul basat en el 10 és molt més simple i fàcil d´emprar que un sistema basat en el 12: d´aquí que a partir del S. XVII, amb la institució del metre, Europa sencera es va acostumar a utilitzar el sistema en base 10 dels sistema mètric per a la mesura de distàncies i angles. Fins i tot es va pensar a convertir el càlcul del temps en un sistema en base 10, amb un minut de 100 segons i una hora de 100 minuts, però tots els intents van fracassar. En alguns llocs del món però no han acollit el sistema decimal i encara calculen en base 12 – per exemple algunes tribus del delta del Níger a Àfrica, o en les llengües Chepal a Nepal i Mahl a l´illa de Minicoy a la Índia-. Fins i tot, a la sèrie literària de Tolkien, El Senyor dels Anells, el poble dels Elfs té uns sistema numèric parcialment basat en el 12 amb noms especials pels números múltiples de 6...

Redecora el teu arbre...

Ja esta, ja el tenim... Ahir vam posar l´arbre de Nadal!!!. 
Dir-vos que he decidit no ensenyar-lo perquè darrerament no encaixo bé les crítiques jaja i suposo que amb això teniu la pista definitiva que no guanyaria cap concurs d´arbres de nadal, però he de destacar que ha estat decorat íntegrament per l´amor de la meva vida -que per cert, té un gust una mica barroc- i això fa que el consideri únic i irrepetible...

Bé, el cas es que mentre el decoràvem vaig pensar que no crec pas que a Betlem hi hagi gaires avets, així que em va picar la curiositat, ¿per què posem a casa un avet ple de boles de colors quan arriba el Nadal?

Vaig trobar un munt d´hipòtesis possibles, però la que em sembla més encertada assegura que es tracta d´un costum heretat dels pobles celtes. Pel que sembla, els bàrbars del nord adornaven un arbre de fulla perenne que consideraven sagrat per festejar el solstici d´hivern i assegurar-se la tornada del sol. El culte al deu Sol -anomenat Frey- incloïa també un ritual de cremació que consistia en agafar un tronc i decorar-lo amb pinyes de coníferes, fruits del bosc, branques d´heura i grèvol. El col·locaven a un lloc d´honor a totes les llars perquè tots els membres de la família el poguessin tocar i deixar-li ofrenes i llaminadures. Després, al pondre´s el sol la nit del solstici d´hivern -que coincideix amb la nostra Nit del Gall-, la mare prenia foc al tronc i el deixaven cremar lentament fins que s´apagava. Aleshores guardaven les cendres amb veneració perquè creien que servien per guarir malalties i conservaven un tros de tronc carbonitzat  per encendre el tronc de l´any següent - no em digueu que no trobeu similituds amb el nostre Tió???-. 

Amb l´evangelització, quan els primers cristians van arribar al nord d´Europa, van fer-se seva la idea del´arbre per celebrar el naixement de Jesus. Van cristianitzar aquesta tradició adaptant-la a la simbologia de la fe cristina. Així l´arbre es va convertir en una mena de representació de l´Arbre del Paradís i es va començar a decorar amb pomes, que simbolitzaven el pecat original, i amb espelmes, representatives de la llum de Jesucrist al món.  Com sabeu, els cristians creuen que Jesús va venir al món per redimir-nos d´aquest pecat original, i l´esglèsia catòlica va decidir que la data del naixement es celebrés el 25 de desembre, coincidint amb els solstici d´hivern. Durant l´edat mitja es va fer molt popular una representació teatral que tenia lloc la nit abans del naixement de Jesús: a l´obra es representava l´episodi del pecat original i l´Arbre del Paradís -amb pomes i espelmes- era el centre de l´escenari. Van començar a utilitzar pins i avets pel fet de ser arbres de fulla perenne molt comuns a Europa.

Amb el pas dels anys, el costum de guarir l´arbre -i a alguns llocs el de cremar un tronc- va anar arrelant entre els cristians. L´opinió més generalitzada es que l´arbre clàssic de Nadal és una evolució de l´Arbre del Paradís, de manera que les pomes es van transformar en boles de colors i les espelmes en tires de llumetes que s´encenen i s´apaguen. Sembla ser que l´arbre nadalenc, tal i com el coneixem avui en dia, va aparèixer per primer cop a Alemanya i als països escandinaus als segles XVI i XVII i d´allà es va anant estenent per tot el món occidental.

COSES QUE PENSO QUAN NO PUC DORMIR

Ahir mentre esperava la son, pensava en una frase que vaig escoltar fa poc a una noia pèl-roja, d´aquelles que llueixen milers de pigues i rinxols ataronjats: “Para alcanzar algo que nunca has tenido tendrás que hacer algo que nunca hiciste”.

M´encanta el missatge. És positiu. Motiva. Anima a superar-te a tu mateix... Però com que ara es fa fosc aviat, plou i fa fred, s´acosta el Nadal i tot sembla gris, de seguida li vaig treure una segona lectura, menys optimista: I què dimonis has de fer per desfer-te d’aquelles coses que tens i que no acaben de desaparèixer mai de la teva vida? També has de fer alguna cosa que mai havies fet abans? I quina és? Què has de fer per desfer-te de les coses que ja no vols tenir? Viatjar al passat i fer-ho tot diferent i així canviar el present???

Aleshores vaig somriure pensant que els viatges al passat només son possibles per el Michael J. Fox i que Regreso al futuro és la saga preferida d´uns quants coetanis meus. I d´aqui, com que seguia sense dormir-me, vaig enllaçar pensaments recordant algunes de les pelis que havia vist al cinema de petita i que m´havien impactat. Recordo quan vaig veure Superman i em posava molt nerviosa el seu planeta originari perquè era un lloc ple de gel, vidres i miralls on no hi havia res i jo em deia a mi mateixa, ¿de debò hi ha planetes on no hi ha res?. I aleshores vaig passar a pensar en l´ET. Quina enveja em feien aquells germans! Jo també volia rebre a casa la visita d´un ET entranyable i divertit que es quedés una temporada amb nosaltres. Veien la peli imaginava que volar en bici seria una passada però em faria cagar de por i em preocupava que ni la meva Orbea ni la BH de ma germana tinguessin cistella... On col.locariem a l´ET perquè viatgés còmode?.

Fa poc llegia que fins i tot es parla d´una Generació ET que agruparia totes aquelles persones que avui ronden els quaranta anys i que reconeixen que la peli els va marcar un abans i un després a la seva infantessa, perquè la cinta de Spielberg exaltava valors com ara l´amistat, la lleialtat, l´honor, el coratge… i ens va fer somiar a molts nens d´arreu del món que desitjàvem fermament tenir un ET a casa. Tal va ser l`èxit d´ET ara fa 30 anys, que la frase “Mi casa, teléfono…”  ha estat classificada en la decimocinquena posició de 100 frases de pel·lícules més cèlebres del cinema nord-americà de l´American Film Institute (pels curiosos, dir-vos que la posició numero 1 és per “Francamente querida, me importa un bledo” de Rhett Butler/Clark Gable a “Lo que el viento se llevó”)

I de sobte vaig adonar-me que el meu fill sempre m´esta parlant de planetes i d´extraterrestres –cosa que fins ara trobava estranya- i resulta que ara veig que de petita a mi també em fascinaven aquestes històries i que la meva sèrie preferida era "V". I de sobte penso que potser a tots els nens feliços del món els fan somiar els mateixos temes i això em reconforta. I de sobte penso que és tan guapo i tan dolç que me´l menjaria i que no hi ha res que no faria per ell. I de sobte ja no estic tan gris i tanco els ulls pensant que, per arribar allà on mai no he arribat abans, m´he de proposar fer quelcom realment extraordinari.

I de sobte ja dormia.
Zzzz Zzzz

Síndrome de París

Feia dies que no apareixia per aquí però avui m´he trobat amb una síndrome rara que m´ha fet somriure. Es tracta de la Síndrome de París. Imagino que estareu pensant que una síndrome no pot ser divertida, però aquesta penso que ho és, o potser estic negre i el meu humor també s´ha tornat d´aquest color.

El cas es que la síndrome de París és un transtorn identificat fa més de vint anys pel psiquiatra Hiroaki Ota que apareix quan un nipó visita la ciutat de París i es troba que hi ha una gran contrast -negatiu- entre les seves expectatives a l´hora de viatjar a la capital francesa i el que es troba realment a París. El xoc cultural que pateixen quan palpen la realitat francesa en directe és tan fort que el japonès entra en una crisi nerviosa. Perquè ens entenguem: el japonès/esa de torn programa tot emocionat un viatge a París, ciutat que té idealitzada, sobretot degut al cinema i la literatura. Un cop allà, descobreix que la ciutat no és tan romàntica ni tan idíl·lica com s´havia imaginat i en canvi es troba amb una capital moderna i plena de gent que té pressa, parla o crida només en francès i que no són precisament els més simpàtics del món. El turista nipò no pot assimilar la rudesa del caràcter francès i entra en shock. Però per sort la ambaixada nipona ha pensat en ells i en el moment que comencen a tenir algun símptoma de la síndrome de París - tals com mareig, falta d´alè i al·lucinacions - poden trucar a una línia telefònica habilitada especialment per aquests casos i que funciona 24 hores tots els dies, on els informen i aconsellen sobre les passes a seguir per suportar aquesta decepció cultural, tot i que diuen que la cura definitiva passa per tornar al Japó i no trepitjar París mai més.

Es calcula que de cada milió de japonesos que visiten París, vint d´ells han de ser atesos o repatriats per patir aquesta síndrome. Definitivament els turistes japonesos són un cas!

I la dada que crida més l´atenció: si només vint de cada milió de turistes japonesos desplaçats a París pateixen aquest trastorn, ja es pot parlar de síndrome? Ho dic perquè aleshores seria fàcil descobrir i identificar noves síndromes molt similars a aquesta pel que fa als símptomes... Per exemple, una multinacional de renom amb 3000 treballadors. Si d´aquests, posem que 50 estan molt decepcionats perquè l´empresa no respon a les expectatives que s´havien generat abans d´entrar a forma part del seu planter, i els "xoca" el caràcter rude i fanfarró d´alguns dels jefazos o fins i tot tenen fóbia a anar a treballar o pateixen ansietat o al-lucinacions, podríem parlar de, per exemple, la Síndrome de Nissan**?. O podríem parlar de la Síndrome del Joan, si per exemple comences a sortir amb un noi que es diu Joan que no sols no arriba a les expectatives que t´havies generat tu soleta sinó que a més a més, et fa entrar en crisi nerviosa quan veus segons quin comportament seu i resulta que les seves 4 o 5 novietes anteriors també han patit aquest desencant?

Doncs si és així, reconec que ara per ara dec estar patint moltes síndromes rares, perquè hi ha un munt de coses i de persones que em fan sentir marejada, sense alè, decepcionada, al.lucinada...

**Imagineu que l´empresa multinacional de la que parlem hipotèticament fos Nissan

No mirem segons què!

Estic flipant!!!. Imaginat que vius a Alcobendas, què és una població de Madrid  que té 100.000 habitants. Imagina’t que per desgràcia t’han atracat amb violència o que tens un comerç i t’han robat uns quants dinerets que et va costar molt guanyar o que has tingut un accident i estàs pendent d´una resolució. Presentes una denúncia i et dediques a esperar. I a esperar. I a seguir esperant… perquè resulta que a Alcobendes està la “residència judicial” de la cadena Telecinco i de la majoria de productores de televisió que treballen amb ells!. I què hi té a veure?, pensaràs…

Doncs que moltes baralles que comencen al plató d’aquests programes acaben al jutjat. Això fa que la gran majoria de querelles relacionades amb, per exemple els de Sálvame o els de Enemigos íntimos, es presenten en aquest jutjat d´Alcobendes i pel seu tribunal de primera instància desfilen dia si, dia també, un gran nombre de personatges famosos buscant “justícia” o demanant-la –en el cas de Sálvame, tots els seus col·laboradors, inclòs el presentador han passat en un moment o un altre per aquest jutjat-. De manera que aquest tribunal que tramita tota mena de processos civils i penals, acaba jutjant també qui va mentir sobre la separació de Fernando Alonso, qui va atemptar contra l´honor de Carmen Lomana o qui va calumniar al marit de la Rosa Benito.

Sembla conya, però el volum de feina que generen es tan gran, que han col·lapsat aquest tribunal i fins i tot una magistrada ha abandonat el seu càrrec al·legant que ella i els seus 8 companys de feina no poden fer front ni a un sol cas televisiu més i denunciant que aquests tipus de querelles els absorvia el temps de tal manera que no podien atendre molts altres casos “normals”. Jutges al servei de la telebasura: la majoria d´aquests casos – denúncies per injuries, calumnies, vulneració a l´honor o a la intimitat- es resolen relativament ràpid, via penal, però amb un cost mig de 1300 euros amb càrrec a l’administració de justícia, segons uns estudi elaborat per un grup de magistrats. Així, el fet que un tertulià menteixi sobre la presumpta infidelitat d´un personatge famós i aquest decideix presentar una demanda, posa en marxa tota la maquinària judicial: jutges, fiscals, funcionaris, advocats i procuradors. I això implica una gran inversió de temps i diners.

Impressionant que la fosca influència de la telebasura arribi a aquests nivells. Imparable perquè Espanya està al capdavant del consum i fabricació d’aquest format televisiu -i dic Espanya perquè a TV3 no hi ha aquest tipus de programació-. Molta gent viu enganxada a la pantalla: al 2010 el consum promig televisiu va ser de 234 minuts per persona i dia, i no cal que us assenyali quin són els programes que tenen més audiència. Preocupant perquè la telebasura no sols envaeix la graella televisiva, sino que afecta al nivell cultural d´un país que dit sigui de pas, minva per moments, afecta al nivell educatiu perquè transmet models de conducta erronis –quins valors transmetem a les generacions de menys edat o quants joves tenen com a objectiu “fer-se famosos”-,  i fins i tot, ja ho veieu,  afecta als sistema judicial.

Surrealista.

 



Rumore, rumore, rumore

Va arribar la tardor, vaig menjar-me tots els macarons, va passar el meu aniversari i vaig sobreviure, vaig quedar-me sense connexió a Internet, vaig anar a caçar bolets i estant sota l´influx del TAE (trastorn afectiu estacional) em trobo un dia amb la notícia que ha mort Morgan Freeman, gran actor nord-americà de 75 anys, que crec que  tothom coneix.

Primer em vaig quedar molt parada, em sabia greu. Després vaig pensar que no havia escoltat cap comentari a la feina - i això que a la oficina hi ha uns quants personatges d´aquells que ho saben tot, sempre i al moment- i després vaig descobrir que es tractava d´un fals rumor que havia corregut per la red  durant uns quants dies. Pel que es veu,  milers de persones, en assabentar-se de la seva "mort", van col.lapsar la pàgina facebook de l´actor deixant missatges de condolences i de suport a la família, fins que la pàgina web de E! Entertaniment va enviar un comunicat confirmant que l´actor era viu i que tot havia estat  un rumor. Destacava també que no era la primera vegada que l´actor era víctima d´aquest tipus de rumors i que a molts altres artistes reconeguts també els havien fet aquesta broma. I jo em pregunto, quina gràcia hi ha a fer córrer la notícia falsa que algú ha mort???

Exquisits MACARONS que pots menjar a Barcelona

"La vida es como una caja de bombones, nunca sabes lo que te va a tocar". Ho deia Forrest Gump, expectatiu i somrient, mentre mastegava un bombó. Crec que hi ha poques pelis que siguin tan optimistes com aquesta. I com que avui m´he llevat amb unes ganes immenses de ser positiva i de menjar-me els millors bombons de la capsa, he decidit fer-ho literalment. Aixi que m´he anat a voltar per Barcelona a buscar els meus macarons.

Fins avui només els havia tastat una vegada, d´una suggeridora capseta de cartró d´un local de París. Semblava un estoig de joieria ple de pedres precioses, tots tan ben col.locadets, que me´n vaig enamorar!. I des d´aleshores vaig anar investigant on els venien a Barcelona i vaig trobar una quants llocs, els Macarons d´Enric Rosich a la seva botiga del C.C. Las Arenas o a la del Boulevard Rosa de Passeig de Gràcia, 55 o Hofmann al C/Flassaders, 44 del Born o els macarons de Bubó, que pots comprar a un dels seus quatre locals... i vaig anotar-ho a la llista de coses a fer el dia que tingui temps lliure.

I avui al despertar he sabut que hi aniria. Perquè aquests dolços et poden agradar o no, però no em digueu que no són desitjables i moníssims?.

Els macarons són uns pastissets tradicionals francesos fets de clara d´ou, ametlles mòlta, sucre glas i sucre. La massa exterior és molt semblant al merengue i el farcit interior, cremós, pot ser de sabors diferents segons l`època de l´any: fruites, mantegues, melmelades, xocolata. Hi ha un tipus de macarons que són frescos, que s´ha de menjar freds i que aguanten un parell de dies. I els "normals" que aguanten uns tres mesos.  

La seva primera aparició va ser a l´Edat Mitja a Venècia i d´allà, aquests pastissets cruixents per fora i cremosos per dintre, els "maccherone", van viatjar fins a França, on es van convertir en "macarons". Aviat van ser molt populars i es van anar coneixen als països veïns. Maria Antonieta els va convertir en un pastís real al introduir-lo a la cort de França al segle XVIII. A l´any 1880, es va crear al barri parisenc de Beleville la recepta dels macarons tal i com els coneixem a l´actualitat: el macaro Gerbert, més dolç i més aromatitzat. A continuació es va donar a conèixer al públic gràcies a dos establiments: el saló de té Pons del Barri Latino de París (que ja no existeix) i a la famosa casa Ladurée, que encara hi és i que a mitjans del segle XX va començar a fer els macarons de diferents colors - brillants o pastel- per diferenciar-los en funció del seu gust. Ara cada pastisser té les seves especialitats i els seus propis colors i gustos: de xocolata-marrons, blancs o beiges, de coco-blancs, de gerds-fúcsia, de café-beige, de llimona-grocs, de festucs-verd, de caramel, d´avellanes... Com a curiositat dir-vos que cada any es convoca un concurs al millor macaron de Paris (el premi és pel més refinat) o que els japonesos es "pirren" pels macarons i han inventat la seva pròpia variant, el makoron.

Així  que si sou d´aquells que sempre volen menjar els millors bombons de la caixa, la propera vegada que aneu a París no us oblideu de tornar a casa amb una capseta de macarons exclusius de Ladurée (els he tastat personalment i són exquisits, tan o més que la seva presentació) o de Pierre Fermé a dins la maleta...

MOLTES FELICITATS, MOLTES FELICITATS...

M´agrada fer anys, m´agrada que la gent es recordi de mi, m´agrada que em facin regals... però no m´agrada celebrar el meu aniversari!!!!. Bé, cal especificar millor: si m´agrada bufar les espelmes o que em felicitin, però en petit comité -un esmorzar al llit, un sopar, un pastís petit amb una espelma xula, una amiga que et sorprèn, un viatget sorpresa-. El que m´angoixa és una gran celebració on jo sigui la protagonista perquè potser no sé que dir, potser no em recordo de tots els convidats -vull dir que no puc estar per ells-, potser no tinc el dia o no sé posar prou cara de sorpresa quan em fan un regal o expressar prou alegria quan descobreixo algun convidat sorpresa que no esperava. M´agrada una gran celebració per l´aniversari dels demés, però en el meu suposo que no aconsegueixo relaxar-me, es aquella sensació de sentir-te obligada a ser feliç i passar-ho molt bé a la revetlla de cap d´any.

Per això mateix, tampoc no m´agradaria ser la núvia al casament. M´agradaria no ser mai el mort en l´enterrament, però em temo que això algun dia serà inevitable...I de fet, relacionat amb això, he descobert una raó de pes que justifica la meva reticència a celebrar el meu aniversari por todo lo alto: Segons un equip d´investigadors de la Universitat de Zuric -per fi una universitat propera- les possibilitats de morir a l´aniversari del nostre naixement augmenten. Així, segons aquest estudi publicat en el diari Annals of Epidemiology, les probabilitats de morir el dia del nostre aniversari s´incrementen un 14% respecte a qualsevol altre data de l´any i a mida que ens fem més grans, aquest percentatge augmenta (és del 18 % partir dels 60 anys). L´anàlisi, realitzat en 2,4 milions de morts en un període de 40 anys, afirma que en el dia de l´aniversari augmenta l´estadística de defuncions per atacs de cor, caigudes, suïcidis, accidents, càncers... Xungo, no? 

Pel que es veu hi ha diverses explicacions d´aquest fenomen com ara: excés de menjar i beguda durant la celebració, estrès per fer-se gran o per reunir-se a celebrar el cumple amb una família horriblement desavinguda, el fet de fer balanç de la nostra vida i que ens sembli molt negatiu o per un efecte psicològic, contrari a l´efecte placebo (persones malaltes o molt grans que es posen com a meta "sobreviure" fins el dia del seu aniversari. Sembla que la ment venç al cos, però finalment, quan s´ha aconseguit l´objectiu, la ment abandona la batalla)

En fi, atenent aquestes raons, totes aquelles persones que es deleixen per tenir una graaaaan festa d´aniversari s´ho haurien de prendre amb una mica de calma... Però no us preocupeu, perquè al marge del que digui l´estadística, el que esta claríssim es que quan un fa el que vol, ja sigui festa gran, festa petita, cap festa, 1000 festes... és quan realment es sent bé. I sentir-se bé allarga la vida SEGUR!!!

Decideixo no decidir res

De vegades la vida és així. De vegades no tens els control, ni saps com recuperar-lo, així que decideixes no decidir (bé, això també ho esta fent el Rajoy, així que segurament no deu ser una elecció gaire intel·ligent). El que fas es deixar-te dur i no saps si el que et tocarà serà bo o dolent, així que provisionalment vius en una muntanya russa –lo de provisional és important, perque viure en una muntanya russa no és massa bo, però si com a mínim tens clar que és una situació provisional, la cosa no es tan terrible-. Això si. De vegades puges i de vegades baixes.

.

Pujant

Pujant

Pujant

...

Caient

Caient
Caient

I aleshores la opció més coherent és aïllar-te una mica per tal de no arrossegar a ningú al teu costat, perquè aquest camí de la no decisió, és un camí que s´hauria de fer sol. I si el fas ràpid encara millor (segons les prediccions maies no ens queda gaire temps).

Però quan ho he comentat en veu alta, he trobat que hi ha gent que creu que decidir no decidir no és possible. Que és una contradicció. I aleshores m´he topat amb un debat infinit sobre la lògica. Per què si afirmes que has decidit no decidir, en el fons estas dient que has pres una decisió. És com dir que deixaràs que sigui el temps qui decideixi per tu. Per tant, has decidit alguna cosa i per tant, l´enunciat no té lògica.

Perquè ens entenguem, una altra afirmació sense lògica seria afirmar: "Jo sempre dic mentides". Si sempre dius mentides aleshores ara també n´estaries dient una i per tant, en realitat, sempre dius la veritat?.

Buf. Complicadíssim això de la lògica!. Justament ara que voldria tenir la ment en blanc. Buidar-la... Però resulta que les persones no som discs durs que es poden formatejar, reparar i reiniciar. Nosaltres necessitem temps. I espai. Espai individual (per sort ni el millor hacker del món pot entrar al nostre cap si no volem). Així que mentre em dedico a no decidir, mentre ocupo a soles el meu espai, penso fer una altra cosa que se´m dóna molt bé: distreure la ment, canviar de tema... Por cierto, ¿creeis que este año se volverán a llevar las botas de media caña con punta alargada y tacón fino? ¿creeis que Mary Paz podría considerarse un referente de moda??... jajaja. Mònica, m´encantes!

Veure imatges de les persones que estimes alleugera el dolor

Dissabte a la nit. Tinc un sopar. A última hora decideixo planxar una camisa. Mentre ho faig recordo dues coses: que mai he après a planxar bé i que una vegada vaig tenir un novio mooolt alt i que, jugant a ser la perfecta mestressa de casa, vaig decidir planxar una de les seves camises gegants perquè ell veies lo enrollada que podia ser. Va ser la primera i la darrera vegada que se´m va ocórrer una idea tan absurda: vaig trigar ben bé mitja hora a planxar aquell tros de roba que semblava un llençol i quan vaig acabar, suant i desesperada, les mànigues continuaven arrugades. Així que procuro fugir sempre que puc d´aquesta tasca tan desagraïda, però dissabte a la nit em vaig animar (bé, no sabia que posar-me i feia tard - que raro!-). Em va semblar que havia millorat el meu estil o bé que la planxa treia tan vapor que la cosa anava ràpida… gairebé diria que estava orgullosa de mi… I de sobte em vaig fotre una cremada que vaig flipar!

La primera reacció: cagar-me en tot. La segona: estrènyer la cremada amb l´altre mà. I la tercera: mullar-me el braç sota l´aixeta mentre decidia si posar-me pasta de dents –però anava justa de temps- o àloe vera –però vaig recordar que se m´havia mort la planta temps enrere-. I al final, veient que res m´alleujava aquell dolor punyetero, vaig vestir-me a tota pressa jurant que no tornaria a comprar res més que necessites planxa. 

Aleshores no sabia que la millor solució hagués estat mirar la foto d´un ésser estimat... Vosaltres ho sabíeu?... Diuen que esta científicament demostrat que mirar la imatge del teu enamorat/ada alleugera el dolor!

Segons Sean Mackey, de la Universitat de Stanford dels EEUU (ho sé... sempre són estudis d´universitats llunyanes), l´amor és un eficaç analgèsic. Ho va constatat després d´estudiar a l´any 2010 el cervell d´estudiants enamorats mitjançant un escàner de ressonància magnètica funcional, mentre els sotmetien al dolor. Aleshores va veure que després de la prova, el grau d´alivi del dolor quan veien la foto del seus estimats era semblant a la morfina i conclou afirmant que l´amor redueix la sensació de dolor per mitjà del nucli accumbens (centre de recompensa del cervell)

Si fem cas d´aquest estudi, la tècnica es podria emprar en infinitats de casos. Per exemple, quan estas a punt de parir, amb unes contraccions horroroses que no saps on comencen ni on acaben, i creus que no sobreviuràs a aquell dolor insuportable, res d´epidurals, ni de respiracions controlades, ni d´estrènyer els punys fins que els dits se´t posen blancs. Res d´això!. Agafes i molt tranquil.lament, et treus de la butxaca del camisó la foto del pare de la criatura, la mires una estoneta i llestos. Arreglat! Dolor controlat. Jaja. Us imagineu que faríem la majoria de dones si en un moment així el personal mèdic ens oferís la foto del nostre estimat per fer suportable el dolor???

Per això, tot i que sóc una fan declarada de les investigacions curioses, penso que aquest estudi és, com a mínim, qüestionable... o només és pot aplicar en cas de dolors lleugers ... o potser mai no he estat tan enamorada com els estudiants de Stanford!!!

Emoticones SI o emoticones NO ?

Ho sento. No m´agraden. Fins i tot diria que em fan ràbia. Com els pares Noel que pengen als balcons al Nadal... no suporto les emoticones!!!

Els senzills, tipus smiley alegre i trist encara... però la resta?. Detesto rebre un missatge farcit d´aplaudiments, cares de sorpresa, de decepció, ulls ploraners, cors, llavis que xiulen i dibuixets varis, sobretot si es tracta d´un entorn laboral. I a més, no hi ha prou amb enviar-ne una? Cal enviar 10 emoticones de cop???? És per mandra o per manca de vocabulari?. Segurament es tracta d´un problema personal, potser les emoticones em despisten, no les se interpretar prou bé o em fan sospitar que la gent les utilitza per ser borde -i després intenten suavitzar la seva falta de tacte posant un smiley sonrient al final del missatge, quan ja te l´han fotut-.

A més a més, el tema és més complicat del que sembla, perquè no totes les emoticones són smileys malgrat que sovint es facin servir aquestes dues paraules com a sinónims. 

El smiley és fruit d´una campanya de MK empresarial intern amb la qual es pretenia crear bon rollo entre els treballadors. Somriures que alegressin la jornada i fomentessin un bon ambient laboral, tipus allò de Have a nice day, que penso que encara fa més ràbia: "La previsión de producto para el mes de abril no era la correcta. Cómo la calculaste? Me la puedes volver a pasar antes de mediodía?. Que tengas un buen día!"... No em digueu que rebre aquest tipus de correus interns quan són les onze del matí i estas a tope no sona a recochineo puro y duro??. La imatge del smiley seria aquella cara somrient, de color groc, dos punts negres que fan d´ulls i mig cercle que fa de somriure, adoptat per la cultura de música dance acid house de finals dels 80 i que té la seva versió trista.

El problema de necessitar agradar

No us ha passat mai allò de quedar amb algú -no em refereixo sols a una "cita" sinó a algú de qualsevol sexe a qui acabes de conèixer- que no t´ha acabat de fer el pes, que no t´interessa gens ni mica, i quan tornes cap a casa vas pensant si tu li hauràs agradat a ell? T´has esforçat molt per ser simpàtic i si resulta que si, que si que li has agradat, que li has caigut bé, et poses content -tot i que és una persona que a tu no t´ha fet ni fú ni fa- i en canvi, si veus que no heu sintonitzat, et fa una miqueta de ràbia, i penses que perquè no li has agradat o perquè no li has caigut bé o per què no s´ha adonat que tu ets la bomba?. Doncs si heu tingut aquest tipus de sensació, teniu un problema: el problema de "voler agradar" sempre i a tothom, a qualsevol hora i a qualsevol lloc.

Esta clar que som animals socials i a tots ens agrada agradar i què és mooolt agradable sentir-se reconegut i recolzat en les coses que pensem, en les que fem o en les que diem. Però quan resulta que és converteix en una prioritat, quan ets capaç d´adaptar-te tant a una altra persona per tal d´agradar-li, quan renuncies a ser com ets per tal de rebre l´aprovació del grup o per sentir-te popular, tens un problema. I és greu. És greu perquè en el fons creus que com tu ets en realitat no li agradaries als demés i d´aqui la teva preocupació constant per agradar. Es greu perquè no t´atreveixes a ser tu mateix per por al rebuig, doncs necessites veure´t reflectit positivament en els ulls dels demés per sentir-te bé. És greu perquè renuncies a gaudir de les coses que vols fer o dir i fas el que saps que agradarà als demès i els farà sentir bé a ells. És greu perquè no et valores a tu mateix, si no que et sobrevalores o t´infravalores depenent de com et veuen els altres i per tant, deixes el control de la teva vida en mans de persones alienes a tu i d´elles dependrà, fins i tot, el teu estat d´ànim. I sobretot, és greu perquè lamentablement no pots agradar sempre a tothom, i el no agradar per a tu significa frustració, quan en realitat, no agradar és tan habitual com agradar.

Mañana más de lo mismo?

Cada dia quan surto de la feina i vaig a buscar el cotxe, aquest és l´escrit que llegeixo a la porta d´un pàrquing:

"¿Y MAÑANA MÁS DE LO MISMO?"

És una interrogació senzilla que convida a una reflexió complicada. I profunda. Perquè és cert: Demà el mateix que avui? I demà passat? I el següent?.... Buf... Millor no pensar-hi massa però l´escrit esta a meitat del camí i a no ser que vagi distreta parlant amb algú, no puc evitar llegir-lo.

Però avui ha estat diferent. Avui l´he llegit en silenci i m´he rigut per sota el nas. Jaja. No senyor. Demà no serà el mateix. Ni passat demà. Perquè avui comencen les meves vacances!. Han trigat a arribar però ja les tenim aqui, vacancetes d´estiu quan ja gairebé s´acaba l´estiu, però és igual, tenir temps lliure no té preu. Aquest anys les necessitava més que mai i potser per això, estic decidida a aprofitar-les al màxim i a esforçar-me per tenir el meu propi periode "COME, REZA, AMA" jaja... Apa, anem parlant. Bones vacances!

Casualitat, destí o prendre decisions adequades?

"Cómo encontramos y reconocemos a nuestras almas gemelas y qué decisiones debemos tomar que pueden transformar nuestra vida, es uno de los temas más importantes y fascinantes de nuestra existencia. El destino dicta el encuentro con los demás... Pero a partir de aquí, una decisión errónea o una oportunidad desaprovechada, puede conducir a una gran soledad y mucho sufrimiento. Un acierto en la elección, una oportunidad aprovechada, nos puede proporcionar una profunda felicidad."
BRIAN WEISS

[Brian Weiss és un psiquiatra nordamericà autor de cèlebres obres relacionades amb l´amor i la creença en la reencarnació, basant-se en el testimoni dels seus propis pacients en estat hipnòtic -teràpia regressiva a vides passades-].

Precisament, fa poc parlava amb uns amics d´aquest tema: les casualitats existeixen? Depenem totalment de l´atzar o tenim plena capacitat d´influir sobre el nostre destí?. Jo sóc de les que pensen que de les decisions que anem prenem depén la resta de la nostra vida... Però també considero que la SORT és un factor determinant. 

I per això suposo que sóc tan cagadubtes i em costa tan decidir-me. I per això m´agrada conèixer gent, perquè mai es sap quin paper tindran a la nostra vida - a les romàntiques: no, no em refereixo només a possibles prínceps blaus-. I per això intento fixar-me en els petits detalls, per si m´arriba la "gran oportunitat" no deixar-la escapar. I per això, de vegades creuo els dits i em trobo pregant secretament a no se quina deïtat, en plan si us plau, si us plau, si us plau, demanant un miqueta de sort.. o molta, depèn del anhels del moment. I per això allà on esteu, us demano que obriu moooolt els ulls!!!

J'aime le cinéma français!

El cine sempre m´ha agradat i si és en v.o.s encara més. El cas es que la majoria de vegades, hi vaig sense planejar-ho, vull dir que com que no tinc massa temps lliure, quan de sobte trobo que tinc un temps "sobrant", aprofito per acostar-me al Icària i trio una pel·lícula a l´atzar. Normalment, mentre faig cua per comprar l´entrada, miro la programació al taulell que hi ha al darrera de la guixeta, on apareixen tots els títols i els horaris de les pelis en llums leds vermells. Comprovo quina franja horària s´adapta al meu temps i entre les 4 o 5 pelis que puc escollir, trio la que em fa més gràcia -resumint, trio la que té el títol que sóna millor-. I resulta que l´altre dia em vaig adonar que moltes de les pelis que havia vist el darrers mesos eren made in France.

Abans de res, he de dir que per desgràcia no sóc una gran entesa del setè art, però m´ho passo d´allò més bé, asseguda a la meva butaqueta veient transcórrer la vida dels demés per la pantalla gegant. Però a més de tenir la possibilitat de viure experiències alienes, esta clar que el cinema aporta cultura. Per exemple: malgrat que mai no he estat a Nova York a la vida real, us puc assegurar que tinc un grapat d´imatges de la ciutat gravades a la retina, talment l´hagués visitat desenes de vegades. I se com són els cafès que prenen els novaiorquesos, què fan quan els acomiaden -tots agafen una caixa de cartró que apareix del no res on recullen els seus objectes personals minuts abans d´abandonar definitivament el seu lloc de treball-, com els agrada fer footing per Central Park o com decoren la ciutat quan arriben les festes de Nadal. I tot això ho conec gràcies al cinema. 

Doncs bé, algunes de les pelis que he vist en els darrers mesos:

• Pequeñas mentiras sin importancia... per pensar. I si, les mentides sempre acaben tenint importància.
• Cena de amigos... per seguir pensant. I més mentides.
• La delicadeza... per plorar una miqueta si ets de llàgrima fàcil i per confiar que sempre pots tornar a començar
•  Bienvenidos al norte... per riure una mica
•  Intocable... per riure molt. Boníssima
• Le Skylab... nostàlgica - o potser es que havia begut una mica de vinet abans de veure-la-
  

Tenint en compte que no puc anar al cine sempre que vull, deu n´hi do quantes pelis franceses he vist darrerament, no? Penso que potser aquesta incipient amistat que sento per les pelis de factura francesa es deu a que, amb tota seguretat, tinc més coses en comú amb els nostres veïns que no pas amb els llunyans nord-americans, no? Com a mínim ells també paguen en euros, el físic de les persones, les cases, els cotxes o la roba s´assemblen més al nostre dia a dia. I a sobre, esta l´idioma. Perquè qui no ha somiat alguna vegada que li xiuxiuegen a cau d´orella, je t´aime, je t´aime...

Ah!. Ara que hi penso, aprofito per respondre la qüestió que tot ens hem preguntat alguna vegada. Si el cinema és el setè art, quin son els sis restants??? Doncs serien: arquitectura, escultura, pintura, música, literatura i dansa... però recentment, a més del cinema que seria el setè, s´ha afegit un vuitè que seria la fotografia i un novè que seria la historieta (còmic - il.lustració). I sembla que la llista anirà en augment, perquè hi ha un debat obert i molts experts opinen que s´haurien d´afegir unes quantes branques més: teatre, gastronomia, perfumeria, TV... Personalment, dir-vos que jo hi afegiria l´art de viure bé, perquè conec unes quantes persones que són veritables artistes en aquesta especialitat. Chapeau!!!

Unplugged: "desenxufats" del món

Perdut en la immensa mar blava. Les mans al timó de  la nau. Perdut en la immensa mar blava... És la lletra d´una cançó que cantàvem de petits. Sempre em neguitejava la situació del pobre home. L’imaginava a la deriva  per l´oceà, desesperat, sense poder parlar amb ningú ni tan sols per demanar auxili i recordant a tot hora al seu gran amor. Era la viva imatge de la soledat -recreada també a Llamando a la tierra de M-Clan-. Perdut i incomunicat. I ara resulta que les noves tecnologies fan que quan menys t´ho esperis, acabis convertit en un nàufrag com el de la cançó, perdut en la immensitat del planeta, desolat... perquè t´has quedat sense cobertura, sense connexió a internet i no hi ha manera de contactar amb ningú!.

No sé quin es el motiu, si es tracta de la fatídica llei de Murphy o què, però just quan no tens cobertura o s´esgota la bateria del mòbil, sorgeix una urgència super urgent. No us ha passat mai?

A mi, fa poquet. Estava a un càmping de muntanya on no hi ha cobertura (bé, els mes optimistes diuen que si, que només t´has d’acostar a un senyal que prohibeix circular a una velocitat superior als 10 km/hora, que esta al costat de l´edifici de les dutxes i que si t´estas allà, quiet com un estaquirot, tens cobertura). Em vaig armar de paciència, disposada a connectar amb la resta del món si o si, i com que el senyal està clavat a terra a ple sol, em vaig mullar els cabells i les cames a la dutxa i em vaig asseure a la gespa, a 40 graus. Però malgrat seguir tots els consells dels més experts del càmping, la realitat es que vaig passar una estona ben llarga al costat del senyal de prohibició i només vaig aconseguir que el mòbil es tornés boig "buscando red" o “sin servicio”. No hi ha res pitjor que esperar que passi una cosa que no passa mai, així que el meu nivell d´ansietat anava augmentant a mida que anava disminuint la bateria del Iphone

En un principi només volia saber que feien la resta d´amics que estaven de vacances, estar una mica informada, llegir alguns blocs que segueixo, penjar alguna cosa... però després va sorgir la necessitat de connectar urgentment amb una amiga per fer una reserva. Sabia que ella era a casa seva, esperant les meves dades i que no podria fer res fins que jo donés senyals de vida. Però ni telèfon, ni sms, ni whats ni mails.. Adéu reserva.

En un intent desesperat d´aconseguir la desitjada cobertura, anava aixecant els braços, amb el mòbil ben amunt per captar un rastre de senyal, o donava voltes en cercle mirant la pantalla a veure si apareixia un ratlleta com a mínim, una ratlleta de cobertura si us plau, però res de res. De tant en tant, apagava i encenia el telefon pensant que així tindria més possibilitats, però sempre apareixia el mateix. Sin servicio o buscando red. Frustració. La gent que passava per allà, veient-me vermella com un tomàquet, no es tallava de donar-me la seva opinió. La cobertura depèn del vent... De quina companyia ets? (just la que jo tinc era la pitjor companyia de totes pel que fa a la connexió)... Han posat una antena massa petita... Si vas a l´entrada del càmping potser hi ha més cobertura... M´estava posant de molt mal humor. 

Fins que vaig decidir que ja hi havia prou, que havia viscut la meitat de la meva vida sense cobertura i sense connexió i que podria sobreviure un cap de setmana més sense elles!. Així que en un acte de valentia total vaig apagar el mòbil i vaig deixar en mans de l´atzar tota la meva vida social i tota la meva sed de notícies. La persona més important de la meva vida s´estava amb mi al càmping, així que no s´enfonsaria el món si ningú no sabia res de mi en un parell de dies. No passaria res si no podia descarregar mails. I pel que fa a la meva amiga que improvisés com aconseguir les meves dades, que no era la primera vegada que viatjaven juntes!

I vaig sobreviure. I estic molt orgullosa de mi perquè em vaig oblidar de seguida del meu estat unplugged tot i que, segons un estudi de la Universitat de Maryland realitzat amb la col·laboració de dotze universitats més dels EEUU -si, sempre són les universitats nord-americanes les que fan les investigacions rares, què hi farem- estar desconnectat 24 hores de les tecnologies (ni telèfons, ni Ipods, ni ràdio, ni ordinador, ni fcbk, ni twitter, ni mails, ni blogs, ni diaris digitals) provoca una síndrome d´abstinència anomenat Transtorn de privació d´informació que presenta símptomes molts semblants a deixar una droga o fer dieta. Sembla ser que els participants el que més trobaven a faltar era la música, seguit del telèfon: els estudiants d´avui en dia, poden sobreviure sense TV i sense diaris, però no sense el seu Ipod o el seu mòbil.

I per una vegada m´alegro de no ser tan joveneta, perquè a mi les noves tecnologies m´han agafat una miqueta gran -he dit una miqueta, no massa, eh- i suposo que per això mateix, puc sobreviure offline sense patir abstinència... Això si, la propera vegada que tingui previst estar desconnectada avisaré a tothom amb la suficient antelació per si volen dir-me quelcom moooolt important que tinguin ocasió de dir-m´ho en viu i en directe.

Street art, graffiti o "hippies que pinten parets"?

Aquest baobab fantàstic és a Barcelona, a tocar del Mercat de Sant Antoni (exactament Urgell amb Floridablanca). Ocupa tota la façana d´aquest bloc de 4 pisos i el van dibuixar penjant-se amb cordes, sense utilitzar andamis. A la foto -feta amb el meu mòbil- no s´aprecia lo xulo que és, de debò... Jo considero que és street art.

Tothom que passa pel carrer, s´atura a mirar-ho, encuriosida. No deixa indiferent ningú. Crida l´atenció, la gent s´ho mira divertida i si duu la càmera al damunt, fa una foto. El bloc de pisos  esta okupat per La Carbonera, centre social okupat que organitza activitats gratuïtes pel veïnat i cedeix espais a qualsevol col.lectiu del barri que ho demani.

A sota us deixo una foto amb més qualitat - que no he fet jo- perquè veieu el dibuix amb més detall:

S´ho han currat, no? Si això fós Berlín, aquesta façana sortiria a les guies turístiques de la ciutat com a punt d´interés cultural, i tots aniríem a veure-ho i després diríem jo vaig estar aqui!!!

La marca Barcelona: el Gótic

Barcelona té mil racons amb encant per perdre’t i que no et trobin mai més però si n’hi ha un que jo considero màgic, aquest és el Barri Gòtic. Sempre que puc, busco temps per perdre´m a soles per aquest carrerons, anar passejant sense rumb, torçar per un carrer fosc, descobrir botigues que amaguen restes de muralles, locals moderns i locals antics, fàbriques de sabó, prendre una xocolata de les de veritat, parar-me a veure un pintor del carrer, gaudir de l´ambient, de la gent que volta com jo, de les places grans i de les places petites... Qui no s´ha meravellat amb la catedral tot observant com una núvia es fa fotos a les escales del temple? Qui no s´ha sorpres amb el seu claustre on tretze oques blanques passegen al seu aire? Qui no s´ha embadalit creuant per sota del pont del Carrer Bisbe -sembla Venècia- o s´ha aturat un moment a reflexionar al costat de la font de Sant Felip Neri? Qui no s´ha perdut pel carrer del Call o s´ha prés una cerveseta a la Plaça del Pi encantat veient la barreja de colors a les paletes dels pintors? Qui no ha quedat per fer un café a la Plaça del Rei, o a fer un falafel a la Plaça Reial o a escoltar música en viu al Paragüas? Qui no ha anat expressament a comprar una espelma especial per decorar un racó de casa o un nino de paper maixé o unes Dc Martens de disseny impossible?

Coherència

Les persones canvien, a curt i a llarg termini, a mida que passa el temps. És una realitat i a més és un instint (o t’adaptes o no sobrevius). I encara més, els canvis són part de l´evolució i evolució molts cops significa millorar. Però on esta la delgada línea roja? Vull dir, fins a quin punt es normal canviar de manera de pensar, de fer o d’opinar, fruit d´una evolució natural i fins a quin punt travessem la línia, i el nostres canvis són pura frivolitat, allò de canvio d´opinió segons el vent que bufa avui,  canvio de manera de fer perquè sóc un depredador social que vull quedar bé amb tothom, o canvio de pensament amb facilitat perquè en el fons, mai no he tingut valors, ni criteri propi i la veritat es que ni jo mateix sé qui sóc ?

Ja ho deia l´anunci. El ser humano es extraordinario. I tant. Som éssers molt complexos amb un cervell misteriós que té milions de terminacions nervioses que s´estimulen al rebre inputs de l´exterior, de manera que les nostres reaccions, el nostre pensament es va transformant a mida que anem vivint. Això fa que les persones siguem contradictoris per naturalesa, no? Vull dir segons el que vagi succeint, actuem d´una manera o d’una altra, ens anem adaptant a l´entorn. Esta clar doncs que l´entorn ens modifica, les experiències ens fan canviar, l´amor, les traïcions, l´amistat o l´enveja ens afecten, de manera que podem arribar a fer alguna cosa que pensaven que mai no faríem. O podem arribar a pensar una cosa que semblava que mai tindria cabuda al nostre cap. O podem estar un lloc on havien jurat que mai no hi seriem.

I per si ja no és prou complicat anar adaptant-se a l´entorn a mida que passa la vida intentant respectar els nostres valors essencials, resulta que vas, canvies, i et sents fatal. La teva veueta interior, com els dimoniets vermells dels dibuixos animats, no para de dir-te a cau d´orella, que l´estas cagant, que ets un "chaquetero" i et sents culpable per haver canviat, per ja no ser la persona que havies estat i per no saber com justificar qui ets ara. Imagineu (no cal imaginar gaire) una dona que se suposa d´esquerres que no surt de casa sinó porta al damunt l´ultim disseny de Jesús del Pozo. O un senyor ecologista, biodegradable i greument preocupat per la capa d´ozó que té pasta i decideix tenir dos llocs de residència: un a Formentera perquè és molt hippie i queda bé i l´altre a Barcelona, perquè és la ciutat on té la feina, així que viu  bitllet d´avió amunt bitllet d´avió avall, i això no és gaire sostenible... Lleig, no?

Doncs així de "en fals" em sento jo quan, amb la que esta caient, vaig boja per comprar-me unes sabates de color vermell. O quan em deprimeixo perquè no sóc prou prima, quan se que hi ha molta gent que no sap que podrà sopar avui. O quan m´emprenyo perquè no tinc prou temps per mi, o per no fer res, quan sé que hi ha persones meravelloses que passen quatre hores seguides fent un tractament de quimioteràpia, creuant els dits perquè tot els vagi bé. Em sento en fals, molt en fals... I aleshores només em consola pensar que potser tanta contradicció és només una manera de sobreviure. Buf.